Repte LXXVI (o 76) Enunciat

erupció i destral han d'estar tal qual??? jops!
ostres, has tingut una bona idea. S'haurà de pensar força... Enhorabona!! Petons.

I bona nit nanu!!

- Mare, mare! - xisclà la Núria.
- Què passa, Núria? Què tens?
- Es que... estàvem en un lloc ple de fang i muntanyes... de sobte, hi ha hagut una erupció... i sortia molta lava! I corríem... llavors em entrat en una cabana on hi havia un senyor lleig... Saps, com aquell que sortia ahir a la pel·lícula? Jo estava vora la llar de foc, i ell duia una destral molt gran, mare!
- Però Núria, ha estat un malson... - l'acaronava la cara i els cabells, tranquil·litzant-la - Ja ha passat.
- Què és allò? - va dir, assenyalant els regals que hi havia al peu del llit.
- Allò? Doncs no ho sé... Em sembla que ho hauràs d'obrir, a veure què és.
La Núria va saltar del llit amb un somriure d'orella a orella i començà a obrir els regals. La mare s'ho mirava.
- Oh! Un gosset de peluix!
- Veus, és per a que dormis amb ell i no tinguis més malsons.
- Apa! I això, mare?
- Bé, te'n recordes que volies fer natació amb la Laura? Potser el Pare Noel se n'ha adonat de que necessitaries un banyador ben maco i una tovallola dels teus dibuixos preferits...
Aleshores va mirar el regal que encara hi havia al terra, no endevinava què podia ser. No havien comprat res més per la Núria, a no ser que s'hagués colat algun regal de reis... La nena el va començar a obrir.
- No! Núria, carinyo... - li va treure de les mans, les seves galtes havien enrogit. No sabia què dir-li. El regal s'havia colat... però no era de reis! Devia ser de l'amic invisible que feien amb els seus amics, segurament l'havia comprat el seu marit... i a qui li regalaria aquella llenceria de cuir negre?

Els maleïts sarraïns atacaven aferrissadament la muralla.

Algunes sagetes escadusseres entraven xiulant pels finestrals del recinte mentre jo anava a agafar les ballestes i les destrals que m'havia demanat, escridassant-me, el Comte Arnau. Defora, el soroll d'armes, els brams, les ordres, els renecs i els xiscles de dolor composaven la música de guerra assassinant aquella tarda clara de primavera. El fum i l'olor de l'oli roent eren erupcions invitades a la festassa de l'horror i de la mort. De sobte, una gran pedra catapultada va entrar com un llamp i va impactar al bell mig de la columna on carregava tota la volta. Es va desplomar de cop i, darrera d'ella, el sostre sencer. Vaig intentar fugir, però vaig caure estabornit com una tovallola xopa. La travessera i les pedres em van sepultar. Esmorteït, un tel sagnant m'enrogí la vista i es van acabar el concert i la batalla per a mi.

Quan vaig despertar, pel que deia el capellà, havíem rebutjat els sarraïns i jo estava estirat al mig del pati d'armes del castell juntament amb vint-i-tres desgraciats més que havien mort. Però, o molt m'equivocava, o jo no era mort. Notava el cos adolorit. Sentia el capellà, els càntics de la gent del castell i els plors desesperats de la meva dona. Podia olorar el llorer i les flors escampades pel voltant. Però no em podia moure gens, ni una pestanya. Completament immòbil.

Per ells estava mort. M'havien amortallat i m'havien posat l'armadura, l'escut i l'espasa. Mort i a punt d'enterrar.

Va ser per sort que, en mig d'un silenci general, em va sortir aquell pet espatarrant i omnipresent. D'immediat vaig sentir les rialles i l'abraçada apassionada d'ella.

El meu amic invisible, musical i olorós. Amic per tota la vida, que fou llarga, per la gràcia del Senyor.

