Repte 236... El pont aeri

Vol Ib-317

Els altaveus murmuren el de sempre, i, com sempre, ningú els escolta.
L'hostessa, en compliment de les normes aèries de seguretat, informa amb gestos sobre què fer si…bé, informa perquè li toca, però sap perfectament què devoren els pocs ulls que l'observen.
Es reparteixen els diaris, i tots i cadascun dels ejecutius que poblen els seients en una cadència d'un sí un no n'agafen el seu exemplar, el desdobleguen i el recolzen en el portàtil sobre els genolls. La majoria s'afluixa la corbata; un que torna exultant per un negoci que floreix, ho celebra amb una ginebra amb glaçons mentre olora d'amagat el tanga que ha tret de la butxaca.
Tot d'allò més rutinari fins que, sense cap explicació, s'avorta l'enlairament: les turbines s'aturen amb un rumrumeig penós que contraria i indigna els passatgers, tots amb presses i compromisos urgents. De seguida comencen els nervis i les preguntes, les exigències, les queixes per la manca d'informació.
Llavors, i per sorpresa, una ombra s'explicita per la portella d'entrada com a resposta al retard: un home morè de barba espessa i ulls negres i intensos que mira dins, inspeccionant cada racó, cada persona…rostres expectants que ara, amb por sobtada, es miren un a l'altre i de reüll el moro…Miren el moro i busquen la complicitat de la resta en el real però injustificat pànic que els ha sobrevingut en percebre la motxilla que du penjada a l'espatlla.
Mentre l'home consulta la targeta d'embarcament per saber el lloc que li pertoca, el neguit i l'ansietat dins l'avió omplen l'espai foragitant-ne l'aire. Una dona té un atac d'histèria i fuig corrents al lavabo de cua, allunyant-se el més possible del que és ja per a ella un terrorista, el terrorista. I la seva actitud desperta l'odi irracional dels altres que esclaten alhora en protesta oberta i embogida exigint que retornin l'home a la terminal. I es produeix el caos, amb crits i insults que no acaben fins que aconsegueixen fer-lo fora de l'avió, en una mena de tàcita venjança desproporcionada i sense sentit.

I en Pol s'ho mira i un pensament ombrívol el sacseja…

Bob Guitar, després de dos anys de silenci, torna als escenaris. Segons fonts oficials va plegar perquè estava esgotat, però hom coneixia la seva addicció a la ginebra.

Avui comença una gira europea, i Espanya és el lloc de partida. Continuarà per Portugal, Itàlia i França.
Des de Londres fa escala a Barcelona per acudir a una entrevista amb una televisió local, i acte seguit agafarà el Pont Aeri.

A les cinc embarca camí a la Capital. Busca el seu seient "business class" i se n'alegra en descobrir que és força ombrívol; perquè així podrà aprofitar per fer una breu cura de son.
Però just l'avió enlairat i a punt d'aclucar els ulls, nota uns tocs a l'esquena. En girar-se i veure de qui es tracta, es desperta de cop.

La Mercè és una noia catalana de vint-i-cinc anys llicenciada en dret. Degut als seus pèssims coneixements d'anglès, decidí fer un Erasmus a Londres l'últim any de carrera. Una nit de festa coincidiren en un pub del centre, i d'entre la multitud, destacava. Una noia alta i prima, de trets descaradament occidentals. De seguida les seves mirades s'entrecreuaren, i entre ells florí quelcom més que complicitat.

Quan l'alcohol ja havia esborrat qualsevol rastre de timidesa, ell s'atreví a anar-hi a parlar. No calgué convèncer-la gaire, perquè coneixia la seva música i fins i tot se'n va declarar seguidora. En menys de mitja hora, eren al lavabo fent l'amor salvatgement.

I ara és davant seu. Somrient-li i preguntant-li si la recorda. Ell es fa el despistat i diu que no, però el cert és que mai serà capaç d'oblidar-la. La noia s'evadeix perquè creu que ha ficat la pota, i ell torna a tancar els ulls.

La "Galileo Galilei" és plena de gom a gom i té la intuïció de que anirà molt bé. Si més no, s'ha posat el tanga que la seva dona li va regalar per l'aniversari, que sempre li porta sort. Les llums s'apaguen i els primers acords comencen a sonar, però aquells trets tan familiars provinents de la primera fila, el deixen de cop en blanc.