REPTE CXX (120) - Veïns

Real com la vida mateixa

El meu amic, feia molt poc tems que havia llogat el pis 3r 2ª al Sr. Martí, un home d' aspecte sever, que habitava l' àtic 2ª i era el propietari de
l' immoble.
La matinada d'un dissabte, quant tot just s'acabava d'adormir, crits acompanyats d'una trencadissa de vidres el varen despertar.

Afinà l'orella, i en aquell moment, la cridòria augmentà. Venia del pis de dalt, sens dubte. Seguí una gran sorollada, com si algú caigués i arrossegués alguna cosa.
Alarmat, decidí sortir al replà i posant-se un jerseiot vell sobre el pijama i uns mitjons que usava com a sabatilles, obrí la porta del pis amb precaució, i en aquell moment, cridaren :

Socors!

Al mateix temps, veié com l'ascensor pujava buit, com si algú hagués demanat des del pis de sobre. Els gemecs varen parar, només es sentia una respiració accelerada.

El meu amic estava paralitzat per la por.
Sentí unes passes ràpides que el feren reaccionar, i tancà la porta del pis. Mirà per l'espiera : a la minsa llum de la bombeta de l' escala només pogué veure la silueta d' un home que baixava veloçment.

En arribar a la planta, el desconegut va trucar l'ascensor, sentí com es tancava la porta del carrer, i al cap d'uns segons s'engegava un motor i un vehicle fugia veloçment.

La curiositat va poder amb la por, i el meu amic va entreobrir la porta : just en aquell moment, passava per davant del seu replà l'ascensor de baixada.

Però no anava buit.
Dins hi havia el Sr. Martí, veí de l'àtic 2ª, amb el posat hieràtic que li era propi, però estranyament repenjat a la paret del fons.

Alguns veïns varen començar a treure el cap per la barana i es preguntaven els uns alls altres que havia passat.

El meu amic baixà ràpidament per l'escala i en arribar a la planta baixa, el Sr. Martí encara era dins l'ascensor.
D'una revolada obrí la porta, i el que veié el deixà esfereït : esventrat i ple de sang, dempeus contra la paret, l'home era mort.

Baiba Liepa

Feia més de dos mesos que teníem veïns nous a l'escala, i encara ni els havíem vist. Un diumenge al migdia, la mare m'hi va enviar per veure si em podien deixar una mica de pasta.
Vaig pujar l'escala -casa seva estava just damunt del nostre pis- tot agafant-me a la barana, tal i com acostumava a fer sempre.

Després de trucar al timbre tres vegades, vaig sentir soroll a l'altra banda, i per fi algú va obrir-me. Era una dona, d'uns cinquanta anys l'aspecte de la qual era... indescriptible. A primer cop d'ull, hagués dit que era una bruixa, però el pare sempre m'havia dit que aquestes coses ja no existien, així que vaig desfer-me de qualificatius. Entre nervis i timidesa, vaig demanar-li si tenia el que la mare m'havia demanat, i va dir-me que sí, amablement, i va convidar-me a passar.

Juro que mai oblidaré l'aspecte d'aquell pis. Totes les parets pintades de negre, tot de gats voltant per dins, tot de creus cristianes i altres elements hieràtics penjats per les parets, quadres amb dibuixos d'elements fantàstics... i tot envoltat d'un terrible desordre, en el qual hi havia roba i mitjons escampats. Però el pitjor era la cuina: hi havia una pila immensa de plats per rentar. Aparentment, ella era la única habitant humana.

Va treure la pasta d'un pot que tenia per allà sobre, i me la va posar a dins d'una bossa, negra, evidentment. Vaig tornar a casa, amb la cua entre les cames, i, en explicar-li-ho als pares, se'm van posar a riure i em van dir que no m'inventés més historietes. Vaig deixar-ho estar i, tan aviat el dinar va estar llest, vaig disposar-me a dinar; tot allò m'havia esventrat!

Mesos més tard, vam assabentar-nos que la dona ja no vivia allà. Ningú ho sabia, excepte el president de l'escala. La nostra sorpresa va arribar quan, un Nadal, alguns anys més tard, vam rebre una carta dirigida a tota la comunitat, que contenia una fotografia de la dona amb un gat. A darrera hi havia escrit a mà i tinta vermella: Bon Nadal malparits!

La dona del tercer segona és cotilla de mena. Sabria dir-te, fins i tot, si en Pauet porta, avui també, el mitjó dret del revés. En canvi, abans, no s'imaginava pas així. Ella volia ser astronauta i navegar per l'univers i les estrelles i arribar més enllà de l'horitzó. Ara, l'únic horitzó que travessa és el del carrer Rams quan va a visitar la seva germana malalta.

Al primer primera viu una família àrab. Crec que van venir a Espanya buscant una vida millor, no sé si l'hauran trobat ni si encara la busquen. Només sé que el seu fill petit encara és al Marroc, amb la seva tieta, i que l'home sempre està treballant. La dona no la conec gaire... no surt mai de casa.

L'home solter del segon primera té prop de quaranta anys, encara que en fa cinc que diu que té trenta-tres. Si el veiessis amb el seu Opel Tigra tunnejat i les ulleres de sol Ray-Ban, comentant amb els col·legues què bona que està la nena del Joan i la Teresa... Cada nit de dissabte fa una festa a la que cada cop ve menys gent. I cada nit va a dormir més d'hora i més sol, però encara saluda amb el seu ‘hola' vigorós i hieràtic, no se n'ha adonat que comença a tenir entrades i un alè permanent a whisky barat.

