Repte CXIII: Cançons

Perdoneu-nos però, la cafeïna en dosis altes provoca una acceleració de les neurones (ja de per si accelerades) i hem fet avançar el comptador reptaire, sense voler... només faltaria saltar-nos el millor de tots, el 112, doncs és el telèfon de la Generalitat, no? hahaha

au, reptaires, a REPTAAAAAAAAAAAR!

angie i Ninona (ja sabeu que el burro sempre va davant...)

(Com un record d'infantesa
sempre recordaré
la Teresa,
ballant el vals.

Ballant el vals.

Ballant.

El vals.)

- Hola, Lluïsa. Em sents, maca? Lluïsa! Pobreta!

(Ets tu, mama? Sí, et sento, et sento! Però no et veig. Ets tu?)

- Pobreta filla meva!

...

(Ballant el vals.
Potser fou l'últim fet
amb algú que estimés
abans que un bombardeig
la tornés boja.

La tornés boja.

La tornés.

Boja.

No sento res. Sóc boja, també jo? Com la Teresa de l'Ovidi! O morta?)

...

- Lluïsa, bonica. T'hem vingut a veure. T'acaricio la mà. Et beso la galta.

(Ets tu, germà! Et conec la veu. Gràcies pel petó. No sé com tornar-te'l. Fes-me una moixaina, com quan érem petits.)

...

(La tornés boja.
Tots els xiquets la seguíem
i en un solar apartat
ens instruíem
al seu voltant.

Al seu voltant.

Al seu.

Voltant.

Aquest és el meu destí? Una runa. Un estat pèssim. Llangorós. Sola. Inútil. Morta?)

...

- Mama, parla'm. Mira'm. Fes-me un petó!

(Tots els del món, fillet. Però no em puc moure. Ni plorar no puc. Però estic amarada de llàgrimes seques. No et veig, però et sé bonic, gran, bo... No ploris, fillet. No marxis. Queda't una mica més amb ta mare!)

- Va, anem a dinar. Veuràs que t'agradarà. Fan uns Super Burger com enlloc!

- Ui, sí, papa. Tinc una gana!

- Va doncs, corre. Digues adéu a la mama.

- Adéu, mama. Me'n vaig a dinar. Et vindré a veure un altre dia!

(Al seu voltant.
Ens parlava de l'amor
com la cosa més preciosa
i bonica.

L'amor.

La cosa més preciosa.

I bonica.

Sento la cançó, Ovidi.)

...

- Va ser un accident terrible. És com un vegetal. No tenim cap esperança que es desperti. Mai més. Ho sento.

- Gràcies, doctor. Sabem que heu fet tot el que heu pogut. Pobra Luïsa!

(Hi ha algú? Sento un comiat, un adéu. Però sóc aquí!

...

(I les carícies? I el petó? Però tinc la cançó. Aquí. Amb mi. Dins meu.

Sempre et recordaré a tu,
Teresa,
ballant el vals.

Ballant.

El vals.)

Hola maques! No sé si és això el que demanàveu. Com ja veureu, no m'he inspirat gaire. Tampoc, aquesta cançó de Boig per tu m'acaba de fer el pes. Però m'he trobat amb pocs recursos, i no acabava de trobar escaient traduir conçons que m'agraden molt del brasiler, anglès o castellà. En fi, aquí va. Un petonàs!
----------------------------------------------------------------------------


Al sofà encara hi ha la roba que em vas treure, i la bellesa del teu cos nu segueix fent tremolar el menjador de casa meva.
Era a última hora d'una nit llarga, i jo, fascinada, no podia deixar de mirar-te mentre em parlaves. Tota jo respirava al vaivé de la teva onada, i el meu desig s'assolava, lligat i quiet, a punt d'un senyal per convertir-se en salvatge. Però no ens vam ni tocar, mentre el teu encís cremava com brasa.
El rellotge marcava les tres de la matinada, i la teva veu calenta seguia fent avançar la nit, bella i una mica cansada per l'anhel de tanta moixaina només desitjada.
Aquella nit havia canviat els meus plans, sense recança, pel plaer d'estar al teu costat. I tu, meravellosament, m'hi acceptaves.
Havia començat com una nit llangorosa sota les estrelles solitàries quan inesperadament vaig trobar-te. Assegut a la barra del bar, prenies glop a glop una cervesa amarga. Va ser on vaig venir a buscar-te, com si m'hi empenyés el destí. Més tard, vaig convidar-te a venir a casa.
Quan al meu menjador s'hi van fer les quatre llargues, et vas aixecar per anar-te'n. I aquell petó de comiat fet dolçament als llavis, petit, va desfermar una tendresa incomprensible.

