Cercador
Llista categories
Detall intervenció
Això ja són figues d'un altre paner... [Els somriures de l'Ènia]
Intervenció de: deòmises | 23-03-2009
El mínim soroll de la clau al pany fa que la nena s'alci del terra i corri cap a la porta. Arriba la seva mare després de la feina i vol abraçar-la. Li explica què ha fet a l'escola i el menú del dinar i, mentre ella la besa a la galta i li eixuga una taca de xocolata de la comissura dels llavis, apareix l'assistenta que espera per endur-se l'Ènia i banyar-la. Educadament, la saluda i demana a la petita de deixar descansar la seva mare.
Somriu. L'Ènia es fa gran, el proper mes complirà set anys; la veu canviada dia rere dia, que aprèn amb rapidesa. És llesta, i cal que dissimuli davant d'ella. Aquest somriure, en desaparèixer la nena, s'omple d'amargor. Fa unes setmanes, la vida de la Felitsa s'ha capgirat, com si no se'n pogués tirar cap tros a l'olla. Arriba cansada, rendida, deprimida fins i tot. Tot i que li han aconsellat que agafi el bou per les banyes i lluiti, que ho faci per la seva petita, hi ha dies que tot es tenyeix de negre i que troba absurda cada hora que viu des d'aquell dijous.
Es desploma damunt de la butaca, clou els ulls i recorda l'olor de la sala d'espera i de la consulta, la textura del sobre on hi havia l'informe de les proves, l'agror en llegir el diagnòstic i en escoltar les paraules de l'oncòleg. Carcinoma ductal invasiu. La darrera mamografia l'havia detectat, per això la Felitsa va decidir informar-se'n i actuar. Recolzada per en Ramon, el seu marit, va visitar altres especialistes, que van coincidir amb el primer diagnòstic. Cada oncòleg proposava les diferents maneres d'intervenir el càncer mitjançant cirurgia, teràpia hormonal, quimioteràpia o radioteràpia. Però la decisió final havia de ser de la pacient. A poc a poc i amb bona lletra la Felitsa i en Ramon van estudiar tots els pros i els contres de la situació i de com afrontar-la junts.
Avui, la Felitsa ha arribat a casa com cada tarda, però avui també ha estat la primera sessió de quimioteràpia. El tractament és agressiu, ho sabien, però és el que més garanties de curació aconsegueix. Se sent cansada, amb nàusees, i encara el més calent és a l'aigüera. Però el somriure i l'abraçada de l'Ènia la reconforten. Aviat hauran de dir-li que la mare està malalta perquè la caiguda del cabell serà inevitable. Però la Felitsa seguirà endavant perquè en Ramon serà al seu costat i l'Ènia no pararà de somriure-li. I quan estigui dèbil per treballar, demanarà la baixa mèdica i ajustaran l'economia amb el sou d'en Ramon únicament i l'Ènia s'emanciparà i es casarà... Però això ja són figues d'un altre paner...
d.
(PS: perdó pel meu repte tan accidentat...)
Respostes
-
RE: GAT MIOLADOR...AI, NO! PARDAL QUE VOLA, A LA CASSOLA
rnbonet | 18/03/2009 a les 19:02
Això diuen que era un gos i un gat... No, de debò, allòa que conte va només d'un gat. O d'un gat que sembla un gos. Us explique...
M'he posat al balcó per veure si el capvespre m'ofereix una mica de vent. La xafogor, avui, se'm fa insuportable. Ja em coneixeu: m'agrada agafar el bou per les banyes i resoldre les situacions al punt. Al lluny, les darreres llums s'aboquen en núvols vermells i menuts, esfilegassats, més enllà, just a l'horitzó, a la filera de muntanyes, damunt un cel lluminós blau clar. Encara és temps de tardor i espere, com aigua beneïda, els primers esclata-sangs, ansiosos per fer una eixida als boscos més pròxims. És el que ateny ardentment; però tots tenim una hora d'ase.
En aquestos pensaments estic quan les llums de les faroles s'encenen. Me n'adone que ja és fosc. Ara, un gat està ensumant la roda dreta d'un contenidor de fem, aquell que tenim a la cantonada. El fet m'estranya.
