REPTE 88. El color de la nit

Quan obro la porta dels somnis,
veig rajos de sol flabel.lats darrere la carena,
ressegueixo la silueta de cada cim
i xiulo com l'aire entre les clivelles.

Em reben els ulls udolants
de l'òliba daurada i blanca,
que amb els estels ullprenedors
juguen a fet a amagar entre les branques.

Però tu no hi apareixes.

Eres la meva ombra imponent,
jo, les teves passes caminava,
la teva calor eren la meva visió
les teves mans, la nova albada.

I ara que has marxat com la llum,
el brollador dels records
recicla desig en sanefes,
i les enfila al cel en orgasme
deixant el cos extenuat,
plorant llàgrimes dures,
de gebre.


Fils màgics sostenen la lluna
que llepa de plata la nit;
imagino la seva caiguda lliure
entomada pel desert del meu llit.
I el pretèrit engatat en puny de dolor
demana a crits sortir de la feblesa,
de ta veu, encenalls voldria llimar
però ja no dones color a aquesta meva ceguesa.

La meva nit ja no és la teva,
La meva foscor és meva, només meva.

Com el dia en que ens vam conèixer, vaig sortir de nit per trobar-te. Per retrobar-me amb el teu misteriós somriure i amb la teva mirada que em va ullprendre el primer cop que em vaig adonar de l'encant de la teva màgia.
La boira dels carrers es desfeia entre els arbres deixant entre veure una sanefa que em va guiar fins a tu.
Mentre m'endinsava pels camins d'aquell bosc d'arbres de fulles flabel·lades, em va posseir una força humida que em va refredar les mans, escalfant tot el meu interior.
Vaig sentir el color de la nit i en mirar al cel vaig trobar-me amb la teva bellesa. Tu eres allà, amagada entre aquells núvols que juganers volien seduir-te.
Com la primera vegada, els meus ulls es van quedar encisats amb el poder de la teva claror.
Vaig seguir caminant dominat per les sensacions que em recorrien la pell. Després de sentir allunyar-se l'udol d'un mussol que iniciava el vol cap a un altre indret amagat en la nit, vaig poder escoltar el xiuxiueig de l'aigua dansant entre les roques. Aquell so va posseir-me per complert, i guiant-me pel seu cant que dolçament em cridava, vaig descobrir rere els matolls aquell brollador que cantava entre els colors de la nit. L'aigua era freda sobre els meus dits. Vaig sentir petites punxades en entrar en contacte amb el seu cos líquid. Regalimava pel palmell de les meves mans per seguir el seu camí i endinsar-se en la foscor de la nit. Mentre jugava amb l'aigua trapella que saltava al ballar amb les pedres que intentaven aturar el seu pas, vaig descobrir el teu reflex que dolç es mostrava entre l'oneig de l'aigua. La teva imatge movent-se inconstant al ritme de mils de gotes, em va embruixar dolçament.
Aquella nit, entre els silencis de la foscor i els petons de la teva llum, vaig descobrir els colors de la nit i vaig enamorar-me'n. De nit, el meu cor sols té batecs per a tu i em deixo endinsar entre la teva bellesa, com el dia en que ens vam conèixer.

Blanc, negre, vermell, blau…No sé què em passa, estic en blanc. Al davant meu tinc una tela immaculada, i al costat la paleta amb els colors primaris i altres, formant una sanefa, i un parell de pinzells. Estic intentant sortir d'aquest estat d'encallament quan entra ell.
"Hola" diu mentre em besa les orelles. Enmig d'una rialla jo li dic que no m'agrada me les besin.
"Perdona, no ho puc evitar" em respon, i assenyalant la tela em pregunta "Què vols pintar, expressar?"

