RPC 280.-AVENC.-CONVOCATÔRIA

Gràcies per l'ajuda d'AnaÏs!!!

Bon dia Atlantis. No ho dius però vull pensar que... mètrica lliure,oi?

A Prou bé, cadascú que escrigui com vulgui, mètrica o no.Tots els poemes seran benvinguts.

Davallo a la foscor de l'avenc
no agafaré cap drecera.

Amb la corda dels records
m'aferro al que tinc de vida,
vaig baixant, tot queda enrere
sóc a punt de tocar fons.

Miro enlaire, i molt amunt,
no veig ni llum ni claror,
tinc la nit a dins de l'ànima
em sento com si fos mort.

És ara el millor moment
per capturar en la memòria,
pensaments i sentiments
que m'han portat fins aquí.

Soterrar-los ben endins
encongit dins del meu pou,
fer-ne miques, rosegant-los
vejam si els podré païr.

Rememoro temps i fets
ric i ploro i, tremolant,
amb enyorament recordo
el que defora he deixat.

Amb una nova mirada
de nou tot ho jutjaré,
buidat i net de rancors
del meu avenc sortiré.

Ben enterrades les pors
sense enuigs, amb gosadia,
la parets escalaré.
Tornaré a la llum del dia.

S’obre terra avall, l’avenc,
nascut de l’erosió i la pluja,
modelatge de l’aigua
infiltrada per les fissures
durant temps i temps.
Fosc i humit,
i fondo.
Si no fos per un fil de llum
que s’escola,
passaria desapercebuda
la gràcia que conté la buidor,
i només s’alenaria por.
 
Sé que tot anirà bé,
però tinc la mirada esbiaixada
pel fred i l’obscuritat
de la incertesa.

Sonet de l'avenc de l'altiplà de ponent

Sé d'un avenc on regna la foscor
no hi ha cap llum que pugui penetrar-hi
és vertical com la creu del calvari
i ben dotat de constitució

A dins i viu el poder i el canó
que la foscor ha tornat cavernaris
no en saben res dels entrebancs diaris
pel seu profit són exigents amb tot

La cavitat, molt estreta de mires
es va eixamplar amb un mal sobirà
que hi va posar un pilot de cadires
pels culs amics i els que saben llepar
Tant profunda és que ningú en sap la mida
i temen molts que s'ens empassarà.

La llum s’apregona fins on pot,
agosarada, indiscreta, obstinada.
A mig camí, la molsa s’aferra,
insaciable i llaminera de sol,
a l’aspresa inclement de la paret
tot vestint-la de tendra maragda.

Abismats, vides menudes que som,
ens movem gairebé a cegues.
De dia, però, els esquitxos de claror
ens fan sentir agosarats, amb prou braó
per intentar sortir de la nostra tenebra.
De nit, enmig del nostre remorós silenci,
ens plau contemplar les poques llumenetes
que ens ofereix el cel de l’espluga.
Mentrestant, els aletejos dels muricecs
ens recorden somnis de llibertat.

Des del fons,
ulls mig tancats
i em desespero.

Estiro la mà,
forço l’espatlla,
però no hi arribo.

Vull sortir,
veig la llum:
m’arrapa sospirant.

Mig somiant,
mig despert,
anhelo sortir d’aquest forat.

Però no, no puc,
estic engabiat,
resclosit a perpetuïtat.

Sento veus que xiuxiuegen,
unes ombres que les rodegen,
vull cridar sense veu.

Una corda, valga’m Déu!
ja tot ho he resat,
ajudeu-me, per pietat.

Rasco la paret sens descans,
respiro més fort que abans,
la mirada saturada de plor.

Dins del forat tinc por,
estic desvalgut,
m’han deixat abandonat.

Davallar

Sols una escletxa
em parla de la teva llum,
com d’una claror intuïda
una ferida mal curada,
en caure a l’avenc.

Transitàrem marges i conreus
planers.
Pujàrem enlairats cingles.
Ens lleparen ones suaus
de platges llunyanes
i brillants com miralls
d’aiguamarina.

Vàrem ignorar aquella espina,
clavada en un indret feréstec
de condemnes i retrets.

Una espina previsible,
però invisible.


Va ser aleshores que…
el temporal ens va atrapar
en indret qualsevol del camí,
fent via, o adormits en una balma.
El lloc no va ser l’important
ho va ser el fet
ignorat.

Jo no vaig saber guarir-te.
Tu em vas bandejar
amb l’estrèpit d’un tro,
amb la fúria d’un vent del nord
glaçat.

Ara visc en aquest avenc,
d’on sols intueixo
un insubstancial raig de claror…

Inabastable.

Concepció (FORA DE CONCURS)

Per aquesta escletxa de la terra,
entrada d’una gruta frondosa i còncava,
com en un joc d’amor, ha penetrat la llum.
Potser com un prodigi
la llum donarà llum.

Infantarà.