La memòria em diu que el gat s'hi acosta és provinent de la casa d'enfront. Supose un animaló famolenc. El pa no té cames i fa caminar possiblement cap una oloreta abellidora que l'olfacte de narius avesades ha descobert. Què dur, no poder tirar cap tros a l'olla, des de feia tres dies!, pense que pensa el gat. Després, cap alt, passes despertes i mesurades, s'apropa al contenidor. La flaire és agradable; el tuf, una mica estantís, potser. No hi arriba, però. Res a l'abast per entretenir el ventre. I intenta mossegar el que és al seu abast. Ni carn, ni peix. Res de res! Plàstic! Fa un miaaau' de dolor, es frega els bigots... De sobte alça la cameta posterior esquerre i es pixa just a la roda dreta del contenidor!
I s'allunya carrer amunt, amb parsimònia, amb el cap ben alt, ferit el seu amor propi, crec -no cal deixar sendes velles per novelles- disposat a caure als queixals del primer gos que trobés.
Ací acaba el fet historiat. L'altre, de seguida us l'explique. Sense tantes senyals, que el més calent és a l'aigüera. Tracta d'aquell que va anar a Cuba per.... Però això són figues d'un altre paner; ho deixe, perquè a casa del penjat no cal anomenar dogal.
I me'n vaig a sopar, que la dona em crida. I ja se sap que a la taula i al llit, al primer crit. Tenim faves tendres amb pernil. Miaauu! Que el bon aliment fa tornar jove la gent. Tant de bo no rosegue la pota de la taula!
-
FRASE: FER VOLAR COLOMS
Joan G. Pons | 20/03/2009 a les 12:20
Una dita de futur. Una fugida a la realitat present. Semblant al conte castellà de "La lechera".
És molt maco i estimulant tenir projectes i il·lusionar-se. És un avís a considerar "empresonar-te" als projectes i desconnectar de la realitat quotidiana.
Volo com els coloms i deixo de tocar i sentir la terra on visc i trepitjo.
Cert que quan voles trobes companyes i companys curiosos.... la fantasia, l'imaginació...
Cal saber gaudir de la trobada i també saber desconnectar i tornar.
-
De més verdes en maduren
Galzeran (homefosc) | 21/03/2009 a les 01:58
Qui dies passa, anys empeny, filla meva!
Si ja m'ho deia l'àvia, que matinava de veritat, però a ella poc que no l'havia ajudat cap déu, hagut o per haver. Però en aquells dies, tot i no poder-ne tirar cap tros a l'olla, sempre sabia com agafar el bou per les banyes i encertava a resoldre tots els ets i els uts dels envitricolls que la vida li posava pel davant, i a córrer cor que vols per anar a sopar, que a la taula d'en Bernat, qui no hi és, no és comptat. Bon ull tenia ella per repartir a moros i a cristians les quatre trumfes que cabien a l'olla. I ni una mosca es podia escoltar, ni cantar que no ens deixaven a taula, que ens sortien amb allò de què qui canta a la taula i xiula al llit, és parent del mal esperit. Jo, que de normal dormia com una soca, aquelles nits ho feia en un esglai. I per cert, el "xiula", nosaltres el canviàvem per "pixa". Coses de la canalla!
Això encara avui ho explica la mare, que va néixer als anys quaranta i havia viscut un altre món, tant diferent del de l'àvia, farta de nedar a contra corrent on tot es veia depenent quin fos el color dels vidres amb que ho miressis.
Després d'aquell xafarranxo de la guerra, ja ningú es veia en cor de posar pals a les rodes, i es varen oblidar de nedar i guardar la roba, sabent que a boca tancada no hi entren mosques i sabent també que calladets estaven més bufons. I de tant escoltar la salmòdia aquella, acabes que t'adones que el més calent és a l'aigüera. Ho teníem més clar que l'aigua. Però bé! Això són figues d'un altre paner i que avui no venen al cas, i a falta de bons, el meu pare era alcalde.
I parlant del pare, ell ja ho deia; pedra calenta, fora del ventre i tal dia en farà un any! Aquell sant baró, en acabat de sopar, sempre ens enviava de pet a dormir, tot dient-nos; nens! A la taula i al llit, al primer crit, que és tard i vol ploure.