Somric.
- Mira a fora, la nit. Oi que és màgica i misteriosa alhora? Ens captiva a tots els artistes, és ullprenedora. Vull expressar al meu quadre aquesta sensació. Però de quin color és la nit? No ho sé segur - Ell em mira amb atenció, assentint amb el cap- Jo diria que és negre amb tons blaus. Però també té altres colors. Dins un color n'existeixen altres d'amagats. I el negre de la nit també en té, però quins són? Què et n'opines tu?

- Què et recorda, la nit, què t'inspira? Crec que depèn d'això.

- A mi em recorda quan era una nena. Quan pensava que els meus avis morts eren unes estrelles de l'univers. Ara no ho crec... però m'agrada pensar això. Em tranquil·litza i fa que no tingui tanta por de la mort. També em recorda El Petit Príncep.

- Doncs pensa amb això per pintar el teu quadre.

- El problema del color continua... sortirà per intuïció, oi?

- És clar, sortirà sol. - desprès es queda una estona mirant el sostre - Saps? - diu mirant-me als ulls - a mi em recorda la foscor, la negror absoluta... igual que en una habitació tancada i sense llum. La meva habitació de petit. Aquest és el color de la nit sense estrelles.

Obro els llavis per respondre alguna cosa, però m'atura posant els seus dits sobre ells.

"Però...Quan veig la nit estrellada desfilen persones al meu cap, de manera flabel·lada. Persones que estimo, i que em fan costat... tu, els meus amics... Crec que la nit és pura, i que és un brollador de records i de colors..."

M'heu robat el negre de la nit.
Els meus avis en gaudien cada nit, jo sols l'he pogut veure en indrets llunyans o des d'un cim quan una espesa boira embolcalla valls, pobles, urbanitzacions, indústries i carreteres.
En el negre de la nit sense lluna, brillen milers d'estrelles, més de tres mil i de molts colors. Si les veiéssiu un dia d'una gran apagada elèctrica des dels vostres pobles o ciutats quedaríeu ullpresos de tanta bellesa: la Via Làctia seria com una sanefa de llum embolcallant el nostre món, veuríeu alguns conglomerats com les Plèiades que semblen brolladors d'estrelles, també nebuloses com la d'Orió i molt més enllà, la taca allargassada de la nebulosa d'Andròmeda, una llum que va sortir de les seves estrelles molt abans que l'home aparegués a la Terra. Alguns dies, cap al nord, podríeu veure la resplendor verdosa o rogenca de l'aurora polar que sovint baixa fins les nostres latituds.
Però tota aquesta bellesa ens ha estat robada.
Ara la nit té el blanc blavós de les il·luminacions dels carrers, o grogós dels llums industrials, vermell de les antenes, verd dels làsers il·legals que senyalen les discoteques.
Fins i tot des de la llunyania de les nostres muntanyes, la nit no arriba a ser negra ni mirant directament enlaire, i prop de l'horitzó unes taques de llum flabel·lades ens indiquen la posició de ciutats fins a 200 quilòmetres de distància.
També hi ha els edificis il·luminats, "fan bonic" diuen, però gens comparats amb les meravelles del cel.
Seguretat? En tot cas només psicològica, la llum no fa fugir els delinqüents ni minva els accidents de trànsit nocturns.
No, és, pura i simple ostentació i malbaratament.
EL negre de la nit que ens han robat no tan sols fa mal a les persones: animals que aprofiten la foscor per amagar-se, ara estan més exposats as predadors; aquests són ara vistos per les seves preses; les cuques de llum no troben el company entre tanta claror; ocells que es guiaven per les estrelles, es perden…
Torneu a la nit el seu color: el negre.

L'Ermengarda, tancada a la seva habitació. Ha dit que estava cansada i se n'anava a dormir, però de fet s'ha quedat llevada, molt quieta, i mirant ullpresa per la finestra. La lluna plena comença a treure el cap per darrera de la gran muntanya, a l'est del poble, argentant els pinars i fagedes de la vall amb el seu brollador de llum. Aquesta és la nit. Fa molt de temps que està esperant aquest moment, i ara que finalment ha arribat embolcalla la forta emoció que sent amb una gran jaqueta negra i es disposa a sortir, d'amagat, de casa.

