Sóc de creure...

La fada del bosc

A la seva pell gravada
la fada del bosc durà
És tan bella, és tan etèria...
Sempre l'acompanyarà...
Damunt d'un bolet reposa,
per la boira embolcallada
gaudint les suaus pessigolles
que li fan les papallones
tot cantant-li a cau d'orella
que la tardor ja ha arribat.

Sóc de creure,
Sí, de creure en mons màgics
d'esperits al bosc,
follets, fades, dones d'aigua.

Sóc de creure
en mites i llegendes,
les gaudeixo,
sóc de somiar desperta.

Amiga dels arbres,
Natura diversa,
tot el que allà hi viu
m'emociona!

Amagada o no,
la vida al bosc,
la sento molt endins,
I també la porto a sobre!

Pintaré d’ocre la façana
i de roig fosc les teules del teulat.
Les mans seran daurades
i de color terrós
els testos de l’eixida.
Un rosa pàl·lid lluirà
al marc de les finestres.
Pels ulls crepitarà el taronja.

La tardor m’ha envaït
I haig d’omplir de calidesa i nostàlgia
tot el temps que ha passat.

No faré cap tatuatge a la paret.
Les cicatrius són dins.

Flassades ocres cobrint indrets,
freds que calen pell endins,
l’amenaça dels núvols de descarregar
pluja −i malenconia−.
És la conquista de la tardor.
L’adeu dels vespres al porxo,
el dol de la mort dels dies llargs,
la retirada discreta del sol brusent.
L’estiu, derrotat, s’acaba
i em deixa la sensació
d’haver de tornar a començar.
Reprendre rutines,
parir nous projectes,
arrelar velles idees.
Recordar no perdre’m
en el camí.
Són les carícies de la tardor.
Els seus braços em busquen,
i m’abraça fort,
molt fort,
fins que em rendeixo a ella.

Formosa i tossuda,
era la meva cabana,
el lloc on jo vivia,
però arribà la tardor,
i un vent furiós
em tatuà la pell,
l’estiu s ocultà,
fugí la jovenesa.

Mitja vida
esborrada,
un munt de primaveres
enyorades...

Follet boscà, emissari dels colors tardorals,
que, amb una lleu volada de papallona,
cada setembre em duus el regust agredolç
de tants d’anys gravats a l’esquena,
si vols, et deixo entrar en els meus somnis.

Follet entranyable, que jeus a la meua pell
amb el teu somriure d’elf entremaliat,
no agitis massa les teues ales juganeres,
que, en escampar brises i pessigolles,
podrien esbarriar els nostres íntims secrets.