Un dia, vaig veure la notícia de la seva mort al diari, una ressenya petita, i aleshores vaig tenir la sensació que el món, havent perdut un puntal, ja no s'aguantava dret.
Em va doldre profundament la seva desaparició, i un rabeig d'immensa claror va extingir-se amb ell.
Era l'autor del millor diccionari de sinònims de la llengua catalana, l'obra més extensa, la més concisa i rigorosa, plena de descripcions i aclariments a banda, amb incorporació d'antònims i un vocabulari de barbarismes.
Una obra en la qual havia esmerçat la vida i que irradiava la nostra cultura a través de cada una de les seves delicades troballes.
S. Pey havia tingut una vida anodina, amb una passió punyent i íntima: la lexicografia catalana.
El seu diccionari jo l'havia regirat, revisat, revisitat incomptables vegades, sempre amb un resultat generós, amatent. Transmetia un significat extens i profund a algú que, com jo, en un moment precís n'estava mancat. I sempre, en el transcurs de la seva consulta, davant el seu esplèndid oferiment, enrogia de plaer.
Jo sabia que l'èxit de la vida de S. Pey era que el seu diccionari es consultés, que el caliu de cada paraula, amb la seva escalfor i claror, i erupció de significat i bellesa, es mantingués viu per continuar nodrint l'expressió de l'ànima catalana.
L'obra de S. Pey, a més, és una destral alçada contra els inquisidors que tant ahir com avui han volgut anihilar-nos.
Va bastir la seva obra enmig de la clandestinitat, en condicions àrdues, pèssimes, envoltat d'amenaces. Però mai no va tirar la tovallola, i avui tenim la seva obra sòlida aplegada en un preciós volum, quadrat, manejable, de mig quilo de pes, que conté tota una llengua.
S. Pey ha estat a través de tots els meus anys el millor amic invisible.

Us haureu adonat que aquest relat té 658 paraules i que, de les quatre paraules clau, només conté la paraula enrogir. No és que m'hagi tornat boig ni que em vulgui revolucionar contra les normes del repte; és només que avui no puc guanyar perquè demà al matí marxo cap al País Basc i allà no tinc internet. No podria complir amb la norma de proposar el següent repte, i no vull que per culpa meva s'aturi el repte una setmana sencera. Segurament tampoc no hauria guanyat, si hagués complert els condicionants del repte, però per si de cas...
Espero que no us ho prengueu malament, volia participar igualment, encara que sense opció de victòria.
He fet un relat sobre un amic invisible eròtic... Espero que ningú no se m'escandalitzi...
Us desitjo a tots un molt bon Nadal, i any nou... Em tornareu a tenir reptant a partir del dia 2 de gener...



Cartes liles:

Cada matí, quan em desperto, em trobo una rosa a la tauleta de nit. És una flor d'un vermell encès que encara conserva les gotetes iridescents de rosada damunt dels seus pètals.
A casa, ningú no em sap dir qui me les envia.
I visc en un núvol, imaginant qui deu ser el personatge misteriós que em deixa targetes liles amb frases màgiques.

"Veig el mar en els teus ulls"
"Sóc tan a prop teu que gairebé et podria tocar"
"Ets la princesa dels meus somnis"

Sóc a l'oficina i miro al meu voltant, tractant d'esbrinar si el meu amic invisible és algú de la feina que sospira per mi, i que tal vegada no té el coratge suficient per a confessar-m'ho.
¿En Valentí, que sempre s'amaga darrer aquestes ulleres de pasta gruixuda i que, quan el miro, enrogeix de la punta de la barbeta fins a les orelles? ¿El meu cap de departament?

Avui els missatges han pujat de to.

"Puc fer que arribis a tocar els astres amb la punta dels dits."
"Voldràs ser meva?"
"Em deixaràs entrar al teu cor?"
"Et perseguiré onsevulla que vagis."

Em pregunto si haig de trucar a la policia, o si, per contra, n'estic fent un gra massa, i hi ha algú que només vol riure una estona; o fer-me feliç.

En arribar a casa, però, descobreixo que el carter m'ha deixat una altra carta de color lila.
"Quan rebis la rosa, vull que te la posis; flor contra flor. Si ho fas, podràs fer-me desaparèixer de la teva vida"
-Flor contra flor? -em dic, pensant en veu alta.
Tinc a les meves mans la possibilitat d'alliberar-me per a sempre d'aquest joc que no m'he buscat i que ha fet un tomb excessivament dramàtic.
I rebo la rosa.
El seu tronc espinós és perfectament recte, d'un verd gastat. Li contemplo els pètals encesos de roig. És una flor oberta, impúdica, bella i sensual com cap de les que he rebut fins avui.
-Flor contra flor... -repeteixo.
I, de sobte, ho entenc.
Un calfred em travessa l'estómac; no sé si és por o desig.
Com em pot conèixer tant?
No sé si enutjar-me o deixar-me anar.
Acabo arrossegada per una mena de força indòmita que em fa entrar en un estat febril; tremolo.
Retallo, amb cura, la tija de la rosa; fins que hi resta un pam de tronc espinós, dessota el cos de la flor. Beso l'entremig dels pètals, oberts i entregats a un amor que freturen. M'alço les faldilles fins a la cintura. Em trec les calcetes. Ajec el llarg de la tija espinada sobre la meva cuixa i la fixo amb dues tires d'esparadrap de color de carn. Percebo el peto íntim de la rosa oberta i vermella sobre la meva flor, que respon. Se m'obren les carns i la rosa m'acaricia com si fos viva. A cada moviment del meu cos, les dues flors es besen i destil·len nèctar. No sé quan de temps haig de restar així. Em deixo endur, sense capficar-me, i em dóna la sensació que tothom amb qui parlo, durant el meu dia, sap que en el meu endins hi ha dues flors que fan l'amor. La meva veu contorba a qui l'escolta; les meves galtes mostren l'escalfor lluminosa de la força de la vida. Tinc els ulls brillants com el guspireig d'un riu sota del déu sol.
A l'oficina, rebo una altra targeta.
"Vols que me'n vagi per a sempre...?"
Embogida, m'aixeco de la cadira i començo a caminar pel despatx, esgaripant davant la sorpresa de tothom.
-No te'n vagis...! Sóc teva... teva...
M'adono del que acabo de fer, i avergonyida corro fins al bany. Miro la rosa i penso que me l'hauria de treure, però no ho faig. Hi poso més esparadrap. Em rento la cara i em pentino. Torno al despatx. La gent em mira. Els ignoro.
Una altra carta de color lila damunt la taula em desboca el cor.

