El somriure desitjat

-Us veig capmoix, mestre.
-Estic fart de viure entre micos, Luca -protesta en Leonardo mentre s'atansa a una parada del mercat de Florència. -. Vull tres coloms...!
-Els mato? -pregunta la venedora.
-Ni de broma...! -exclama llançant les aus cap el cel.
Els seus ulls, enfonsats en un laberint d'arrugues, ressegueixen el vol dels ocells envers la llibertat.
-Per què dieu això dels micos...?
-No em faci's cas, Luca; dec ser jo l'estrany. Fet i fet, els micos són molts més.
-Quins micos...?
-Luca... ¿Has vist, alguna vegada, una imatge més bonica que un cul...? Un cul perfecte i blanc... integrat en una nuesa esclatant...! Doncs els micos, si em senten dir això, em cremen a la foguera...! Només m'entenen si els parlo de diners, de poder militar, de moral...! Es perden la bellesa dels culs...!
-Em sorpreneu, mestre.
-L'únic que és imperdonable, Luca, és passar pel costat de la bellesa i no mirar-la... poder construir màquines que volin com les aus... i no fer-ho... ésser capaços de comprendre les raons de tot... i no molestar-se en pensar-hi... No ho suporto; hi ha micos per tot arreu i em sento terriblement sol...
-Em teniu, a mi, mestre...
-Acompanya'm...!

L'estudi és atapeït de pergamins, dibuixos, escrits, pinzells... i al centre un quadre a mig fer: la imatge d'una noia amb la mirada serena, talment com si contemplés un camp de blat... amb la boca closa i els llavis fins... en un somriure discret, eteri, profundament humà.
-Qui és?
-No ho saps, Luca?
-No la conec...
-Sí que la coneixes...! -i Leonardo riu. -. Fixa't en l'entrellaçat de cistelleria de vímet del vestit; i és una Madona, Luca, "la Madona da Vinco..." No facis com els micos, que escruten les persones per la llum que reflecteixen. El que veus quan em mires, no sóc jo. Només jo sé com sóc.
-Aleshores...
-Sí, Luca...
-Sou vos...!
-Sí, Luca, la Madona da Vinco sóc jo; jo sóc així...

Leonardo suca el pinzell. Després, la seva mà, barreja impossible de cirurgià i artista, retoca la boca de la model. Contempla l' obra.

Perfecte!

Quan el comerciant en sedes, Francesco del Gioconda, arribà de Florència amb un encàrrec, el mestre de Vinci no imaginava que esdevindria una obra tan especial. El mercader sols demanava un retrat corrent de la seva darrera esposa, Lisa Gherardini, que l'havia fet pare per tercer cop i, a més, sense deixar-hi la pell, com les dues anteriors. Vista l'experiència, l'home havia decidit que aquell era un mèrit extraordinari i volia recompensar-la amb un retrat pintat per "il maestro".

En aquells dies, Leonardo estava més interessat en els experiments anatòmics amb cadàvers que en el noble art del retrat. La musiqueta de les monedes dringant a la bossa del mercader, però, li recordà que les necessitava per seguir pagant els lladres de tombes. Així que acceptà l'encàrrec, tot pensant que podia dedicar-li l'estona que ara emprava en el disseny de màquines voladores. "El cel pot esperar", reflexionà.

Però l'encàrrec estava enverinat. La maternitat recentment assolida havia sumit Lisa en un estat de tristesa permanent. Als esbossos, el mestre la retratà sempre amb la mirada lànguida i el posat somort. Gairebé com envejant el destí de les seves antecessores. No podia entregar un retrat així!

Leonardo contractà musics i bufons. Però el seu aspecte continuava alegre com un desmai. Llavors, veié la llum. Cridà Salai, el seu jove ajudant de tirabuixons daurats, i xiuxiuejà unes paraules. El noi assentí, dedicà a Lisa un somriure capaç de fondre el gel, i s'esmunyí sota el seu vestit.

El rostre se li il·luminà, però aviat aconseguí dissimular la felicitat que Salai li estava proporcionant i que Leonardo tant apreciava. El noi potser no tenia massa llums, però els seus dots en altres camps eren considerables!


