Repte XCIV (94)

Mentre treu una escopinada de la barra amb un drap humit, la Berta es pregunta cóm va ser que la vida va començar a fustigar-la. Encara recorda un temps en que creia tenir-ho tot: marit devot, casa perfecta, amistats. El lot complet.

Aquella vida de pel·lícula va esmicolar-se com una figura de porcellana colpejada per un mall. El marit va marxar amb una noieta, la casa se la quedà el banc i els amics van volar com fulles d'octubre arrossegades pel vent. Llavors, ella va mirar al fons de l'abisme i desitjà que se l'empassés. Al final , però, no va gosar saltar i es va aferrar amb desesperació a aquella feina de merda en aquell restaurant llardós i a aquella habitació tronada d'aquella mísera pensió.

Així ha aguantat tres anys.

Ara sap que ja no pot més.

Just en l'instant de netejar el gargall, quelcom s'ha trencat dins seu. S'ha sentit vençuda per un cansament aclaparador. Incapaç d'acceptar ni un segon més tanta contrarietat. De continuar olorant aquella ferum de col que arriba de la cuina. De seguir suportant els comentaris obscens que li fan els pitjors clients. De mirar com el món segueix girant sense ella més enllà dels vidres plens de brutícia.

La Berta voldria cridar. Obrir les comportes de la seva ràbia i deixar que un torrent de merda incontenible negués aquell lloc, ofegant-los a tots, ella inclosa. O, si no, s'acontentaria amb poder deixar anar unes quantes llàgrimes per la dona que va ser. En comptes de tot això, sent com unes mans invisibles estiren d'ella cap endins, ofegant aquell plany alleugeridor que havia començat a pujar-li per la gola.

I just llavors, quan se sent sobrepassada pel convenciment que ha arribat al final del camí, escolta aquella veu agradable i educada, que reconeix com la del Lluís, el silenciós i gentil propietari del quiosc del cantó, a qui fa uns minuts ha servit el sopar, com cada dia, que li pregunta amb un aguait de tremolor en el timbre:

- D'això... Berta... voldries... voldries prendre un cafè amb mi després, quan hagis tancat?

Doncs aquí va el meu repte... si es pot probaré de presentar-ne un altre, ja que aquest no em convenç massa, però vaja... com que no sé si tindré prou temps....!! Ah, i aviso, aquest no és autobiogràfic eh!!

El vaig estimar des del primer moment que el vaig veure. La seva simpatia, la seva naturalitat, els seus ulls, aquella mirada... tot en ell m'atreia inevitablement. Era diferent als demés nois: duia les ungles netes, el cabell arreglat, no escopia cada dos per tres... I jo, és clar, la timidesa personificada, mai vaig gosar dir-li res.
Ell no s'havia fixat en mi, però jo no vaig perdre'm mai cap dels seus gestos i escoltava totes i cada una de les seves paraules. Molt temps després, vam començar a parlar, i ens vam anar fent amics. Nit rere nit, somiava les seves abraçades, els seus petons. Però mai arribaven. Ell va sortir amb moltes noies, amigues meves, i jo sempre era l'amiga fidel que l'escoltava.
I vam anar creixent. Les meves fantasies canviaven de caire, però el protagonista sempre era ell. Se'm començava a fer difícil escoltar-lo quan em parlava de les seves últimes conquestes, però d'altra banda, era millor aquella amistat que res. I allò em donava esperances de que, tard o d'hora, s'adonaria que jo també era una dona de carn i ossos.
Quan em va dir que es casava em va caure el món a sobre. Però la nostra relació ja havia superat altres contrarietats, així que em vaig fer la forta.
El dia de la boda, després del banquet, em trobava en un estat lamentable. Havia begut una mica més del compte, i em sentia com una col que s'ha pansit esperant a ser bullida. Així que es va quedar sol, li vaig confessar tot:
Que l'havia estimat en secret durant anys, des del primer moment. Que n'estava enamorada, que el somniava, i que em sentia atreta per ell,...
.Em va repassar de dalt a baix, fustigant-me amb la mirada, com si em veiés per primer cop. Em va dir que podia acomplir les meves fantasies sexuals, però que no m'estimava. Em va oferir la seva amistat, el seu afecte i el seu cos, però em va negar el seu amor. Això és tot el que et puc donar. I jo, és clar, vaig acceptar-ho.