No coneixia la identitat real del qui parlava amb ella cada vespre, ni per a qui regalava les seves hores, però enrogia només de veure el seu nom fresc i graciós a la pantalla.
Feia temps que la seva vida transcorria entre la feina i aquell piset del barri vell, refugi de les seves pors i mancat d'estímuls. Quan tancava la porta darrera seu, un cop de destral mortificava el seu ànim. Es sentia l'ésser més sol de l'univers.
L'atzar va voler que els seus dits la portessin a participar d'una discussió sobre fotografia esportiva i el primer contacte que la respongué fou Rialler.
De fet, ni tan sols sabia si era home o dona, però li era exactament igual.
Després de moltes xerrades nocturnes, va adonar-se que la son mai es recupera, però el seu afeblit cor esclatava en erupció cada cop que es comunicaven. Necessitava trobar motius per a continuar lluitant i aquell desconegut en va ser un.
Ara, quan tornava de treballar, obria les finestres, deixava entrar el soroll constant de la ciutat i l'olor de fregit de les cuines del pati, s'empapava de qualsevol ínfima sensació que els seus sentits poguessin associar a l'arribada a casa. Dispersava qualsevol neguit sota una pluja calenta, s'embolicava el cos amb una tovallola i es preparava el sopar, escoltant música de jazz. En acabar, prenia un cafè i fumava una cigarreta, esperant el moment de parlar amb el seu nou amic, el seu únic amic.....

La meva amiga Paula.

La Paula és la meva millor amiga. Ens coneixem des de que teníem deu anys i anàvem plegades a l'escola. Vam passar l'adolescència juntes, compartint totes i cadascuna de les nostres experiències: des de les primeres erupcions cutànies típiques de l'edat o el nostre primer xicot, a d'altres més dures com l'aparició del gos de la Paula al jardí, mort, en estranyes circumstàncies o la del meu pare fa uns anys. Va ser llavors quan vàrem fer les típiques promeses de que ens casaríem el mateix dia i que les nostres cases estarien una al costat de l'altra, de manera que els nostres futurs fills poguessin créixer junts, amb l'idea de no separar-nos mai.

***

Aquest matí han trucat a casa. Confiada, he baixat a obrir corrent. Eren dos homes d'una quarantena d'anys força atractius i amb uniforme. La senyora Maria estava darrera d'ells amb la cara enrogida. Em mirava amb uns ulls plens de ràbia i no parava de sanglotar. Un dels homes duia el Bobby, o el què quedava d'ell, embolicat en una tovallola plena de sang. L'altre home m'ha preguntat, assenyalant una destral enorme, que si era meva. Li he dit que no. La senyora Maria ha començat a cridar i m'ha dit que era una mentidera, que tothom sabia que jo estava boja, que des d'abans de morir el meu pare ja feia coses rares, que parlava i gesticulava sola i que feia molt de temps que m'haurien d'haver tancat.

***

Ara sóc en una habitació blanca i la porta està tancada. He cridat perquè m'obrin, però no em fan cas. Tinc fred i una mica de por. No sé per què tinc molta son. No sé on sóc.... Per sort la Paula és al meu costat. Ella mai m'ha fallat.

Ara que llegeixo el que diu en Jeremias, a mi em passa el mateix.

Si t'agrada el meu repte em dones dos petons i una abraçada i un dia anem a sopar... ok?

Bon Nadal amic!!