Detall intervenció

RepteClàssic DCCXXXII. A CIUTAT

Intervenció de: Prou bé | 31-10-2022

Potser sí que està bé posar el nou repte sense deixar-ho reposar gaire, com demanà en Joan.
L'anterior, A Pagès, m'ha fet pensar en com són de diferents els "mons" on vivim. Tan propers, a vegades, i tan allunyats en tradicions, usos i costums.
Us proposo, doncs, escriure sobre A CIUTAT
Tant se val que sigui gran, molt gran, amb milions d'habitants, o no tant, o una capital de comarca o un poble amb moltes pretensions de… també tant se val qui o quins o què, sigui el protagonista.
Com que a mi això de les 300 paraules sempre em constreny, deixo de marge les 400, que algunes vegades ja ha passat, sense que calgui arribar-hi!
Tampoc hi ha paraules obligades ni prohibides.
Termini fins al pròxim dia 13 de novembre al vespre.


Respostes

  • RE: RepteClàssic DCCXXXII. A CIUTAT
    Joan Colom | 31/10/2022 a les 09:02

    Ostres, 400 mots, res de paraules obligades ni prohibides i gairebé dues setmanes...
    De vegades els condicionaments esperonen l'enginy i la llibertat absoluta fa que un es quedi esmaperdut davant del full en blanc. però farem el que podrem, Prou bé.
    • RE: RE: RepteClàssic DCCXXXII. A CIUTAT
      Prou bé | 31/10/2022 a les 09:38
      Espero la teva participació i que no siguin pas l'única!
  • RE: RepteClàssic DCCXXXII. A CIUTAT
    Prou bé | 31/10/2022 a les 09:37
    Les 400 paraules és un intent de donar més marge a fer volar la imaginació però no cal arribar-hi pas.
    Que no hi hagi paraules obligades i prohibides crec que també dóna més llibertat.
    Com que penso, potser equivocadament, que som, en general, més bucòlics que del metavers, potser es farà més difícil situar-nos a la metròpoli. Per això només dues setmanes. A més a més, no tothom aprofitarà el pont per escriure...
    Amb total cordialitat
  • RE: RepteClàssic DCCXXXII. A CIUTAT
    Joan Colom | 01/11/2022 a les 19:36

    Un home de Sabadell i un senyor de Terrassa.

    Com a la dita del títol, el meu avi patern, que vivia a l’Eixample de Barcelona i duia barret, es considerava un senyor, tot menyspreant el meu avi matern, que vivia al barri de Sants i anava amb boina. Jo tenia més contacte amb els avis del carrer Mallorca que amb els del carrer Olzinelles, perquè havia nascut i viscut a casa seva fins als cinc anys i perquè era l’únic nét: fill únic de fill únic. I amb trenta anys em vaig instal·lar allà i he estat vivint-hi fins el meu trasllat a València fa vuit anys.

    Els barcelonins, i en particular els qui hem viscut a l’Eixample, estem mal acostumats amb la quadrícula Cerdà i trobem laberíntiques les ciutats amb una trama viària menys regular. Pel que fa a nom de carrers, també ho tenim fàcil i ens fem un embolic en ciutats, com ara València, que tenen el costum d’assignar diversos noms a diferents trams d’un mateix carrer, encara que el traçat sigui rectilini. Els noms dels carrers de l’Eixample paral·lels a la costa, des de Marquès de Campo Sagrado a Travessera de Gràcia, me’ls sé tots de memòria, però dels que van de mar a muntanya, des de Tarragona-Numància a Sant Quintí, només me’ls sé ordenadament fins a Wellington-Sicília. Tanmateix Barcelona no sols és el Casc Antic, el primer eixample (el Raval), l’eixample Cerdà i els municipis perifèrics convertits en barriades: si us agraden els contrastos, també ho són Pedralbes i Ciutat Meridiana.