Havia treballat molt dur per arribar a ser una bona cirurgiana plàstica i havia aconseguit el seu objectiu: estar molt ben considerada en l’ambient mèdic i, més encara, entre els seus pacients.
La seva cirurgia no consistia en posar silicona als llavis d’alguna “famosilla”, ni inflar els pits d’aquelles que volien aconseguir un rècord Guiness, ni estirar tant la pell de la cara que hi tires una escopinada i rebota. La finalitat de la seva cirurgia era corregir les imperfeccions de persones que es sentien molt acomplexades a causa d’elles o que tenien greus deformitats degut a algun accident. Es negava rotundament a fer operacions de les que ella anomenava “capricis de niñas bien”. No entenia, tot i que de fet era la seva feina, que una persona decidís passar pel quiròfan pel sol fet de voler uns llavis grossos i molsuts, que més que llavis semblaven botifarrons o per omplir-se els pits de silicona, quan els que tenien quasi sempre eren perfectes o per treure’s quatre arrugues insignificants. Per alguns companys de feina això era una contrarietat: no importava el tipus d’operacions, era cirurgiana plàstica i punt. Però ella s’hi revelava.
Aquell dia havia sortit d’hora de l’hospital i una mica trasbalsada. Estava acostumada a veure tota classe de lesions, però la cara completament deformada d’aquella noia fustigada a cops de pal pel seu company l’havia colpit de valent.
Abans d’anar a casa havia de passar pel supermercat: llet...farina...detergent...taronges...una col...galetes...sí, ja ho tenia tot. Tan bon punt havia descarregat les bosses en el maleter va sonar el mòbil. La trucada la va deixar astorada: la clínica amb més prestigi de tot l’estat la reclamava pels seus quiròfans, ara que, també era la clínica que més operacions de “capricis de niñas bien” feia. Tot i que se n’havia de parlar a fons, era una proposta que no podia refusar, encara que això volés dir anar en contra dels seus principis...o sí?

Havien trencat la seva relació afectiva feia temps però esporàdicament tenien contactes de tipus sexual . La trucada d'aquell matí, però, el deixà contrariat. Per què a ell?. Potser pel seu caràcter fred i mancat d'escrúpuls?. Segurament. Allò era un cop de sort, necessitava trencar amb l'apatia que el fustigava des de feia mesos i a més, la seva ambició l'impedia fer fàstics a qualsevol proposta carregada d'intriga.

Van trobar-se al Mandala, un bar oriental molt concorregut i allunyat del centre. Mentre prenien un còctel, la Tracy l'exposà amb detall quina seria la seva tasca dins aquell arriscat però sucós afer. Es tractava d'ensarronar a una dona alemanya que s'allotjaria el cap de setmana en un hotel luxós de la Costa del Sol. La dona en qüestió tenia uns cinquanta anys, ben duts i tenia predilecció pels homes més joves que ella.
Fins aquí tot semblava una espècie d'ofensa a la seva masculinitat però en breu la conversa començà a interessar-li moltíssim. Frau Müller, un nom fals, estava casada amb el gairebé segur proper candidat a la cancelleria del seu pais. Un escàndol seria la seva fi i l'oposició se'n veuria afavorida.
La Tracy era l'enllaç, doncs la seva carrera diplomàtica l'havia fet arribar a graons insospitats.
I ara ell seria la peça que faltava en aquest trencaclosques. Unes fotografies compromeses podrien reportar-li beneficis substanciosos. La quantitat era totalment indecent i les seves butxaques no anaven a escopir-la.
Per a fer-lo dubtar el mínim, per sota la taula li era entregada la meitat dels diners .

*

Unes setmanes més tard, la Tracy entrava a un restaurant d'estudiants a la ciutat de Bonn, on l'olor a col fermentada era insoportable i on recollia la resta del tracte.
Ell prenia el sol a la terrassa del Blue Beach a Cannes i observava la seva propera víctima.

