REPTE POÈTIC VISUAL 86 - CONVOCATÒRIA-

Del mar de fum i música
apareixen maquillades sirenes,
ballen i riuen,
amb copa o cigarreta a la mà,
mentre des de la barra
tu les contemples.

Les mínimes faldilles
i els talons alts,
mostren cossos brillants
de suor estratègica,
passegen les mans
amunt i avall,
com si d'un vaixell
fossin les veles.

Naveguem pel seu inabastable cos,
les assetgem amb la mirada,
naufraguem en somnis de sexe adulterat
per xiclets de maduixa,
esmalt d'ungles barat i quincalleria daurada.

En el silenci del seu cant
- ofegat per notes electròniques-
perdem nostres fantasies,
Ítaques desconegudes, però a l'abast,
odissees de cap de setmana
- dolces lletanies -.

Us adorem, perquè ens feu herois,
amb contracte de servei però renovable,
desapareixeu com vau arribar,
la cua de l'atur ens espera
- amant dominant incansable -.

angie

Besllum de carn dessota el glauc encès;
un rere nu, un ram de pell i sang
del mar i el pou, dels somnis i la nit;
fimbrar de cabellera adolescent;
un cant enllà dels monstres i del vent;
l'esquena, el coll, els ulls, el ventre, el pit.
Fendir de blau amb pols d'estels i mar,
i un salt amunt, i un cabrioleig sublim,
i el dolç somriure salabrós al niu;
i riu al fons del moradenc sedàs.
I clou un ull mentre s'enlaira al cel
d'argent, ballant; i a sobre, el zèfir boig,
bufant del Sol quan mor enrojolat
al fur del temps on tot és dit i és dat.

He cercat en l'energia dels dofins
En la materna mar de cors alletadora,
He buscat crepuscles d'hiverns i de falzies
Comiats, retorns, marees sanadores.
He volgut gronxar-te, transmutada
En amfíbia criatura mitològica
I al bres del bes amar-te
Sens temps ni condicions,
Només amb l'energia de les ones.
He burxat valenta al pou de l'esperit
La torxa protectora que et guarira
De tanta solitud immòbil a les venes
De l'esclat de mort temut de por i d'ombra.
Però jo no et puc salvar, ferit amor,
Ets tu qui ha de renéixer de la cendra,
Jo tan sols tinc les mans, la compassió
I un vers fet per a tu, de l'experiència.

Sirena vaig néixer,
entre mars i oceans em desplaço
seguint les corrents .
No vaig ser conscient de mi
fins que amb tu, mariner bru
em vaig topar.
Solcava les ones entre la boira
quan el teu vaixell va sorgir,
i el meu cos fràgil va fremir
quan la teva imatge colrada
es va fixar en mi.
Notant l'efecte
que els meus cants et van produir,
el meu desig de posseir-te
va desfermar tot el meu frenesí.
Sense adonar-te'n, les teves mans calentes
a la meva cintura es van cenyir
I sense pensar-t'ho
al abisme em vas seguir.
Al teu contacte
el meu cos es va transformar,
fent,que de les meves escates
una llum maragda refulgís.
Aquell encís, aquella passió,
va desfermar el sortilegi
del que mai més vas voler fugir.

Vaig poder veure el vostre veritable aspecte,
perquè a mi no em volíeu conquerir.
Rostres eteris, coberts d'una ombra fosca,
amagant la lascívia que embolcalla el vostre ser,
vareu mirar-me amb rebuig
desitjant allunyar-me del vostre camí,
els homes tan sols volíeu i no pas a mi.
Atemorida vaig amagar-me a un racó del vaixell
contemplant els vostres cossos sirènids
preguntant-me quina màgia empràveu,
de quin sortilegi n'éreu coneixedores
per despertar tan grans passions.
Vaig escoltar en silenci la suau i temptadora musica
que emetien les vostres veus,
captivadors cants de sirena
que a mi tan sols em regalaven la oïda,
però als homes trasbalsaven l'enteniment .

No vas voler sentir
cants eterns de sirena,
encanteris que sirguen
l'ànima vers la música,
la dansa arran la mar;
es gronxen oneig i algues
i en el vaivé xarboten
escuma i cançó blanca.