    Per més que clamem contra la deshumanització de la gran ciutat, no dubtem a fer el sacrifici de seguir-hi residint, convençuts dels avantatges que hi reporta la concurrència de tota mena de serveis. Però no sempre ho vaig tenir així de clar: potser per haver descobert el camp tardanament, perquè fins els meus quinze anys a casa no la ballàvem prou grassa com per poder passar l’agost a la Fonda Bonay de Sant Pere de Torelló, l’impacte que em va causar el contacte amb la natura només va ser comparable a l’estat de melangia en què queia quan tocava tornar a Barcelona.

    Per acabar, un fet que pocs coneixen: ¿sabíeu que Ildefons Cerdà va traçar l’Avinguda del Paral·lel i l’Avinguda Meridiana de manera que els seus eixos s’encreuessin sobre un far posteriorment remodelat i que avui coneixem com la Torre del Rellotge, en el Moll de Pescadors? Comproveu-ho sobre qualsevol plànol de Barcelona.
  • RE: RepteClàssic DCCXXXII. A CIUTAT
    Atlantis | 04/11/2022 a les 11:00
    Nova York, ciutat de contrastos.

    Per circumstàncies familiars he anat diverses vegades a Nova York. La primera vegada de turista, mentre passejava per Manhattan em vaig quedar impressionada per l’alçada dels gratacels, el Moma, el Met, l’Estació Central, el passeig amb vaixell a l’estàtua de la Llibertat, L’Empire State Building, teatres i musicals... em semblava que estava vivint a dins d’una pel·lícula. La munió de gent atrafegada de totes classes i colors. Restaurants d’arreu , i sobretot enormes hamburgueses...
    Les altres vegades l’he conegut més a poc a poc. Nova York no és només Manhattan. Els diferents barris donen la imatge de la diversitat de gent de tot el món (orientals, llatins, grecs, coreans, negres...) Hi ha barris específics provinent d’algun país: el xinés, l’italià, amb majoria llatina o grega o egípcia...El ja conegut Harlem pels negres. Tot es gran: els edificis, els Parcs...no només el Central Park, sinó a Astoria, Little Islan...
    Moltes migracions van anar i van encara a Nova York. Alguns busquen l’èxit en el cinema o en la música i d’altres han emigrat pensant trobar la terra de les oportunitats o fugint de guerres i catàstrofes. Per això tothom va corrents i no saluda ni gairebé somriu. I en l’ambient flota la violència. Perquè no tothom triomfa. Dones amb grans bosses a l’esquena d’ampolles de plàstic per revendre, els homeless al carrer amb el seu matalàs i una bossa a alguna cantonada, a dins del metro o en els parcs. Potser perquè van hipotecar-se per la malaltia greu d’algun familiar.
    Muntanyes d’escombraries s’amunteguen a les voreres i no és estrany trobar-te amb baralles pel carrer.

    Nova York, ciutat de contrastos...de l’art més innovador a vulgars ninos de plàstic de Disney .., de la tranquil·litat i la bellesa del Central Parc al frenesí de les grans oficines, dels avenços més importants en medicina a la precarietat sanitària... De l’opulència a la marginació.

    Em fa por que cada vegada Barcelona s’hi assembli més.
  • RE: RepteClàssic DCCXXXII. A CIUTAT
    aleshores | 04/11/2022 a les 15:03
    A Barcelona

    Havia sentit a parlar d’aquest lloc. Què s’hi feia?, com s’hi arribava? Qui podia anar-hi? i sobre tot per què?

    Això ja era matèria esotèrica. Però alguna cosa s’hi devia fer atès que els visitants al telèfon públic, hi parlaven, després d’esperar unes hores per tal de tenir comunicació. Eren senyors mudats i educats. I per altra banda hi havia la informació del que veiem al cine.

    Amb la tele ja pel mig, sabíem que un jugador, Kubala era el millor, junt amb Ramallets, el gran porter. També hi havia el Madrid. Es notava una certa divisió larvada entre seguidors d’un i altre equip de les grans ciutats espanyoles. De vegades havien retransmés algun partit a un estadi enorme de la gran urbs. Però eren molts llargs i no hi passava res. Era molt millor la sèrie de l'"Oeste", Rin Tin Tin, la feien el diumenge i coincidia entre les dues pel·lícules del cine. Sortíem embalats cap al Bar del senyor Soler que havia adquirit una tele.