Observar com els seus ulls, grossos i negres com els té, accepten amb tranquil·litat aparent els morats de la seva cara i tot plegat, em futiga el cor ja aclaparat de pors i inquietuds, com també ho fan les seves paraules dites amb calma. Com podia una nena de set anys prendre-s'ho amb tranquil·litat? Malgrat tot, veig al fons de tot dels seus ulls terror i súplica, i demanda d'amor en comptes de sacsejos, crits i frases tallants. La meva petita...

Mirant-la, em vénen a la ment imatges, records meus. Són ombres confuses rere una cortina de llàgrimes, d'un passat llunyà. Cops, crits dels pares, escopinades de part dels dos, i més cops...i jo arraulida a un racó. Em recordo al mirall amb els ulls vermells i la cara amarada de llàgrimes, i a vegades algun morat a les galtes.

Deixo de banda allò i em centro a ella. Aquell rostre...




deixo anar els seus canells, i miro al terra, avergonyida i incrèdula...



què ...
Què havia fet?

Em poso a sanglotar. Perquè tot era contrarietat?
Perquè jo, que sempre, des de la meva fosca infantesa, no havia volgut que ningú més patís com jo ho vaig fer?
Potser perquè em feia por tenir una criatura, potser perquè creia que havent viscut aquell passat sense amor no en seria capaç jo de donar-ne.
I per això sempre havia fugit de les criatures. Perquè va ser per culpa meva, jo, una nena, que els meus pares discutissin. Sí, oi? No ho sé...
A qui no vol cols, dos plats... més aviat a qui no vols cols, li dons dos plats...
Mira que pensar això ara...



"Em vols?" repeteix ella.

Jo no faig res més que sanglotar i afirmar amb el cap que sí, l'abraço i la bressolo, mentre no paro de dir "Perdona'm, perdona'm".

El peix gros té el cabell rogenc, la pell marmòria, els llavis prims, el nas aquilí, els ulls petits i escrutadors... a cada llambregada, sembla que m'absorbeixi el pensament.
Entro al seu despatx, i em convida a seure davant d'un buró de fusta fosca. L'estança fa olor d'eben, de cuir, de paper vell. Les parets estan atapeïdes de llibres. Una llum tènue li acarbassa el rostre. No somriu, però és afable.
M'explica que es tracta de Masjàdov. En cap moment em parla dels motius, i tampoc no m'interessen. La meva professió és matar; i la proposta que em fa és tan suculenta, que em sento incapaç de refusar-la.
M'exigeix silenci; i, com parlant-me de la recepta del hachapouri, m'anuncia que si no sóc discret em mataran.
Surto de la fortalesa; plovisqueja. Contemplo els turons, coberts de boscúria, i el gemat de l'herba que envolta el castell. Per l'oest s'acosten llenques de boira; ben aviat ho cobriran tot.
Tres dies després, enllesteixo la feina. Masjàdov és mort.
Ara sóc a casa, no puc treballar sempre; la vida és diversitat: "cada dia cols, amarguen".
Arrepapat al sofà, m'empasso els noticiaris. El cap txetxè serà substituït per l'islamista Basàiev, un individu que elimina a qui calgui sense miraments; amb un personatge així, els russos no tindran cap problema en presentar la guerra de Txetxènia com una lluita contra el terrorisme. Les escopinades dels pacifistes de sempre no arribaran a la faç del peix gros.
Em sento bo quan escolto que aquest conflicte ha costat la vida de cent vint mil civils i de quaranta mil soldats; fet i fet, en tota la meva carrera hi tinc només catorze morts; i tots, molt ben pagats. Si hem de ser objectius, els morts no hi senten; més contrarietats patiran les quatre centes mil persones que han fugit del seu país, sense recursos, i que viuen fustigades pels combats en zones minades. Però és el seu problema; el meu, és matar; el del peix gros, manar; el dels reis d'Espanya i del president Zapatero, que ara veig pel televisor donant la mà al peix gros, callar.

Feia temps que anhelava que arribés aquell moment. Quan vaig entrar al noviciat, tenia ben clar que el mes d'exercicis espirituals havia de ser el període culminant dels meus primers dos anys de formació jesuítica. És per això que trobar-me immers, just en aquell punt, en una gran crisi de vocació suposava per a mi una contrarietat encara més gran del que podria haver estat per a qualsevol altre. Aleshores va venir la meditació de les dues banderes.

