ARA SÍ: REPTE POÈTIC VISUAL 34

Pluja que cau i mulla l'espera,
Poca esperança que s'escola
Entre les llambordes d'una estació solitària.

Hàlit que neix on els somnis
No gosen començar, que ajuda
A respirar i poc més, sols és indici d'existència.

Quin tren la durà lluny d'ella mateixa?
Quin trajecte s'endinsarà per a trobar-se?

Llisca la llum i llepa la llunyania
On llaurar els llims de la lletania
Que es deixen modelar amb facilitat per la llàgrima.

Llença la llangor enllà però és llàntia
Que enlluerna el llast de la llàstima
Enmig de l'embalum de l'equipatge sobrer, ànim exigu.

I el tren no arriba encara, trist dia grisós per als núvols de la vida...

d.

Pluja fina i fina llavor

Cau una pluja fina
d'aquella que mulla
i tot va que rutlla,
com ella endevina.

Veu les vies del tren
com aquell destí perdut
que es donava per sabut
i que s'hi negava en ferm.

El tren arribarà i se l'endurà
a la ciutat que li feia por,
deixarà el poble, fina llavor,
on va trobar qui la curà.

La pluja va caient.
Que caigui amb constància!
Que es noti la presència!
La noia és conscient.

La via en perspectiva,
el cel gris i ploraner,
deixa llàgrimes de planter
i l'estació és buida.

No hi ha retorn
en aquest matí plujós,
que apareix com sulfurós
en tot l'entorn.

Serà una pluja àcida?
Serà un dia agre?
Serà que plou dolçament?
Serà la grisor aspre?

És una barreja de sabors?
Són il.lusions òptiques?
O altres mescles
de granes i llavors?

Eterna serà la meva espera
sota les gotes d'una pluja
que no deixa de recordar-me
que algun dia vindràs a rescatar-me
del glaç del dolor i dels silencis
que em regala dia a dia
la vida sense tu.



Eterna serà la meva espera
si l'amargor de la tempesta
no em retorna la felicitat
dels moments compartits,
dels somriures robats
a canvi de la incertesa
de saber i no voler saber,
de comprendre i no voler comprendre



Etern serà el meu deliri
quan l'hivern es torni primavera,
qual les flors llueixin
la bellesa dels seus pètals,
senyal de victòria o de derrota.
Marca de la teva absència,
de les llàgrimes plorades
i de les que es perden
en la profunditat
de les ànimes trencades.

La fina pluja emmiralla
el meu cap escabellat
i el meu cos encarcarat
esgotat per la batalla.

Per saber si m'has trucat
engrapo ràpid el mòbil,
però jo no em vull fer la dòcil
perseguint-te i fent les paus.

Abatuda, t'he trucat,
asseguda a les maletes,
però veig que encara portes
el telèfon apagat.

Em recullo en la temprança
d'aquest dia fosc i gris,
tot i que tinc el cor trist,
encara tinc esperança.

La pluja l'ànima em renta
en el silenci de la tarda
i em passejo en la basarda
del nou viatge que em tempta.

Espero el tren de la vida
que em portarà l'equipatge
i em retornarà el miratge
de llibertat aconseguida.

Cercaré la veritat.
A l'andana sense gent,
m'acompanya el pensament
que em durà a l'eternitat.

Allò que va ser

Estació-pluja, tensa espera,
ajeguda en caixa de fruita
indiferent a la mullena,
la vista fixada en la via.

La vida es com una estació:
records, instants d'espera, pensament!
el peu sobre s'escala, l'emoció,
concentrada en aquell just moment.

Estació-noia-pluja: va o ve?
Decisió presa de partir:
no hi ha viatger que arribi
que tot ho expliqui,
enrera quedarà el que va ser.

Fred i pluja
Soledat i fugida
Cansament i esperança

Absent dins les cabòries
que m'enterboleixen el pensament
mirant fixament el punt on s'ajunten les vies
esperant la llum que em traurà del meu infern.

Sento com és trenca el silenci
pel batec monòton del tren
s'apropa lentament,
aturant-se poc a poc
jugant amb la meva pressa
per desaparèixer de l'entorn.