Sap que el que està fent és perillós. Recorda la gran foguera, fa tot just tres diumenges, a la plaça del poble, i com l'espectacle esfereïdor del crepitar de les flames li va encongir el cor. Però fins i tot després de patir les tremolors d'aquells dies ella està decidida. És per això que, ara, és una figura fosca que surt silenciosament del poble i se'n va, vall avall per un camí estret i pedregós que coneix molt bé, però que ara, en veure'l per primera vegada a la llum de la lluna li sembla tenyit d'una nova i captivadora bellesa.

L'entrada de la cova és molt a la vora del camí, gairebé a una hora del poble. Quan l'Ermengarda hi arriba, una altra dona l'està esperant. Darrera l'entrada, i fora de l'abast de les mirades exteriors, unes torxes il·luminen el passadís natural que s'endinsa a la muntanya. La pedra és humida i una mica relliscosa, però les dues dones avancen amb seguretat i decisió. Uns cinc-cents metres més enllà, hi ha una gran sala circular amb un forat flabel·lat a la part superior que permet l'entrada a la llum exterior. Uns senzills motius de fulles de boix a les parets, com sanefes, són la única decoració de la sala.

Totes les altres dones ja han arribat. Quan la lluna sigui visible pel forat del sostre, començarà la cerimònia. L'Ermengarda, avui, es convertirà en una bruixa.

S'escoltà les passes; i el borbolleig del brollador vessant al riu.
-Acabar així...!
La boira baixa dibuixava figures cendroses entre les bigues del viaducte.
-Expedientat i jutjat...!
S'aturà. Trontollà. Es posà les mans al cap.
-Jo no vaig posar els dits d'aquella nena dins de l'àcid...!
S'aferrà a la sanefa plúmbia de la barana amb el dibuix flabel·lat. Més enllà, dessota el pont, la nit ho tenyia tot de negre.
-No em trobaran a faltar.
Abaté el tronc. S' inclinà cap al buit.
-Professor...!
En sentir aquella veu, s'alçà avergonyit.
Distingí una figura, que se li acostava.
-Jo et conec. -la veu li tremolava.
-És clar... professor...
-Ets en Jordi, el meu primer alumne. Però...
-Però què...?
-Em van dir que eres mort.
-És llarg d'explicar. Només volia donar-li les gràcies.
-Les gràcies...?
-Vostè, un dia, quan jo tenia nou anys, em va dir que havíem de somniar amb els estels, que no importava viure més o viure menys, que havíem de complir la nostra missió. Això se'm quedà a dins. Quan vaig ser al front, no vaig dubtar a entrar en aquella casa i salvar aquella criatura de les flames, tot i que l'enemic s'acostava. Llavors em van disparar.
-Déu meu...!
-Avui, aquella nena té fills; fins i tot un net.
La llum d'un fanal s'encengué; tenyint, de taronja, la boira.
-També ha vingut en Dídac, professor.
-En Dídac?
Una altra silueta sortí d'entre la fumassola.
-Hola professor.
-Dídac... però...
-Sí. També vaig morir. I també vull agrair-li tot el que em va ensenyar quan vaig perdre el cabell i em feien burla; em digué que no importava el que pensessin els altres, que calia ésser un mateix, descobrir els colors amagats de la nit, ullprendre els cors i estimar-los. Miri, també ha vingut en Joel, la Maria, la Neus... Li devem tant...!
Desenes de figures somrients desfilaren vora el vell professor, li premeren les mans, el besaren.
L'albor començà a acolorir els grisos. L'aurora nasqué, rogent com un buscall encès.
El professor contemplà com es platejava l'aigua esvalotada del corrent.
Després se'n tornà a casa, sense por.

NEGRE, FOSCOR, OMBRES,
DOLOR, EDUARD MUNCH, NIT
POU DE SENTIMENTS.

