Veredicte repte XCV (95) Retrobada

Bé, reptaires i reptaires…ara us dic el...

Veredicte (amb alguns petis i insignificants símptomes de refredat)

Sento pels comentaris, que no són comentaris de un repte (més aviat comentaris...)... per això, comento per general, que molts heu posat "espessor" i "espessit" en comptes de una forma verbal del verb "espesseir", però com que jo no havia dit que no es poguessin posar derivats... ho passo. Ah, i poso el nombre de paraules als que estan inferiors o es passen dels límits.




Xavier Valeri valeri coromi MULTÍTUTS

Al principi, al primer paràgraf, ja es veu una mica cap on va orientada la història.
A vegades es queda una mica.. com ho diria? Amb pauses, masses frases un pèl curtes. El final curiós...xD m'he quedat amb un somriure una miqueta gros... de riure...
Crec, o sóc jo qui ho penso, que hi han elements de ficció... els pantalons i calces trencats a mossegades? I enmig de la gentada? No crec... Clar que tot és possible... "no hi ha res impossible, sinó homes incapaços" (perdó per fer servir aquesta paraula amb aquest tema, espero no afectar ni ferir persones ni a ningú, l'orgull que porten aquestes paraules)



Jan des Val Retrobament amb en Quimet
Està ben escrita, el ritme, bé. Ho planteges d'una manera que tot sembla una mica misteriós, que nosaltres tenim que sospitar les coses, i al final resulta que és tot completament al revés. Al anar llegint, pensava que la mare del noi havia mort mentre ell, havent crescut, havia marxat de casa i havia anat a viure a un altre lloc, amb aquesta Roser. Però al final, l'últim paràgraf ens fa veure que tot era diferent del que ens pensàvem: resulta que el petit Quimet havia mort, i així aleshores va ser quan ell va créixer... i la mare va morir. Llavors ja no veig tan clar qui és la Roser. Perdona, si m'equivoco o no ho entenc...
Centres l'atenció en aquest cofre, on hi ha guardats tots els poemes de la seva infentesa, poemes escrits amb el cor i amb innocència, que reflecteixen els sentiments del petit Quimet. També m'agrada el toc que fas al parlar del petit "Quimet".. que al morir, creixes i assoleixes una altra etapa, com qui deixa l'adolescència i entra a la maduresa, no com el pas que sempre fem a les històries de terror... "al més enllà". Això fa misteriós el relat, i tot plegat.



SkingirlPPCC Retrobada amb l'amic misteriós (439 paraules)

Tens tota la raó del món.. a vegades, no coneixes a la persona cara a cara, no saps re d'ella (o potser sí, però sospites que són mitges mentides), però tot i així, i poses tota la teva confiança, i li expliques coses que potser no havies explicat a ningú més potser exceptuant aquelles amigues teves que formaven el teu cercle més íntim i amb qui hi confiaves més. Tan que al final el tens com aquell germà que no has tingut mai, o que tens a la realitat però no hi parles amb tanta confiança perquè no us quèieu.
El que m'ha agradat força és la expressió "germà de plàstic". I és que és tan de plàstic! No li coneixes la cara... però és un germà(que consti que parlo així però no n'he tingut cap...crec....)
T'has passat una mica de les bases, com molt bé ho reconeixes (¬¬''). M'havia dit a mi mateixa que no passaria res sí algú es passava unes 30... però te'n passes 39... a més, les bases són les bases... el comento perquè t'ho vaig prometre i tinc ganes de fer-ho, però no sé si entra o no al repte... (perdona per ser tan estricta...)
Crec que hi sobra alguna cosa, com ara el "i ja fem una acabada ràpida..." . Hi ha alguns fallos però són de teclat, fets per les presses. "etnia", per exemple, quan és tenia.

El final m'agrada. "Us ho deixo a les vostres mans, feu volar la vostra imaginació, que en teniu molta."




Filalici Retrobament familiar

Molt bé. Poc a poc, vas redactant la situació de la família i la guerra, i la situació que els separa. Curta però amb contingut. No sé què dir, ho confesso. Estic sense paraules.