I jo, que mirava al cel, i no hi veia cap núvol!
Però les coses de família ja ho tenen això, i que qui dies passa, anys empeny. Dissortadament, tot i haver estat previsors de cara al futur, per culpa del mansoi manaire, per poc no perdem bous i esquelles, i vist aital babel, penso amb tendresa que de més verdes han madurat.
Oi que m'enteneu?
-
Mare, deixa'm pixar el matxo
perunforat | 21/03/2009 a les 13:06
-Per amor a Déu! Mareeeeeeeeeeeeee!
La Josefina es va mirar de fit a fit el vestit de núvia , empassant-se la saliva, mentre la mare va sortir del lavabo.
- El més calent és a l'aigüera! No havíem quedat que la Gemma vindria a fer l'última prova del vestit? Vas molt lluny d'osques mare! Ho hauràs d'acabar tu que jo he d'anar a una xerrada. Ho has fet de mala bua?
La relació mare i filla sempre havia estat a empentes i rodolons, un dia sí i l'altre també; la confiança feia fàstic i se les engegaven sense engaltar com el gat i el gos.
L'any cinquanta-cinc van obrir un petit taller de costura. Sense saber d'on sortirien les misses, van comprar per quatre cèntims un local i van fer mans i mànigues per llogar dues màquines de cosir. Tenien bon ull per dissenyar vestits de núvia, a més d'un bon picarol que retenia a les clientes. No en van poder tirar cap tros a l'olla del negoci però mai van estar amb l'aigua fins al coll.
Per la mare va ser oli en un llum ja que havia enviduat feia un any i necessitava agafar el bou per les banyes per tirar endavant. Per contrapartida la filla es va quedar per vestir sants tot i que era bona com el pa, de bon acontentar i sempre estava de gaita. Però no tenia bon ull amb els homes i sempre replegava la cendra i escampava farina. Absenta d'obligacions de muller i de mare passava les hores cosint. Amb l'associació de dones va trobar un esglai i es va enganxar com una paparra a tots els actes. Aquell dia es feia una reunió de tapersex al casal de la vila, la sala era plena com un ou i durant una hora i mitja les dones van ser tot orelles. La Josefina, de primera intenció, va comprar l'aparell més llarg i gruixut a diner comptat. D'una revolada se'l va endur, dret camí, dins la bossa del pà. El membre de silicona tenia dos setmanes de garantia, així que el va estar provant un dia rera l'altra. Era el conte de mai no acabar practicant el pecat solitari. Primer era un foc d'encenalls però després d'algunes pràctiques es va convertir en una fora de sèrie.
Al cap d'un temps la mare li va comentar a la seva filla:
-Filla, et grinyola el somier, l'haurem de canviar.
La Josefina, amb els ulls nets de culpa, va assistir amb el cap. Després de tot la família era la família però pel que fa al plaer són figues d'un altre paner.
-
Duros a quatre pessetes
XvI | 23/03/2009 a les 00:12
En Harry s'havia quedat fins tard a la fàbrica repassant la comanda. Quan va estar convençut que mancaven caixes, va buscar l'encarregat. Va pujar a la planta d'oficines i no el va trobar. No quedava ningú, a excepció dels peixos grossos que fumaven i bevien sorollosament al despatx.
Potser perquè creien que estaven sols, no es molestaven en dissimular la conversa i va ser així com en Harry va sentir-los parlar de les accions d'aquella companyia que, deien, pujarien com l'escuma.
En Harry va marxar calladament i aquella nit va rumiar què fer amb la informació. Sabia que es guanyaven fortunes a la borsa, però ell mai s'hi havia ficat; amb el seu sou no podia tirar cap tros a l'olla, i l'única vegada que va estar temptat de comprar, el seu cunyat, director d'un banc, el va desanimar; "no compris matèries primeres, són un valor inestable" va dir, i ell va perdre el que després es va revelar com una gran oportunitat.
Sempre va dubtar si el cunyat l'havia aconsellat malament per fer-lo quedar com un imbècil amb la dona, però això ja són figues d'un altre paner.
L'endemà, va visitar un agent financer i va comprar aquelles accions. Ho mantingué en secret durant unes setmanes; el temps que van trigar a pujar deu punts.
