Sóc un fantasma (revisited, o sigui, la versió a tenir en compte)

Sense estrèpits arribo al poble. Dia assolellat, horitzó clar, mar amb un clar blau intens. Comprovo en el plànol de Blanes el carrer on es troba la casa de Roberto Bolaño, malgrat saber del cert on s'ubica. Em rep despentinat, amb una cigarreta entre els dits i les ulleres un xic caigudes. Em diu que m'esperava mentre em permet entrar.

Ens dirigim directament al seu despatx de treball, prenyat de papers i de llibres, un desordre que només ell és capaç de controlar. Accepto la invitació a beure que m'ofereix, ell ja s'ha servit un nou whisky amb gel i encén una cigarreta. Conec al complet la seva biografia, els anys viscuts a Xile, el viatge i l'estada a Mèxic, els anys durs del començament, la desconeixença dels seus contes per part del públic mexicà, la decisió de marxar a Espanya, el naixement dels seus dos fills amb el lent reconeixement del mercat editorial espanyol, les penúries econòmiques malgrat aquest reconeixement...

Però no parlem de res de tot això. En realitat, és ell qui decideix escoltar-me. Li parlo del desconcert que em produeixen les seves històries, del caràcter oníric de cadascuna de les seves trames, de la dificultat que suposa voler-les entendre. També li parlo d'Arturo Belano, de si realment Ulises Lima ha mort, dels pensaments i somnis d'Auxilio Lacouture, del París que ha conegut fa anys, diferent al París recorregut per Pierre Pain. Em fixo com m'observa mentre li parlo de les seves obres i dels seus personatges i somriu, sembla que li agradi escoltar què dic, saber que les seves línies desperten sentiments en la gent. Li parlo de Vallejo, de Nicanor Parra, de Gabriela Mistral, de Vicente Huidobro, dels seus propis versos, tan desarrelats de la poesia escrita fins als seus dies, reconec l'admiració que em produeixen els dibuixos fets a ordinador que s'amunteguen damunt de la taula mentre encén l'enèsima cigarreta, mentre el fum ascendeix cap al sostre davant dels seus ulls.

Roberto Bolaño només em parla una sola vegada i és per dir-me que segueix els passos de Lima, que Arturo Belano també el seguirà, que mai no sabré quina part del que ha explicat és realitat i quina és ficció però que no dubti que sempre perdurarà la paraula per sobre de la vida i que la meva visita li recorda la visita d'Auxilio Lacouture a Remedios Varo. Amb aquestes paraules sé que s'acaba el nostre temps. M'acomiado i li pregunto si el tornaré a veure. Pregunta-ho a Archimboldi, em contesta.

En tancar la porta, sé que ha comprès el motiu de la meva visita. Recorro els carrers de Blanes cap a la meva següent destinació tot obrint la meva agenda per la data d'avui, 14 de juliol de 2003 i hi anoto: Roberto Bolaño ja ha travessat el límit, ja és un espectre com nosaltres.


Ayurveda

Començaré desvetllant la sorpresa d'aquesta història: sóc un fantasma.

I ara que ja puc estar tranquil que em llegireu sense buscar errades que em delatin, us explicaré més sobre mi. Bé, més aviat sobre la meva afició per viatjar en tren. Com que és de franc, me'n faig uns farts. Però no és per anar d'un lloc a un altre per visitar nous espais. Més aviat m'agrada seure discretament i observar la gent. Aquella noia que llegeix un llibre que l'allunya de la realitat; l'àvia que no pot amb la maleta i és ajudada per un jove atent, d'aquells que ja no abunden; l'home que escridassa algú a través del mòbil; la dona que s'endormisca amb el lleu moviment del vagó...

Tot això es pot veure dins del tren. Encara que el millor es troba en les estacions. I, quan es tracta d'observar la gent en una estació, les prefereixo grans. Barcelona o Madrid són adients. Rius de gent que es dirigeixen cap a un lloc diferent, que s'apressen, que esperen el proper tren llegint el diari o amb un videojoc entre les mans, que escolten música aïllats de tot soroll extern.

Però us direu que això no és cap novetat, que no us aporto res de nou perquè vosaltres mateixos podeu corroborar tot el que us dic si alceu la vista d'allò que esteu fent i observeu la gent de la mateixa manera que faig jo.

En realitat, només us explico això per presentar-vos el dia d'avui. Gris, plujós, sense gaire ànims de deixar el meu poble i agafar un tren cap a una destinació qualsevol. Però ho he fet, i a més, el de l'hora punta cap a Barcelona, el tren de les 8:18. Aquell que va atapeït fins a la bandera i puc flairar la gent. Avui, però, s'ha omplert des d'abans del meu poble i no s'ha buidat una mica fins tres estacions més enllà. Tot i així, l'he vist distret amb un Cavall Fort. Ros i amb la pell blanca, ha crescut i s'ha engreixat força. Fa goig. La darrera vegada que el vaig veure, abans de morir, feia tres pams menys. Ho podria assegurar. Al primer moment, m'ha sobtat veure'l allà amb la seva mare. Però en treure ella el mòbil de la bossa, un volant amb el membret d'un hospital ha tret el cap i l'he pogut veure. Una revisió? Una malaltia? No ho sé, no m'és permès tenir contacte sentimental amb els vius.

Ja he dit que m'ha sobtat veure'l, en un principi, però quan m'he sorprès realment ha estat quan ha alçat els seus ulls de la seva lectura i, aprofitant que el vagó s'havia buidat en la darrera estació, m'ha mirat fixament. Com si em veiés. Sabreu que els espectres som invisibles. Per això, estava tranquil. En canvi, el nen ha deixat el Cavall Fort, se m'ha acostat i, amb la veu més dolça que hagi pogut escoltar mai de la seva boca, m'ha preguntat:

-Tu ets el pare, oi?

-Doncs, no, mira! Jo no sé si en realitat crec o no en fantasmes. Per què, que t'haig de dir, sent sincer? Els fantasmes estan bé per Escòcia, amb el cel ennuvolat, la boira quasi perpètua, la humitat ambient, els castellots vells i tètrics...Però ací, amb un sol que bada les pedres? Ni fart de vi! Perquè anem a veure: si em trobe, de nit, una cosa embolcallada amb un llençol blanc i li trec el llençol i a sota hi ha una persona, mascle o femella, xiquet o gran, no és un fantasma; sols algú que ha volgut donar-me un esglai o fer-me por. I si a sota el llençol blanc no hi ha res... vull dir, res corpori, doncs vol dir que no existeix. Així de clar! Cal ser realista i pragmàtic en aquesta vida! És clar que si anem a trobar-li tres peus al gat i ens apropem a significats més amples, sí que crec en ‘fantasmes'. Doncs no m'he entropessat jo amb gent fantasma! Sense anar més lluny, aquell constructor que tu i jo coneguérem i que presumia tant! O l'anterior batlle del poblet on passàvem les vacances; o el veí del tercer dreta... O el ‘plasta' del marit de la teua germana, amb les seus ínfules! Però d'aquells que arrastren cadenes i fan "huuuuuuu!!!", no. Què va! Això queda pels badocs i pels que es deixen embolicar en fantasies del més enllà.
-Cal que tingues en compte que no tot és fantasia... Si no, mira els nombrosos detalls que s'han donat d'aparicions inexplicables per la ciència... I al llarg dels temps, a totes les èpoques s'ha cregut, en la majoria de civilitzacions! El culte als morts potser és un desig de que no tornen, que es senten tranquils... Mira, hi ha una teoria que diu que els fantasmes són gent maltractada, assassinada, morta d'un accident fatal... O esperits dels que han faltat sense haver pogut acabar una feina, un encàrrec... Jo, de veritat, els tinc por! Si haguessis estat ahir nit a casa, quan es va presentar l'animeta del cobrador del frac, aquell que va morir fa dos mesos...
-Tonteries! Qui se'n va, no torna!
-Aleshores, quan vinga aquesta nit a buscar-te, te'l passe al despatx?
-Ni pensar-ho, filleta! A veure... Per a qui era l'abric de visó? Doncs, apanya-te'l tu !!!

Avui és un dia trist per a la Camèlia. Com cada any, xiuxiueja. Sola a casa, es vesteix per anar al cementiri i, com cada any sap de memòria el recorregut.

Agafarà l'autobús que l'apropa a la floristeria i comprarà dos rams de flors variades. Un sense roses; l'altre sense flors de color groc, avisarà la florista en demanar-los. Amb els ulls melangiosos, caminarà per airejar els seus pensaments. Només són deu minuts, el temps que hi ha des de la floristeria fins a la porta principal de forja modernista. Sense esma, es dirigirà cap al passadís de l'esquerra amb els dos rams en la mateixa mà. Nínxols 344 i 354, recordarà mentalment, un sota de l'altre; el 364 encara és buit. És el seu, que ja ha estat pagat igual que els altres dos.

Davant dels nínxols ja, sentirà com els fantasmes del record la bufetegen en llegir el nom i les dates de la primera làpida. Pobre Joan..., murmurarà. L'ha perdonat, malgrat el sofriment al llarg del seu matrimoni. Vexacions i insults que la decidien a demanar el divorci, els darrers actes sexuals al límit de la violació. Sort de l'atac de cor, que se'l va endur de manera fulminant i em va salvar d'ell, pensarà. Però només hi haurà lloc per a les llàgrimes i l'oració.

Les següents bufetades vindran sobtades, duríssimes. Al clatell, a les galtes, a l'estómac. Sentirà nàusees, el vòmit aflorirà i es deixarà caure de genolls al terra, envoltada de les restes d'un esmorzar minso. Els fantasmes que retornen ara són cruels, més forts que abans. Semblarà que any rere any sigui més potent la cruesa de la memòria quan llegeix la inscripció de la làpida del nínxol 354, la del seu fill. I vindran les imatges, vívids retalls del passat que semblaran el present mateix.

