RepteClàssic DCCCVII "BON VENT I BARCA NOVA"

Estic fet una merda: he tornat a beure en excés i a fumar, estic en números vermells, alguns amics m'han deixat i a la feina m'han amonestat per absentisme i sort tinc que no m'hagin acomiadat. D'una iniciativa nímia, com asseure'm a esmorzar davant d'una desconeguda, se n'ha derivat un seguit de fets que han acabat arruïnant-me la vida, però serà millor que comenci pel principi.

La vaig conèixer accidentalment en un circuit turístic en autocar i, a partir d'aquella primera decisió d'acceptació, tot va ser deixar-me dur dòcilment. Semblava una bleda però els meus amics la van clissar de seguida, i els més íntims em van avisar que, de bleda, res: que era una gata maula.

Des de la perspectiva d'ara em pregunto com no me'n vaig adonar, d'això, i l'únic que se m'acut és que ja n'estava enfigat fins i tot abans de gitar-nos per primera vegada: és allò que en diuen enamorament, un estat de neurosi que altera la percepció de la persona que s'ha convertit en centre de la nostra existència. I quan l'embadaliment va remetre, ja era tard perquè estava del tot atrapat en una dinàmica que no sabia com aturar. Darrere d'aquella dona idealitzada sols hi havia una marmota que contínuament em sotmetia a xantatge emocional: si no li duia el desdejuni al llit; si no li alabava aquells dinars a base de menjar preparat, escalfat al microones; si no aprovava les seves compres compulsives; si no la fornia de més diners per seguir-les practicant; si no m'avenia a empassar-me amb ella aquells programes teleporqueria, quan arribava de la feina, per tenir tema de conversa a l'hora de sopar; si no endevinava que havia anat a la perruqueria, que duia una nova bata de seda o que a la vitrina hi havia una altra figureta de Lladró, és que no l'estimava prou. Però el més terrible era que m'havia deixat vèncer per la rutina i m'havia tornat un addicte a aquella marmota.

És per això que, quan se n'anà, el món em va caure al damunt. Havent tocat fons i havent-me faltat valor per posar en pràctica la idea del suïcidi, que durant unes setmanes em rondà pel cap, només quedava una alternativa: arrencar-me-la del pensament, com si mai no hagués existit. I en aquesta empresa estic, confiat que el pas del temps jugarà a favor meu. Així que bon vent i barca nova.

Gatamansa
Queda’t a dalt de l’arbre gata-mansa, deixa tranquils els ratolins. Què volen els ratolins?, unes engrunes i prou, uns quants grans de blat. No li dugueu cap escala germans: ja saltarà si vol o vindrà el senyor batlle o batllessa, o, directament, l’amo de la sitja a treure’t de l’embolic, si de cas. Prou que li interessa a aquest de mantenir l’ordre entre els ratolins.


«Ratolins negres, ratolins blancs, tant se n’hi dona...» com deia l’enviat pels amos. Bé ell deia «gat negre, gat blanc, és igual, mentre sàpiga aconsigar els ratolins». I que bé que parlava el senyor «Porconsiguiente» i el seu ajudant «Pau_Mahler» . Ara ja no calen tan bons sofistes, van de cara, com a les pelís dels EUA, quan el dolent ja sap que té les de guanyar i el precipici s’endurà per sempre al bo i li calciga els dits que s’aferren desesperadament al marge. Aleshores, de darrere se sent un tret: aquell amic que semblava haver mort recupera la pistola, la núvia que acaba d’arribar al galop li fa un cop de coltell (bé si és la núvia no serà cop de coltell que és poc elegant i impropi, li farà una empenta, o ell sol davant la sorpresa, relliscarà i es precipitarà- el dolent-al buit. Després ells dos s’abraçaran al marge mateix del precipici sense més esperes ni dilacions i la càmera s’allunyarà i sortirà «The End» (per què malgasten dues paraules aquesta gent per dir Fi?, és quelcom que no s'entén)


Doncs, sí!, queda’t allà gata-mansa, per Ripoll o per allà on vulguis, que els ratolins, blancs o negres, ja ens sabrem espavilar. No ens menjarem tota la collita i deixarem prou llavor per l’any vinent. Els gats que tornin al bosc o a roncar a la falda els humans que tenen el pinso assegurat, des d’ara.


Tot, tot menys aquesta prosa suada amb to de púlpit antic que de primer sona entenimentada, però que al cap d’un moment esgarrifa a tothom, per la seva pudor suada de mort: al woke, al pijiprogre, al gauchedivin i a qualsevol persona de bé. Sí que primer de tot expulsin al predicaire dels discursos. O bé que els deixin coent-se en el seu discurs, insuls.