Em trobava en un gran camp, una enorme extensió presidida per la bandera del diable. Fins allà on m'arribava la vista, tot era caòtic. Les baralles eren constants, les ganivetades habituals. En tota aquella contrada, no semblava que hi hagués ningú amb un mínim d'honradesa, ningú que mirés més enllà dels seus propis interessos. Si t'estaves quiet, et fustigaven des del darrera, si caminaves, per tot arreu t'omplien d'escopinades. No existia, en aquell camp, res que no fos condemna.

Ara estava en un altre camp, també enorme. Aquest el presidia la bandera de Jesús, alta, majestuosa. Més que una simple bandera, aquell estendard era la font d'on semblava que bevia tot el territori. Els que vivien allà, orientaven la seva vida d'acord amb la comunitat. Tot estava en harmonia. I, encara que a primera vista hom ho podia pensar, aquell indret tan amarat de bellesa no estava aïllat de la resta del món. Tothom, allà, estava preocupat per alleujar el patiment que impregnava el món de fora. Des de les coses més grans, els grans edificis, les grans idees, els grans projectes, fins a les més petites, encara que fos dibuixar un quadre o plantar cols, tot, fins l'últim detall, es feia pensant en fer minvar el patiment de tots els desemparats que no coneixien la glòria de la gran bandera. I tot, absolutament tot, es feia amb una delicadesa i un amor exquisits.

I jo havia de triar. Havia de decidir a quina de les dues banderes volia servir. Mai més he tornat a dubtar de la meva vocació de jesuïta. Aquella oferta no es podia refusar.

Baixava cada dia a la platja de Copacabana i, malgrat la bellesa de la costa, no gosava allunyar-me gaire per una sensació anguniosa d'inseguretat.
Grups de nois demacrats i esparracats hi deambulaven sense motiu aparent. Traspuaven misèria i violència.
Baixaven dels vessants de les muntanyes, on s'hi aplegaven les faveles i d'on de vegades l'aire portava una pudor insuportable.
Els més petits demanaven obertament almoina i els grans aprofitaven els descuit dels turistes per robar-los.
Jo comentava les meves observacions al Rogean, el cambrer de la terrassa de la platja, i ell, un home de cor ample i tendre, manifestava el seu profund disgust per la situació del Brasil.
Una colla d'aquests nois es dedicava a aixecar castells de sorra a la platja. Entre ells hi havia un nen tan petit com un esquitx. No devia tenir més de cinc anys, i els grans l'anomenaven "Cruceiro". El tractaven a cops i escopinades, i ell sempre restava aïllat, enmig d'una tristor corprenedora. El primer dia que el vaig veure menjava àvidament una fulla crua de col.
Un matí, mentre jo esmorzava a la terrassa, vaig sentir uns plors esgarrifosos: el "Cruceiro" era cargolat a terra, com un animaló indefens. Un dels nois l'estava fustigant furiosament amb una vara.
Horroritzat, vaig anar per aixecar-me, però el Rogean, amb cara de contrarietat, em va deturar.
-No t'hi fiquis -va dir-. Et podrien matar. No et pots ni imaginar la violència d'aquestes bandes. Ja he trucat a Serveis Socials. Ara vindran a fer-se'n càrrec.
Entretant l'agressor havia deixat el "Cruceiro" sol i agemolit a terra, presa d'un intens tremolor.
-Escolta -va continuar el Rogean, animant-se-. Per què no te l'emportes amb tu, al teu país?
El vaig mirar perplex.
-Mira, el mateix personal de Serveis Socials et podria fer els papers d'adopció.
Dos homes arribaven a la platja amb una llitera per socorre'l.
-Adoptar-lo, dius?
-Sí.
De sobte, vaig sentir una escalfor, com el cessament del dolor que sentia. I amb una gran emoció continguda, vaig decidir tirar endavant immediatament aquella proposta que sentia que no podia refusar i que ja m'il·lusionava.