Es veurà dins de la banyera, tranquil·la, amb una escuma mínima que destorba l'ull que vulgui veure la seva nuesa. Comprovarà com se li clouen lentament els ulls, uns instants només. Recordarà la data, la mateixa que avui, la mateixa que la de la mort del seu marit. Però cinc anys més tard. Voldrà cridar per despertar-se a ella mateixa dins de la banyera. Ell ha entrat i observa l'escena: l'escuma s'ha dissipat i és evident la forma dels seus pits, la silueta del seu pèl púbic, les cames doblegades, els genolls fora de la superfície. El veurà mentre es despulla, el seu cos amb els primers rastres d'adolescent i una erecció visible. Sabrà que s'atura i espera que ella desperti. No sabrà amb exactitud quanta estona transcorre fins que ella desperta del somnieig. Només imaginarà que és un temps breu. El que veurà fidelment serà la cara d'ell en obrir els ulls. Lascívia i desig, i aquella erecció, que no ha pogut imaginar fins llavors. I els fets posteriors, que no voldrà detallar, malgrat conèixer-los de primera mà.

Es veurà ensangonada, el veurà relaxat, endormiscat després d'haver-la violada. Sabrà què pensa i quins successos ocorreran tot seguit. Se sorprendrà una altra vegada en veure's submergir el cos d'ell dins de l'aigua i agafar-li els braços, amb la tovallola per no deixar rastre ni marques en el seu cos. Serà testimoni de nou del darrer respir del seu fill. El fruit del meu ventre, somiquejarà mentre ho pensarà, com vaig ser capaç? El fantasma del record s'aliarà amb el del remordiment i el de la culpa i el de la mare que ha mort el seu propi fill. Sense atènyer les accions anteriors a l'assassinat, que la van dur a veure's atrapada de nou en l'espiral de les vexacions. I tampoc voldrà recordar les investigacions ni els interrogatoris ni la seva absolució, malgrat ser una assassina.

I tornarà a resar i plorarà fins a la parada de l'autobús, a deu minuts del cementiri. I el conductor li preguntarà: Es troba bé, senyora?, pregunta que contestarà afirmativament. Com cada any.

Avui és un dia trist per a la Camèlia. Com cada any, xiuxiueja. Envoltada dels fantasmes de la memòria, s'ha acabat de vestir i abandona l'apartament en direcció a la parada de l'autobús que l'ha de dur al cementiri.


* * *

d.

Que té per títol ULISSES. És molt bo encara que fa més difícil trobar un tema original per al repte fantasmal.

Lluís

Partícules de vida i mort impregnant els nostres draps

Al matí,en Manel reposava descansant lleugerament en la barra de ferro que travessava l'estança, fins que es tancà la porta. S'en desprengué i s'acostà levitant a la finestra fins a quedar ben segur que la mestressa havia marxat. Mentre ella era fòra, procurava prendre el sol i llegir alguns llibres d'Allan Poe; sempre li havia agradat la literatura tot i que mai havia llegit massa.
Abans, no tenia temps i la feina se li apoderava al llarg dels dies. No estava pels seus i a poc a poc, va anar quedant-ne separat. N'era conscient però tampoc tenia uns sentiments prou profunds com perquè els remordiments li canviessin l'actitud. Va acabar sol amb els seus diners fins que un dia sortint de casa va morir d'un cobriment de cor. Els gossos dels veïns que no havia saludat mai se'l repartiren aquell vespre. L'endemà el trobaren mig desmuntat per les rodalies de la casa, no es comentà massa ja que no hagués interessat a ningú la trista mort d'un depravat que havia ni sigut capaç de tancar el negoci el dia de la mort de la seva mare.Ningú va anar al seu enterrament, havia destrossat masses cors. Tampoc ningú va anar a buscar la seva ànima i ell es va quedar perdut entre els dos móns.
Al vespre, va arribar la Carme ben carregada amb les bosses del mercat. Havia comprat tot de coses fines i fins i tot duia amb ella un gat. No tenia família i ja feia temps que a part de viure sola, tenia aquesta mateixa sensació. El seu únic germà havia mort d'un atac de cor quan ells ja no es parlaven.
Tenir un gat seria genial per a no sentir-se tan sola, pensava. Mentrestant es debatia en posar-li un nom al felí. Després de pensar-s'ho llargament, el gat es digué Pastís. Va fer una sopa amb el brou de les verdures bullides del sopar del dia abans i unes carcasses de pollastre. Va sopar mentre veia en Pastís ajupit llepant les carcasses i regalant feliçment el seu petit miol d'alegria.
Un cop tot estava recollit, la Carme s'en va anar a dormir perquè ja se li començaven a tancar els ulls.Quan tota la casa es va fer fosca i va quedar presa del silenci, en Manel va desfer-se de la barra i quan va intentar creuar el passadís sentí com si una extranya força l'estirés.No podia levitar i notava com un grapat de punxes li destrossaven l'esquena i el remetien contra el terra. En Manel va quedar al terra estirat, destrossat i esparrecat pel gat. D'allà al mig, només aparagué un bassal de sang que ràpidament s'esvaí. L'essència d'en Manel va desaparèixer aquella nit i en Pastís va ronronejar i dormir damunt de la vella, desmuntada i destrossada cortina.
L'endemà al matí la Carme va sorprendre's només d'alçar-se. El mal bitxo del gat havia destrossat les cortines. Les va recollir i mentre se les mirava va suspirar i va començar a esparrecar-les per a fer-ne draps.Mentre ho feia i continuava remugant del gat, ell s'ho mirava sense que res fés pensar que l'inmutés .Mentrestant, en Pastís somreia pensant que tot i que en Manel no va tancar ni el negoci el dia del seu enterrament, ella l'havia alliberat per a la següent vida.
Si es que tot s'acaba, fi.

dormo somnio et somnio et veig virginal la bugada en el riu clar de la vida els genolls besant la terra i que el teu ventre pot acollir el fill d'un déu nom de mar de sal de llum solar nom de puresa de bellesa de vidre trencadís però transparent colom blanc de la pau i de l'esperança de la llavor del futur de la collita del blat espiga daurada que recorda la lluïssor dels teus ulls la pell tendra i fidel als capcirons dels meus dits en acariciar-la amèlia alliberada amélie empresonada en els teus propis somnis com els meus somnis entrelliguen la vivència l'experiència i la imaginació t'enyoro germana de marta d'anna d'elisabet Alba mariana paula clàudia tots els noms que estimo els tens i els reculls dins teu t'enyoro filla de la meva sang néta dels meus batecs besnéta de les meves paraules mortals i immortals si les pronuncies tu t'enyoro i em sento sol fràgil com la brisa que frega l'aigua i forma els núvols els teus núvols junt amb el sol res no és com el sol quan et comparo amb ell el guanyes em renyes renills dels cavalls d'hèlios convertit en faetont no poder controlar l'embestida salvatge dels animals pluja que cau que mulla i xopa la terra cremada estimada llepada pel sol i pels teus peus contracorrent m'enamora lluitar contra el vent contra el lament i el turment que és tempesta i temporal mal i record m'agrada lluitar contra l'oblit i la mort heroi antic rendit al preciós cos teu blanca verge per al meu màrtir viure martelleig que somriu al piano de cua dels pensaments en corrua que no m'abandonen martiri marí verí cast en el nefast deliri del lliri ajagut per la sequera mancat d'aigua de carícies de mirades de besades de tu alba iulia construïda dins meu edificada entre versos de goytisolo melangia paraules resignades malenconia infantesa perduda Alba perduda definitivament potser? la temptació tempta el dèbil origen humà carn en el divendres sant de la meva esperança d'un nou crepuscle acabat peces del despedaçat gerro la desferra de mustigades flors de rams arraïmats per a aromatitzar la teva presència l'aroma ara absent com tu pètals de l'oblit plàteres de banquets ja celebrats i clausurats claus de la presó on sóc presoner clavicordi oblidat en la fragmentació de l'orquestra simfonia del present silenci polifonia cacofònica en els güells dels ramats de cacus hèracles els allibera però no ho fa amb mi no sóc be només un dèbil home sol gelós del gel que pot arrapar-se a les geleres del país del teu record condemnat a galeres a remar fins a la fi de la condemna a bramar contra la mar i la cadena indemne als meus crits i sense clemència torno a florència marbres i teles d'ensomni d'encanteri músiques gregues vent de l'olimp per a obrir-me les parpelles per a descloure'm els ulls davant de la bellesa creada per l'home per a que el meu tacte veneri la suavitat de la creació de la dona de la mare el seu ventre és plenitud i amplitud pleniluni d'ambre i de nacre sacre altar on he sacrificat i abocat el meu cor i la meva sang per a obtenir el favor de la deessa divina que et contempla i t'assisteix hollow buit vide la veu sospira paraules sense força ja hollow repeteix la veu m'adjectivitza l'ànima? enyor absència dolor tu jo confusió sofrença tu només tu Alba paraules que repeteixo fins a la fi de la foscor fins a fruir de la felicitat en somnis també sofreixo temo la nit per això claustrofòbia per l'aire lliure agorafòbia pels espais tancats tot en mi és contradicció fred i calor m'estiren cap a regnes perduts fa temps cap a espectrals indrets onírics dalí pinta teles de nou en el meu pensament pinta i dibuixa garbuix d'esbossos per als meus somnis gales en balls de màscares ballen les ombres al meu voltant damunt del paviment entre tessel·les que bateguen antiguitat mosaics oblidats renascuts tan de bo fossis aquí retorn de les paraules diferent veu les recorda reminiscència de la memòria astronauta en el cosmos de les teves galàxies bateig ateu de noms rosari d'estels que marquen la via cap al univers privat on nedo cap a l'oceà on respiro gasos nobles i escuma d'estels innombrats innombrables indesxifrables idèntics com satèl·lits que s'eclipsen en la meva presència l'oceà m'empara i m'ofega asfíxia desitjada potser? l'àngel canta cançons medievals en naus espacials futuristes el capvespre somniat per al nostre retrobament vingut amb l'oneig batiscaf per arribar a les profunditats marines semblants a la immensitat de l'univers estels constel·lacions infinit vesta per a vestir l'ànima de la ingravidesa i de l'absència d'oxigen a l'exterior de la nostra atmosfera respirable retalls que es barregen amb la seda del piano i el paper de vidre de la guitarra somnio dormo escolto els sons de tot el que m'envolta