    En qüestió de cine, sí que teníem una enveja fundada: a Barcelona es rumorejava que ja hi havien fet “Los siete magníficos” que encara no teníem la sort que hagués arribat allà baix.

    També era un lloc, es deia, on hi havia delinqüents com els de els pel·lícules i gent perillosa de qui no et podies refiar mai, mai, mai!En especial els que es revelaven contra la religió o contra l’estat: eren els rojos. Gent que, preguntat a qui ho havien de saber, resultava que no n’eren de vermells de cara, sinó que era una forma de parlar, per referir-se a persones equivocades, de mala vida. Per sort al poble no en teníem d’aquests i es podia estar tranquil.
  • RE: RepteClàssic DCCXXXII. A CIUTAT
    Rosa Gubau | 05/11/2022 a les 20:00
    CAOS A LA CIUTAT

    Sempre he viscut al camp, cuido els animalons, planto cols, naps, enciams... gratificant a més no poder, i una delícia per la vista i el paladar, però també una gran feinada. Vaig fent anys i potser hauria de pensar en un trasllat a la ciutat. Això sí, una bonica capital costanera, a prop de la mar; tot sovint he sentit a parlar del seu encant i les seves virtuts.
    Poso fil a l’agulla i decideixo fer el pas.

    Un preciós apartament, sense grans pretensions, però modern i lluminós, que convertiré en la meva nova llar. Surto a fer un tom, per començar a ubicar-me i inspeccionar aquest nou indret, i sense adonar-me, ja fa un parell d’hores que passejo, recorrent un fotimer de carrers, saturats d’edificis, d’esglésies, d’escoles, de centres culturals, de serveis... i un munt d’avingudes atapeïdes de locals d’esbarjo, de cafeteries i botigues de tota mena. Per triar i remenar, ara bé, uns preus desorbitats!
    Tothom a la seva bola, de pressa i corrent, fent cues per tot arreu, i parlant idiomes estranys que desconec. I quin trànsit! Vehicles i transports de tota classe, núvols de contaminació i sorolls ensordidors.

    Intento asseure’m en un parc a reposar, però, una riuada de canalla jugant, i una infinitat de gossos que borden i donen pel sac, em fan el primer regal: Un bon cop de pilota! Perdo l’equilibri, i trepitjo la tova d’un gos que acaba de femar.
    Davant tanta agitació, perduda, estressada, esgotada com mai, i amb una migranya de ca l’ampla, no em queda esma, ni tan sols per conèixer el port i la mar.
    Decideixo agafar un taxi i tornar a casa; i aquesta vegada estic de sort, amb el tuf del meu calçat, el taxista, fa els ulls grossos i m’hi porta sense dir ni piu.

    Valoro els avantatges, la bellesa, el patrimoni i la diversitat de les grans capitals, però decididament, aquest no és el meu lloc, soc de poble, enyoro el meu hort, els arbres, el cant dels ocells, l’olor d’herba i terra mullada, el silenci, l’oxigen per respirar... Quin calvari he passat!
    Torno a la meva vida rural, i quan necessiti un bany de cultura i multituds, em curaré en salut: Un analgèsic, un tap a les orelles, una motxilla amb aigua i entrepans... I llesta per visitar la ciutat!


    Rosa Gubau





    • RE: RE: RepteClàssic DCCXXXII. A CIUTAT
      Rosa Gubau | 07/11/2022 a les 12:35
      CAOS A LA CIUTAT

      Sempre he viscut al camp, cuido els animalons, planto cols, naps, enciams... gratificant a més no poder, i una delícia per la vista i el paladar, però també una gran feinada. Vaig fent anys i potser hauria de pensar en un trasllat a la ciutat. Això sí, una bonica capital costanera, a prop de la mar; tot sovint he sentit a parlar del seu encant i les seves virtuts.
      Poso fil a l’agulla i decideixo fer el pas.