No vas voler sentir-la,
ni vas voler escoltar-me,
i vas nuar-te a un màstil,
com Ulisses, tapant-te
les oïdes amb força
-rabent i orb passes-
un escut sobre el cor
i una bena en els ulls.

No canta, la sirena,
ni un fil de veu torbada.
Esberla a pler la nit,
el teu veler... i el tro
udolant del silenci.

Sirena vaig néixer,
entre mars i oceans em desplaço
seguint els corrents .
No vaig ser conscient de mi
fins que amb tu, mariner bru
em vaig topar.
Solcava les ones entre la boira
quan el teu vaixell va sorgir,
i el meu cos fràgil va fremir
quan la teva imatge colrada
es va fixar en mi.
Notant l'efecte
que els meus cants et van produir,
el meu desig de posseir-te
va desfermar tot el meu frenesí.
Sense adonar-te'n, les teves mans calentes
a la meva cintura es van cenyir
I sense pensar-t'ho
A l'abisme em vas seguir.
Al teu contacte
el meu cos es va transformar,
fent que, de les meves escates,
una llum maragda refulgís.
Aquell encís, aquella passió,
va desfermar el sortilegi
del que mai més vas voler fugir.

Vaig poder veure el vostre veritable aspecte,
perquè a mi no em volíeu conquerir.
Rostres eteris, coberts d'una ombra fosca,
amagant la lascívia que embolcalla el vostre ser,
vareu mirar-me amb rebuig
desitjant allunyar-me del vostre camí,
els homes tan sols volíeu i no pas a mi.
Atemorida vaig amagar-me a un racó del vaixell
contemplant els vostres cossos sirènids
preguntant-me quina màgia empràveu,
de quin sortilegi n'éreu coneixedores
per despertar tan grans passions.
Vaig escoltar en silenci la suau i temptadora musica
que emetien les vostres veus,
captivadors cants de sirena
que a mi tan sols em regalaven l'oïda,
però als homes trasbalsaven l'enteniment .

Pensant en Odisseu, lligat al màstil,
mentre els vells mariners resten impàvids
amb cera a les orelles per no escoltar
el cant encisador de les sirenes
i els crits eixordadors del comandant,
m'he preguntat com és possible
passar en poc de temps de l'aire a l'aigua
i convertir les plomes en escates.


Ulisses i les sirenes (ceràmica del Segle V AC)

Potser el peix és millor que la carn?
És que les dones no poden volar?
O estan millor a dintre de la mar?



Ulisses i les sirenes de John William Waterhouse (1849-1917)

Jo crec que no, que tot és fruit
del poder de la imatge al món modern,
i que és més seductor als ulls dels homes
el cos d'un peix que no pas el d'ocell...


Ulisses i les sirenes de Herbert James Draper (1863-1920)

No hi ha color!
Ací es pot veure:


Sirena de cine (Segle XXI DC)

