REPTE POÈTIC VISUAL 317. Ponts

Vanitós, el pont s’emmiralla
damunt el cel tranquil de l’aigua.
Generosa, la llum l’ajuda a tancar
els cercles, a unir realitat i aparença,
matèria ferrenya i miratge impossible.

Sota els tres arcs, ara encerclats,
se sent la veu de l’aigua que mai no calla;
el riu amic recull la vida que es mou
damunt del pont i la dibuixa a la seua pell;
quan s’enfurisma, esborra l’artifici,
per tornar, calmós, als dies de cristall.

Al pont de Móra res no és el que sembla,
cada arcada són dues, cada giny, poesia.

El reforç ortopèdic
delata la fatiga
Estirat sobre l'aigua
l'esquena tan cansada
s'aguanta amb la cotilla
elegant i ondulada.
El màgic mirall d'aigua
el fa ser la mirada
que observa per les reixes
la vida que palpita
entre les dues ribes.
És el petit miracle
de fer que cada dia
es trobin molts afectes
allunyats
per la geografia

PONT DELIT D’AIGUA

Còmplice del riu
dels vianants i del temps.
D’arcs imponents però amables
atansant tothom, sense recança,
contemplant l’entorn
delit de l’aigua.

Reflectit l’enyor d’aquell cabal
que ja no baixa,
se li esquinça el mirall
on molt abans s’enlluernava.
Què li han fet al riu que ja no parla?

Barranc

Els ulls del pont
travessen un barranc
ara ple d’aigua.

Com l’abraçada
que uneix riba amb riba.

I jo em pregunto
soc barranc o soc pont?