Ara queda inventar una història per acontentar el marit si pregunta a què es deu l'enigmàtic somriure del quadre...

Era tot just el cinquè mes d'embaràs. Per això, quan va trencar aigües i va veure com sortia aquella criatura minúscula, sense vida, a Lisa Gherardini se li va esquinçar l'ànima. Havien trigat molt de temps en aconseguir que es quedés embarassada, molts esforços, molts intents frustrats, moltes visites mèdiques per no res. La Lisa va perdre les ganes de tornar-ho a intentar, i el somriure va desaparèixer de la seva boca.

Francesco del Giocondo, el seu marit, va intentar-ho tot per recuperar el somriure de la seva dona. La va portar a les millors festes de l'alta societat de Florència, però ella s'avorria amb els rumors i les enveges de la cort. La va portar als millors espectacles còmics de l'emergent teatre italià de l'època, però fins i tot entre les grans rialles del públic ella mantenia inalterable la seva cara de pal. Veient que no hi havia res a la ciutat que la pogués estimular, va traslladar-se a viure a una casa de camp a la Toscana, esperant que el paisatge obert i encisador, l'aire pur, l'ambient lliure i pacífic de la regió, recuperessin el seu ànim.

Però tot va ser en va. El temps passava, i el Francesco enyorava cada vegada més la vida anterior amb la seva dona, abans que la desgràcia del destí cobrís el seu esperit amb aquell vel impenetrable. Més que cap altra cosa, Francesco trobava a faltar aquell somriure de la Lisa, que sempre l'havia captivat tant. Desesperat, pensant que possiblement havia perdut per sempre allò que tant estimava, va decidir que conservar d'alguna manera el record d'allò que ja no tenia. Havia esgotat tots els seus recursos, només li quedava el pinzell de Leonardo.

L'artista observa impertèrrit la seva última creació, que jeu sobre la seva taula de treball.
Monna Lisa, així és com ha titulat al quadre. Una fèmina d'expressió neutra, de curta edat i esguard incert. Així és ella. Ningú sap on el geni Leonardo ha trobat la seva musa, però hom es conscient que si passa pel seu pinzell, no es tracta d'un personatge qualsevol.

* * *

Elisa és una jove de classe mitja, d'estatura mitja i de bellesa corrent. Si no fos per la seva llarga i negra cabellera ningú pararia esment en la seva presència.
Filla d'un marxant d'obres d'art de Florència i aspirant a escultora, decideix acudir una vesprada a l'estudi del mestre Leonardo per tal de mostrar-li els esbossos i proves en els quals havia estat treballant durant els últims mesos. El vell, queda meravellat amb la seva presència tan corrent però alhora tant impactant tan sols veure-la entrar per la porta.
Després de conversar animosament sobre les aspiracions artístiques de la jove i d'altres qüestions intranscendents, Leonardo pregunta de cop i volta, si la pot besar. Elisa, sent com de cop com els colors li comencen a pujar, però es deixa fer. Les seves boques s'uneixen, deixant-se endur per la passió del moment.

* * *

Estirats i nus sobre el sofà que fa de llit a l'artista en les seves llargues nits de creació, la jove respira alleujada al costat del mestre, que dorm profundament.
Sent remordiments envers el seu promès, amb qui té previst de casar-se a finals d'estiu. No vol ni pensar com reaccionaria, ell que tan gelós es posa quan qualsevol mascle se la mira.
Agafa la seva roba i es vesteix d'una revolada, tant silenciosament com pot i intentant deixar el mínim rastre possible.
Leonardo es desperta al migdia, quan la claror del Sol truca a la finestra. Instintivament, agafa el pinzell i la tela, sabent que aquesta serà la obra que el marcarà per la posteritat.

Els carrers empedrats de Florència bullien de persones. Enmig de tot aquell guirigall, una dona d'uns trenta anys, vestida amb roba cara però senzilla, sense grans complements; camina amb un pas lent, però decisiu cap a un edifici de darrere la catedral. Truca a la porta de fusta. "Qui és?" "La Lisa Gherardini" "Ah, passi, endavant"

Un noi d'uns tretze anys, el mosso segurament, l'obra. La fa passar per l'entrada, modesta però alhora elegant. El noi dirigeix la Lisa cap una porta, on a través d'un passadís, mig en penombres, com l'entrada, arriben a un estudi.