Aquell primer èxit el va animar a agafar el bou per les banyes. La feina era mal pagada i qualsevol manera de guanyar uns diners extres seria benvinguda. Va consultar tímidament els amics i es va sorprendre de saber que tots tenien els estalvis invertits en borsa, i que els havien multiplicat. La vergonya es va tornar frustració; li caldria recuperar el temps perdut per posar-se al seu nivell. Els amics li van parlar d'una empresa de cotxes i una de canonades, inversions segures deien. A ell li sonava a xinès i a més no li quedava líquid després de la primera compra. Per reunir la quantitat que li proposaven trigaria mesos. Però els seus amics tenien més experiència, li van explicar que podia comprar a crèdit, avalant gran part de la compra amb les pròpies accions. Allò era tan sorprenent que va necessitar que el seu nou agent financer li confirmés. I quan ho feu, va comprar accions de les dues companyies.
En pocs temps era ric, les accions duien tres anys pujant. I allò no era res, va pensar, el més calent és a l'aigüera.
Un dijous es va llevar decidit a deixar la feina. Es dedicaria a comprar accions i amb el seu olfacte aviat seria milionari. Quan va arribar a la fàbrica la reixa era tancada i tots els obrers al carrer amb cara de preocupació. Era l'octubre del vint-i-nou.
-
Els somriures de l'Ènia
deòmises | 23/03/2009 a les 17:49
El mínim soroll de la clau al pany fa que la nena s'alci del terra i corri cap a la porta. Arriba la seva mare després de la feina i vol abraçar-la. Li explica què ha fet a l'escola i el menú del dinar i, mentre ella la besa a la galta i li eixuga una taca de xocolata de la comissura dels llavis, apareix l'assistenta que espera per endur-se l'Ènia i banyar-la. Educadament, la saluda i demana a la petita de deixar descansar la seva mare.
Somriu. L'Ènia es fa gran, el proper mes complirà set anys; la veu canviada dia rere dia, que aprèn amb rapidesa. És llesta, i cal que dissimuli davant d'ella. Aquest somriure, en desaparèixer la nena, s'omple d'amargor. Fa unes setmanes, la vida de la Felitsa s'ha capgirat, com si no se'n pogués tirar cap tros a l'olla. Arriba cansada, rendida, deprimida fins i tot. Tot i que li han aconsellat que agafi el bou per les banyes i lluiti, que ho faci per la seva petita, hi ha dies que tot es tenyeix de negre i que troba absurda cada hora que viu des d'aquell dijous.
Es desploma damunt de la butaca, clou els ulls i recorda l'olor de la sala d'espera i de la consulta, la textura del sobre on hi havia l'informe de les proves, l'agror en llegir el diagnòstic i en escoltar les paraules de l'oncòleg. Carcinoma ductal invasiu. La darrera mamografia l'havia detectat, per això la Felitsa va decidir informar-se'n i actuar. Recolzada per en Ramon, el seu marit, va visitar altres especialistes, que van coincidir amb el primer diagnòstic. Cada oncòleg proposava les diferents maneres d'intervenir el càncer mitjançant cirurgia, teràpia hormonal, quimioteràpia o radioteràpia. Però la decisió final havia de ser de la pacient. A poc a poc i amb bona lletra la Felitsa i en Ramon van estudiar tots els pros i els contres de la situació i de com afrontar-la junts.
Avui, la Felitsa ha arribat a casa com cada tarda, però avui també ha estat la primera sessió de quimioteràpia. El tractament és agressiu, ho sabien, però és el que més garanties de curació aconsegueix. Se sent cansada, amb nàusees, i encara el més calent és a l'aigüera. Però el somriure i l'abraçada de l'Ènia la reconforten. Aviat hauran de dir-li que la mare està malalta perquè la caiguda del cabell serà inevitable. Però la Felitsa seguirà endavant perquè en Ramon serà al seu costat i l'Ènia no pararà de somriure-li. I quan estigui dèbil per treballar, demanarà la baixa mèdica i ajustaran l'economia amb el sou d'en Ramon únicament i l'Ènia s'emanciparà i es casarà... Però això ja són figues d'un altre paner...
d.