Fa un mes que l'observa, en silenci, enmig d'aquest deliri de malsons i visions, records i retalls de vivencies passades. I es repeteix, nit rere nit, aquesta lletania de paraules inconnexes barrejades dins del seu cervell. També fa un mes que erra per aquesta cambra, lligada a l'home que l'ha sabuda estimar i comprendre més que el seu propi marit. Sabia que el suïcidi la condemnaria al vagareig etern. Com amenaçava la seva doctrina catòlica. Però, malgrat tot, va fer-ho. Quan només hi ha una sortida del laberint, no es pot triar cap altre camí. Per això, seguirà vetllant-lo en el son perquè està en deute amb ell. Per haver-li fet descobrir l'amor per primera vegada.

Fa un mes que té aquests malsons perquè ell també està lligat a ella. Fins a l'eternitat. Arriba l'alba mentre l'Alba abandona el dormitori. Només per unes hores.

R. V.

NOSALTRES

Vivia en una caseta atrotinada als afores del poble, on començava la carretera que duia al cementiri. Era coix, borratxo i sabater. I valencià. La gent del poble li deia "el valencià", els nens el "tio Cagumdeu". Nosaltres no l'anomenàvem de cap manera, l'odiàvem.
La gent assegurava que quan no anava mamat tenia molt bones mans i que era un sabater excel·lent. Però sempre te'l trobaves pel poble ranquejant, més pel vi que no per la coixesa.
Els nens li feien burla i entraven a robar a l'hort que tenia darrere la caseta. Quan s'adonava sortia, borratxo i fent tentines, a escridassar-los. Brandava el bastó amb el que s'ajudava per caminar i els cridava uns insults i renecs terribles:
-Malparits! Bords! Cagumdeu! Com vos agarre!
Els nens es feien un tip de riure i, de lluny, li ensenyaven les panotxes de blat de moro que li havien pispat.
-Cagumdeu! Vos fotré les panolles pel cul!
-Cagumdeu! Cagumdeu! -Li cridaven ells mentre s'anaven cap al poble a fer altres malifetes.

Odiava la canalla i els gats. A les criatures no els podia fer res però als gats els matava. Es quedava quiet en una hamaca a l'hort, aparentment adormit, i quan entrava algun gat li llençava un roc. Malgrat anar sempre begut sovint l'encertava i deixava l'animal malferit, llavors amb el bastó el rematava a cops. Tot l'esforç que no dedicava a treballar el dedicava a matar gats. I quan en matava un el penjava d'un pal al mig de l'hort, com un avís pels altres, com si fos un espantaocells. El deixava allà fins que es podria i els cos es desprenia i queia a terra. Llavors llençava les restes a un munt que tenia en un racó, l'acumulació de molts anys de gats morts, una veritable ossera. La cua quedava penjada del pal, onejant al vent, durant mesos i mesos.

Aquell dia -en feia tres que anava borratxo- ens vam conxorxar i ens hi vam anar tots a la caseta. Feia una olor àcida i fastigosa: a pixats, a vi i a vòmit. Ell dormia o potser estava mig inconscient. Ens hi vam apropar, el vam envoltar i, de sobte i tots alhora, ens hi vam abraonar. El vam atacar per totes bandes: la cara, les mans, les cames. Es despertà amb un xiscle esgarrifós, els ulls esbatanats de terror intentant veure'ns. Amb les mans ens volia apartar, amb gestos inútils, de la cara. Però érem molts i no teníem por. Va provar de fugir però, engavanyat pels nostres atacs, va caure just mentre obria la porta, amb un darrer crit inhumà. I així va quedar, estès, mort, amb mig cos dins de la casa i mig a fora.
Al cap d'unes hores uns nois que anaven a robar-li panotxes el van trobar.

Quan van arribar el jutge i el metge forense encara hi érem, entre la gentada, observant:
-Una aturada cardíaca provocada per un delirium tremens -Afirmà el metge.
-I les esgarrinxades que té per tot arreu? -Preguntà el jutge.
-Se les ha fet ell mateix. El delírium ja ho fa, tenen al·lucinacions d'animals que els ataquen o se'ls fiquen sota la pell. Es fereixen intentant defensar-se. Una mort ben horrible.
-Acabem, doncs, que vinguin els de la funerària i que se l'emportin.

Nosaltres també vam marxar, invisibles, roncant i miolant de satisfacció i disposats, per fi, a descansar en pau.

Avui és un dia trist per a la Camèlia. Com cada any, xiuxiueja. Sola a casa, es vesteix per anar al cementiri i, com cada any sap de memòria el recorregut.

Agafarà l'autobús que l'apropa a la floristeria i comprarà dos rams de flors variades. Un sense roses; l'altre sense flors de color groc, avisarà a la florista en demanar-los. Amb els ulls melangiosos, caminarà per airejar els seus pensaments. Només són deu minuts, el temps que hi ha des de la floristeria fins a la porta principal de forja modernista. Sense esma, es dirigirà cap al passadís de l'esquerra amb els dos rams en la mateixa mà. Nínxols 344 i 354, recordarà mentalment, un sota de l'altre; el 364 encara és buit. És el seu, que ja ha estat pagat igual que els altres dos.

Davant dels nínxols ja, sentirà com els fantasmes del record la bufetegen en llegir el nom i les dates de la primera làpida. Pobre Joan..., murmurarà. L'ha perdonat, malgrat el sofriment al llarg del seu matrimoni. Vexacions i insults que la decidien a demanar el divorci, els darrers actes sexuals al límit de la violació. Sort de l'atac de cor, que se'l va endur de manera fulminant i em va salvar d'ell, pensarà. Però només hi haurà lloc per a les llàgrimes i l'oració.

Les següents bufetades vindran sobtades, duríssimes. Al clatell, a les galtes, a l'estómac. Sentirà nàusees, el vòmit aflorirà i es deixarà caure de genolls al terra, envoltada de les restes d'un esmorzar minso. Els fantasmes que retornen ara són cruels, més forts que abans. Semblarà que any rere any sigui més potent la cruesa de la memòria quan llegeix la inscripció de la làpida del nínxol 354, la del seu fill. I vindran les imatges, vívids retalls del passat que semblaran el present mateix.

Es veurà dins de la banyera, tranquil·la, amb una escuma mínima que destorba l'ull que vulgui veure la seva nuesa. Comprovarà com se li clouen lentament els ulls, uns instants només. Recordarà la data, la mateixa que avui, la mateixa que la de la mort del seu marit. Però cinc anys més tard. Voldrà cridar per despertar-se a ella mateixa dins de la banyera. Ell tot just acaba d'entrar al bany i observa l'escena: l'escuma s'ha dissipat i és evident la forma dels seus pits, la silueta del seu pèl púbic, les cames doblegades, els genolls fora de la superfície quasi immòbil de l'aigua. L'esguardarà mentre es despulla, el seu cos amb els primers rastres d'adolescent i una erecció visible. Corroborarà que s'atura i espera que ella desperti. No sabrà amb exactitud quanta estona transcorre fins que ella desperta del somnieig. Només imaginarà que és un temps breu. El que veurà fidelment serà la cara d'ell en obrir els ulls. Lascívia i desig, i aquella erecció, que no ha pogut imaginar fins llavors. I els fets posteriors, que no voldrà detallar, malgrat conèixer-los de primera mà.

Es veurà a ella mateixa i s'adonarà que el sexe li sagna, l'albirarà lleument relaxat, endormiscat dins de la banyera després d'haver-la violada. Sabrà què pensa i quins successos ocorreran tot seguit. Se sorprendrà una altra vegada en veure's submergir el cos d'ell dins de l'aigua i agafar-li els braços, amb la tovallola per no deixar rastre ni marques en el seu cos. Serà testimoni de nou del darrer respir del seu fill. El fruit del meu ventre, somiquejarà mentre ho pensarà, com vaig ser capaç? El fantasma del record s'aliarà amb el del remordiment i el de la culpa i el de la mare que ha mort el seu propi fill. Sense atènyer les accions anteriors a l'assassinat, que la van dur a veure's atrapada de nou en l'espiral de les vexacions. I tampoc voldrà recordar les investigacions ni els interrogatoris ni la seva absolució, malgrat ser una assassina.

I tornarà a resar i plorarà fins a la parada de l'autobús, a deu minuts del cementiri. I el conductor li preguntarà: Es troba bé, senyora?, quan la trobarà palplantada davant de la porta ja oberta del vehicle sense decidir-se a pujar-hi. Llavors se sentirà buida de vida, amb el ventre estèril i amb el llast de la ràbia contra ella mateixa. I aquesta pregunta, que contestarà afirmativament, serà l'esperó que necessitarà per abandonar els fantasmes. Com cada any.

Avui és un dia trist per a la Camèlia. Com cada any, xiuxiueja. Envoltada dels fantasmes de la memòria, s'ha acabat de vestir i abandona l'apartament en direcció a la parada de l'autobús que l'ha de dur al cementiri.