En una paret tota una sèrie de finestres de vidre il·luminen l'estança. Algunes estan cobertes per una tela de vellut, mentre que unes altres deixen veure un cel blau, retallada per la sanefa dels edificis. Els únics mobles que hi ha són un cavallet, i una sèrie de pinzells sobre un tamboret. Davant d'ell, en un altre tamboret un home gran, però de mirada encara jove, plena de vida, i sàvia, li dirigeix la mirada. Leonardo.

El noi se'n va, i la deixa allà a aquell estudi. Hi ha anat per ordres del seu marit, però a ella no li feia gràcia que la retratessin. Simplement, mai havia gaudit de la joia d'obrir-se, i menys davant d'un pintor.

Leonardo, amb la mà, li indica una butaca, que li havia passat desapercebuda. S'hi asseu, silenciosa.

Finalment, desprès d'un llarg silenci, agafa un pinzell.

"Què vol que faci? Com em pintarà?" per fi decideix dir Lisa.

"Sembla que has vingut en contra voluntat. Imagina't que els teus braços són ales. Voles per el cel, anant on vols, sentint com l'aire t'omple la cara, omplin-te de joia. Menges peixos del mar, i restes de brossa. Sents la naturalesa i la llibertat dins teu. Sense paraules, sense ningú manant. Imagina... volar."

Un lleu somriure apareix a la boca de Lisa, mentre mira el cel blau...

EL SOMRIURE DESITJAT:

Sempre havia estat una noia trista. Provaven d'arrencar-li un somriure, però aquella menuda era incapaç de canviar d'expressió. Les seves germanes irradiaven felicitat amb els somriures, i els vailets del poble corrien perseguint-ne les faldilles.

No li importava. Sortia amb el seu amic, que tot i no poder veure una rialla en el seu rostre, sabia reconèixer els seus sentiments.

Aquell assolellat matí, estirats vora del llac, va preguntar-li:
"Creus que algun dia voldran plasmar el meu rostre en un quadre, com a les belles donzelles?" "Però... t'has fixat en la seva expressió? Sempre somriuen..."

Els quadres de tots els artistes eren ocupats per preciosos somriures. Guarnits amb rialles i sempre amb expressions alegres. Les noies no podien resistir-se de mostrar la seva satisfacció en ser pintades...
El rumor d'aquella boca que no sabia somriure, va recórrer boques i orelles, fins a les mans de tot posseïdor de pinzells. Tot pintor desitjava plasmar una nova expressió en les seves imatges.

Leonardo era un dels més joves i esperançadors de l'època. Havia sentit a parlar d'aquella misteriosa noia que no deixava veure un somriure. La buscà, i en una Florència arrebossada de gent topà amb la seva recerca. Efectivament, no va canviar d'expressió en escoltar la proposta.

L'hàbil pintor sentia tremolar les mans que sostenien paleta i pinzell, sota aquella invariable expressió. Va iniciar el traç sobre la tela, i quan es disposava a dibuixar la boca de la que tant se n'havia parlat... Sorprenentment, ella va recordar una vella conversa vora el llac, i el jove pintor quedà fascinat sota el moviment d'aquells llavis. Uns ulls perduts en un record d'infància. El somriure dibuixant-se sense adonar-se'n, deixant-se entreveure sota uns llavis que coneixien l'alegria però no la rialla...

Aquella in-expressió tan esperada,
en voler ser pintada,
per primer cop,
va somriure.

Va ser tan màgic, que amb gran destresa va reflectir-lo, sobre una tela que anys més tard seria mundialment coneguda per aquella misteriosa expressió.

