REPTE POÈTIC VISUAL RPV 359: ESCALANT EL CEL

Ganàpia

Malgrat haver anat més enllà
de la murada d’una presó,
de la implacable duresa de la vida,
i tot i els núvols foscos que t'esperen,
hauràs pogut viure un lapse de temps
en què gairebé hauràs tornat a ser nena,
sense deixar anar mai la corda que et lliga
a l’enteniment, a la realitat.
Que ja mai ningú no et podrà prendre
aquesta joia de viure que va més enllà
de les convencions, de les aparences,
llaços darrere del teu estel juganer,
que només poden cobejar la teva tenacitat.

El cel a l’abast

Escales amunt s’albira el cel,
inabastable a simple vista,
quimèric fins i tot pels porucs.
A vegades, però, planer i tangible
pels intrèpids voladors d’estels
i els de fràgils avions de paper.

A mig camí entre somnis d’infant
i gosadia, enlairar-se vers el blau
esdevé tot un relat engrescador,
versemblant pels joves inquiets.

Tot i que el cel, l’olimp dels mites,
pot rememorar gestos de violència,
també acull romanços de fantasia,
faules seductores i apassionants.

Escales amunt i a cavall d’un estel,
la ment confiada dels més petits
els permet gaudir d’un cel a l’abast.

Ales de paper

Corre el nen amb ales de paper,
entre esglaons que volen cel amunt.
Un estel, com un crit suau de llibertat,
dansa entre núvols de tempesta i llum.

L’horitzó s’obre com una promesa,
el vent dibuixa rutes invisibles,
i cada passa és un somni que s’enlaira
per damunt del formigó i del silenci.

Hi ha un moment en què tot és possible:
l’ombra juga, el cos s’allibera,
i el temps s’atura per veure un vol
que mai no es vol acabar.

Cada dia és un graó
que s'enfila cap a un cel
que sempre està a tocar
que sempre desapareix.

Com infants llencem estels
de llum per travessar
la barrera del dolor
i aconseguir l'alegria
sempre càlida
sempre fugaç
sempre miratge
del no-res.