* * *

d.

En Robert ha acceptat la proposta d'anar a pescar de l'Agustín. A Mequinença, a quasi setanta quilòmetres de Móra d'Ebre, el seu poble. Li fa mandra i sent un cert desànim en un principi, però finalment es transforma en pescador i s'hi apropa amb el cotxe. El cap de setmana serà esplèndid si segueix el temps dels darrers dies. Sol i un cel sense núvols. Esplèndid. Han quedat en el meandre de cada trobada, un lloc on el curs de l'aigua s'accelera i fa que la pesca sigui més abundant.

Quan en Robert hi arriba, l'Agustín ja ha estès la parada: dues canyes (en Robert no en té de pròpia), l'esquer, un cistell amb queviures,... I les mateixes pintes estrafolàries que ell. Mentre esmorzen lleugerament, xerren i s'expliquen les novetats que han succeït al llarg de les setmanes sense veure's. En Robert i l'Agustín són amics des de joves. Morencs de naixement, el trasllat de l'Agustín a Mequinença els ha fet perdre el contacte diari, però puntualment es telefonen i es troben per pescar. Encara que l'Agustín és tot un expert, al costat d'en Robert.

Malgrat tot, el primer llançament d'en Robert és extraordinari: en pocs minuts, una estrebada el desequilibra i el fa avançar unes passes. El peix sembla gros, pensa. I s'endinsa en l'aigua mentre recull com pot la llinya. Cobert fins a la cintura, estira amb força de la canya mentre alguna cosa el fa caure endavant i el reté al fons.

Bombardeig, pànic, horros. Les restes d'homes morts al meu voltant, terra, llot, sangonoses mans que busquen. No sé què he de buscar, el meu company? Ha caigut en explotar el darrer projectil. A prop, massa a prop. Corren, els sento, són molts, hem d'escampar-nos, fer-nos invisibles. No puc, no en sé. Vine, Joan! On ets? He perdut el meu company! Vísceres seves, i un casc. J. C. G. Joan Cardona Garcia, el seu nom, inicials gravades al casc. Mort, sang dins del casc, i al voltant, i aquesta ombra, aquestes bales que busquen vides, aquests obusos que destrossen vides i famílies, aquests animals que ens fan córrer i amagar-nos on som presa fàcil. Avions, s'acosten, cel ennegrit, sangonós també. Roig, roig de sang, he de perdre la por i avançar. No en sé sense ell. Estrenyo el seu cos, el riu al fons. Bell fa mesos, ara un cementiri aquós. Corre, Joan! No pot sentir-me ja, on és el seu cap? Busco, cerco, regiro el terreny, un braç musculós, que no és seu, foc, noves bombes, ara incendiàries, reculo, no em deixa la decència, he de seguir, endavant, cap al riu, l'aigua no salva però protegeix, joventut desfeta, cadàvers allà on miri. He d'abandonar-lo, sense nom ni repòs, sense tomba on plorar-lo. Morirem, tots ho farem, són animals de la guerra, s'organitzen per massacrar-nos, per reblar el clau de l'odi que duen ben endins, bombes, granades, metralla, dolor a la cama, sagna, com el cel i la terra, tot és vermell de nou, coixejo, arrossego la cama ferida, a prop, la salvació del corrent, fujo com puc de la fam de l'artilleria pesada, al límit de la meva capacitat per lluitar, em rendiré, ho sento, no puc avançar, el fang m'atrapa, les botes pesen, són feixugues, em retenen al mateix lloc. He deixat en Joan, sense vida ja, i quina vida tinc jo si fujo? Bombardeig, pànic horror, l'aigua no apaivaga la set, la sang s'hi barreja, els primers cadàvers són enduts riu avall, cap a la mar, aliment de l'avidesa de morts. L'aigua no és salvació tampoc. La travesso, és plom, làmines de plom s'han entortolligat a l'aigua i no puc traspassar-la, creuar el riu, la sang que és aigua i m'embolcalla, pàtina que enverina la moral. El pont, no hi ha pont, desaparegut sota les bombes, avions a porp, motors, rotors, estridents, s'aproximen, són damunt de nosaltres, xiulen els projectils, em busquen i em trobaran; vine amb mi, al fons de l'aigua, és salvació, Robert, vine amb mi, soldat de fortuna, vine, acosta't, t'explicaré la meva història, si vols escol...

Amb força, unes mans robustes l'estiren cap enfora, lluny de l'aigua. Segons que han semblat eterns. L'Agustín el bufeteja. Espavilar-lo perquè sàpiga que no s'ha empassat aigua. N'escup glops amb saliva i vòmit, es refà lentament. Aquella veu l'ha parlat i se l'enduia. Com quan, de petit, el pare li explicava la salvatge batalla de l'Ebre, on l'avi va perdre-hi la vida, segons els informes militars del bàndol republicà. Però mai no el van trobar. Per això cada cop li costa més acceptar les jornades de pesca amb l'Agustín. Els records de l'avi li han remogut sempre les entranyes a Mequinença. Però a partir d'avui serà més difícil que hi torni, a aquell meandre. Mentre s'eixuga i recull les seves coses, en Robert calla; ja se li han acabat les ganes de seguir pescant. I enmig d'aquell silenci, una pregunta se li repeteix: Era l'espectre de l'avi qui m'ha parlat?


d.

EL CONTACTE


EXTRACTE TRANSCRIT DE L'ENREGISTRAMENT NÚMERO 23, HORA TERCERA. BARCELONA, 26 DE MARÇ DE 2008.
INVESTIGADOR AL CÀRREC: FRANCESC. S. TAMARIU.
AUXILIARS: LAURA SANZ ROCA (SENSITIVA) I LLUÏS MANSO PIGEM (TÈCNIC).

Notes prèvies a la transcripció:

Acudim a un pis de Barcelona per comprovar l'existència o no de possibles fenòmens poltergeist. Segons els veïns, el pis, buit des de fa més de tres anys, és una font de sorolls estranys, veus llastimoses, esclats de llum i altres manifestacions. Han avisat la Guàrdia Urbana i a la Policia Local, però els membres de les forces de seguretat no han observat indicis d'ocupació ni d'activitats il·lícites. El màxim que han pogut fer ha estat renovar els precintes que en el seu dia van posar els Mossos d'Esquadra, després del cas de violència domèstica que va acabar amb la mort del matrimoni i les dues filles petites de la parella.
El president de la comunitat de veïns ens ha deixat la clau. Té encomanada la desagradable tasca d'ensenyar el pis als pocs inversors que ara mateix s'atreveixen a posar els seus diners en el malmès sector de l'habitatge. La família que hi morí estava de lloguer, i el propietari es vol desfer del pis i confia en el president plenament. Ell és qui ens ha cridat.
Només arribar al replà de l'escala, Laura Sanz, la nostra sensitiva, comença a trobar-se malament. Diu que sent el dolor i la ràbia. Plora i gruny com un animal. S'aferra el ventre, es mira les mans i ens les mostra. Són netes, però ella ens pregunta si no veiem la sang. Continua plorant.
Entrem al pis. És antic, està brut i l'aire al seu interior està enrarit. Hi ha quatre mobles vells escampats per les diferents sales que, més que omplir l'espai, el fan semblar més buit. Laura Sanz va tocant les parets. Hi recolza la galta i els palmells de les mans i plora. De tant en tant crida. Quan obrim la porta de la cuina, un calendari del 2004 que hi havia penjat a la paret del davant surt volant contra nosaltres. La bombona de butà s'aguanta, capgirada, sobre els fogons de la cuina, com una persona que estigués fent la vertical. Fa un fred glacial, tan intens que la nevera, tot i que està endollada i el subministrament elèctric no s'ha interromput, no funciona perquè fa més fred a fora que al seu interior.
Lluïs Manso distribueix enregistradores de cinta per tota la casa. També col·loca cameres amb filtres infrarojos, connectades a detectors de moviment. A la desballestada taula del menjador, planta el centre de control, amb l'ordinador portàtil, les enregistradores digitals, els micròfons i els monitors de seguiment. Mentre ho fa em comenta que, al dormitori, hi ha hagut un moment en què li ha semblat veure una figura que deformava els llençols del llit, però que un segons després ja no hi havia res. Quan ha acabat de dir això, l'aigua de la dutxa de la cambra de bany principal ha començat a caure rabiosament i hem sentit el crit de Laura Sanz. Hi anem corrent i ens trobem la sensitiva sota l'aigua bullent de la dutxa, amb la pell enrogida i la roba xopa, plorant mentre suplica No m'ho facis més, papa! No m'ho facis més!…
Durant una setmana enregistrem en àudio i vídeo les vint-i-quatre hores del dia, i fem tres intents de contacte repartits entre el matí, la tarda i el vespre. Les cameres detecten evidents fenòmens paranormals i de poltergeist, com ara quadres volant, rellotges amb les busques girant en sentit contrari, llums que s'obren i es tanquen, cops i cruixits que, en determinats moments, podrien confondre's pels laments de veus humanes. No s'enregistren psicofonies ni s'estableix contacte fins al vuitè dia, a l'intent de contacte de la tarda. Es tracta d'un sistema a cegues. Es connecten les enregistradores i la sensitiva realitza un seguit de preguntes, entre les quals deixa un interval de temps per si es capta alguna resposta psicofònica. Aquesta és la transcripció de la primera vegada que es va establir contacte.

PREGUNTA: Qui ets?

RESPOSTA: Riallada infantil (llunyana, buida)

PREGUNTA (Laura Sanz ha consultat les notes): Ets la Carme? O la Maria?