Al primer segona mor una dona una mica més cada dia. Ja no crida. Li agrada tenir ben macos els geranis de la seva finestra i recordar quan, de petita, volia ser una princesa...

Al segon quarta hi viu cada dia algú diferent. Sembla ser que lloguen habitacions amb dos o tres llits cadascuna i sovint es fan torns per dormir de dia o de nit. L'altre dia va haver-hi una batussa perquè algú en devia diners i un pobre negre baixava les escales aferrant-se a la barana i demanant ajuda. Es veu que el van esventrar amb una navalla d'afaitar...

Al tercer tercera viu una noia de vint anys que somia... encara no se n'ha adonat que somiar és molt car.

Seguint els consells de la mestressa de la llibreria on començava a treballar, vaig llogar un pis ben conservat, a la mateixa finca que el seu.
Em vaig instal.lar ràpidament. M'encantà.
La primera setmana transcorregué sense cap mena d'anècdota, tret del fet que la Sra.Victòria, la meva cap, vivia al pis de dalt.
A la botiga no parava de repetir-me que estava molt contenta amb els veïns que tenia. S'alegrava de que jo fos una d'ells i esperava que em sentís tan a gust com ella mateixa. Un detall, vaig pensar, mentre em somreia.

Abans de dinar vaig anar al mercat, doncs era quan no em provocava vomitera veure com esventren un pollastre. En deu minuts ja estava pujant el graó de l'entrada. Esperaven l'ascensor en Toni, un jove artista que vivia al quart i el Sr.Ramon, amb el seu rostre hieràtic, el notari del tercer. Juraria que vaig enxampar el noi picant l'ullet a l'home. Em van saludar però la meva contesta quedà emmudida per la veu de contralt de la Sra.Victòria, que arribava en aquell moment.
- Ja us coneixeu oi? - va preguntar elevant encara més el to.
Entre tots tres em van convèncer per compartir un dels seus sopars, per donar-me la benvinguda oficial. Vaig acceptar, és clar. Quina gent més maca!.

El sopar es feia a casa del noi, i a les vuit en punt ja estava plantada davant la porta. M'obriren. Ja hi érem tots.
Amb el segon plat em van preguntar si tenia parella, just quan acabàvem una altra ampolla de vi. En Toni llavors em convidà a formar part de la seva comunitat i jo sense acabar-ho d'entendre vaig respondre, agraïda, que ja m'hi sentia.

Llavors, sobtadament, es van aixecar de taula alhora, i mentre la dona es treia les sabates, un mitjó negre volà per sobre el meu cap i quedà penjat a la barana que separava els dos nivells del menjador, en Toni m'acaricià les natges i el que em va fer reaccionar i cridar com una esperitada, va ser veure al Sr.Ramon desputllat convidant-me a menjar les postres…

Avui hi ha moviments extraordinaris a la primera planta: els inquilins, invitats d'honor per proximitat, àvids de novetats per excés de monotonia vital, acudim d'esma.

Observo els residents matiners:
L'exbanquer del 301, hieràtic, capissa sense tocar el passamà metàl·lic.
S'atalaia l'artista del 303, dona traïda pel propi cos que es resisteix a facilitar-li l'autèntica identitat encoberta. Vivim paret amb paret, en silenciosa companyia: només produeix sospirs, laments, silencis. Va en bata i mitjons. Resignada, es posa sabates planes quan no pot demorar més la sortida… ella voldria portar talons de vertigen! La talla dels peus li fa inaccessibles. I les normes de la casa.
Ambdós m'ignoren.

Recolzat sobre la barana, vinclo la mirada:
El brut del 202 escup sorollosament, colpeja el barrot amb l'anell, m'irrita. El mataria…
Veig el clatell fosc del noi del 204, jove dur, feréstec, que s'encongeix indefens quan se li acosta el Romeu ( pare de dia, amo de nit ), el mira als ulls o li tusta l'esquena.
Compareix la cabellera grisa d'home amb aires de pirata; va amb samarreta imperi, com sempre; distingeixo les obres més destacades de la seva pinacoteca: l'indi americà de rostre impenetrable i la ballarina d'illes tropicals, al braç dret; el crist coronat i sagnant, sobre l'esquerre, s'allargassa cobrint les espatlles del noi, que s'arronsa ostensiblement.

El 103 és buit: si pot triar, tothom demana viure en alt, per la llum i la vista…
Venen a buscar al del 102.
L'estadant del 101 protestava feia dies: no podia dormir, ni fer la migdiada, ni llegir,; l'ocupant del costat, sentenciat, salmodiava contínuament: "El señor es mi pastor"… "A Dios encomiendo mi alma" … Mentre el treuen, tots sabem el que passarà: quan no marxes pel teu propi peu, ans escortat així, malament!! Un que no torna.

Quina comunitat més estranya, la nostra… tant de temps compartint escales, replà, passadís, pati, sales, … Ben mirat, no coneixem sinó el més aparent i algunes anècdotes: quatre fragments d'història personal esventrada per un llampec de violència, sovint sense perquè.
A la presó, ningú explica massa coses als veïns, condemnats a ser-ho de per vida.