-
Això ja són figues d'un altre paner... [Els somriures de l'Ènia]
deòmises | 23/03/2009 a les 17:54
El mínim soroll de la clau al pany fa que la nena s'alci del terra i corri cap a la porta. Arriba la seva mare després de la feina i vol abraçar-la. Li explica què ha fet a l'escola i el menú del dinar i, mentre ella la besa a la galta i li eixuga una taca de xocolata de la comissura dels llavis, apareix l'assistenta que espera per endur-se l'Ènia i banyar-la. Educadament, la saluda i demana a la petita de deixar descansar la seva mare.
Somriu. L'Ènia es fa gran, el proper mes complirà set anys; la veu canviada dia rere dia, que aprèn amb rapidesa. És llesta, i cal que dissimuli davant d'ella. Aquest somriure, en desaparèixer la nena, s'omple d'amargor. Fa unes setmanes, la vida de la Felitsa s'ha capgirat, com si no se'n pogués tirar cap tros a l'olla. Arriba cansada, rendida, deprimida fins i tot. Tot i que li han aconsellat que agafi el bou per les banyes i lluiti, que ho faci per la seva petita, hi ha dies que tot es tenyeix de negre i que troba absurda cada hora que viu des d'aquell dijous.
Es desploma damunt de la butaca, clou els ulls i recorda l'olor de la sala d'espera i de la consulta, la textura del sobre on hi havia l'informe de les proves, l'agror en llegir el diagnòstic i en escoltar les paraules de l'oncòleg. Carcinoma ductal invasiu. La darrera mamografia l'havia detectat, per això la Felitsa va decidir informar-se'n i actuar. Recolzada per en Ramon, el seu marit, va visitar altres especialistes, que van coincidir amb el primer diagnòstic. Cada oncòleg proposava les diferents maneres d'intervenir el càncer mitjançant cirurgia, teràpia hormonal, quimioteràpia o radioteràpia. Però la decisió final havia de ser de la pacient. A poc a poc i amb bona lletra la Felitsa i en Ramon van estudiar tots els pros i els contres de la situació i de com afrontar-la junts.
Avui, la Felitsa ha arribat a casa com cada tarda, però avui també ha estat la primera sessió de quimioteràpia. El tractament és agressiu, ho sabien, però és el que més garanties de curació aconsegueix. Se sent cansada, amb nàusees, i encara el més calent és a l'aigüera. Però el somriure i l'abraçada de l'Ènia la reconforten. Aviat hauran de dir-li que la mare està malalta perquè la caiguda del cabell serà inevitable. Però la Felitsa seguirà endavant perquè en Ramon serà al seu costat i l'Ènia no pararà de somriure-li. I quan estigui dèbil per treballar, demanarà la baixa mèdica i ajustaran l'economia amb el sou d'en Ramon únicament i l'Ènia s'emanciparà i es casarà... Però això ja són figues d'un altre paner...
d.
(PS: perdó pel meu repte tan accidentat...)
-
El qui viu d'esperances, mor en dejú
mjesus | 23/03/2009 a les 22:11
Doncs sí, sóc morta. Ah!És culpa meva, sempre tan confiada! Les aparences enganyen, no ho hagués dit de l'home de la maleta vermella. A partir d'ara hauré d'estar més alerta i agafar el bou per les banyes. Sí, sí, és una expressió que en aquesta dimensió no té massa sentit, però, sóc nova i de moment no sé que em durà aquesta "vida" dialècticament parlant s'entén. Ja m'ho deien ja, "Estàs més penjada que una figa!" Mai tan ben dit!
Us explico: Em traslladava a París en el Talgo a veure una amiga aquestes dies de Setmana Santa. De sobte el tren s'aturà i no precisament en cap estació. Els passatgers s'aproparen a les finestres mirant a través de la foscor. Feien tota mena de conjectures. "Segur que hi ha un mort Recordo un cop " "Un mort? això són figues d'un altre paner!". Tan aviat podia ser una avaria com un avís d'atemptat tal i com comentaven. "He d'agafar un avió des de París i ja veieu el més calent és a l'aigüera".
Ens comunicaren que hi havia un cos al mig de les vies i que no podríem avançar fins que no vingués el jutge a fer l'aixecament del cadàver.
