REPTE POÈTIC 24

Perdoneu per l'error:

Termini: Dimecres 20 de febrer a les 21.00
Votacions: les següents 24 hores.

A fer poemes!!!

Tot jugant, el desert,
ha somiat una casa
i un rellotge de sol
per comptar el temps que passa.

Amb objectes humans
s'adorna i engalana.
Presumeix, tot polit,
sota la lluna clara.

El seu miratge és
una casa encantada:
la fusta no coneix,
no sap res de la prada.

Però el seu somni duu
una bella fragància:
blau del cel, el seu mar,
amb olor de solana.

Petits objectes plàcids
d'una cultura humana
s'asseuen a la sorra
i el desert els amara.

Consentits per la llum
esplèndida i diàfana,
plora el blau, canta el groc,
riu el verd, el roig clama.

Vol formes el desert,
l'encís d'una guitarra,
petits contenidors
de l'aigua que li falta.

Com que no hi brota res
vol vidre, coure i banya,
ferro, teixit i pell,
textura de tronc d'arbre.

I passa somiant
la resta de la tarda.
I creu que en ell s'hi perd
un home que ja l'ama.

Els inútils objectes
reposen a la sorra.
Imperturbable, el temps,
sobre la terra rota.

Damunt el vast desert
no hi bastiu mai la casa,
ni rellotge d'arena
ni canonada d'aigua.

No feu plorar els objectes
en l'absurda derrota.
En el desert són restes
sense subjecte ni ordre.

Escampall de detritus
d'una cultura urbana:
deixeu-los colgar immersos
per la sorra daurada.

Amaguen els vestigis
d'una estranya existència:
que el desert il·lumini
el no-res i l'absència.

Fràgil cultura, llega,
corrua, efecte i causa,
no teniu sentit d'ésser
sota la lluna blanca.

Anacròniques peces
d'una ciutat humana:
enmig de res exposen
la seva forma vàcua.

Útils que són inútils
sota la llei dels astres:
com qui us ha creat
sou vans i inexplicables.

Així, no us feu mai casa
enmig del vast desert:
cerqueu la fronda alta
i d'estris, els justets.

Tassa, pala, planta, planxa,
garrafa, gerra, pedra, ceba,
tetera, cafetera.
Pinta i sabates ben lluny, l'abric a l'entrada.

Regadora, una bota, unes botes i una copa,
llàntia, i molinets dos, dos? i un sifó
Cassola, tovallola, palangana,
pot de mel per si hi ha gana.

Llagut i violoncel.
Rellotge de sol a la sorra
més telèfon despertador separats.
Espelma, lavabo i wàter a fora.

Dos antenes, radio i tele.
xumeneia, per si fumes.
Porta, finestra i un mirall ben situat
per veure el mar pels dos costats.

OKxO

On tens l'habitació dels convidats?




( el títol me l'he currat )

...I la gola empara la veu de la profunditat
I és granota escapada del darrer nenúfar
Que resta enmig del llot dels segles.
I la saviesa és plat de pobres quan la fam
Per ascendir a qualsevol preu esdevé voracitat.

Embriac perquè les paraules flueixen amb major claredat,
Espero les primeres llums del dia desvetllat
I amb el cor moribund per no poder
Asseure's en el tron dels escollits.

Tot és silenci si la corda fa equilibris
Per damunt dels nostres caps.
(Quina bala duu el meu nom?)
Retalls de la vida apedacen els meus vestits
I els sargeixo com si de sacs es tractés,
Somàlia al pensament, somriure blanc
Per a protegir l'ànima negra que n'és propietària.

Forat al cervell per on s'hi aboca l'avellutat vi directament,
Directe a la ment i l'enfolleix,
Com si d'una cançó d'amor es tractés,
Papil·les adormides, venes inflades per la sang
Calenta que recorre el cos sense parar.

Inosésisabréacabaraquesteslíniesabansquem'atrapiMorfeuamblessevescadenes.

Torno a caminar sol, perdut, orb, vague, erm,
I les darreres notes que escoltaré seran
Les del meu epitafi fet cançó de bressol
Per a adormir les meves sensacions,
Amarades de mar mentre l'oïda s'omple
De sons febles deixats al plomatge
Del rossinyol que no sap de l'existència de la llum del sol
En la grisor dels seus ulls i gira i gira de nou
I torna a girar el món, carrussel d'emocions
Que no sap quan ha d'aturar la seva embranzida
Que creix fins a l'infinit, fins a la fi dels dies
Sense canviar el rumb ni el sentit de rotació,
Com si de busques a la recerca d'un rellotge imaginari es tractés.