***

FRANCESC

Circe i les tres sirenes


Quan despuntà l'aurora, Circe, la fetillera,
entendrida d'amor per Odisseu, l'amat,
guià la travessia enmig de la tempesta,
que el mar remolinava la nau amb fort embat.
Circe havia parlat secretament a Ulisses:
"en arribar a Antemessa, l'illa blanca de calç,
l'Egeu tot s'asserena pels cants irresistibles
de les dones sirenes, que hi tenen un fossat.
El blanc que resplendeix no es sorra de corall,
sinó els ossos desfets dels mariners que un dia
com tu, creuant l'Egeu, van morir amb la metgia
dels càntics de les nimfes, vessadores de mal.
Cal que, per res, amat, tasteu la seva fibla,
per què el seu gran turment us farà feredat;
cal que amb cera l'orella mantingueu insensible,
i cal fer sempre via, sens deixar de remar.
I Ulisses, l'Odisseu, demanà a l'amant seva:
"per què ens vols salvar, als meus homes i a mi?
Saps que vaig cap a Ítaca, on hi ha la muller meva,
saps que tornem a casa, que som de pas aquí".
I Circe, que l'amava, reina de l'illa Ea,
la maga poderosa de tot aquell confí,
li acostà, dolça, els llavis, li parlà a frec d'orella,
mentre Ulisses mirava l'horitzó coral·lí.
"No seràs mai més meu, però per amor viuràs,
i jo en el teu record perllongaré la vida,
que el món tot és complet només amb el teu pas,
i el temps sols és veritat si segueix esculpint-te".
Ulisses sabé el tremp del sentiment de Circe.
i li feu l'últim bes com secret segellat,
i desitjà, dins seu, conèixer aquells himnes
cantats per les sirenes arran de l'alta mar.
Circe, la fetillera, li sentí Ulisses aquesta pensa,
i exclamà, ja plorosa: "seràs esquarterat!"
Després li implorà: "lliga't a l'arbre mestre
i per a res no et donis a aquest embruix malvat".
I així passà la nau, ensenyorint l'Egeu,
davant l'illa macabra, fètida i tenebrosa;
el cant de les sirenes no suscità l'anhel,
tot el perill fou vacu, el seu poder fou sorra.
Els mariners no hi senten, Ulisses és nuat,
les sirenes, inermes, s'enfronten com les feres,
el desesper les nia, les contorça el mal fat:
si el desig no provoquen, ara moriran elles.
I es llançaren a l'aigua per ‘nar a cercar la presa,
per veure aquells homes retuts als seus encants.
Amb la cua de peix van arribar de pressa
als flancs que conformaven la incommovible nau.
Tot just pujar a proa, joventut resplendien,
fora del mar la cua en cames es tornà
i més bellesa nua del cos que elles tenien
fóra impossible veure i enlloc anar a buscar.
Àvides, llambrineres, entonaven els càntics
que a tots els mariners havien fet naufragar.
Els hi anava la vida, i amb la nuesa fresca,
l'ànima corroïda, els ‘naven a cercar.
Ulisses ja volia Partènope sencera,
Leucòsia entre els seus braços, Ligeia al seu llindar,
però el lligat l'aturava, perduda l'enteresa,
i a Zeus encomanava tot el seu desitjar.
I així, la gran nau grega passà vora Antemessa
i cap poder pogué aturar-la a cap preu:
Ulisses ja arribava a Ítaca, la bella,
i les sirenes, mortes, suraven a l'Egeu.

Ligeia, oh sirena!
de crinera d'atzabeja
i blens de llum blanca
que m'encegua l'enteniment.

Crec en tu, oh sirena
quan navego mar enllà.
M'arrossega el teu cant
i m'encisa el teu cos d'argent.

Viatjo, buscant la teva sina
prop l'illa de roca nívia,
on repossen més enllà de l'alba
els cossos dels navegants.

Ja no defugo la dolça veu
ni tinc ulls clossos, suplico...
ser aigua, dins l'aigua
i cavalcar en llibertat.

Sóc orfe i nàufrag
no allarguis el meu patiment
Vine'm a buscar, Ligeia,
el meu àngel de la mort.

Radioteatre-poema [¡?] no presentat al RPV 86 SIRENES, convocat per Xantalam.
[Empar, no t'enfadis, ho he fet el més espontani que he pogut i amb tota la meva admiració i simpatia pels esforçats "reptaires"]

Quan jo era jove -ha plogut, i bastant!-, totes les emissores de ràdio tenien el seu quadre d'actors. Setmanalment ens oferien obres de teatre. Sí, ja sé que no és el mateix, però, jo us ofereixo... això!

La sirena i el seu cant

de
Jan Gim

amb el següent repartiment:

Ulisses - Quim Doblas
Penèlope - Sílvia Mangado
Telèmac - Paco Arizmendi
Tòful - Tòful Sirera
Narrador - Josep M. del Camp de Naps i Cols

Direcció de: Cecili B. de Mill


Narrador: Ulisses, Penèlop i Telèmac, caminaven pesadament pel port de... pel port de... bé, pel port! Semblaven ànimes en pena, esmaperduts, afamats...