Ambigüitat

Al seu taller de Florència, Leonardo observava el quadre inacabat de la Gioconda. No li agradava aquella expressió absent. Volia captar les seves emocions i convertir aquella dona en una esfinx, en una icona per a l'eternitat. Delicadament amb un pinzell carregat de pigment i oli barrejat amb trementina, va cobrir els ulls i la boca -la comissura dels llavis-, amb una capa de color semi-transparent. Un cop acabat, deixà la pintura, se n‘anà a reposar a la recambra. Lisa, la seva model -la dona de Piero Francesco da Giocondo-, deixava els vestits que havia escollit per al retrat, en aquella petita habitació; ell se'ls mirà intentant comprendre el seu esperit, obligada a viure amb un home que només la veia com una possessió.

Piero Francesco, desitjava intensament veure el quadre de la seva dona -li tenien prohibit. Tot i així va decidir anar al taller del mestre. Un dels ajudants de Leonardo va deixar-lo passar a l'estudi. La sala era amplia, una mica desordenada. Piero va veure la tela coberta per un llençol. Leonardo va saludar el nouvingut contemplant el seu rostre indefinit, estranya barreja entre allò femení i masculí que tan sovint cercava. Posseït per un impuls inexplicable, va ordenar a en Piero que es vestís amb les robes de la seva dona i que posés per a ell. En Piero el va obeir, dòcilment sense dubtes: volia formar part també de l'obra, com a part de l'engany a una societat que castigava l'ambigüitat.

Lisa que arribava per a la sessió de pintura, va veure l'escena com si un mirall li retornés la seva pròpia imatge: el mestre d'esquena, el quadre i la model mirant cap a ella, amb un somriure irònic i enigmàtic, penetrant el seu interior.

Leonardo va copsar aquell moment màgic, un encontre de mirades, un esclat de preguntes sense resposta.

Sapere vedere, s'havia convertit en el seva forma de viure.

En la negra nit bufava tramuntana, i la teia revelava ombres desconegudes al carrer. Elisa s'aguantava el mantó, on amagava la cara i d'on s'escapaven blens espessos de cabell. Caminava lleugera, fregant el cos del seu amant, que anava amb ella. La vivor inquieta d'una flama els cremava als ulls.
Ell la va empènyer cap a un portal per besar-la. Els seus cossos xocaven empesos per la passió, i en aquella negra foscor cada un sentia resplendir la tendresa de l'altre.
De lluny venia l'udol profund dels arbres, sacsejats pel vent. El fregadís dels seus vestits gemia amb ells.
Arribats al cantó es van separar, com dos desconeguts que no saben res l'un de l'altre.

*

Amb un ric vestit de tafetà, Madonna Elisa rebia els convidats de can Giocondo. Feia set anys que hi pertanyia i havia donat cinc fills. El seu aspecte lluminós provenia de la maternitat i l'assossec, però el contorn de la boca mostrava deixos de tristesa.
Els nobles de Florència s'inclinaven justet davant d'ella, que els rebia amb una saviesa allunyada del fatu.
Distretament va saludar un home tot mormolant un compliment. Solament en aixecar els ulls va reconèixer l'amant d'aquell temps, amb qui ella només es reconeixia. I davant la commoció d'ell, va tornar a desbordar-la la passió.
I en tota la nit no van tornar a deixar-se.

*

L'endemà, el seu marit la portà al taller de Leonardo. Li havia de fer un retrat per exposar entre la seva nissaga, allà on ella era la Gioconda. Criats i subalterns l'anomenaven monna Lisa.
Aquell mateix matí s'havia tret joies i anells per desfer-se de la pertinença al seu marit.
Quan l'artista agafà el pinzell, Elisa restà absorta en una nit de tramuntana, quan el seu pare li donà la notícia del seu casament arranjat.
I mentre Leonardo la pintava, el seu somriure s'anava tenyint del nou secret de la seva vida, aquell retrobament prodigiós que tornava a generar el seu amor.

Estimat rbonet: envio dos contes perquè el tema m'ha motivat i aquest cap de setmana no tenia gaires coses per fer.
Si no se n'accepten dos, doncs tingues en compte el primer, el que porta per títol Gioconda. I si no, bé, espero que aquest t'agradi. Una abraçada molt forta i salut i rebolica!