Busco a spotify la cançó de l’Ovidi: ‘Au adéu, comença el meu comiat de tot el temps passat, bon vent i barca nova’, per entrar de ple en el significat més assertiu d’aquesta dita tant nostra que combina perfectament un vent amable i una barca nova de trinca per començar de nou.

Amb la mateixa connotació però amb paraules malsonants, trobem expressions que en alguns moments d’enuig ens podem deixar més satisfets com ‘ves a pastar fang i deixa’m amb pau’, ‘mal llamp et parteixi’,‘no et vull tornar a veure ni en pintura...’

Com que sempre m’he sentit militant de la lliga del bon mot, quan algun fet em fa enfurismar, em decanto més per la dita del bon vent i barca nova.

Una vegada però no va ser així. Tot i els anys passats, ho recordo perfectament. Havia anat a fer d’au-pair a Londres. Desprès d’un parell de mesos d’estar al càrrec amb una paciència infinita d’un parell de nens malcriats, vaig pensar que tot tenia un límit. Els pares no estaven gaire per ells i quan una vegada davant el meu astorament el pare els va castigar amb fuetades de cinturó, vaig començar a buscar seriosament una altra família.

A l’agència de col.locació van voler saber logicament referències meves i Mrs Klapholz, com podria oblidar el seu nom? en contes de dir-los que els seus fills eren complicats, em va deixar el més galdosa possible dient-los que no sols no servia per cuidar nens, sinó que, va afegir per més ‘inri’, dubtava que servis per fer qualsevol altre tipus de feina. Vaig sortir literalment traient foc pels queixals. Mai m’havia sentit tant injustament tractada. Recordo de tornada a la casa anar repassant mentalment el reguitzell d’insults que feia poc un professor d’anglès amb flema típicament britànica, ens havia ensenyat a requeriment nostre. No eren insults suaus per cert. Que volien guerra, la tindrien… Mild wind and a new boat? Si home, com si aquells desgraciats ho haguessin pogut entendre.

Em vaig desfogar com mai ho havia fet. En un parell de dies vaig fer les maletes i amb la porta encara oberta, els hi vaig deixar anar finalment en català l’ ‘Ai adéu,comença el meu comiat bon vent i barca nova’ davant la seva cara de desconcert . El dir-los-ho em va ajudar a calmar-me. Vaig anar a casa uns bons amics. Aquests feliçment em van ajudar a trobar una nova família i començar de nou.

Busco a spotify la cançó de l’Ovidi: ‘Au adéu, comença el meu comiat de tot el temps passat, bon vent i barca nova’, per entrar de ple en el significat més assertiu d’aquesta dita tant nostra que combina perfectament un vent amable i una barca nova de trinca per començar de nou.

Amb la mateixa connotació però amb paraules malsonants, trobem expressions que en alguns moments d’enuig ens poden deixar més satisfets com ‘ves a pastar fang i deixa’m amb pau’, ‘mal llamp et parteixi’, ‘no et vull tornar a veure ni en pintura.
..’
Com que sempre m’he sentit militant de la lliga del bon mot, quan algun fet em fa enfurismar, em decanto més per la dita del bon vent i barca nova.
Una vegada però no va ser així. Tot i els anys passats, ho recordo perfectament.

Havia anat a fer d’au-pair a Londres. Desprès d’un parell de mesos d’estar al càrrec amb una paciència infinita d’un parell de nens malcriats, vaig pensar que tot tenia un límit. Els pares no estaven gaire per ells i quan una vegada davant el meu astorament el pare els va castigar amb fuetades de cinturó, vaig començar a buscar seriosament una altra família.

A l’agència de col.locació van voler saber logicament referències meves i Mrs Klapholz, com podria oblidar el seu nom? en contes de dir-los que els seus fills eren complicats, em va deixar el més galdosa possible dient-los que no sols no servia per cuidar nens, sinó que, va afegir per més ‘inri’, dubtava que servis per fer qualsevol altre tipus de feina. Vaig sortir literalment traient foc pels queixals. Mai m’havia sentit tant injustament tractada. Recordo de tornada a la casa anar repassant mentalment el reguitzell d’insults que feia poc un professor d’anglès amb flema típicament britànica, ens havia ensenyat a requeriment nostre. No eren insults suaus per cert. Que volien guerra? la tindrien… Mild wind and a new boat? Si home, com si aquells desgraciats ho haguessin pogut entendre…

Em vaig desfogar com mai ho havia fet. En un parell de dies vaig fer la maleta i amb la porta encara oberta, els hi vaig deixar anar finalment en català l’ ‘Ai adéu,comença el meu comiat bon vent i barca nova’ davant la seva cara de desconcert . El dir-los-ho em va ajudar a calmar-me. Vaig anar a casa uns bons amics. Aquests feliçment em van ajudar a trobar una nova família i començar de nou.