RESPOSTA: (Hi ha sons d'estàtica a l'enregistrament. Després se sent un lament llarg i llastimós. Arrossegant molt les vocals, la veu infantil, que ara sembla plorar, se sent alta com si hagués cridat directament als micròfons): Et mataré! Et mataré!

DESCANS (La sensitiva ha tingut una crisi i sembla marejada i aterrida. L'enregistrament continua, però, i se senten veus infantils -dues veus- que tan aviat riuen com ploren, criden o amenacen)

PREGUNTA: Els vostres pares també hi son?

RESPOSTA (Novament molt a prop del micròfon): Els pares són morts.

PREGUNTA (Laura Sanz té la veu tremolosa. Capta alguna cosa que no és capaç d'explicar, però mai havia estat tan espantada): I vosaltres?

RESPOSTA (A dues veus): Nosaltres viurem sempre! (Sona una riallada sinistra. Després, una de les veus infantils canta mentre l'altre ronca unes paraules esgarrifoses): Tu al papa i jo a la mama i després juntes…

PREGUNTA (Novament ha consultat les notes): Vau ser vosaltres? Vau apunyalar el pare i la mare?

RESPOSTA (El guix a la paret del menjador s'ha esquerdat amb un espetec i queda enregistrat. També se senten les explosions de les bombetes i el terrabastall de la camera de vídeo en caure. Però la veu infantil sona per sobre de tot això): Ells no ens estimaven. Ens torturaven. I nosaltres els vam matar…

FINAL DE L'ENREGISTRAMENT D'AUDIO.

A les imatges videogràfiques adjuntes es pot comprovar com, després del final del contacte, apareixen dues figures vaporoses a l'habitació de les nenes. Semblen estar xopes de sang i agafar-se les mans. Cada una d'elles porta un ganivet ensangonat a l'altra mà. El so és deficient, però un cop depurat, se sent aquella doble veu que diu: Nosaltres ens estimarem sempre.

El meu grup renuncia a la investigació. Deixem aquestes notes per qui la vulgui continuar…

Francesc S. Tamariu, Parapsicòleg.



Sergi Yagüe

El meu vincle amb la nena té les hores comptades. He optat per la curarina barrejada amb un mòrfic. Espere, això sí, que el meu trànsit ens proporcione un descans definitiu a totes dues. Ara, amb la mescla ja preparada a punt de degotejar cap a la vena, m'ha vingut un rampell de pena, ja no tant per la meua mort imminent, sinó perquè aquesta circumstància ens separarà definitivament, a la nena i a mi. És paradoxal, tenint en compte que és la voluntat de separació la que em guia.

A penes havia begut el dia que la vaig atropellar, però a les poques copes de cava s'havia d'afegir l'agresta orografia del terreny i la química pròpia de l'eufòria. Franco havia mort i nosaltres havíem rebut la notícia en aquell refugi de Prades. I no sols això: Diana, en plena explosió de joia, m'havia besat als llavis. Però jo havia de tornar a casa perquè l'endemà tenia una de les meues primeres guàrdies com a metgessa anestesista a l'Hospital General de Castelló. Així és que em vaig haver de deixar la colla em plena festa celebrativa per a emprendre el viatge de tornada muntanyes avall.

La llum del migdia era grisenca. Un mantell de boira reduïa tot horitzó a uns pocs metres de distància, atorgant a l'entorn una condició vaporosa. Jo conduïa amb temor. Enmig d'aquella atmosfera gairebé il·lusòria, a la vora dreta d'un cingle que es precipitava abruptament al buit, hi era ella. Duia un vestidet desmanegat de punt gris amb un jersei blanc de coll alt i una rebequeta igualment grisa. El cabell a l'estil egipci, amb un serrell recte i les puntes igualades. Tal com ha estat acompanyant-me durant aquests dos lustres.

No em va donar temps a res. En fraccions de segon el seu petit cos va eixir disparat per l'etzibada cap a les profunditats bromalloses de l'avenc. Vaig frenar en sec i vaig córrer cap al precipici. Però només hi vaig trobar el vapor turbulent de la boirassa. Era tan lleugera, que el colp ni tan sols va deixar petja al vehicle.

Amb les mans i les cames tremoloses, vaig tornar a l'automòbil i vaig reprendre el camí. L'endemà vaig fer la guàrdia, va tornar Diana, vam fer l'amor... I vaig mirar d'oblidar la nena.

No vaig començar a veure-la de seguida. Encara que el record de l'accident em percaçava cada nit fins a l'insomni, va trigar a acompanyar-me. Ho va fer per primer cop quan intentava reanimar inútilment una velleta cianòtica. Just quan determinàvem l'hora de la mort, vaig aixecar la vista i la vaig veure asseguda en una butaca que solíem utilitzar per operar els nens de les amígdales. Amb el mateix cabell egipcià, amb la mateixa robeta blanca i grisa. Seia amb un posat formal, les manetes juntes sobre la falda, amb un lleuger balanceig dels peuets que no li arribaven a terra i la cara de resignació que fan els xiquets que han de romandre en un lloc per obligació. Semblava esperar alguna cosa. M'esperava a mi.

No em vaig espantar, ni tan sols em vaig sorprendre, ans al contrari. En veure-la, em va semblar que algun buit s'emplenava, com si la seua aparició obeïra a algun mandat de la lògica. Vaig donar per fet que únicament era jo qui la veia.

Però amb el pas dels anys i la companyia de la nena, una sensació de pesantor se m'ha anat enganxant al pit i a les esquenes fins al punt que no suporte ja aquesta enorme gravidesa. És com si ella, instal·lada permanentment en els cinc o sis anys que devia tenir en el moment de l'accident, em passara any rere any els quilograms que mai no augmentaria amb la creixença. I tal com aquest pes ha anat augmentant, la meua vida social i privada ha anat esvaint-se. Des de fa uns mesos, a més, l'expressió neutra i un xic avorrida de la nena s'ha tornat suplicant, com si em demanara algun canvi.

Ara tot acabarà en un instant. Deixaré passar el còctel mortal al meu cos i, abans que se'm cloguen les parpelles, li diré adéu a la nena.


*


No puc dormir. No. Si tanco els ulls la perdo de vista, no me'n refio. D'ençà que vaig començar a veure-la, amb l'esgarrifosa comprovació que era l'únic, a penes puc dormir. Avui he pujat al refugi amb la furgoneta per portar la llenya i de poc no tinc un accident al revolt de la pineda, perquè se m'ha aparegut de sobte just a la vora del camí.

Mai em fa res, ni em diu res. Es limita a aparèixer i tal com apareix, se'n va. He mirat de fer un càlcul de la freqüència i durada de les aparicions, però la seva presència és erràtica, no sembla guardar un patró definit.

La Maria està tan preocupada, que ahir va pujar a la Mare de Déu de l'Aigua per fer-li una promesa si jo tornava a ser el que era abans... La Maria tard o d'hora fotrà el camp. Se me n'han anat les ganes de tocar-la, d'estar per ella. Només tinc ulls i cor per a la vigilància.

Anit sense anar més lluny, la Maria es va atansar a mi per fer-me un petó, però ella ens observava asseguda als peus del llit, i així no es pot... No sé qui és, ni què vol. Du un pijama verd com el que duen els metges i a la mà esquerra una agulla clavada en la prolongació del dit polze. Em mira com si volgués que li contestés alguna cosa.

No podré seguir així per molt temps. Hauré de fer quelcom per treure'm de sobre aquesta presència, arribaré fins on calgui. Potser un dia, de camí cap al refugi, fotré un cop de volant just al revolt de la pineda. Allà on de més jove li vaig gastar la broma a aquella automobilista posant-hi el maniquí de nena que havia robat a la botiga del poble.

Recordant el meu oncle Paco "El Foguer"

La meua feina d'Arquitecte Municipal de Beniatrol em va dur, fa uns quants dies, a estudiar el projecte de rehabilitació d'una masia adquirida per l'Ajuntament, per la zona del Pou de Sant Joan que, tothom al poble, anomena el "Mas dels Fantasmes". En arribar al lloc em vaig trobar amb el "Panollo", el llaurador que havia treballat els darrers anys les terres del mas, després de que faltés el seu cosí "Cameta" vint anys enrere.
El "Panollo" em va contar amb la seua veu nasal i "carajillera", la història de l'antic propietari del Mas del Jutge, que és el seu veritable nom.

El llicenciat en Josep Coromines i Bru era un dels principals components de la Judicatura, en temps de la II República. Era blasquista, i no combregava amb les tesis marxistes. Quan el Front Popular va guanyar per majoria les eleccions del 36, va dimitir del seu càrrec, aprofitant que ja estava en edat de jubilar-se, i es va instal·lar al Mas de la família, ben a prop de València i, per tant, aïllat de la política del cap i casal. Allí va romandre, sense cap ensurt, tots els anys que va durar la Guerra Civil, sense que en cap ocasió fóra molestat pels milicians.