-----------------------------------------------------------------------------------------

-Quina bellesa els seus infants, monna Lisa! -exclama Armanda, la mestressa de la sederia, mentre desplega una tela.
-Sí que són macos -respon Lisa, congriant els seus quatre fills al voltat d'ella.
-Encara són molt menuts, monna. Us queda temps de feina i sacrifici -diu signora Milena, una vella veïna del carrer que fa ganxet.
-Però és feina ben aprofitada -contesta Lisa.
-I com s'assemblen al seu pare! Sembla mentida com la sang fa sang -comenta la nova rica Nèlida, palpant les teles desplegades al taulell.
-Això és voluntat del Senyor -respon Lisa, amb el seu somriure misteriós que la fa tan bella.
-I tots els fills que els vulgui donar, monna -fa signora Milena-, que vós sou molt jove.
-Sort tindran els vailets que neixin a can Giocondo. Poques famílies hi ha a Florència amb tanta dignitat -diu Armanda.
Lisa ara no contesta, però clou la boca amb un gest dissimulat de fàstic.
Silvana, la seva filla gran, de set anys, li estira l'enago.
-Mama, podem anar a jugar a la font?
-No, que podríeu prendre mal.
-Feu, monna, feu. Jo us els vigilo. Estigueu tranquil·la -diu signora Milena aixecant-se de la cadira.
Lisa calla. L'ofega la humiliació que viu en aquell casalici, on pel seu marit no és més que un objecte per fer servir a tothora.
Ben de pressa, però, li torna el seu somriure enigmàtic. Malgrat que el seu marit comerciï amb sedes, no vol cap vestit que provingui de la roba d'ell. D'igual manera, tampoc no vol hostatjar al seu cos cap criatura d'aquell dèspota. Poc es pot imaginar ningú que tots els fills que l'acompanyen són d'un pare diferent.
Ara es farà fer un vestit nou per al retrat que el seu marit ha encarregat a Leonardo i, abans que l'artista aixequi el pinzell, ella se li oferirà, cames obertes, per tenir un cinquè fill de qualsevol home que no sigui aquell que, en el casament, va comprar-la.

Leonardo Da Vinci restava dret davant el llenç. Les pintures disposades en una petita taula de fusta vella a la seva dreta, un pot amb aigua, draps, pinzells i diversos materials de dibuix. Amb la mà esquerra sostenia la paleta de colors i amb l'altra un llapis carbó, amb el que sempre començava totes les seves obres.

L'esposa de Francesco del Giocondo tardà una bona estona en asseure's al tamboret, donant l'esquena als jardins de la seva mansió de Florència o, millor dit, de la mansió del seu marit. Era una dona no massa atractiva, entrada en carns i amb un posat tant estirat que el pintor, just conèixer-la uns dies abans, feia mans i mànigues dins la seva ment creativa per saber com pintar-la amb alguna expressió. Home avesat a retrats fidels, temia descontentar el seu mecenes, profundament enamorat d'aquella dona.

Un cop situada, el geni italià hagué de suportar les correccions a la posició que feia el marit, indicant que si ara a l'esquerra, que si ara a la dreta, i traient de lloc els nervis d'acer de Leonardo. Ja iniciada la sessió, en Giocondo va marxar i per primer cop, l'artista va notar que Lisa Gherardini es relaxava. Va començar a fer el traç amb llapis carbó i encara que la model, de tant en tant, tenia uns estranys espasmes que li provocaven un rictus a la boca, allò no va impedir continuar treballant.

A l'hora de pintar tot canvià. Ella s'havia excusat per anar al servei i tornà amb un somriure gegant. Leonardo va haver de demanar-li un parell de cops que es calmés, doncs de sobte es posava a riure o gemegava i allò no només el descentrava sinó que desfeia l'esbós inicial del quadre. En acabar, ell decidí deixar els retocs per dies pròxims mentre una minyona s'acostava a la dama i li preguntava en un xiuxiueig:

- Oi que són fantàstiques aquestes boles que han inventat els xinesos?

Ché, Bonet, el teu repte m'agafa llegint la darrera plana de El País. Quí hi ha? En Montilla amb tres fills del mateix part i amb un somriure un pel forçat a la boca. De moment no m'agrada el seu posat, però desprès filo més prim i veig que a banda de la filla estrella que se li ha assegut a la falda, amb les mans toca als altres dos fills, en especial al nen que no fa gaire bona cara. Tot un detall de ma esquerra, més de pare-avi que de pare-pare.