      Un preciós apartament, sense grans pretensions, però modern i lluminós, que convertiré en la meva nova llar. Surto a fer un tomb, per començar a ubicar-me i inspeccionar aquest nou indret, i sense adonar-me, ja fa un parell d’hores que passejo, recorrent un fotimer de carrers, saturats d’edificis, d’esglésies, d’escoles, de centres culturals, de serveis... i un munt d’avingudes atapeïdes de locals d’esbarjo, de cafeteries i botigues de tota mena. Per triar i remenar, ara bé, uns preus desorbitats!

      Tothom a la seva bola, de pressa i corrent, fent cues per tot arreu, i parlant idiomes estranys que desconec. I quin trànsit! Vehicles i transports de tota classe, núvols de contaminació i sorolls ensordidors.

      Intento asseure’m en un parc a reposar, però, una riuada de canalla jugant, i una infinitat de gossos que borden i donen pel sac, em fan el primer regal: Un bon cop de pilota! Perdo l’equilibri, i trepitjo la tova d’un gos que acaba de femar.
      Davant tanta agitació, perduda, estressada, esgotada com mai, i amb una migranya de ca l’ampla, no em queda esma, ni tan sols per conèixer el port i la mar.
      Decideixo agafar un taxi i tornar a casa; i aquesta vegada estic de sort, amb el tuf del meu calçat, el taxista, fa els ulls grossos i m’hi porta sense dir ni piu.

      Valoro els avantatges, la bellesa, el patrimoni i la diversitat de les grans capitals, però decididament, aquest no és el meu lloc, soc de poble, enyoro el meu hort, els arbres, el cant dels ocells, l’olor d’herba i terra mullada, el silenci, l’oxigen per respirar... Quin calvari he passat! Torno a la meva vida rural, i quan necessiti un bany de cultura i multituds, em curaré en salut: Un analgèsic, un tap a les orelles, una motxilla amb aigua i entrepans... I llesta per visitar la ciutat!