Tanmateix, al dia següent d'acabar-se la Guerra, un escamot de falangistes, amb les camises blaves i lluents (molts d'ells eren antics pistolers de la FAI), acompanyats de guàrdies civils amb uniformes d'un verd novíssim (molts d'ells havien estat fins la setmana anterior membres de la Guàrdia d'Assalt), es varen presentar al Mas del Jutge. Com era nit fosca, encengueren uns brandons al llindar del Mas, per on portaren a tots els membres de la família Coromines (el matrimoni i tres fills) cap el frontó, que estava a la dreta de l'edifici principal. Allí van procedir al seu afusellament, sense dir-los ni pruna. Des d'aquella data fatídica, el Mas del Jutge va romandre deshabitat, fins enguany, que va ser adquirit per l'Ajuntament per a ser reconvertit en un Taller-Escola

oo0O0oo

En la primavera de les nostres vides, anàvem molts dies de l'estiu al Pou de Sant Joan. El pare de Vicent era l'encarregat de moure el motor del pou, i també d'anar obrint les boqueres per encaminar l'aigua cap els horts dels regants que havien demanat la tanda corresponent. Els camps que gaudien d'aquella abundància d'una aigua tan pura i cristal·lina, com ja no es veurà mai més, eren com una catifa de tarongers de diverses classes, amb algunes taques de diversos arbres, que donaven esplèndides fruites (prunes, bresquilles i albercocs). També hi havia, a la vora dels camins polsosos, unes poques masies ancestrals, així com, les casetes dels menestrals del poble, on pujaven a l'Octubre per a caçar pardalets de cant, amb les arts de l'enfilat i el visc. Darrerament, també havien proliferat alguns xalets dels nous rics, amb piscina, frontó i jardí.

Els amics, amb el Vicent de guia, anàvem a prendre el bany a una bassa de rec, que no estava ni lluida, on ens féiem els dits de les mans i dels peus, tots plens de matadures que curàvem amb mercromina per que no s'endenyaren. Però totes aquestes circumstàncies, eren com fum de boja, doncs allí gaudíem del que no teníem al poble, a més de la llibertat i de la total i absoluta mancança de disciplina, quelcom que no es podia pagar amb diners en aquells temps tan grisos del franquisme. Recorde que, els primers dies, de tant de sol, se'ns feia tota la pell de l'esquena a banderetes, com les creïlles al forn. En arribar a les nostres cases, les mares ens posaven draps de cotó amarats amb vinagre, que apaivagaven la coentor de les cremades.

Algunes nits s'acomboiàvem uns quants amics, i ens quedàvem a dormir al recinte del pou, un edifici ampli de sostre altíssim, que tenia enmig, rodejat per una gàbia d'aram un motor gegantí que semblava d'un transatlàntic. Com estava aturat normalment, podíem escoltar el xiuxiueig de l'aigua del riu subterrani que, segons el pare del Vicent, brollava de ben lluny, a les muntanyes del ponent, en terres castellanes, i anava a morir a la mar, com els rius d'arran de terra.

De vegades, algunes nits amb el vist-i-plau del pouer, agafàvem el rifle d'aire comprimit, i s'endinsàvem per la foscúria d'aquells camins a la recerca de les pinedes on dormien els pardalets. Amb llanternes els encegàvem i els matàvem amb la innocència amb la que maten els adolescents. A l'endemà, el pare del Vicent ens guisava els teuladins fregits amb allets per esmorzar, i aquella carn eixuta ens semblava un autèntic festí, en uns temps de carències com aquells.

De les nostres trapelleries nocturnes, recorde que en certa ocasió s'apropàrem al Mas del Jutge, on veiérem bocabadats una processó de lluminàries, com si de sobte, tota la família haguessen eixit a passejar fins el llindar de l'edifici. A la vora de les palmeres, que hi havia al camí d'accés, semblaven dues fileres de torxes i les seues flames tremolaven a mercè del vent. Fins i tot ens va semblar un rebombori com de trets de fusell i fugírem espaordits. Per aquelles contrades, una mica allunyades del pou, ja no tornàrem mai més.

A l'endemà li ho comentàrem al pare del Vicent, mentre ens fregia unes llonganisses i una miqueta de "carnsalà" a la paella. Recorde, encara avui les seues respostes, i malgrat que visqués més de cent anys, mai no les oblidaré:

- "No feu cas xiquets!
Allò és el Mas dels Fantasmes. Ja m'ho va dir "Cameta", que algunes nits van amb llanternes a fer caragols, o... veges tu a què?"
Nosaltres li diguérem:
- "Ja, però i els trets, senyor Vicent?
Ell ens va mirar de fit a fit, es va passar els dits pel seu bigoti i va dir:
- "El mateix van a l'encesa, com vosaltres... I és que aquesta gent de València és tan rara... Amb raó els diuen els fantasmes!

***

Godella (L'Horta), 13 de Febrer del 2009

©Francesc Arnau i Chinchilla

I encara et sento les passes de tant en tant. Em giro per retrobar el teu esguard rialler i tant sols hi veig un buit immens que no abasta la teva figura. Un cop, un esglai sobtat del destí que em posa paranys i m'atrapa en el record vivíssim de qui vas ésser.
No sé si encara ets, sense cos físic sinó com l'èter literari que deien que restava d'aquells que ja havien mort. O com un bocí més de l'energia global de l'univers que amara totes les partícules animades o sense alè - com les pedres - que també són, malgrat no tinguin cor que els bategui. O potser sí que poden sentir la brisa suau després de la tempesta, la pluja que cau a raig sense demanar avinença i les veus dels vius quan s'acosten a la natura primera, allà on rauen les raons i les no raons de la vida o d'allò que ens pertany, ans la seva insignificança.
I et percebo a prop, vigilant, atent; a recer d'aquells que tant t'han estimat els desitjos i el temperament soberg que et vessava enfora i niava en tots aquells que t'ensopegaven. Vas deixar un rastre invisible en molts de nosaltres. Ara seguim el rastre com desvalguts de tu, però el reprendrem, doncs hem de seguir el camí que algú ens va ofrenar sense demanar-lo.
Aquest cop costarà. Sempre costa. Aquesta cursa d'obstacles de vegades perd tots els sentits que varem imaginar per no afligir-nos. I ara, un sotrac sec i fort. Sense beina protectora de tendreses.
Servarem intacte el brot de bellesa sorgit en cada gest, en cada mirada que embolcalla el teu silenci
cridat endins, introspectiu, minvat del temps dels bullicis. I sentirem quelcom en l'emoció figurada, que ni tant sols sabem certa, ni cert deu ser el que sentim ni el que som. Però, això ja no importa.
Vull cridar el teu nom a la vora d'un riu amb molts arbres a prop, dins la solitud feréstega que basteix el nostre respirar. I em donaràs la mà i em duràs molt lluny, allà on no hi ha desencisos ni absències
perdurables, només un xiuxiueig somort que ens retornarà la vida.

Són les deu en punt d'un matí radiant quan travesso el portal vint-i-set del carrer Ferlandina. Dins, una noia vestida tota de negre i de cara pàl·lida, gairebé transparent, està asseguda en els primers graons d'una escala rònega i fosca. Em deixa poc espai, però puc passar sense que ella es mogui, potser no m'ha vist. Pujo fins l'àtic, on viu el Silveri. El vaig conèixer accidentalment en una exposició de fotografia, xerràvem ja confiats quan em va convidar a veure unes instantànies a casa seva, assegurant-me que eren força interessants. No han passat gaires dies d'això i ara m'estic esperant al replà del pis. De dins m'arriba un tic-tac rítmic i curiós. En obrir la porta descobreixo el motiu; la dona del Silveri descansa una feixuga corpòria en uns atrotinats caminadors. Em comenta que podria prescindir-ne, però que l'ajuden quan ha de caminar.
Avanço per un corredor obscur com la gola d'un llop, però puc guiar-me, perquè al final d'aquell túnel un munt d'espelmes enceses, en una mena d'altar ple d'exvots, ofereixen una curiosa i càlida llum. El Silveri apareix de darrere d'una porta, que diria no he vist obrir-se. Tampoc m'hi estava fixant gaire. Encaixo una mà freda, volàtil, i em convida a seguir-lo. L'acompanyo en silenci fins una porta de dos batents, de la qual sols n'obre un, és la frontera a un món diferent de qualsevol que recordi haver vist. Quatre altes parets -trenta per quaranta,- farcides de llibres arrenglerats en prestatgeries. Es pot percebre, més que veure, una finestra camuflada de llibres pintats, però tancada amb pany i forrellat.
Entrant observo els primers lloms que puc intuir, ja que s'ha encès un únic llum, de quaranta bats a tot estirar, i penjat d'un sostre de més de tres metres d'altura.
Em demana que segui en una butaca, els recolzadors recorden una forma animal acabada en un evident cap de lleó que, agressiu, mostra els seus ullals. Em fa pensar amb la cadira de braços del despatx del metge on anava amb els meus pares, quan era petit, el doctor González. Ho comento i el Silveri diu que justament era d'ell, i que quan va fer el traspàs, els hi va deixar en herència. Havien treballat pel doctor en aquells últims dies.
Curiosa coincidència que el conegués també, apunta la Carme, afegint un comentari fora de lloc; -Així tot serà més fàcil... -diu entre dents.
El Silveri la renya afectuosament, li demana que no faci bromes al convidat, que ha vingut a estudiar uns documents antics, i li prega que segui en una de les cadires de vímet. Jo em demano com s'ho fa la cadira per suportar aquell pes mort...
-Morta, sí, sóc morta... -xiuxiueja la Carme.
-Si no calles et faig fora, -l'amenaça el seu marit.
Sobre la taula de fusta massissa d'una peça, antiga de veritat (li calculo més de cent anys), el Silveri m'entafora a mans un àlbum de fotos força antic. D'entrada sembla un d'aquells clàssics de fulles gruixudes i fotos emmarcades. Observo els personatges evidentment estirats, imatges fosques de cares serioses, posant amb rictus apagat.
-Són els nostres morts aquests, -m'explica l'home, mentre la Carme fa un soroll com de riure, se'n fot de mi? -Fixi's en aquests colors daurats, aquests coures, semblen fetes de fa poc.
Les observo amb més atenció. Realment estan molt ben revelades, són nítides, actuals, però aquell àlbum arnat em parla d'una antiguitat propera a les primeries del segle vint, finals del dinou. Em comenta que són de l'any vuit, però del mil vuit-cents...
No m'acabo d'empassar aquella bola, i demano una mica més de llum. La Carme encén una llàntia amb aital diligència que crec que m'ha llegit el pensament.
Hi ha una lupa a tocar dels meus dits, just anava a demanar-la. Observo amb deteniment una cara que m'és coneguda, un altre mort familiar, penso. De sobte la lupa em cau dels dits. Aquella cara la conec... amb el pentinat diferent, els ulls clucs, estirat en un taüt, sóc jo mateix!
Tot comença a rodolar, cerco un punt per recolzar-me, no coordino els moviments, veig com el terra s'acosta a tota velocitat... puc sentir una veu provinent d'aquella finestra, escolto què diu, -Marxa, torna al teu món!
Obro els ulls, estic estirat en un sofà mirant el sostre (com hi he arribat aquí?), no se sent cap soroll. Bé, sí, escolto passes infantils que pugen una escala, s'atansen. Percebo una mà, menuda, a la meva espatlla, no veig qui és, no goso mirar. -Què hi fas aquí? Marxa, ves-te'n!
Miro d'agafar aquella maneta, però ha fugit, em giro d'una revolada, veig que el corredor que mena fins aquella cambra és buit, de reüll observo en un mirall que algú camina marxant pel passadís, però jo el veig buit, hi ha un infant al mirall que no hi és en el meu camp visual directe. Per allí mateix arriba el Silveri amb un got d'aigua, em demana que perquè faig aquella cara, comento que he vist un nen, i li pregunto directament si hi viu algú més en aquell pis. Va a contestar-me quan unes sabates de taló alt ressonen amb seguretat, venint de la galeria que dóna a la plaça, una forma a contrallum s'atansa. La reconec, és la noia pàl·lida del portal.
-Avi, no li has parlat de mi? -duu una safata amb xeringues i pots de vidre, vells, com de metge antic. -Ara vindrà el doctor, descansa, d'aquí poc ho veuràs tot més clar... tornaràs amb la família. Hem esperat pacients nosaltres, aquests vells tan adorables i aquell mocós empipador- agafa la xeringa la pica amb un dit llarg i fa volar unes gotes enlaire, -et puges la màniga, o te la pujo jo?
Em deixo fer, no tinc escapatòria, sembla que sóc de la família, ella també em recorda algú, no sé qui, però crec que m'estic enamorant. Diria que ja ho estava abans.
Acluco els ulls, escolto veus amables. Veig un llum al final del corredor.