Què té a veure amb Leonardo i Florència?

Ja sé que no m'explico!, jo el que vull dir és que el voldria que el barça de Ronaldinho guanyés la champions i que es trobi el més tard possible amb un equip italià que li foti quatre gols en la seva alegria nòrdica atacant.

L'important, diràs, és quin va ser el designi de Leonardo quan, pinzell en mà, va pintar la Monalisa.

Ara t'ho aclareixo, la Monalisa se'n fot de Leonardo, la cultura, la ciència, el renaixement, tot!; són conceptes per artistes un pel tarats, que necessiten reconeixement amb la bellesa i coses fútils.

L'important és consolar el fill moix, que el teu equip guany i més coses aparentment petites, Bonet; i perdona que et toqui la fibra mencionant els nens ( Ara mateix m'autoexcloc de rebre cap guardó per haver intentat influir amb males arts sobre el teu veredicte): és que sóc un intelectual, cony!

Anant al tema, la Monalisa és aquella noia morena que m'he creuat, jove, tersa, amb uns riços morenos sobre la cara; impressionant!; no et parlo del texans per no ser barroer; boca golosa, etc. Doncs, ha passat tan tranquil·la menjant-se una patata de la bossa de ídem. Aquesta noia és la Monalisa; pensa - com ella -: escriptors, poetes, literats,artistes, etc, esteu tots tocats del volet. Això ho pensa mentre es menja la patata fregida, m'entens Bonet?

Regina la peixatera era més coneguda per "la Catxonda". Amb totes les lletres. El renom li venia tant per la seva capacitat de fer bromes constants a tots els que l'envoltaven com per a la promiscuïtat sexual a la que semblava graciosament abocada.
Un dia que voltava "buscona" pels carrers de Florència, el famós mestre Leonardo va quedar enlluernat per la seva bellesa i li va proposar fer de model per un quadre. Li va dir que es delia per pintar la seva cara, la seva figura, el resplendor de la seva imatge. La va convèncer dient-li que la compensaria amb generositat, que no estalviaria esforços per acontentar-la. Ella accedí. De fet, ja estava convençuda d'antuvi; tothom sabia la fama que precedia al seu interlocutor: a més de la seva indubtable destresa amb els pinzells, l'escarpa i el martell, sembla que tenia uns atributs sexuals excepcionals.
El primer somriure se li va dibuixar a la Regina quan el pintor li va dir que li donaria un parell d'ous cada dia que posés.

Els dies passaven, el quadre avançava i el mestre no es despenjava. Cada cop que ella, melosa, obria la boca per demanar la seva ració, l'artista, molt murri, l'esquivava astutament. Però ella pensava que com més dies passaven més grossa seria la recompensa i el seu somriure esdevenia amb el temps més sensual.

Aquella tarda d'agost feia una calor que empestava. El mestre es va treure la bata i es va quedar amb les seves calces de camal llarg, disposat a rematar les ombres del vestit fosc.
El somriure de perenne desig de la Regina es va trastocar de cop en burleta quan el mestre va seure al tamboret: un minúscul aparell semblava que volia treure el caparró d'entre la foscúria ambigua de la bragueta oberta del geni.
Mentre ella calculava quants ous portava acumulats, el mestre va decidir que les ombres podien esperar i es bolcà de ple en aquell lluminós somriure.

En Leonardo, amb el pinzell a la mà, el braç estirat, i un ull tancat, semblava prendre mides de la model.

- Saps que ets la dona més maca que se m'ha posat mai darrera el llenç?

L'Ernestina, tímida, va agrair-li el compliment esboçant un somriure.

- Per a mi també és el primer cop. Mai abans un esperit lliure com el teu s'havia fixat en una venedora de mercat com jo.

El pintor seguia amb la seva feina. La model es fixà que, durant les dues hores que feia que durava la sessió, els ulls d'en Leonardo es passaven més estona als seus ulls, la seva boca, el seu cos, que no pas a la tela.

