Repte Poètic Visual 363 S'acosta la tardor VOTACIONS

Malalt de tardor

M’agrada caminar pels paisatges
que em recorden el pas del temps.
Primaveres embriagues de colors,
estius que el sol afaiçona al seu gust,
tardors que onegen penons de fulles
enduent-se els verds en un balanceig.

Llavors em plau meditar plàcidament
sobre l’esplendor i l’ocàs de les coses
sota la subtil ombra del brancatge nu.
I així, entre la discreció dels silencis
i el mormoleig de la brisa d’octubre,
malalt de tardor, em deixo anar
en el vol imprevisible de cada fulla.


Un nou cicle

A poc a poc la tardor s'apropa,
mentre les fulles ballen sense pressa
com si sabessin que el temps s’acaba.

El bosc respira un silenci rogenc i ocre,
on cada arbre acull en ses branques
la mirada del record d’un vell amic.

Tot sembla aturat sota el cel gris,
però al parc encara gronxa l’eco
de riures perduts a les muntanyes.

Perquè inclús en la quietud,
la tardor ens xiuxiueja una promesa,
el batec d’un nou cicle,
caure per tornar a créixer.


Sense títol

La vida és com el bosc,
formosa i amb perill.

El bosc imaginari
enganyós i obscur,
poc que és profund!
prò s'acaba.

Miratges que sorprenen,
clarianes impossibles...

Que quan no hi ets l'enyores
oblidant el seu risc
- que importa el que vindrà,
la travessa enredada -
i quan de cop t'hi trobes
en voldries fugir.
Massa gran per l'abast.

Solitari i traïdor,
amigable i confós.