Surto de l'Hospital, tard, com sempre. Avui ha estat un dia dur, se'ns ha anat el Federico, sense avisar, quan tot indicava que estava millorant. Fa un vent fred de mil dimonis i camino cap a l'estació.

Em creuo amb un home que em saluda com si em conegués, enlaira lleument la mà en un gest amable. Jo no recordo qui és, però el saludo també; no m'aturo. Deu ser un pacient, bo i que normalment els reconec, encara que el nom no em surti de primeres. Continuo caminat i tot just quan arribo a les escales de l'estació un altre home em saluda efusivament. Em diu pel nom, em pregunta per la família i jo, astorada, només encerto a contestar amb monosíl·labs i somric. Quin tràngol; al final li he dit que tenia pressa, que perdia el tren i m'he escapolit. Afortunadament a l'andana no hi ha ningú. Acaba de marxar el tren, penso. Per un moment m'ha fet por trobar-me en la mateixa situació en un lloc tancat.

Un dia ben estrany. Obro el llibre, però no puc llegir. Ja sento el tren, és curiós que passin tan freqüentment. Quan para m'adono amb sorpresa que va ple de gom a gom; mai l'havia vist tan atapeït. Vacil·lo davant la porta que s'obre i decideixo no entrar, esperaré al següent Un braç m'agafa fort i em tiba endins. La calor és asfixiant, gairebé no puc respirar; no em puc moure. Els que tinc a la vora em parlen com si em coneguessin bé. Algú inclús m'ha preguntat si continuo escrivint. Estic astorada, no puc reaccionar, ni contestar. Començo a suar, em sorprèn l'olor asèptica dins el vagó, gens apropiada per la gentada i la xafogor de l'ambient. Intento obrir-me pas entre la gent i anar a l'altre vagó. Són agradables i em deixen passar. No sé si millorarà la situació en el següent, potser no hi va tan carregat.

En obrir la porta una fetor a misèria em colpeja Faig una passa enrere, em venen basques, és absolutament insuportable. Tot i així, respiro profundament i hi entro. El que veig no pot ser més desolador. No hi ha seients; la gent, amuntegada, asseguda al terra. Els cossos es balancegen, s'aguanten entre ells, els rostres demacrats, pàl·lids amb els ulls ennegrits, enfonsats. Estic paralitzada, em fan figa les cames i repenjada en la paret començo a lliscar fins a seure. Ara tremolo de por, de dolor, de fred. Tinc davant dos nens tan dèbils que no poden mantenir els ulls oberts. La mare els acarona i ara em mira. Ningú no parla. Ningú no em coneix. No puc suportar la seva mirada, infinitament trista, abandonada a la dissort.

No l'he poguda fer, no he obert la boca, però ha sortit, no sé com.
-On va aquest tren?
La pregunta ressona llunyana, mastegada dins l'espai, ofegada en un plor, amb alè de mort.

A fora, fa fred. Des del meu senzill habitacle, arribo a sentir el rutinari, però misteriós, so de les gotes de pluja esmicolant-se en mil bocins, quan cauen a terra. Aquests sons acovardeixen el meu esperit i minven l'ímpetu que ara m'instiga a contar aquesta història, però, malgrat tot, ho faré.

Llanço aquesta prèdica, tot i sabent que, després, quan ja sigui a la tomba, la meva sacra ànima seguirà proferint malediccions a la pluja que, per sempre més, em fa rememorar aquells esdeveniments:

Succeí que, temps enrere, havia anat a gaudir de la solitud a un refugi de muntanya. Les inclemències del temps atmosfèric, en principi, no havien fet desbaratar la meva sensació de placidesa. Jo estava dormint al jaç, assossegat per aquesta pluja que avui en dia em causa aversió, fins que un vell trucà a la porta de l'humil cabana. Semblava esperitat i panteixava anguniosament. El vaig fer passar. Sense tardança el vaig agafar i el vaig deixar al llit.

En aquest estat deplorable i amb un fil de veu, m'anava relatant la maleïda història de la pròpia família. La seva va ser una crònica desestructurada i amb nombroses inconnexions. De tot aquell conjunt de paraules i frases, poc intel·ligibles, vaig deduir que, anys enrere ell havia assassinat el seu gendre. La gent de les rodalies, però, va creure que havia estat la seva pròpia esposa qui havia ocasionat aquella mort. L'avi assegurava que el cadàver del gendre va esdevenir una ànima en pena que no trobaria descans etern fins que no vengés la seva pròpia mort. Aquest fantasma volia venjança. Volia causar la mort de la que creia que havia estat la seva assassina. Explicava que, cap a mitja tarda d'aquell dia, percebé que les forces del mal havien arribat a la seva llar per buscar la seva filla. Per la vivenda només hi havia corrents d'aire i fred malgrat les finestres eren tancades. La jove va acabar sortint de casa, com enfollida, mentre repetia les paraules: "Haig d'anar a la cova de la llacuna Perduda". Ell havia volgut impedir-ho, però va fracassar en l'intent. Després va pretendre seguir-la, mes l'avançada edat no li ho permetia. Fins i tot sospitava que ella era empesa com per un halo d'energia negativa que accelerava el seu pas.

Em pregà delirantment que m'apressés a marxar de camí cap a la cova, que calia salvar-la abans que entrés. Maleïa el no haver-hi pogut arribar i haver cobrat per la seva gosadia tots aquells mals. En veu baixa em va demanar: "Salveu, senyor, la meva filla. Ella és innocent." Quan va haver dit això, expirà. Jo, sentint-me obligat, vaig marxar mentre pensava que la seva ànima no s'apaivagaria si aquest assumpte no era saldat.

El paisatge era el company de les meves angoixes. La tempesta havia minvat, però seguia plovisquejant incansablement. Sobre el cendrós cel, els mutants núvols no feien res més que recordar-me la mòrbida mort esdevinguda feia escasses hores, mentre cavil·lava sobre la sort patida pel pobre vell i sobre el fat que esperava la meva persona.

Quan més m'apropava al lloc descrit, la boira s'anava fent més espessa cobrint-ho tot, acompanyada d'una fetor vomitiva provinent d'una llacuna propera. Endinsar-se en les seves fosques aigües era el mateix que enterrar-se viu en sepultura.

El tètric udol d'una òliba trencava el sòlid silenci i, al mateix temps, el tornava més insostenible que un estrident rebombori qualsevol. El llot i les aigües borbollaven en record de la respiració d'alguna vil criatura.

La lluna començava a estar alta quan vaig arribar a la cova descrita. Vaig inspirar aquell aire tòxic i vaig decidir entrar a la caverna. L'entrada estava envoltada per un llot que m'imbuïa un terror inexorable i irracional, tot i així, no vaig desistir. Vaig avançar per l'infame i escabrós antre, mentre percebia com els records de cadàvers em miraven, examinaven i escrutaven com reclamant el meu ajut. Aquella caverna semblava ser l'habitacle on s'arreplegaven éssers que tenien les seves ànimes lligades entre el món dels vius i dels morts

Un gemec de mort va arribar als meus timpans retrunyint mil cops, propalant-me el lloc ocult en què habitava aquell ésser fantasmagòric que torturava la pressuposada filla del vell. Aleshores em vaig dirigir a aquell racó i... El que em vaig trobar ni tan sols ho puc recordar perquè aquell espectre i aquella situació no van ésser creats per ser rememorats per les ments humanes, ni per ser escoltats, ni per ser olorats, ni...