Els teus ulls negres em recorden la nit i les ninetes brillants, els estels. Sento la tristesa que s'amaga darrera aquesta foscor silenciosa. Mirall on veig passar la vida, en un moviment vertiginós, imatges ullpreses dels teus records.

«Pare, que no piquen, els peixos?. Fa moltes hores que som aquí, m'avorreixo!»
«Nena, has de tenir més paciència, els peixos són llestos, fes silenci, estan a l'aguait i quan et distreguis prendran el menjar de l'ham.
«Mira, mira, mira, ja n'ha picat un hehehehe!»

«Va posa't els patins, pare, ja veuràs que és divertit! És com anar en bicicleta, només has d'anar dret»
«Si dona, va vinga, va, ja me'ls poso, no siguis pesadeta!»
«Quina hòstia m'he parit, quin mal!, no t'hauria hagut de fet cas!»

Sóc un àtom que penetra en el teu interior i viatja cap a latituds desconegudes i terribles que ni tu mateix coneixes. Tinc por, ho he vist, he vist la mort que es movia lentament per atrapar-te. Llàgrimes brollen del meus ulls i em cremen la galta, dibuixant una sanefa regular. Aquest silenci que ens envolta, em tranquil·litza.
Et miro i no et conec, pare. El teu cos s'ha fos, no ets tu. Tanca les parpelles i reposa ens espera un altre dia, empapa la teva ànima d’aquesta pau dolça fins que arribi novament el dolor. Les teves pestanyes fan ombres flabel·lades, allargades com xiprers, presagi de cementiri. Dorm, la nit és llarga.

Miro per la finestra, mentre dorms, el cel té un blau fosc intens, tenyit de mil tonalitats. Veig el límit, la línia de l’horitzó que separa l'espai dels dos móns l'eteri, fosc i infinit i el món terrenal, marcat per el joc de mitges tintes.

Es fa clar, el sol truca a la porta.
Ara, entrarà l’infermera i em donarà els remeis que has de prendre. Respira, ens han regalat un altre dia per tu.

Tothom era allà, assegut a la vora del mar de Blanes, sota la grandesa d'aquella roca que partia la platja en dos, Sa Palomera. La gentada no deixava entreveure ni un gra de sorra entre la Punta de Santa Anna i la desembocadura del Tordera, i havia espantat, amb les seves converses i la seva sola presència, a les gavines, orenetes i estornells. Els més afortunats, podien gaudir d'aquelles nits d'estiu i festa Major als seus balcons de primera línia de mar. Nosaltres no gaudíem de tan bon lloc, doncs havíem arribat un pèl tard, i ens havíem quedat dempeus, recolzats a una caseta de gelats.
La foscor de la nit s'estimbava contra la llum dels fanals del passeig marítim i el vent s'amagava rere les fulles flabel·lades dels arbres, potser per no fer soroll, potser per no destorbar-nos. El cas es que semblàvem dos idiotes, jo esperant un gest, tu desitjant que m'apropés per fer-me un petó a la boca. Miràvem, distrets, les sanefes que tan detingudament el cel d'aquella nit ens havia dibuixat sobre els nostres caps, amb un seguit d'estrelles, i no ens atrevíem ni a respirar perquè tots dos sospitàvem que aquell màgic instant es trencaria amb un sospir d'un o altre. La nostra ment buscava les paraules, però les paraules s'havien amagat, també, darrera les ombres dels nostres temors. Només et vas decidir a abraçar-me el neguit que sentia després de sentir-te ullprès, potser per la meva mirada que et suplicava, potser pel meu somriure que et corprenia. El cas és que em vas abraçar, i va ser només llavors quan la teva boca va esdevenir un brollador de petons de delícia...
Recordo que va ser també llavors quan al cel van esclatar els primers focs artificials i la negra nit es tornà de mil colors, tot i que tu i jo no ens vam ni adonar, doncs gaudíem d'un altre foc... més particular.