*

Em desperto plorant i les llàgrimes vessen com d'una font bullent. Somio que a la terra humida escric: amor, estic boja per tu. I em passo els dies esperant la nit, on torno i torno a buscar-te. Però t'he perdut. I la desesperança em cau damunt com runa.
Sé molt bé que des d'aquest bar, on retorno, no puc arribar on ets tu, però dins la meva la meva copa veig reflectida la teva llum. I demano cervesa, per retrobar el teu gust. I la teva olor primordial resta en mi, mentre naveguen en el meu mar tots els filaments de la tendresa pura, que tu t'hi has deixat. Però, com et puc estimar, si de mi estàs tan lluny?
Sé que em quedaré atrapada, èbria d'aquesta llum. I et cerco i cerco per dir-te que estic boja per tu.

Ens vam trobar com cada dia, per anar a la ciutat. La Sara i la Laura van pujar al cotxe. Mentre engegava i ens posavem en marxa, sonavava una cançó que jo taral·lejava:

Què volen aquesta gent
que truquen de matinada?

-Hola, com va tot avui? Com és que no ha vingut la Maite?
-No en saps res? -va dir la Laura amb la veu tremolosa-. Com t'ho puc explicar: De matinada han trucat, són al replà de l'escala, la mare quan surt a obrir, porta la bata posada. El seu fill, que no és aquí?', N'és adormit a la cambra, què li volen al meu fill?' El fill mig es desvetllava.els van anar a buscar i se'ls va endur ahir de casa seva. Ara són a comissaria, ella i el seu company.
-Que dius?

Què volen aquesta gent
que truquen de matinada?

Un silenci espès ens envoltava, -la cançó de fons era el presagi de la resposta-. Tot ho veia borrós, automàticament sense adonar-me vaig prémer la palanca del parabrises, -no plovia- els meus ulls ennuegats no em deixaven veure la carretera. Vaig poder aturar-me en un petit camí ple de runa. La Sara em va fer una moixaina, intentant calmar el meu plor.

La Laura ens ho va explicar: La mare ben poc en sap de totes les esperances,els seus noms figuraven a l'agenda d'uns amics, d'uns altres amics comuns del seu fill estudiant que ben compromès n'estava. Si, lluitaven per la llengua catalana, per la llibertat, per la nostra nació, estaven compromesos …com pocs.

Què volen aquesta gent
que truquen de matinada?

Jo no en sabia res de la seva implicació, dies ha que parla poc i cada nit s'agitava, li venia un tremolor tement un truc a trenc d'alba. m'envaïa un estat llangorós difícil de superar. Un temps més tard ens vàrem assabentar: Els que truquen resten muts, menys un d'ells -potser el que mana- que s'inclina al finestral, darrere xiscla la mare. La Maite i el seu company, no ens va donar gaire detalls, després que els deixaren sortir. El destí els havia unit per lluitar junts i continuarien lluitant junts.

Què volen aquesta gent
que truquen de matinada?

Aquell era l'últim dia. Tu no tornaries a acariciar-me, jo no tornaria a sospirar. Tots dos ho sabíem, ja, abans de començar.
Jo era allà, enfront la petita porta que donava al lateral dret de l'escenari. Segurament tu entraries per l'altre costat. Vaig passar amb el cor encongit. El teló era abaixat i darrera se sentien milers de veus i rialles. Llavors et vaig veure entrar, tot just quan tu també em miraves i em descobries, allà, impacient i nerviosa. No vas dir res, ni una sola paraula, sé que no podies. Sé el que m'haguessis volgut dir i sé que no calia. La teva mirada em va travessar mentre allargaves la mà per agafar la meva, o potser per tocar-me i assegurar-te de que era real. Sí, ho era. Només vàrem somriure. El teló va començar a pujar, lentament, i es van sentir aplaudiments. Et vas col·locar darrera meu i començaren a sonar les primeres notes de la cançó. Em vas passar el braç per la cintura, abraçant-me tendrament, donant-me seguretat. Després, just en aquell "If you could read my mind, love..." va començar a lliscar la teva mà pel meu braç, al més pur estil Dirty Dancing, i jo em vaig adonar de que potser sí em podies llegir la ment...
El ball va ser un somni, o almenys així ho recordo. En acabar, em vas tornar a agafar la mà, potser desitjant no deixar-me anar. Però, en retrobar-me amb els teus ulls foscos, només vas regalar-me una petita moixaina com a comiat... Encara revisc aquell calfred que em va recórrer l'esquena cada cop que escolto aquella cançó, la que jo he batejat com la nostra.
En sortir, la meva mare em va dir: "Caram, no m'havies dit que ballaves amb en Jose aquella cançó tan... Dirty Dancing!" Tan sols li vaig respondre amb una mirada llangorosa i un lleu somriure...
Encara ara, quan passo per aquell vell teatre, ple d'oblit i de runa, recordo el petó que no ens vàrem donar. Només teníem catorze anys i el destí no va voler que et tornés a veure.