Ulisses:
Heu sentit la sireneta

Penèlope:
Jo no he sentit res de res

Telèmac:
Em sembla que hi sents de més

Ulisses:
Jo, l'he sentit, i ben neta!

Penèlope:
Em sembla que tu no hi toques

Telèmac:
Has menjat quatre bajoques
i això fa que estiguis fluix

Ulisses:
No serà... que no hi sentiu?
Heu menjat ben poca cosa

Penèlope:
No maregis la perdiu
Calla! No diguis ni piu


Narrador: Callen, resten desorientats, no saben què fer ni què dir... de sobte


Ulisses:
Tampoc heu sentit res ara?

Telèmac:
Vaja! Ja hi tornem a ser,
mira que n'ets, de pesat!

Penèlope:
Em faràs dir un disbarat

Ulisses:
No tenim pas res a fer,
quan la sirena ens reclama

Penèlope:
Això, t'ho fa dir la gana!


Narrador: L'Ulisses calla, no està gens conforme, però, són dos contra un.


Ulisses:
Heu sentit? Ulisses! crida,
a Penèlope reclama.
Sí! a Telèmac, també!

Telèmac:
Que t'he de dir! Jo no ho sé!
La meva oïda proclama
que la veu... no l'he sentida

Penèlope:
Crec... que sento alguna cosa.
Però, la veu que se suposa
que ha de tenir una sirena,
ha de ser més agradosa

Ulisses:
Veieu, com sí tinc raó!
Pareu, pareu atenció


Narrador: Queden en silenci... se sent una veu llunyana que crida...

Tòful:
Ulisses, Ulisses!
Penèlope, Telèmac!
Torneu, torneu ben de pressa
Car si no, l'Artur Jofresa
Us donarà una sorpresa


Narrador: Arriba panteixant en Tòful, company de desventures dels tres estrafolaris personatges


Ulisses:
Tòful, què fas aquí?

Penèlope:
Tòful, per què has vingut?

Telèmac:
Tòful, què és el que passa?

Tòful:
En passarà una de grossa,
És per això que he vingut
a buscar-vos fins aquí!

Ulisses:
Digues, el que hagis de dir

Penèlope:
Au va, no ens facis patir!

Telèmac:
Parla clar, que ho vull sentir

Tòful:
Doncs veureu:
Us he de dir que en Jofresa,
que ja us té un xic de mania,
ha promès amb molta pressa
treure-us de la companyia.
Perquè diu que cada dia
arribeu tard a la feina
I que, ell, farà ús de l'eina
que li atorga el seu càrrec
de ser el vostre capatàs.
Jo, però,... no el veig capaç...

Ulisses:
Ja deia jo que sentia una sirena llunyana

Penèlope:
I jo, sorda, no oïa... ni el rauc d'una rana!

Telèmac:
L'Ulisses tenia raó. Ara estarem a l'atur!

Tòful:
No!... crec que el manaia Artur
Si li demaneu... ben demanat
No farà cap disbarat

Ulisses:
Per a conservar el treball
en els Congelats Tritó,
Haurem de fer escarafalls
I demanar... perdó!

Penèlope:
Ens haurem d'humiliar...
La cosa té força nassos!

Telèmac:
I per sempre treballar
Com si fóssim escarrassos


Narrador: Se'n van tots amb el cap cot. L'Artur Guifré que no era tan mala persona no els va despatxar. El que no sabem és si es van comprar, o no, un "sonetone"



---o0o---

18/05/2009

Revisat -una miqueta i amb presses- per nuriagau

ESCATA DE NIT

Engalana´m d´escata... aquesta nit,
dibuixa´m fantasia de sirena
que navegui profund oceà
nua de rems, despullada de seny.

Endinsa´m per rutes de deliri,
gronxament de follia i de desig,
melodia de notes voluptuoses
que nedin salvatges dins el pit.

Fes-me nimfa del teu vaixell,
amb marea alta sense reflux,
imatges suaus de preniluni,
en onada de coto-fluix.

Descobreix-me secrets ocults
que tan sols estels coneguin,
amara´m escames de passió,
abans que l´alba desperti,

abans que tornis al teu port...
ara que encara és de nit...