RepteClàssic DCCLXXXV : L'estranger. COMENTARIS I VEREDICTE.

Abans que res, dir-vos que vaig donar catorze dies de temps, perquè he estat fora de casa diversos dies i em volia donar temps de llegir amb calma i fer els comentaris.
El tema ha donat de si, malgrat hi ha igual nombre de relats dins i fora de concurs .I tots amb diferents punts de vista. Esperem que quan acabi l’estiu el Repte Clàssic i el fòrum en general, s’animi.



1.-L'Estrangeria volguda (Aleshores)



L'Estrangeria és un estat; senyalar-se, en seria un cas. De vegades no s’hi pot fer res, és talment com ser esquerrà, se’n neix i tot es mira ja des d’aquesta òptica. Ser esquerp, gat escaldat et condueix a un estat de persona estranya que no es refia, ni agafa confiança, ans al contrari finalment es pot complaure i cercar aquest senyalar-se, un, per donar-se importància, per reforçar-se internament, dos, per cercar la unió amb altres estranys que pul•lulin. Una associació al marge de la multitud, a la contra. Jo em penso que va ser aquest el motiu pel qual vaig fer un comentari crític sobre les vacunes en el grup del mòbil: de seguida l’Administrador em va amonestar amb amenaça de baixa temporal d’una setmana. No és que porti la contrària perquè sí, també m’ho crec, si no, no valdria; és un estat de cerca de la contradicció, de cercar tres peus a gat o gos. També hi ha un voler ser el primer i l’únic en saber o ser quelcom. Feia preguntes al grup d’història per la gent gran de la Uni, amb les que em quedava sol, amb el Profe descol•locat, també. No podria ser normal, en lloc d’hipercrític. A RC sempre cercant de filar més prim que ningú. La soledat de l’estrany. També vaig ser estudiant antifranquista quan encara no es portava; em vaig guanyar que vinguessin a preguntar per mi, però ja no hi era a casa. Però, si no ets guapo, ni simpàtic, ni intel•ligent, què et queda sinó ser contestari? Sempre em vaig preguntar que tenia jo per a què la padrina m’estimés, si era més aviat estrany.

Ara, ser estrany, estranger, sense voler-ho, sí que és una creu, de debò, no conèixer els costums, rebent clatellots a cada pas.

Ser estranger, sense ser-ho, sinó com aquell que neix esquerrà. Potser no trobar-te mai a gust en cap grup d’opinió o de costums. És una manera de sentir-te estrany, que jo conec. Però, si no ets guapo, ni simpàtic, ni intel•ligent, què et queda sinó ser contestari ?
M’ha agradat aquesta manera que tens de plasmar l’estrangeria, perquè potser és més una manera de viure en el món, que no pas de pertànyer en un o altre país.
La teva manera d’escriure , a mi de vegades, se’m fa una mica enrevessada, malgrat normalment sempre connecto amb el què expresses.
No és senyalar sinó assenyalar !!!
2.-On est tous l'étranger de quelqu'un"

Havies establert conversa amb aquell jove senegalès quan s'oferí a fer-te una foto davant un surtidor d'una plaça turística, observant que feies ganyotes de disgust amb els resultats dels selfies. Se us van omplir els peus d'una multitud de formigues feinejadores, deleroses d'enfilar-se a les vostres sandàlies de preu i materials tan diferents. Les vareu treure, rient. El vas convidar a prendre alguna cosa. El noi no disposava de diners, encara que s'allotgés en un hotel. Feia uns mesos que una bona colla com ell s'hi estaven. Els havien ubicat allà, vinguts d'Alemanya. Anar-se'ls passant, vas pensar.

Tu parlaves un francès macarrònic que, precisament aquells dies, per motius laborals, t'entestaves a treure'n el rovell, després d'haver substituït aquesta llengua, feia dècades, degut a nous costums escolars, per l'anglès.

Com costava recordar i pronunciar el nom del noi que tenia la mateixa edat que el teu fill universitari.

-Je veux un travail, je veux un salaire. Peux-tu m'aider?

Gens fàcil, sense papers. N'havia passades quatre per assolir Europa i potser no li serviria de res. Imaginar que el teu fill hagués protagonitzat el que aquell noi havia patit et feria l'ànima. Vas mirar-te'l com feia l'últim glop de la tònica.

Llavors li vas dir, amb el teu francès en recuperació, que esperaves que el que desitjava es fes realitat. Vas concloure llegint-li una frase del llibre que tenies a la tauleta de nit, 'Les enfants de la liberté', de Marc Levy.

-On est tous l'étranger de quelqu'un.

I vas afegir:

-C'est toi qui m'a aidé.

Us vareu abraçar i cap estrangeria no existia.



