repte XXV

L'Abdullah dorm sota un arbre de Plaça Catalunya. Ho fa des que va arribar a la ciutat i ja s'ha convertit en casa seva. D'acord, potser no és el que havia somiat mentre caminava cap al nord, sota el sol ardent de l'Atlas. Però, com a mínim, ara viu al costat d'una font. Al seu país havia de caminar deu kilòmetres cada dia per trobar un ridícul doll d'aigua d'on fer un glop. Només per això, ja va valdre la pena jugar-se la pell saltant la tanca de Melilla, a la Sergei Bubka...

Per molts, la vida de l'Abdullah seria només la versió segle XXI de l'esclavitud: catorze hores diàries d'una feina fastigosa per poc més d'un plat de cigrons. Bé, podria ser pitjor, pensa ell. Entre els cigrons i la gana hi ha un món...

Ara, l'Abdullah vol integrar-se. Convertir-se en membre de ple dret d'aquella nació en bolquers a la que ha anat a parar. Per això, quan la manifestació passa per la plaça, no s'ho pensa. S'hi apunta i amb el seu català i-si-m'equivoco-torno-a-començar, crida amb més força que ningú "Visca Catalunya lliure". Amb la independència, confia, potser només haurà de treballar deu hores diàries pels cigrons...

Abdullah li ensenyà el carnet de Esquerra Republicana tot cofoi
-- Mira, mira! -deia ell en aquell català de Lleida que si no fos perquè era negre hom pensaria que era fill del Siurana. Fatiha feu un lleu somriure sorneguer.
-- Mira nin -aquella expressió era de les que feia que la veïna li digués, "goita, nena, tan mora i fins i tot saps parlar català!- la independència per nosaltres és tenir mòbil, vestir texans, viure 10 en una habitació, treballar 15 hores canviantbolquers a vells bavosos i guanyar quatre duros per pagar els cigrons als teus fills.
Abdullah es va remoure inquiet. Fatiha continuà:
-- Jo ja he comprat el bitllet de tornada, el marit m'espera amb els fills, de l'esclavitud d'una nació sense estat allà al Rif en sabem molt, ja fa anys que de fora en vingueren que de casa ens tragueren. El marit em tindrà la figa calenta i quan vagi a fer deu quilòmetres per recollir aigua a la font de la muntanya faré safareig amb les amigues. Això si noi, aquests catalanistes han descobert la sopa d'all, reformen l'Estatut perquè gent com nosaltres no hi cabem en el del 77! Salam noi!

m'està passant pel cap fer-me monja tancada per no haver d'escollir relat ... si demà veis escrit al fòrum a les 6 del dematì "Ave Maria Purissima" és que ho heu aconseguit ...

Vull ser lliure!

Han quedat per anar junts a la manifestació de la plaça Sant Jaume. En els últims mesos, amb aquella anarquista conveçuda i joveneta, en Tomàs s'ha autoconvençut que no hi ha res com la independència, i que els polítics catalans són uns merdosos covards que només saben pactar i fer cas del puto "seny".
Sí, la Laia, companya de feina i ara gran camarada, l'ha dut pel camí de la veritat, i l'ha convertit en el nou líder d'un dels grups més radicals i entusiastes. Res de mitges tintes, en Tomàs vol i pregona la revolució, exigeix la llibertat absoluta i immediata, i ho fa als quatre vents, repetint tohora la seva frase bandera: "Mori l'esclavitud de l'ànima!!!" I la gent, escoltant-lo, embogeix. El seguirien fins a la mort.
-Amb tu guanyarem, segur!!- li diu la Laia, petonejant-lo apassionadament abans d'acomiadar-se.

En arribar a casa, en Tomàs deixa l'eufòria al replà de l'escala. Entra sense fer soroll i va cap a la cuina a reescalfar els cigrons del migdia. Després fa una ullada al nen i li canvia els bolquers cagats.
La Carma, la seva dona, esgotada com sempre de la feina al despatx, dorm.

-Es pot canviar la sobirania per un plat de cigrons ?.
Aquestes eren les paraules de l'inici de la compareixença d'un Eurodiputat Cors.
Continuava dient: "fins quan deurem suportar l'esclavitud dels estats centralistes i jacobins que imposaren unitats falses i fictícies per uns interessos foscos i per les armes ?".
Aquestes afirmacions no caigueren gens bé els altres eurodiputats que en el si europeu intentaven mantindre una unitat de nacions, malgrat sabessin que estaven malmenant les diversitats dels pobles, impedint-los destriar el tipus i model d'estat que volien fins arribar a una plena i total independència.
Continuava l'Eurodiputat Cors:
-"Ens trobem en bolquers davant del debat i les proposicions que estem fent els pobles amb representació minoritària".
-"No per ser pocs, devem de deixar de reclamar els drets que històricament ens pertanyen i ens han estat manllevats".
El periodista que transmetia la crònica sabia que podia traslladar les peticions de l'Eurodiputat cors, al poble català, basc, i gallec.
També sabia que no podia descriure, un altre tipus d'Europa, sinó de mercaders, que era el que realment s'estava conformant enfront d'una Europa que reconeixes realment els drets dels pobles.
L'objectivitat informativa versus la subjectivitat. La lluita de sempre dels periodistes.

el pito pito colorito mai falla ... si els forasters ho diuen és que vera ..