Repte 177: ALTA MUNTANYA

O millor, dues qüestions:
* "BAFORÓS" serà que conté o produeix 'baf', no?
*En relació a "MAIXANT"... no serà 'meixant'? = 'de poca qualitat, dolent'

M'ho podries aclarir -o fer clar-, 'sisplau'?
Són paraules complicades pels del sud, saps?

Maixant: No ho entenc com adjectiu de lloc, si de persona o cosa.

Rufa, Rufada o Rufarada: oratge que aporta pluja.

Baforós: El què fa pudor. Qui juga brut. Qui fa trampés.

Tramuntar: remuntar.

Pels de la Safor, la Llitera encara és nord!
Bo, xicot! Et remet la meua participació. Veurà moltes variants del sud...

*******************

ACTE EN UN ACTE

(Interior del refugi d'Amitges. CARLES li duu llenya menuda i pinassa a BLANCA, que està intentant encendre foc a la llar. Estan sols).

BLANCA.- Quin temps! I sort que la rufa sols ha estat des de Ratera, que.. Ara, ara pren!
(Comencen les primeres flames, tènues com els dèbils rajos que han vist reflectits temps abans a l'aigua del Sant Maurici)
CARLES.- Vine cap ací, a la finestra. Ara mateix s'albira el Tuc de Colomers!

(BLANCA s'apropa a CARLES, que la posa al seu davant)

BLANCA.- L'estany em recorda...
CARLES.- Els records són només cendres. Cendra banyada en perfumes nostàlgics...
(Mans als malucs de BLANCA) ...que esdevenen ansioses papallones fugisseres...
(una mà al maluc dret, l'altra a la galta esquerre) ... en indrets verges, boscos llunyans que... (Ara s'hi posa al darrere. Li pren els dos pits amb les mans) ...com mans amigues, acaronen la tebior dels cims pregons... (Amb veu més tendra)...més encantadors que els Encantats!
BLANCA.- Carles!
CARLES.- Per què no seiem prop del foc? S'estarà tan bé al caliu de les flames!

(BLANCA dubta uns instants. CARLES estén un sac de dormir al terra. Seuen)

CARLES.- Com anava dient, que és l'amor sinó encontre d'ànimes bessones, fruits d'enteses amigables, boira hivernal que perdura malgrat els forts raigs de sol? Només un calfred pot fer maixant el moment...
BLANCA.- Caldrà tramuntar la carena... Pel Portarró, anirem?
CARLES.- O per un altre indret inexplorat, com.. (amb veu més baixa)...les teues valls, els teus turons... (segueix impertorbable amb les carícies, per totes bandes.... BLANCA, inundades les calces, està ja desfeta. Es treuen la roba, lentament. Xiuxiuegen. Es fa fosc. Els espectadors escolten sols fragments: "...el Llong baforós... ", "...mullat com l'Escrita...", "... la salsa del freginat...." )

-Maixant! No tens res al cap...! -em deien de petit -. A qui se li acut d'anar-se'n al bosc amb la rufa desbocada...?
A mi, però, el que em semblava de bojos era la rutina de cada dia enmig de la baforosa atmosfera de la ciutat.
De més gran, m'etzibaven el mateix reguitzell:
-Què hi has d'anar a buscar allà dalt...? Quina mena de plaer hi trobes, jugant-te la vida?
Al llarg dels anys, m'he topat amb gent que no m'entén, que ho valoren tot en funció de la utilitat... però no hi ha mots... no hi ha paraules que descriguin el que se sent quan s'arriba a una terra mai trepitjada, amb el cel gairebé negre i el vent glaçat... i amb cada pedra i cada roc immaculadament nets... tot ple d'un silenci que avui no es coneix, i d'una solitud que fa no necessitar res més.
En el fons, es tracta d'una crida: algun element misteriós, enllà dels cims, em crida en cada instant de l'existència; com més alt estic, millor li percebo la veu. És com un mormoleig, mig udol de vent, mig trepitjada de neu verge; com el so sord de la bota damunt la roca; com el cant del rierol del desglaç, escolant-se pendent avall.
En fi, no pretenc convèncer ningú; ja ho he dit, no hi ha mots.
I ara, que sóc vell, se m'han tornat a enfadar. El metge m'ha dit que no viuré gaire, per això sóc aquí, tramuntant cap a l'únic lloc on la mort no em fa por. Arribaré més amunt de les boires, em fondré amb les llenques de fum de núvol, descobriré un racó on mai no em trobaran, i podré abraonar-me a la veu que sempre m'ha seduït.
Ja vinc Mallory... ja sóc a casa...

Ei, ambre, 300 paraules + un asterisc. ;-)

----------------------------------------------------------------------


Els avets, coberts per la densa neu, són com gegants imponents. L'aire bafarós es mou com una serp i udola en xocar contra la muntanya.
-Estem a punt de fer el cim! -crida la Laura.
-Aviat trobarem el refugi -diu el Joan.
Damunt els seus caps, una nuvolada pesant anuncia temps de rufa.
Tots dos pugen vessant amunt, feixugament.
Mig enterrat sota la neu, s'albira ara l'humil refugi.