Neret El rellotge

Veiem com un noi d'uns trenta set anys entra a un bar, desprès d'estar anys sense estar pel barri. Allà, s'estranya de que ningú el reconegui. Tan havia canviat, pensa. Què l'havia retingut? ÉS cert, a vegades, quan som més grans, ens diem que perquè em fet certes coses. Més endavant ja no entens el significat d'allò que abans creies que era tan important. Coses de la vida, a vegades oblidem els pensaments d'abans.
No esperava res especial, allà. No sabia què l'havia retornat allà. I com dius: el seu passat. Sempre busquem rere nostra, les nostres "arrels" el nostre, passat, sense saber el perquè.
I a vegades busquem i anem a llocs sense saber el que cerquem.




angie On cada dia

Sempre, quan sabem que algú se n'ha anat vés a saber on, i sabem que no tornarà, ens fa mal. Ella, la persona, ens diu que siguem feliços, que trobem algú altre, que segur que serem feliços. Però ens hi neguem. Sempre cerquem els records. Ens tanquem dins els laberints dels records que ens invoca ella.
I cada dia és el mateix, però no ens cansem...el mateix record, el mateix sentiment, però mai ens cansem d'ell...



Foster En Sale

Viatge a Madagascar...
Perdona, fost, anava a dir que no l'havia entès, però una llumeta m'ha encès el cap (sàpigues que de geogràfia politica vaig fatal, però com que tampoc n'hem estudiat...)... resulta que Ambanja és un lloc. Mare meva.
La Carme i en Pol hi tornen per veure'l (a en Sale), tenen esperances de retrobar-lo i veure com li va tot, però no es volen fer falses esperances... ho amaguen amb la feina i el reportage, però ells pensen en això.
Al final, desprès de buscar entre moltes persones, el troben...






Filalici Buenos Aires

Ai, com m'he quedat. Al principi pensava que era que la noia estava enamorada del Máximo, però resulta que no el coneix, que en realitat vol parlar amb ell perquè tenen els mateixos pares i ell no ho sap, ell ha viscut trenta anys en una mentida, amb alguns que creia que eren els seus pares però no ho són. Ella, la noia, va a buscar-lo amb una finalitat, per treure'l de la mentida, i també per ella mateixa, per retrobar-se amb el germà que sempre ha sabut que té, però mai ha conegut. Per saber part de la veritat de la seva pròpia família. Per la dels dos.
Em quedo una mica decebuda al final...es queda la història penjada....
Clar que, aquest és el millor final (deixant a banda que no podies amb el límit de les paraules). Així deixes al lector/-a una mica intrigat, amb les ganes de voler continuar, però no li dons la mitja galeta que falta...






Manila Retrobament (409)

Molt bé, m'encanta. Mica en mica, a poc a poc... Et passes unes 9 paraules, però tret d'això, genial!
Encara que fugim d'ell quan ens refusa, quan ens diu fredament o no que no, que no vol seguir més, després de donar-te tots els somnis que mai t'haguessin pogut imaginar, l'únic que fas és marxar. Marxar, però no pots oblidar-te aquelles nits genials, els camins de vora mar que et va ensenyar, com tampoc a ell. Les seves paraules, els seus gests. Però com dius al principi, quan vols tornar a ell et tremolen la mà. Por de veure'l, però ho vols fer igualment. Por de ser refusada altre cop, però esperes que et torni a saludar i et reconegui i et recordi. Però no ho fa...
Així, decideixes una vegada per totes oblidar tot.
M'encanta el repte i el final, però afegeixo un comentari d'una amiga meva (perdó per esmentar-te aquí, espero que no et faci res), quan un noi el va deixar desprès de quedar dos dies i tot plegat (cal afegir que tot va ser precipitat). Era més gran que ella, i ara estar tornant a sortir amb una més petita que ell. Tot per a què? Suposo que per enganyar, petites són més innocents. Ella, tot i que no li va agradar gens, diu que ho guarda com una experiència, en la seva memòria.
Ah, i una cosa, al final i afegiria un "en"... potser sóc jo, però crec que li falta "i només resta per poder oblidar-te en un intens exercici d'introspecció i deixar enrere Sámara"





Pivotatomic Sisme emocional

M'ha agradat molt, simplement. El principi molt bo, I m'estava creient que realment hi havia hagut un terratrèmol quan el que passava era un hecatombe emocional. I és que a vegades ens neguem a aceptar que una persona s'ha separat de nosaltres, i la congelem en la memoria, com molt bé descrius. I quan veiem com ha canviat i com ens hem separat i fins a quin punt cadascú ha constuït la seva vida pel seu compte, ens quedem glaçats. En el teu cas, patint un terratrèmol de 8 graus.





Jeremias Soler Retrobament.