I així seguiren durant dues hores més. Llavors, de cop, se sentiren uns cops a la porta. Era el mestre Verrocchio.

- Leonardo! La mestra de música ja és aquí. Au va, deixa els números i surt!

- Quins números? -feu l'Ernestina.

- Li faig creure que treballo la secció àuria i d'altres qüestions de matemàtica. I no és del tot mentida.

- La secció àuria?

- La relació que possiblement hi ha entre la mida del teu somriure i l'amplada del teu blanc front.

L'Ernestina no pogué evitar tornar a somriure. A en Leonardo li semblà veure, en aquells llavis, tota la sensualitat de Florència concentrada.

- Et fa res si no amago cap tret de la teva infinita bellesa?

Els pòmuls de l'Ernestina van fer un no, vermells com els tomàquets de la seva parada.

Durant tres dies i tres nits en Leonardo va estar pintant aquell llenç. No va gairebé ni menjar, no va dormir, no va sortir de la seva cambra ni va parlar amb ningú... el gran mestre no havia de ser molestat. En aquella cambra s'havia proposat un repte: el repte de plasmar en la tela el més bell de Florència, la creació amb que el seu nom seria recordat durant segles. Florència li havia donat tot el que desitjava, tota la bellesa que en podia esperar i més, però quan la va veure va saber que ella era el més bell de Florència. La dona de cabells foscos i mirada trista, la dona de qui s'havia enamorat... la dama sense nom. I ara, extasiat d'amor, concentrat en els seus esforços de dibuixar la bellesa, se sentia dèbil i impotent. Se sentia inútil. L'havia vist tants cops amb la mirada llunyana observant l'horitzó des de la seva finestra, esperant el vol de la llibertat i, potser, també esperant l'amor... i ara no podia dibuixar-la! I maleïa la seva debilitat, aquell pinzell que no l'obeïa, aquells ulls que el sotjaven de reüll escridassant-li perquè havia volgut omplir-la d'alegria, però no ho havia aconseguit. Tota ella era tristesa... no podia amagar la realitat sota un somriure! Va retocar-la mil i una vegades, no volia mentir-se a ell mateix ni volia jugar amb la realitat... només volia pintar un somriure sota uns ulls malenconiosos, o una espurna d'esperança sota una mirada perduda. Però la seva boca va esdevenir una ganyota burleta que li feria l'ànima.

- Mestre, perquè somriu la vostra dama del quadre?
El mestre va rumiar un segon, i després digué:
- Perquè està agraïda, sap que volia dibuixar-li un somriure etern... però el somriure és darrera la seva finestra, lluny d'aquí...

Plou a Florència.
La boira cobreix les vores del riu i apaivaga la febril activitat d'aquestes hores. És tard.
A través de la finestra oberta se sent el soroll somort de la pluja. L'estudi resta en penombra i només s'endevina l'atapeïment d'estris, caòticament ordenats.
En un racó, els amants jeuen despullats sobre un embolic de llençols. Els seus cossos joves, bells, impúdics.
- Algun dia et pintaré.
- Immortalitzaré la teva bellesa colpidora.
- Dibuixaré la teva esquena amb el meu pinzell, com ara la resegueixo amb la meva boca.
- I la meva pintura parlarà d'amor i de felicitat.

***

Plou a Florència.
Els dos amics contemplen el retrat disposat al mig de l'estudi.
El temps ha passat factura als seus cossos, però no han perdut el costum de parlar en veu baixa, amb la intimitat dels vells amants.
- No sé, Leonardo. Aquest somriure té un punt inquietant.
- No ho has vist?
El mestre va girar el retrat de costat.
- Sempre he recordat així la teva esquena, efebus meu. Una promesa de sensualitat.
- I ara, per fi l'he pogut immortalitzar en la meva millor obra.
- El món sencer l'admirarà i es preguntarà, com tu, on està el secret. Què amaga aquest somriure.
- Només tu i jo sabrem que amaga l'amor que vàrem compartir, la nostra luxúria i també, perquè no? el menyspreu que em mereix el seu pensament, tan tancat, que no dubta en condemnar tot el que no està estrictament establert.