Ens presentes una trobada amb una persona ben diferent a tu, de país, color, llengua. Ho encapçales amb una frase que m’ha agradat molt “Tots som estranys d'algú". L’estranger migrant, que l´únic que demana és feina i amb el que tu empatitzes imaginant-te el teu fill.
El final és magnífic: cap estrangeria no existia. Alguna cosa els ha unit per sempre.
I és que hi ha diferents maneres de sentir-te estranger. Si ets pobre és encara més dur.
• Hi ha algunes faltes d’ortografia o de clicar: sortidor, vàreu. El corrector va bé, per pal•liar aquestes distraccions.


3.-No pas en terra estranya!

El tren va entrar a la gran estació de la gran ciutat. Final de trajecte? Encara no era pas al seu destí. Hauria d’agafar un bus i anar país amunt, cap al nord on tot és verd i humit i el mar brama emprenyat per la força del vent, espetegant a la costa.
Havia travessat un continent sencer i part d’un altre i un mar fosc i inhòspit, encalçant un somni. Volia conèixer la terra dels seus avantpassats, però per damunt de tot volia trepitjar on havia trepitjat el seu pare. El pare que no va conèixer mai.
Va baixar del tren i tot li va ser estrany. Venia d’un lloc on la llengua era una altra i sabia que també els costums. Els carrers, els edificis, la gent, el color del cel… una multitud de sentiments i d’idees el van dur a dubtar d’allò que estava fent.
Tothom havia volgut dissuadir-lo. Li deien que no calia anar enlloc, que què anava a buscar tan lluny de casa, que casa seva era on havia nascut i viscut sempre, però la seva dèria no va tenir aturador i ara era, allí, ben sol i mig perdut, en territori desconegut.

Quan va arribar l'autobús s’hi va enfilar i comprà un bitllet fins al final del trajecte.
La veritat és que no sé on vaig, es deia.
Volia arribar a un indret del qual només en sabia el nom. No l’havia vist als mapes i ningú li sabia donar raó d’on podia ser.
Va baixar a la parada d’un llogaret perquè li va cridar l’atenció. Li va agradar el que veia per la finestra. Va ser un rampell.
Hi havia una fonda i va demanar una habitació i alguna cosa per sopar.
A la taula uns estalvis de paper molt acolorits feien d’estovalles. Mentre esperava que el servissin se’ls mirava i repassava tot de rètols que hi havia dibuixats i… allà estava el nom que buscava!
D’una revolada es va alçar i es va dirigir a la cuina on una dona de molts anys pelava patates. En entrar es va mirar aquell estranger que, tot i ser-ne, parlava la seva llengua i molt alterat li feia un munt de preguntes.
I ella li va explicar tot el que volia saber. Els records i la memòria de l’anciana li van obrir el món i el camí al seu destí.
Fer camí per buscar els seus orígens. Ben explicades totes les trifulgues fins que arriba a una dona que pela patates i li explica tot el què vol saber. Em fa pensar en una persona adoptada que emprèn el camí per saber la història dels seus avantpassats, pel lloc on havia caminat el seu pare. Som del lloc on hem nascut i viscut sempre o del lloc d’on venen els nostres ancestres?
Hi ha persones que tenen aquesta necessitat perquè alguna cosa dintre seu els empeny. Com el protagonista del teu relat.
( Hi ha un tema que em genera un dubte. Dius que allà on va tenen una llengua diferent, però en canvi ell parla la llengua de la dona. L’ha après abans de fer el camí?)
•
4.- Estranger, estrany o desconegut? (versió definitiva)

"The Stranger" de títol original, estrenada a Espanya com "El extraño" i "El desconegut" en la versió doblada al català, aquest film, dirigit i coprotagonitzat per Orson Welles en 1946, no és una obra mestra com "Ciutadà Kane" (1941) o "Touch of Evil" (1958), estrenada aquí com "Sed de mal", i no esmento "El tercer home" (Carol Reed, 1949) perquè s'ha especulat massa sobre hipotètiques recomanacions de Welles a Reed, més enllà de la seva participació com a intèrpret. Diguem que està a l'altura de "Els magnífics Amberson" (1942) o "La dama de Xangai" (1947), i té en comú amb aquesta darrera un final dels que no s'obliden: sense ser tan impactant com l'escena de la trencadissa de miralls, la mort del dolent, enfilat per l'espasa d'una figura del rellotge de la torre, també deixa empremta. Si més no, jo encara hi pensava quan, havent sortit de la Filmoteca, anava per la Rambla de Raval, de retorn a casa. Poc concorreguda en aquella hora, els plans del protagonista travessat per l'espasa es fongueren amb la d'imaginaris lladregots amb navalla, que podien aparèixer a qualsevol cantonada dels carrerons per on havia de passar abans no arribés a la retícula civilitzada de l'Eixample.

Com que tenia la família a fora, d'estiueig, algun vespre, havent sopat, feia cap a l'última sessió de la Filmoteca, que oferia un cicle sobre Orson Welles. Les havia vistes gairebé totes, però feia temps i em venia de gust tornar-les a veure. El títol em tragué del cap l'espasa i la navalla i em dugué a reflexionar sobre la condició d'estranger: aquella part del Raval era habitada sobretot per pakistanesos; de turistes se'n veien alguns de dia, per la proximitat dels megatransatlàntics ancorats al Port, tot i que era a Les Rambles i al Barri Gòtic on eren multitud. Molts visiblement borratxos, era curiós adonar-se de la força dels costums: podent beure vi del bo, que mai no prendrien a casa, la majoria optava per la cervesa.

Estava pensant si hi tornaria l'endemà o no, a la Filmoteca, i ja era davant de casa. Pel camí havia vist uns quants borratxos estesos a terra, però vet aquí que n'hi havia un pràcticament travessat al portal, de manera que haguí de passar-hi pel damunt per poder obrir. Un cop al vestíbul, en girar-me per acompanyar la porta i no fer soroll, el fals borratxo, palplantat, m'amenaçava amb una navalla.
Estranger, estrany o desconegut? (versió definitiva)

"The Stranger" de títol original, estrenada a Espanya com "El extraño" i "El desconegut" en la versió doblada al català, aquest film, dirigit i coprotagonitzat per Orson Welles en 1946, no és una obra mestra com "Ciutadà Kane" (1941) o "Touch of Evil" (1958), estrenada aquí com "Sed de mal", i no esmento "El tercer home" (Carol Reed, 1949) perquè s'ha especulat massa sobre hipotètiques recomanacions de Welles a Reed, més enllà de la seva participació com a intèrpret. Diguem que està a l'altura de "Els magnífics Amberson" (1942) o "La dama de Xangai" (1947), i té en comú amb aquesta darrera un final dels que no s'obliden: sense ser tan impactant com l'escena de la trencadissa de miralls, la mort del dolent, enfilat per l'espasa d'una figura del rellotge de la torre, també deixa empremta. Si més no, jo encara hi pensava quan, havent sortit de la Filmoteca, anava per la Rambla de Raval, de retorn a casa. Poc concorreguda en aquella hora, els plans del protagonista travessat per l'espasa es fongueren amb la d'imaginaris lladregots amb navalla, que podien aparèixer a qualsevol cantonada dels carrerons per on havia de passar abans no arribés a la retícula civilitzada de l'Eixample.

Com que tenia la família a fora, d'estiueig, algun vespre, havent sopat, feia cap a l'última sessió de la Filmoteca, que oferia un cicle sobre Orson Welles. Les havia vistes gairebé totes, però feia temps i em venia de gust tornar-les a veure. El títol em tragué del cap l'espasa i la navalla i em dugué a reflexionar sobre la condició d'estranger: aquella part del Raval era habitada sobretot per pakistanesos; de turistes se'n veien alguns de dia, per la proximitat dels megatransatlàntics ancorats al Port, tot i que era a Les Rambles i al Barri Gòtic on eren multitud. Molts visiblement borratxos, era curiós adonar-se de la força dels costums: podent beure vi del bo, que mai no prendrien a casa, la majoria optava per la cervesa.

Estava pensant si hi tornaria l'endemà o no, a la Filmoteca, i ja era davant de casa. Pel camí havia vist uns quants borratxos estesos a terra, però vet aquí que n'hi havia un pràcticament travessat al portal, de manera que haguí de passar-hi pel damunt per poder obrir. Un cop al vestíbul, en girar-me per acompanyar la porta i no fer soroll, el fals borratxo, palplantat, m'amenaçava amb una navalla.

Joan, en els teus escrits demostres una gran cultura, tan en matemàtiques, en literatura com en cinema. Però, al meu parer, en aquest relat fas una introducció massa llarga, si el que volies és posar èmfasi amb l’espasa de la pel•lícula que et porta a una hipotètica navalla que et pot assetjar i com al final es fa realitat aquesta por. Descrius, de passada, un indret inhòspit per a tu. La descripció es limita a dir que habitualment hi viuen paquistanesos i turistes borratxos. Que això et porti a pensar en els estrangers crec que es una descripció molt pobre i inexacte. En el Raval, hi conviuen gent nouvinguda de diferents ètnies i gent de tota la vida i la borratxera no és el principal problema, si de cas drogues d’altre mena, amb narcotraficants que s’aprofiten de la situació. És també un barri molt ric en artistes i gent de vida alternativa, ple d’associacions culturals i reivindicatives. Malauradament, com en tot Barcelona, hi ha indigents que dormen al carrer. Seria més ric que descrivissis la diversitat de tot l’entorn, i perquè, com que presumeixo que és de nit, aquest ambient junt amb el record de la pel.licula et porta a aquesta intranquil•litat.
Així, que reduint la primera part i desenvolupant millor la segona, crec que t’hagués quedat un relat més rodó.
No em queda clar qui és l’estranger : els paquistanesos, els turistes, tu?
Gràcies a tots per participar. Dono per guanyador el relat de Aleshores. Així que ara et toca a tu convocar i organitzar el nou repte.