Al sortir de casa, un grup de gent l'esperava.
—Traïdor! —van cridar, mentre un li etzibava una escopinada a la cara.
Els va mirar, compungit, sense respondre. I va tornar a entrar dins el portal. Encara sentia els seus crits, esmorteïts per les parets, que l'acusaven.

Tot i que s'esperava algun tipus de reacció, mai hauria cregut que s'arribés a alló. Però no era qüestió de rendir-se a la primera contrarietat, i molt menys renunciar a les seves idees. Potser ara no era el moment, potser aquell no era el millor lloc. Però sabia que tenia la raó de la seva part.

Es va asseure a l'escriptori i, lentament, agafà la ploma per començar a treballar. Havia de fer les últimes correccions als seus manuscrits,
que enviaria al seu amic a Amsterdam. Tenia l'esperança que allà podria publicar el llibre que era el resum final de totes les seves idees. Mentrestant hauria de sobreviure amb el poc que tenia a casa: col fermentada, pa d'ordi, algunes restes de formatge.

A la tarda van trucar a la porta de darrera.
—Obre, sóc jo!
Va obrir la porta i va entrar, mig tapat per una caputxa.
—He vingut tant bon punt he pogut. Acabo de sentir que el governador ha promulgat un edicte. No en sé els detalls, però et podrien condemnar a presó. He de marxar, no hem poden veure amb tu.

Al tancar-se la porta, es va posar les mans a la cara. No entenia aquelles ànsies de fustigar-lo tant durament. Per un moment ho va veure tot negre, sense sortida.

Al vespre, ja molt tard, varen colpejar la porta, suaument.
—Obre, obre, sóc jo de nou—xiuxiuejaven darrera la porta.
A l’obrir van entrar dues persones.
—És el capità de l'Aurora. Salpa aquesta mateixa nit. A Amsterdam.
—Vingui amb mi. Allà l'esperen els seus amics. Vingui ara, reculli el necessari i marxem immediatament.

A la matinada, mentre s'esvaïa la boirina, va veure, de lluny, la ciutat a la que no tornaria mai més.

«Un vell líder espiritual dels Lakota va tenir una visió. Iktomi, el gran mestre de la saviesa va aparèixer en forma d'una aranya, va parlar-li en un llenguatge sagrat que només els líders espirituals dels Lakota poden entendre. …»

Aquesta llegenda me la van explicar fa molt de temps. L'atrapasomnis: un cercle perfecte que teixia una teranyina feta amb fils, troncs, plomes, fulles de col, penjades, amb un forat al centre. La llegenda dels indis deia que els somnis dolents eren empassats pel forat central pels esperits dolents i els somnis bons quedaven atrapats a la teranyina per rescabalar-se algun dia. No m'ho creia, no era fetitxista.

El taxi em va contrariar, arribava tard. Vaig entrar molesta, plovia, els carrers desprenien olor d'humitat dels dies d'hivern. La ciutat estava tranquil·la. El silenci s'escampava travessant la boira que s'aixecava com un mur trasl·lúcid. El taxi lliscava per l'asfalt fent escopinades als vianants. Vàrem arribar a un semàfor i es va aturar, aleshores es va produir un fet màgic, el taxista va encendre el llum interior,…i el vaig veure…duia un atrapasomnis penjat allà on tothom penja la cinta del Càncer, la verge de Montserrat o l'Elvis Presley. No podia treure-li els ulls de sobre, estava com en estat de catarsi.
«Li agrada oi? » -va dir el taxista, girant-se com si fos una òliba.
El seu rostre no era comú, tenia la pell bruna i els ulls foscos i profunds.
«Els meus avantpassats són descendents dels Lakota, -em va explicar- americans indis de la tribu dels sioux, visc a Catalunya, però part de la meva família viu allà, treballo de nit, els meus somnis no quedarien atrapats a la teranyina i per aquest motiu el duc al taxi, així puc somiar despert tranquil·lament. El meu gran somni, tornar amb ells, pot quedar atrapat»
«Vol somiar desperta vostè?»

La seva veu em fustigà els pensaments. No podia dir que no, tots somiem desperts alguna vegada. Vaig entendre la llegenda com un acte de fe de la tribu: creuen que l'atrapasomnis suporta el destí del seu futur.