El terror em va fer extreure forces de la meva aterrida feblesa i vaig intentar escapolir desistint de l'empresa que m'havia dut a aquell repulsiu indret. No recordo més, només sé que després de tot això, vaig despertar exsangüe entre el llot, vora el llac. Segurament aquelles ànimes havien estat generoses amb mi quan veieren que jo no anava cercant una venjança personal i que, en adonar-me de la meva inconscient gosadia, tan sols volia desaparèixer. Mentre m'intentava alçar del terra, vaig pressentir que el fantasma del vell es desplaçava inexorablement, amb un esguard planyívol, cap a la cova. Vaig deduir que, malauradament, la seva filla havia estat sacrificada i l'ancià difunt també reclamava venjança.

A fora fa fred, des del meu senzill habitacle, segueixo escoltant el so de les gotes d'aigua que cauen a terra. Aquests sons em recorden que ningú ha de temptar els esperits d'ultratomba.

Des d'aleshores, el llum del meu dormitori no s'apaga, perquè sóc un mortal que tem els fantasmes. Temo que, alguna nit de tempesta, les aparicions sensibles d'aquells éssers incorporis vinguin a buscar-me. Vull viure o morir, no vull ser un espectre entre la vida i la mort.

Amb deu anys, passava les nits sol a la casa del bosc. El meu pare treballava a la llinera fins a l'alba; la meva mare era morta, i no hi havia ningú més al món que pensés que pagava la pena de viure al meu costat. Em recordo com un infant de pell pàl·lida , els cabells negres com el sutge, i la roba fosca i endolada pels protocols de l'època, en què una orfenesa prematura obligava la vida a sotmetre's a l'estètica de la tristor. I la casa del bosc, a les nits sense lluna, ran de la tanca del cementiri dels rics, era una caixa de sons fantasmals que em feien gemegar de por. Era en aquestes circumstàncies que arribaven les passes; i sempre arribaven. Jo passava les hores amagat sota els llençols, entaforat dins d'una camisa de dormir negra, de dol, del segle XIX, intentant de no sentir les trepitjades de qui fos que pujava les escales de fusta. No podia ser ningú, car jo estava sol; però algú les pujava. Les pujava a poc a poc, com si pretengués sorprendre'm. I jo tenia tanta por, que tremolava com una fulla. Minuts després, gosava sortir del llit, i no podia evitar d'atansar-me a les escales, i fins i tot baixar-les, per tal de comprovar que tot havia estat fruit de la meva imaginació.
Un dia, però, vaig arribar fins a baix, fins al menjador, i el vaig veure. Un ésser decrèpit, vell i arrugat com una pansa, vestit amb un tern fosc, escrivia, assegut a la taula, i em mirava amb cara d'horror com si estigués contemplant una aparició. De l'ensurt, vaig ensopegar i vaig caure rodolant pels últims graons que em quedaven per arribar al menjador. Ell es va aixecar, envoltat en una mena d'aura blanca, i amb els ulls oberts com plats, es féu enrere com si jo fos un monstre. Aleshores va treure, no sé d'on, una creu de ferro, gran com una espasa, i es llança contra mi intentant de clavar-me-la a la panxa. Esverat i atordit el vaig empentar com vaig poder. Va caure a terra, i es va clavar la creu a la gola. Borbolls de sang formaren un bassal sinistre al terra de taulons del menjador. I ell, i la sang, i les convulsions del seu pit morint-se, van desaparèixer com si mai no haguessin existit, com si tot hagués estat fum.
D'aquell moment ençà, m'he passat la vida investigant els fenòmens fantasmals, les manifestacions d'esperits, la presència de consciències malèfiques dins la buidor de les cases antigues. I ara mateix em trobo una altra vegada a la casa del bosc, assegut a la taula on aquella nit va seure l'espectre, al racó dels terrors de la meva infantesa, vora el cementiri dels potentats del país. És de nit i no hi ha lluna. M'he fet gran, i em fa l'efecte que no tinc aquella por de quan era una criatura. Bo i tot, la casa continua sent una caixa de sons: l'udol del vent, el crit d'alguna òliba, corredisses estranyes al pis de dalt, cruiximents de la fusta, i sens dubte un gemec; sento un gemec; i el gemec ve de dalt. Pujo les escales a poc a poc, i m'adono que no és pas veritat que la por s'hagi esvaït amb els anys, perquè a la cambra de dalt, algú gemega; i de tant en tant, corre d'una punta a l'altra de la cambra. El sento saltar, i el terra tremola. I no hi pot haver ningú més que jo en aquesta casa, perquè està tancada amb pany i clau dia i nit, i fa tres dies que sóc aquí, a un munt de quilòmetres del poble més proper. I a ple dia, n'he escrutat tots els racons, els espais més amagats, i no hi he vist ningú, ni signes que ningú hi hagi viscut al llarg dels últims seixanta anys. Però algú gemega, algú salta, algú panteixa. De cop i volta, torna el silenci, i una brisa gèlida em travessa els ossos i em posa la pell de gallina. Torno a baixar les escales. Torno a asseure'm a la taula del menjador. Em poso a escriure tot el que m'està passant. Intento d'asserenar-me. I és en aquest moment que sento que algú baixa les escales. Algú davalla a poc a poc vers l'estança on estic jo. I quan per fi veig qui és, resto esglaiat, gairebé sense capacitat de reaccionar. Ell també s'espanta, i de la impressió cau a terra i rodola. L'esperit maligne ha agafat la forma del meu cos quan jo era infant. Va vestit de negre, de dol. Em mira amb ulls de pànic, oberts com plats, i a punt del plor. Té la pell blanca com el marbre, i sento tanta por que de primeres reculo i em recolzo contra la paret del darrere. De seguida m'adono que haig de seguir el protocol, el ritus que he estudiat durant tants anys. Agafo la creu d'argent que reposa damunt la taula i em dirigeixo a ell amb la idea de clavar-l'hi a la panxa. Estic tan espantat que ensopego i la creu se'm clava al coll. Sento com la meva sang surt a borbolls. Perdo els sentits. Obro els ulls, i em trobo a l'habitació de la casa del bosc. Em descobreixo unes mans d'infant. M'atanso a un mirall de paret de fusta roja amb sanefes gòtiques. Porto una camisa de dormir negra del segle dinou. Tinc deu anys i sento passes. Algú puja per les escales. Corro a amagar-me dins del llit sense temps per a pensar en res. Gemego, no ho puc evitar. Les passes s'acosten. Tanco els ulls, em tapo les orelles i aguanto la respiració. Quan torni el silenci, baixaré al menjador per a comprovar que estic sol, i que tot el que he sentit ha estat fruit de la meva imaginació.

M'aturo després d'una coma i el cursor m'interroga, parpellejant, burleta, sobre el motiu de la interrupció. No ha estat un dubte lingüístic, ni un dilema sobre l'adjectiu que li escau millor a un substantiu, no. El que m'ha fet tallar el curs de la narració ha estat l'insòlit de la situació: Porto cinc pàgines i mitja escrivint sense parar, sense cap vacil·lació, estirant ininterrompudament el fil d'un cabdell del qual no en conec la grandària. Els meus textos són habitualment curts: Articles, algun relat, algun conte molt de tant en tant. Em paro constantment per ordenar idees, buscar sinònims, recuperar mentalment el curs d'una història, però aquest devessall de frases encadenades, la fluència de la història que estic explicant, el tecleig frenètic al qual m'he lliurat des de fa gairebé una hora m'ha sorprès per inhabitual.

Imprimeixo el text i el començo a llegir. Està ple de faltes ortogràfiques i de picament però per sobre d'aquests petits entrebancs descobreixo una història sòlida, amb un llenguatge directe, planer, no exempt de lirisme en algun passatge. La narració és fluïda, accelerada, viva. La lectura esdevé fàcil, amena, continuada. Les descripcions són acurades, detallistes, sense que aquest fet provoqui una pèrdua de ritme en la narració. El vocabulari és ric, les adjectivacions adequades, les comparacions escaients. La trama és plena d'interrogants, misteris, codis per desxifrar. Tot són insinuacions, referències a llocs o persones que no han aparegut encara en escena. Sobre la història flota un halo d'intriga que provoca en el lector un desig irrefrenable de saber més.

Tinc la idea en el cap i podria estar escrivint hores i hores sense parar, si les circumstàncies m'ho permetessin. Però sento el regust de la sospita i tot d'una em trobo rememorant el dia en el que, amb la meva dona, varem veure aquest àtic. Les golfes eren ideals per a escriure amb tota la tranquil·litat del món, amb la finestra obrint-se a l'extensa panoràmica dels teulats de la ciutat, la devesa, Montjuïc, les cúpules de Sant Feliu i la catedral. I em ve el cap aquella trobada casual amb una veïna del meu replà, antiga propietària del solar sobre el que s'aixeca l'edifici, que em va comentar que, en aquest lloc, havia existit la casa d'un famós escriptor gironí, traspassat ja fa molts anys. Recordo quan varem posar un envà a les golfes per guardar les andròmines i els malendreços a la part més baixa de l'habitació. Al cap de poc, a les nits, mentre escrivia, vaig començar a sentir sorolls provinents d'aquell indret, provocats probablement per la dilatació de les plaques de fusta del parquet.

Son tres quarts de dotze de la nit. La meva dona dorm a baix amb el televisor encès, després d'una dura jornada. Tot i que la calefacció està engegada, la pantalla de l'ordinador ha començat a entelar-se, com si la temperatura hagués baixat sobtadament. Un calfred em recorre l'espinada mentre em pregunto si aquest text l'he escrit jo realment. Tinc por de mirar enrere i trobar...la resposta.