*
Davant la llar encesa, la Laura mira per la finestra l'esforçada muntanya que han tramuntat. Passant per alt l'expressió maixant del Joan, que significa que vol intimitat, se li acara.
-Joan, me'n vaig de casa.
Ell se la mira amb un posat de bou, incapaç d'entendre el que li diu.
-Joan, m'has sentit? Me'n vaig.
-On vas? -pregunta ell, sense comprendre res.
-A un pis de Barcelona.
-No estic per bròquils, eh?
-T'he portat aquí perquè no puguis fugir. Ara m'hauràs de sentir.
-I no tens res més de què parlar?
-No podràs fugir d'estudi. Ja ho saps: me'n vaig de casa.
-M'has portat aquí per martiritzar-me?
-No, perquè t'enfrontis a la realitat. No saps res ni de mi, ni dels teus fills. Saps que el Pere és homosexual?
-No ho diguis ni em broma, això! -crida el Joan, amb un gest violent.
-Doncs és veritat...
-...Calla!...
-...encara que porti el nom del teu pare. Per què tens tanta por de la veritat?
-...Calla!...
-...Per què xoca amb la teva idea de l'hereu patrici que ets, d'amo del patrimoni rural familiar?
El Joan va per obrir la porta.
-On vas? Que no saps que per l'alta muntanya hi han d'anar com a mínim dos? No pots escapar. I ara, per primera vegada, m'escoltaràs.
El Joan, com si anés a vomitar, esclata en un bram del qual les llàgrimes vessen rotundes com pluja.

Després de més de quatre hores de penosa i solitària marxa, l'Àngel ha aconseguit tramuntar finalment la carena. Agafa aire amb força, i en deixar-lo anar per la boca mira distret com creix el blanc baforós del seu alè, una taca insignificant enmig de les grans neus de les altures.

És un dia d'hivern fred i completament clar, sense rastre de les rufes que sovint es desfermen per aquestes muntanyes. Ni calen, pensa, perquè la rufa ja la porta ell a dins. Aleshores se n'adona, no hi ha res a fer. Fins i tot aquí dalt, a l'indret on totes les preocupacions es fonen, ell no pot fer altra cosa que pensar en la Carme. Que se n'ha anat per sempre. En el maleït càncer de pàncrees que se la va emportar en molt menys temps del que caldria per a adonar-se'n. En els quinze feliços anys de la seva vida que s'han fos de sobte deixant una buidor insuportable.

El glaç de l'aire es va apoderant dels seus pulmons. Nota com el fred el venç, possiblement per sempre. Però no. Hi ha alguna cosa més. A dintre seu nota com si la Carme encara l'estigués agombolant ara mateix, maixant com sempre, donant-li una escalfor nova. L'escalfor de quinze anys que ja ha viscut i que són seus per sempre, i que segueixen vius en ell i en algun altre lloc on ella també els guarda, un indret inabastable però que aquí, a l'alta muntanya, sembla que sigui més a la vora.

L'Àngel emprèn el camí de tornada i és com un nou riu de llàgrimes que llisca per la vall, ha pujat cercant la pau en l'oblit de tot, i l'ha trobat en la memòria.

Companys d'alta muntanya

Hola Ignasi,

Com va el genoll?
Divendres marxem cap al Bergada per fer l'etapa del Camí dels Bons Homes. És una llàstima que no puguis ser-hi! Tramuntarem cap a la vall de la Cerdanya pel Coll del Pendís i arribarem a Bellver. Serà estranya la sortida sense que hi siguis, de debò! Ets l'element assemblador del grup. Estem esperant la teva conversa que treus de qualsevol tema. Jo no he sabut fer-ho mai; sempre estic pendent dels meus pensaments. I consti, t'ho dic sincerament que us agraeixo que em deixeu fer l'alien al voltant vostre. Tinc la sensació que aporto poc i en canvi en beneficio molt de la vostra companyia. Aquelles converses havent begut una miqueta on critiquem dona, fills, feina i el que calgui; sóm solitaris els homes i no se'ns solta la llengua fàcilment, però tu fas per tal que les crítiques a la vida que portem no siguin penoses sinó simpàtiques; ens fem un fart de riure de nosaltres mateixos, un cop acabada l'etapa i ja reposant, ja una mica gats, sabent però que no diem tot el que hi ha: molt més dolça algunes vegades.
Tal vegada en els descansos és quan anem a l'autèntica alta muntanya amb el perillosos i baforosos nùbols baixos o boira alta, jo que sé! que fa perdre el camí.
Perquè ens agrada la muntanya, nen? A les dones no els cal anar tan lluny per provar-se `per trobar-se per parlar-se. Te'n recordes que quan vam anar a Paris, de tornada no vam poder evitat passar per Benasc. Eren els llacs de Batisielles aquells que vam veure?. Allà tenim aquella eterna anècdota de els vaques; si les que ens els van posar per corbata: En Martí es va fer fonedís , tu vas perdre els sabates al riu i jo vaig fer una volta de nassos per perdre-les de vista. I això que a dalt n'hi havia un miler de manses!La muntanya és així, plena de sorpreses, no hi has d'anar mai sol a fer el recorregut i que t'enganxi un dia rúfol: hi has d'anar acompanyat de bons companys que volen fer el recorregut amb tu sense saber de cert si realment ens estimem.

Anima't i cuida't, ja t'ho explicarem maixant!

Antoni,