Qui esguarda per la finestra de la innocència
Quan tota la culpa recau en ell?
Qui sap interpretar el paper del jutge
Quan reconeix que la víctima mai no serà ell?

I no hi ha ningú que tingui cura de preservar
La veritat davant dels ulls de la gent,
Aliena a tot el que succeeix en realitat,
Que només escolta els rumors i els confereix
El grau de credibilitat absoluta.

Bola que arrossega tot el que troba al seu pas,
El cap i el cuiner al mateix garbuix,
La diligència és àpat per a un únic paladar,
La hipocresia només satisfà l'esperit
Necessitat de falsa modèstia i lletania de foscors
Esdevingudes xifres irreverents
En la comptabilitat contínua del temps.

Casa meva és el món, aquest món desèrtic que deixo al meu voltant?

En el desert del meu món
hi bufa fort la tramuntana.
Casa meva és un malson
d' ulls badats com una iguana.

Veig la llar fora de mi,
escampada per l'atzar
i la solitud encomanada.
Els objectes van revoltar-se
destruïnt el seu significat :
el cucut avisà puntual
de cada pèrdua sobtada.

Entrebancs on l'univers fermenta,
desordre sota el sol implacable,
apuntaré en una llista opulenta
com encarrilar el passat indomable.

És potser aquest el meu error,
voler recuperar-ho tot amb avidesa,
i mentre, lluita de nou sense sort,
l'intent d'abandonar aquesta tristesa.

angie

Qui dícti rítmics sigils,
íntims instints tímids i mítics.
Qui sísmic disipi ficticis idil·lis,
i niï límits nítids infinits i cíclics.
Qui inhibit mistifiqui l'iris-pistil
i miri i dignifiqui.
Qui vibri, qui frisi, qui pinti. Qui rimi
simplifiqui i signifiqui vitri i nivi.

Dir-li:
i si incidíssim
en l'instant.

Casa meva és petita
rònega i atrotinada

Està feta a pedaços
decorada d'escultures
esculpides amb amor,
restes de les històries viscudes

Casa meva és rica
plena d'andròmines
que dibuixen el meu paisatge,
la meva intimitat

Amb tota la seva disbauxa,
és prou intel·ligent
per deixar-me anar més enllà

i gaudir del meu delit de soledat
reposant el meu esguard
en la llunyania

La meva casa és transparent,
no enganya ningú
i es deixa estimar per tothom

Ha deixat el despatx
que tenia a Manhattan,
fugint de la ciutat ferotge,
fart de l'estrès,
curull del progrès,
tip de la post-modernitat...

Ha agafat les andromines
que tenia per casa,
i se n'ha anat a un desert
de l'Hemisferi Austral,
on li han muntat una caseta
de dos per dos...

En arribar,
ha escampat pels voltants
tot el que ja no li val:
L'arruixadora i el telèfon,
despertador i molinet,
la palmatòria, el cressol...

Ara treballa quan vol
per Internet,
amb l'energia solar
és suficient,
sense voler s'ha convertit
en l'eremita modern.


***

FRANCESC

Estirabot situat sobre l'arena,
qui sap d'on ha sortit!
Andròmina ubicada en un mon irreal,...

Collita d'estris sense solta ni volta
crescuts damunt la sorra,...

Water a l'ombra, contrabaix a ponent,...

seguici de rampoines, palanganes sifons,...

Potser han plogut!:
una explosió atòmica els ha dut fins aquí,..

Què hi fan les coses soles?
On és la gent?
A què es dedica?

0h!
miro la casa
que no és meva
ni teva, és del món.
Però, només és un dibuix
un enigma, al centre d’un garbuix

Tantes vegades l’he somiat aquest paisatge!

En lloc he trobat res tan transparent, tan innocent?
Una munió d’objectes giren escampats al seu voltant,
el cucut no canta, la música no sona, l’aixeta no raja,
i la regadora no te feina en aquesta eixorca platja.
Andròmines que fan i desfan aquest silenci trist
condemnades a recordar-nos un altre món:
excessiu, esgotador que se’ns enduu i arrossega.
~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~