Sobre les escales, mal posat damunt els graons, amb la bossa del super tirada per terra i una col per barret, l'avi Ferran es preguntava què i qui el podia haver dut fins a aquella situació.

Ja feia dies que al pis, que ara li quedava uns metres per sobre, havien començat a passar coses ben estranyes: la llum se n'anava tan sovint com la del sol; l'aigua tan aviat sortia transparent com marró o inclús rosa; els sorolls de pisos veïns, de martells, percutadores, i hagués jurat de percusions també, no l'havien deixat dormir més de dues nits seguides, tot i les repetides denúncies als mossos; tota una tropa de fenòmens que li fustigaven la convivència amb ell mateix.

La dona havia mort feia anys. Els veïns havien anat marxant paulatinament, atrets per ofertes de lloguers gratuïts a d'altres zones de Barcelona que no estaven tan de moda com el Born.

I l'avi Ferran, que de tota la vida havia viscut en aquell piset, suposava una petita contrarietat per a les empreses immobiliàries que volien fer-se amb els edificis del barri per vendre'ls al més ric postor.

Mentre repassava amb la vista la col·lecció de xiclets, burilles i escopinades que l'envoltaven, en Ferran pensava en totes aquestes coses i altres de més enllà. Mai parava de pensar, no de la manera comuna, és a dir, no tenia activitat cerebral i prou, sinó que els seus pensaments tenien forma, color, textura i veu.

I ara, dins el seu cervell, hi veia un agent immobiliari disfressat de caco, amb passamuntanyes i tot, de color verd fosc tirant a negre, entrant-li a l'escala i martellejant les rajoles que cobrien els graons, a veure si de nit, i gràcies també a que s'havia carregat les dues bombetes de seixanta watts que l'il·luminaven, en Ferran s'estimbava prou fort com per obrir-se el cap i cobrir el terra de sang i d'aquests mateixos pensaments.

I això és el que estava fent.

Encara va poder pensar, però, que potser sí que la tàcita proposta d'anar-se'n d'allà, segurament, era una proposta que no es podia refusar.

Aquell dimoniot banyut em va fustigar amb una punxada a les natges i em va fer avançar un parell de metres fins amorrar-me al polític del davant. Amb la forca no tenia contemplacions. Jo m'havia despistat un moment mirant una estalactita de color carbassa que feia reflexos; sóc un somiatruites i em despisto amb facilitat. Però en aquest cas el meu descuit era raonable: qui no es fixa en un personatge gros, despullat i amb una col per barret que va volant i llepant una enorme estalactita carbassa?

Jo en vida no hi creia amb això de la religió ni amb les pocasoltades del cel ni de l'infern. I vet aquí que ara em trobava a la cua de l'infern, instants després que el barbut de la sotana blanca m'escridassés:
"Tu cap avall, per incrèdul, borratxo i a sobre cornut!!"
Quina contrarietat!... Està clar que la decisió va ser un error administratiu. Vaig pensar que si el cornut era jo (que en vida no ho sabia, per cert: qui la va parir!!) doncs mereixia compassió i no càstig. Però res, no em van deixar dir paraula... democràcia celestial!

Jo en vida era contorsionista en un circ; el marit de la dona barbuda (per cert, qui devia ser el curt de gambals que me la va fotre?).

Jo veia que tots els del davant sortien cridant esperitats amb uns brams que feien feredat. Així que cada cop estava més espantat. Em vaig a anar apropant i sentia el que els anava dient el diable de la capa vermella (molt més cornut que jo):
- Tu a llepar el cul del fogoner 500 anys!
- Tu directament a la caldera 3 segles!
- Tu a caçar escopinades al vol 2 segles!
.....

Em va arribar el torn i si hagués estat viu ja m'hagués mullat els pantalons, segur.

- A veure, a veure... - va dir mirant la llista amb aquells ulls vermells - Josep Picalamuga...... Picalamuga...... Picala...

Escagarrinat estava quan aquell diable em va fer una proposta que no vaig poder refusar:

- Tu dins del porró per a tota l'eternitat!!!