No em mogué del seient. La lluna llepava el vidre de la finestra assenyalant-me l'home que seia al meu davant, no em treia l'ull de sobre, sentia la seva mirada sobre les meves cuixes cosa que em molestava. No em desagradava el seu aspecte, però. Estàvem sols al departament del vagó
El sentia molt aprop massa.
Tancant els ulls em vaig deixar portat per les cabòries. Em feia gabiejar l'etiqueta d'un arma que eixia per la junta de la maleta vermella.
Tot va ser mol ràpid, imprevisible. Vaig sentir un fort dolor al cor. Un punyal s'entestava a foradar el meu pit que sagnava escandalosament.
Qui bada, cau! I tant! Amb els ulls esbatanats mirava al meu voltant incrèdula, l'home havia desaparegut Ipso facto! Amb un suau aleteig vaig enlairar-me per observar l'escena. Quan els passatgers van tornar del passadís, el guirigall va ser considerable. No havien vist res de res, en realitat estaven més preocupats pel que els podia haver passat a ells que per "aquella dona morta" és a dir jo. Un metge s'hi va acostar examinant el meu cos. "No es pot fer res" va pronunciar amb seguretat "No podrem tirar-ne cap tros a l'olla".
Fins a quin punt ens pot canviar la vida un descuit, una impressió errònia? L'única cosa bona que en trauria jo, és que viatjaria més ràpid cap a París a veure la meva amiga. Després de tot era el que volia fer des del principi d'aquesta història.
Respon a aquesta intervenció
Nous recomanats editora
Últims comentats
- Desembre: el caliu que em fa sentir viva (1 comentaris)
- CARTA AL NADAL (3 comentaris)
- UN MATÍ QUALSEVOL (2 comentaris)
- Testimoni al darrer poblat (IV) (2 comentaris)
- Parlant sol (2 comentaris)
- Deconstrucció (1 comentaris)
- La sal de les ferides 42/60 (1 comentaris)
- EN UN PAIS ORIENTAL, .... (1 comentaris)
- Piranda (3 comentaris)
- Caient com mosques. (1 comentaris)
Nous més llegits
- Sobre les inquietuds (505 lectures)
- L’EFECTE DELS NEUTRONS SOBRE L’EXTREMA DRETA (289 lectures)
- POLS DE LLUM (270 lectures)
- Confiança en les Alternatives (220 lectures)
- PROTOCOL DE CURES (204 lectures)
- Novel·les episòdiques de temàtica matemàtica. [text no creat amb IA] (173 lectures)
- La impudícia del vestit (168 lectures)
- El fals temps d'ahir (151 lectures)
- UN MATÍ QUALSEVOL (143 lectures)
- Resar o renegar? [text no creat amb IA] (143 lectures)
Nous més comentats
- L’EFECTE DELS NEUTRONS SOBRE L’EXTREMA DRETA (5 comentaris)
- POLS DE LLUM (4 comentaris)
- PROTOCOL DE CURES (3 comentaris)
- Resar o renegar? [text no creat amb IA] (3 comentaris)
- El fals temps d'ahir (3 comentaris)
- Novel·les episòdiques de temàtica matemàtica. [text no creat amb IA] (3 comentaris)
- UN MATÍ QUALSEVOL (2 comentaris)
- La sal de les ferides 40/60 (2 comentaris)
- Confiança en les Alternatives (2 comentaris)
- La impudícia del vestit (2 comentaris)
Nous més votats
- PROTOCOL DE CURES (Agrada a 4 relataires)
- POLS DE LLUM (Agrada a 3 relataires)
- L’EFECTE DELS NEUTRONS SOBRE L’EXTREMA DRETA (Agrada a 3 relataires)
- UN MATÍ QUALSEVOL (Agrada a 3 relataires)
- La sal de les ferides 40/60 (Agrada a 2 relataires)
- La sal de les ferides 41/60 (Agrada a 2 relataires)
- A ulls clucs (Agrada a 2 relataires)
- La capsa de les vanitats (Agrada a 1 relataires)
- Una imatge digna de veure. (Agrada a 1 relataires)
- Les flors que culls (Agrada a 1 relataires)