      Rosa Gubau





  • 1960
    JaumeBalcells | 06/11/2022 a les 11:19

    El senyor Miquel era baix i grassonet. Portava boina, i quan se la treia per eixugar-se la suor se li veien els cabells blancs. Venia alls. Els exposava sobre una petita plataforma de fusta entre la botiga de fruita i verdures de la Josefa i la d’olis i sabons La Económica. Ell s’asseia al costat en un tamboret. A l’altra banda de carrer, hi havia el puesto d’un excombatent mutilat que venia cupons. No recordo si li mancava mig braç o un ull o ambdues coses. Era malcarat i tenia una filla que anomenàvem La Camaleona.
    L’aspecte de La Camaleona, que era més gran que nosaltres, el tinc difuminat. Entrelluco uns cabells rossos mal pentinats, una pell torrada i un cos fibrat. Qui recordo més és l’aprenenta de la merceria que hi havia al davant de La Econòmica, tot i que n’he oblidat el nom. També tenia els cabells rossos, però eren més clars i prims que els de La Camaleona; no els duia gaire llargs i sempre s’hi posava una diadema. El cos era més delicat i la pell, molt pàl·lida. Un dia em va donar dues fotografies on se la veia amb pantalons curts i un jersei de punt de coll rodó sense mànigues ajustat als pitets. En una treia la llengua a la càmera. Ara, quan penso en aquella noia, veig clarament que se’m va insinuar, però llavors jo encara era molt passerell per adonar-me’n.
    A l’estiu ens banyàvem a la piscina de la Josefa. En realitat era una petita bassa de mig metre d’alçada, just perquè la canalla hi poguéssim xipollejar, situada al bell mig del pati de llums. A manera de banyador, a mi em van comprar unes calces negres que també em servien per jugar a fer de Tarzan. Acabat de sopar, si la nit era xafogosa, anava amb els pares a prendre la fresca a l’avinguda. Allí, l’aire hi corria més que al nostre carrer estret. Mentre els grans feien petar la xerrada tot formant rotllana amb les cadires, nosaltres jugàvem i també miraven embadalits aquells cotxes grans i negres que passaven de tant en tant. Aviat en proliferarien uns altres, però, més petits, arrodonits i pintats de gris, que anomenarien Sis-cents; a casa compraríem un televisor i ja no hi hauria més nits a la fresca de l’avinguda; a mi em sortirien pèls als genitals. Barcelona i jo canviaríem al mateix temps.
  • LA CUCA
    kefas | 08/11/2022 a les 23:02
    Val, Joel, val, no ho repeteixis més, ens ha deixat la Cuca. Ho he entès bé. I no t'ho agafis tant a la tremenda que estava molt fotuda, ja ho saps, i estava cantat que havia de passar. Sé que per tu és molt fort, que t'havies embolicat amb ella quan estaves amb la Montse i que va ser dur quan ho vàreu deixar perquè et va dir, o ella o jo i tot i que n'estaves molt penjat, vas trencar. Et dic que ja ho he entès, noi. I saps on la porten i a quines hores hi seran? Perquè encara devia estar amb aquell company de bufet que varen enviar de Madrid, oi? Era un perla aquell nano. Molta vèrbola i a l'hora dels fets, un puto bunyol. Però m'han dit que la va cuidar fins al final, que quan estava a pal·liatius hi anava cada dia. Escolta i la feina, què? T'han fet fix o encara hi vas per projectes? Sí? Bona notícia, així podràs treballar des de casa i t'estalviaràs unes quantes hores de pudor de gent. Si, la feina està fotuda, t'ho compro, però almenys no hem d'anar a llaurar rocs com els nostres avis. I de les titis, què?, no em diguis que no estan més bones que en aquell temps! Ara no es pot dir gaire alt això, que llavors et surt la lesbiana de torn que t'amenaça amb el foc del jutjat. El que volen aquestes és eliminar la competència, està clar. Bé, tallo perquè haig d'anar a buscar els nanos a escola i portar-los a piano i a karate. Ja em diràs tu que en faran aquesta canalla de tocar el piano quan siguin grans. Els hauríem d'ensenyar a tocar-se els ous, que els farà més profit. Què dius!. Sí, està clar, la Jana també en té d'ous, i més que el Job. On eres tu quan fèiem el curset de reproducció humana? Xau, nano! Si ens veiem al vela tori, t'explicaré la moguda que vàrem tenir diumenge passat. Guai de veritat.
  • Caçant a ciutat
    TerricheT | 09/11/2022 a les 10:43
    Solitaris carrers, tribus urbanes campen disperses arreu. Gossos salvatges i senglars s'han fet amos de la nova normalitat dels carrers de les velles urbs que els seus avantpassats van construir. Civilitzacions que han anat caient, com castells de sorra a la vora de les ones del mar. I el seu estimat mar ha guanyat terreny, moltes ciutats han desaparegut, i de les que queden, la majoria dels humans en fugen. Ara és casa nostra.
    Algunes ens hem fet fortes entre les seves runes, en el fons ens sentim més segures que no pas en els camins. Ens cal viure atentes a qualsevol cantonada fosca, ombrívola.
    La vegetació creix dia rere dia, el vertigen de la natura ens aclapara. Les nostres acòlites van armades amb arcs i fletxes, matxets, catanes… no és fàcil trobar perdigons, s'han esgotat, i fabricar-los està lluny de les seves actuals possibilitats tecnològiques defensives. A la nostra societat compartida ens hem tornat caçadores, i per sort, no ens falta carn de caça.
    Les gates i els gats hem modificat el nostre comportament. Sempre hem sabut defensar el nostre territori. En aquests temps de nova fundació social, hem creat una simbiosi curiosa amb algunes humanes solidàries, on com sempre, són els nostres criats. Ho acceptem totes, elles i nosaltres. Convivim, intentem tirar endavant una nova societat, però ens cal eliminar aquella plaga que encara persisteix, cada cop més feble, dels humans mascles prepotents i homòfobs. Aviat els podrem tenir captivats en reserves, de fet, ens calen.
    Ara mateix són fàcils de caçar i la seva carn a nosaltres ens és molt nutritiva, única cosa positiva, ja que fora d'això, no tenen gaire enteniment. Queda clar que els nostres humans domesticats no en mengen, ens la preparen molt bé, això sí. A les humanes alfes els fa fàstic, i els seus acòlits fan com elles. Millor, més carn per a nosaltres.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: