RepteClàssic DCCLI " ELS ARBRES NO ENS DEIXEN VEURE EL bOSC"

No són les mates.

El primer dia de classe li semblà que Domènec, aquell noi rodanxonet, tenia problemes de comprensió, com molts que se n’havia trobat a la seva assignatura, Matemàtiques de segon d’ESO. Confirmada aquesta impressió al cap d’una setmana, quan dilluns sonà el timbre per a l’esbarjo al pati li demanà que es quedés un moment, perquè volia parlar amb ell. Li proposà quedar-se a classe la mitja hora d’esbarjo, dos cops a la setmana, per repassar amb ella la matèria explicada. I la sorprengueren dues coses: que a Domènec no l’importés quedar-se a classe —talment semblava que ho preferís a sortir al pati— i que demostrés una capacitat de concentració que a classe no tenia —sempre mirant de cua d’ull els seus companys— i una intel·ligència lògic-matemàtica fins i tot superior a la mitjana.

Passaren setmanes i un dia de repàs Domènec li preguntà si podia autoritzar-lo a quedar-se a classe la resta de dies, per repassar la lliçó ell solet. Li respongué que ho consultaria al cap d’estudis, però la veritat és que se’n va oblidar i Domènec ja no s’atreví a insistir. Sí que li semblà que els companys li feien el buit, ningú se li asseia a prop i a ell cada cop se’l veia més neguitós. Però no li concedí importància i seguí amb aquelles sessions de reforç, que a fi de comptes era el que li competia. Fins que un dia Domènec, que mai no havia faltat a l’institut, no comparegué.

A l’endemà tothom es feia ressò de la notícia: Domènec s’havia precipitat al carrer des d’un balcó de casa seva, un sisè pis; havia estat a primera hora del matí, just quan havia de marxar cap a l’institut, amb la motxilla ja preparada. A classe, les bancades de la zona on seia encara es veien més buides, sense ell; a diferència del murmuri habitual, el silenci era absolut i les paraules de la professora sonaven com unes exèquies. Fins que també ella emmudí: com havia estat tan cega, sense adonar-se del problema que patia Domènec, que no eren les matemàtiques sinó l’assetjament dels seus companys!

Cada vot és un arbre i la democràcia el seu bosc. Quan Jaume T. Corda va dir-ho, afegí una frase que m'ha marcat per sempre: "Però entre gent intel·ligent no hi ha ningú que..." Va deixar-ho aquí. La frase era tan transcendent que el va buidar, el va deixar sense ànima i es va quedar immòbil, amb un posat de mòmia asteca que talment semblava que s'hagués mort. Vaig haver de pessigar-lo per confirmar que no havia marxat.
Des de llavors no he votat més. Mai he tornat a mirar una persona sense veure-li el vot enganxat a la seva ànima. I mira que procuro no fer-ne cas, però la meva curiositat és tan forta que no me'n puc estar d'intentar veure'l millor. L'altre dia vaig trobar una senyora, elegant, i de possibles, que portava un vot vermell. Comunista, vaig pensar. Mi vaig dirigir, amable i excitat: "Senyora, vostè és desafavorida o en risc d'exclusió?" "Sóc empoderada, masclista de merda del patriarcat!" Em va llençar entre una renglera de dents perfectes salvaguardada per un parell d'ullals imponents. Una altra vegada vaig veure un vot blau enganxat a l'ànima d'un presumpte pagès de Cubelles. M'hi vaig acostar amb prevenció. Tenia les mans rústegues i la cara colrada pel sol. Aquest és autèntic, un tros de terra, vaig pensar. Li vaig dir, "Senyor, estic amb vós en la defensa de la terra" Em va mirar estranyat i, amb un to clarament despectiu va contestar, "Vaja, un integrador del foment de la cohesió social. No ets pas del Barça, també? "
Ho vaig deixar córrer. Estic desfasat. Sempre havia cregut que el bosc de la democràcia servia perquè els pobres intentessin deixar de ser pobres i els rics continuessin essent rics. Ara, amb tantes menes d'arbres, ai, vull dir vots!, no aconsegueixo trobar el meu bosc de la democràcia. Enlloc.

El nen va quedar bocabadat davant el bedoll que li passava deu metres. Enretirava el cap enrere per poder veure la copa que se li feia inaccessible. No havia vist abans cap arbre com aquell. Coneixia els pins, els avets, les alzines i els roures i també algunes plantes silvestres que havien estudiat a l’escola i havia pogut tocar quan anaven d’excursió amb per la muntanya amb l’esplai. Però cap com aquell arbre, que se li figurava un gegant alt i estilitzat amb les cames llargues. Li van venir ganes de tenir una conversa amb ell. Li volia dir que estava content d’haver-lo conegut. Que a la seva terra no coneixia cap arbre com ell i que era una sort està ara al seu davant. Mentre encantat li estava enraonant va sentir la veu del seu pare que li deia: Miquel, comencem l’excursió. Travessarem el bosc fins arribar al llac.

I així es va trobar dins d’una zona obaga, rodejat de trons esvelts, on minvava la claror que abans havia il·luminat l’esplanada. Sentia la remor de les fulles i el tremolor de l’aire que es colava pels passadissos que havien formats els bedolls alineats com soldats en formació. Tenia l’estranya sensació de sentir-se atrapat i una dèbil necessitat de no sentir-se sol. Per això va córrer a agafar la mà del seu pare i així va anar caminant al seu costat fins arribar a la fita.

Aleshores va entendre la dita que havia sentit alguna vegada però la va capgirar. Es va dir que ell no voldria que la fressa del bosc li fes oblidar aquell arbre que l’havia embadalit.

(millor així)

El bedoll


El nen va quedar bocabadat davant el bedoll que li passava deu metres. Enretirava el cap enrere per poder veure la copa que se li feia inaccessible. No havia vist abans cap arbre com aquell. Coneixia els pins, els avets, les alzines i els roures i també algunes plantes silvestres que havien estudiat a l’escola i havia pogut tocar quan anaven d’excursió per la muntanya amb l’esplai. Però cap com aquell arbre, que se li figurava un gegant alt i estilitzat amb les cames llargues. Li van venir ganes de tenir una conversa amb ell. Li volia dir que estava content d’haver-lo conegut. Que a la seva terra no coneixia cap arbre com ell i que era una sort està ara al seu davant. Mentre encantat li estava enraonant va sentir la veu del seu pare que li deia: Miquel, comencem l’excursió. Travessarem el bosc fins arribar al llac.
I així es va trobar dins d’una zona obaga, rodejat de trons esvelts, on minvava la claror que abans havia il·luminat l’esplanada. Sentia la remor de les fulles i el tremolor de l’aire que es colava pels passadissos que havien formats els bedolls alineats com soldats en formació. Tenia l’estranya sensació de sentir-se atrapat i una dèbil necessitat de no sentir-se sol. Per això va córrer a agafar la mà del seu pare i així va anar caminant al seu costat fins arribar a la fita.
Aleshores va entendre la dita que havia sentit alguna vegada però la va capgirar. Es va dir que ell no voldria que la fressa del bosc li fes oblidar aquell arbre que l’havia embadalit.

València, 28 de maig.

Aquell valencià votant de Compromís no havia volgut començar a marejar-se amb els sondejos d’opinió de les vuit del vespre, sintonitzant el programa especial d’eleccions que feien a La 1. S’havia promès a si mateix engegar la tele a les nou, com sempre, per veure les notícies de TVE, que aquell dia només s’emetien per 24h. Havent sopat i fregat plats, llavors sí: s’asseuria a la butaca a les deu, però no pas per veure una pel·li sinó el programa especial, que a aquella hora suposava que ja començaria a informar sobre vots escrutats; i si s’albiraven resultats favorables, treuria de la nevera l’ampolla de cava que li havia sobrat de Cap d’Any.

No va trigar a treure-la i obrir-la, perquè, encara que el percentatge de vots escrutats era minso, semblava que Compromís mantenia els 10 regidors de l’Ajuntament de València i els 17 diputats a les Corts Valencianes, i el PSPV-PSOE fins i tot millorava resultats. I, com que el cava li produïa modorra, se n’anà al llit.

A l’endemà, però, reconegué que s’havia precipitat. Sortint de casa anà a la boca del Metro on habitualment repartien 20 minutos, prengué un exemplar i els titulars a primera plana l’impactaren com una bufetada: "Vuelco total: el PP doblega al PSOE" i "Mazón y Catalá se imponen a Puig y Ribó". Si s’hagués esperat a un escrutini més avançat i significatiu hauria assolit certa visió de conjunt, adonant-se de com l’ensulsiada de Ciudadanos havia representat una gens negligible transferència de vots al PPCV.

Endut per la il·lusió de revalidar allò que era excepció i no regla —els governs progressistes d’Ajuntament i País—, havia donat per gairebé definitives dades parcials que s’allunyaven d’una realitat no per trista menys tossudament real: que tant a la ciutat de València com al País Valencià —oficialment, Comunitat Valenciana— eren majoria els qui no anhelaven altra cosa que seguir oferint noves glòries a Espanya, com arrenca l’Himne Regional, i per als quals la llengua autòctona era una singularitat rància, que feia camperol, i el folklore tipus Falles o Moros i Cristians l’expressió més genuïna de valencianisme.

L'art de fer que el bosc no t'espatlli un bon arbre o l'art de fer-se i fer trampes

Havia estat aparentment d'acord en vendre per cobrar tots l'herència com a bons germans, però alguna cosa no li quadrava. Hi havia alguna ferida passada, alguna equació de segon grau sense resoldre; algun greuge amagat incomprensible per la resta, que li impedia de pensar complir allò que havia dit. I tanmateix vendre era allò que li convenia igual que a la resta: els preus baixaven.

"Compreu-me la meva part" havia dit inicialment a través d'un advocat que (per sort) havia contractat i a qui va haver de pagar de form individual. Ho feu després d'haver sobrevalorat l'herència, cosa que vam acceptar per tal de no retardar més els tràmits.

Desprès va voler trobar un bon llogater per tal de llogar una propietat, a la qual podia accedir plenament en la part que li corresponia però que de cap manera no volia compartir, i que lògicament vam desestimar atès que allargaria molt el temps de poder vendre les propietats comunes. Ras i curt, no podia ser una persones més com les altres; hi era només per altes missions!

Era clar que en tot allò no hi havia res d'objectiu (ni de solució) sinó que ractava de localitzar l'arbre més gran possible per tal d'enganyar-se i tapar el bosc.

Va ser un temps després que vam poder parlar amb motiu d'una trobada familiar i li vaig poder dir en persona tres coses: que la seva supèrbia no coneixia límits i li era molt perniciosa, que tot s'ho feia venir bé i que s'enganyava.

Però tot va ser en debades, les paraules no resolien els seus dubtes interns. Un cosí germà em va acabar d'obrir els ulls. Li va dir-li (o recordar) davant meu, 65 anys després: tu feies trampes jugant a les cartes: ho tenia fresc el cosí!

Vam deixar que el temps o bé refredés la situació o que acabés fent la seva tasca definitiva. Tenia també qualitats, és clar!, però molt esbiaixades al seu favor.