Respiro cada cop més rapit
l'excitació va creixent
i no em deixa reaccionar.
el meu vaixell no pot llevar àncores
i veig com passa de llarg la meva salvació.

Plantant cara a la pluja i al vent
sentint com el fred m'envaeix fins el moll de l'os
trec forces d'allà on no sabia que encara en tenia
i asserenant el meu cor ferit
espero el següent tren
mentre el temps se'm fa etern.

Sola,
En l'esperança del refugi que m'empari
del que em manca m'encobreixi
del que desitjo me' n farceixi

Perquè sola
No em minva els ànims la darwiniana pluja
Ni el fosc passat que m'ha ferit la fesomia
M'omple d'odi, ni recances, ni venjances.

Perquè arranjo bitllet sense tornada
Sola em queda el regust de mi mateixa
De la llum que avui m'ha entrat per una escletxa
i que m'ha atret per esperant-te encara sola

Sola m'acompanya el meu silenci
Il·lusionant-me per que el destí calent m'abraci
Que la foscor que deixo enrere es faci llum
I m'alliberi l'equipatge maltrobat fins els meus dies

Perquè sola, l'encanteri no és efímer
Sola espero eternament fins al deliri
ferida l'ànima nua i sense sacrifici
Alliberada per fi del captiveri.

Perquè viva
respirant la meva soledat
Romandré mullada fins cercar-te
Millor sola provaré la llibertat.

Vas marxar, amor meu, fa molt de temps
un dia com avui, moix i plujós,
i mon cor ja no ha tingut mai més repòs
esperant ton retorn a cada tren.

Diuen que el record se l'enduu el vent
però no en fuig mai, dels meus ulls, el plor,
i dins el meu cor hi resta l'enyor,
l'espera se'm fa amarga i impacient.

Plou com aquell dia, jo ja no puc més,
omplo les maletes, faig l'equipatge
i et vinc a buscar, potser no sé on ets

però ens trobarem, segur, en el viatge.
Me n'aniré on em dugui el primer tren,
no puc viure més en aquest paratge.

COR D'ORENETA

T'has cordat la sabata i vas cap on no t'esperen
i no importa si plou, fa sol, pedrega o neva
perquè a tu el món càlid t'acull i et fa costat
i la teva esperança és el millor dels fats.

Saps que és en tu mateixa on hi ha futur, passat,
i l'únic temps és ara, presència del que és dat,
i el tren al lluny s'albira mentre deixes ciutats,
vent i terra emmirallen com de feliç seràs.

Olores el pur aire i sents eternitat,
abastes el paisatge només amb un mirar
i el teu cor d'oreneta ja alena per volar.

Entre la tendra brisa triaràs el camí,
damunt la terra molla solcaràs el destí
polint el teu diamant tant si és dia com nit.

Marxo,

de tot i de tothom,
dilueixo els records
que em claven
a aquest indret,
lícit com qualsevol altre

per estimar
uns llavis coneguts,
uns braços aliens
a la fugida que
em devasta.

I sóc pluja i dia gris,
arbre i llamborda,
mentre espero
pacient que
arribi el tren de
les hores mortes,

aquell que s'endinsa
en el silenci de la nit,
el que transporta
el somni d'una vida nova.

Xiulet d'esperança

No sé si cerques més enllà
aquell temps que ja no torna.
Saps que no és cert,
que les vies no s'ajunten,
si tu no mires l'horitzó.

Potser la pluja t'ensenyarà
un miratge que no ha de passar,
i les teves paraules descansaran
dins d'un farcell de sentiments
que t'han fet de cadireta.

Veus un miratge
sota de la pluja fina,
guarida per un parrac
de tela i purpurina.

I tot t'abandona.
I tu et veuràs en els paral·lels vials
com a única existència,
rutilant la teva imatge en les llambordes
d'humida realitat.
Fred metall que ens transporta a la vida,
amb els seu corser fred i dur
que ve i que marxa,
i quan no has comprat el seu bitllet,
sols et resta esperar.

Però tu no oblidis escoltar
el seu xiulet a la llunyania,
si n'ha marxat un avui,
n'arribarà demà un altre.