Perdona per la meva ment... No l'he entès gaire. Explico el què he entès més o menys, espero no haver-me equivocat, i si ho he fet, perdona, ho he fet, no puc canviar els meus pensaments.
Pel que he entès, el qui conta la història és un home, que es troba a la vall vermella, un lloc que vol reflectir mort i matança, sent la fressa eixordidora de l'avió i el retruny del B29. Són records de fa seixanta anys. I ara ell és mort, i es troba a la vall vermella, que és la vall que va crear ell.
Se li acosten nens i nenes petits, que li pregunten que si els coneix. Ell diu que no. I al final, ell cau en què són els nens de Hiroshima, i té por pel que li vulguin dir. Al final li agafen totes les seves possessions i el converteixen en un infant d'Hiroshima.
Perdona, segur que m'he equivocat. El final em fa pensar que ell sempre ha sigut un infant mort per la bomba, però allò que diuen els nens "ens vas veure des de l'avió", i al principi "i el llit tremola amb els sotracs del vol", em fa pensar la versió ja explicada.
M'agrada la descripció la vall de la mort i aquell paragràf, i el diàleg dels nens. La seva innocència de la infantesa marcada per la mort, i l'acceptació d'aquesta i parlar amb naturalitat… fa por i m'agrada alhora.
Un retrobament amb els infants de Hiroshima.



Mandalf l'element perdut

Moltes veg
ades diem que els humans cada vegada ens estem convertint en gent sense sentiments, que els perdem. Que cada vegada més hi ha menys amor i pau i sentiments agradables, que el món està caient al caos absolut. Com reflecteixen en alguns llocs, que el món s'està tornant a un lloc ple de violència i de gent que busca poder sobre els altres, sigui sols de la classe.
M'agrada molt aquest repte, està molt bé. També queda bé el petit detall de enumerar les branques. El colom que es repenja buscant tranquil·litat, l'alegria del gos al trobar un lloc on fer les necessitats (per no dir pixar), l'alumne una mica trapella que es sent feliç al fer exercici i perdre l'estona a l'arbre… la parella, fent-se carícies…
Tracta del retrobament al que creiem haver perdut, però que no sabiem veure: el sentiment. I com dius bé al final, no sabem com guardar-lo… ni tampoc reconèixer-lo i donar-li valor, a les coses petites, quotidianes però plenes de petits sentiments.


GB El retrobament

M'has deixat sense paraules... Al principi m'imaginava un noi o home, (o dona, també és possible, també n'existeixen de que en volen fer-te passar una mala estona, però la majoria són homes, ho sento per vosaltres), que ha estat present varies èpoques a la teva vida, i sembla que se'n va per no tornar, però torna, per fer-te recordar que sempre serà present, encara que no te'n recordis d'ell. Per fer mal altre cop. I tu et preguntes que per què torna, que per què no et deixa en pau d'una vegada, i enmig dels seus retorns, et perds més dins el laberint sense sortida en què a vegades entrem les persones.
I és que és això, no ven bé, però sí: una persona (una força sense cara però existent) que apareix a la teva vida quan menys t'ho esperes i et roba el que més estimes: la mort.
Genial, simplement.



Ninona retrobar-te (289 paraules)

Ostres... sense paraules altre cop. Com m'encanta!!! Genial, és difícil trobar comentaris adients per aquest poema. Ritme suau... ai, no sé què dir, m'encanta!
Sobre el contingut...
La gent, com dius, a vegades ens costa fer-ho, però necessitem buscar en el laberint inexpugnable dels records, per trobar el que era la nostra jove. Recordar els que havien estat els nostres sentiments, i no oblida'l-se. Al ser jove potser penses amb molts objectius i coses a seguir, que al final, pel present dificil i trapella de la vida, no podem fer-los, i els tenim que deixar enrere. Però ens cal mirar enrere, ser amiga de la empemta de la nostra jove que érem, i no deixar-nos submergir per la monotonia, la rutina i actuals problemes que puguem tenir. I encara que no tinguessim problemes, sempre ens agrada voler retrobar-nos cara a cara amb la persona que era, poder veure'ns i observar com em canviat, les coses que més ens agrada d'abans, el que ens tranquilitzava.




Bé, he anat fent, a poc a poquet (ja ho haureu notat, perdó per la tardança).

Molts m'han agradat, però me n'he quedat quatre, que són: (segons sentiments que m'han causat, originalitat...)



GB, ninona, mandalf, pivotatomic

i bé, em quedo amb un... una....

..
qui és, qui és?

qui és, qui és?



GB....

al repte 96! felicitats!

i a tots els altres... especialment a Ninona... m'ha encantat (les paraules...perdona), bé, a tots els altres, m'ha encantat llegiu-vos, i m'heu alegrat la mica de dia que queda!


catpuig


P.D.: per queixes i comentaris... aneu dient... ja us llegiré demà, que tinc que marxar...