Repte Clàssic DCCXCVI "És l'hora de ser feliç"

La noia era fosca, acumbent sobre l'herbei, somicava. Les llàgrimes que lliscaven, enganxoses, per les galtes, espurnejaven pels raigs del sol ponent. L'aire tenia la timidesa dels dies tràgics i no gosava moure's per por d'espatllar la transcendència del moment.

Des del camí, el passavolant la va veure. Es va aturar. El seu cos fimbrava, fent notòria la indecisió que el tenallava. Era un senyor de pulcra vestimenta, abillat de casament per tan elegant com es veia. Després d'uns moments de quietud, va travessar el llindar del camí i es dirigí cap on era la noia. Se'l veia resolt, acostumat a lidiar amb situacions enutjoses.

En arribar on era la noia es va acotxar per observar-la millor. Amb la mirada va repassar la figura, començant pels peus. Anava descalça. Les cames, nues, destacaven la seva foscor sobre una blanca faldilla plisada que aixafinaven contra el verd de l'herbei. Va observar que portava calces. Això el va tranquil·litzar. L'inquietava la possibilitat de veure's immiscit en situacions sicalíptiques. Va continuar la inspecció per l'anorac vermell, ben cordat, que cobria la resta del cos fins al coll. El va sorprendre el conjunt, li grinyolava. En arribar a la cara va observar els grans ulls plorosos que se'l miraven. No havia vist cap ferida ni maculatura i la posició del cos li feia descartar cap agressió.

"Què t'ha passat?", va preguntar. El seu to denotava escàs interès. Tenia la vista fixada en l'herba i l'instint de golfista li deia que era urgent desherbar. Sense esperar resposta, va continuar "Que potser no ets feliç?". Va alçar la vista i va veure, a uns cinc metres, unes sabates vermelles de tacó pla. Va esbufegar, alleugerit. Ho tenia clar. La noia encara no havia dit res i havia deixat de plorar. La va ajudar, primer a seure sobre l'herba i després a aixecar-se. "Oh", va exclamar, "la faldilla s'ha embrutat amb el verd de l'herba" La noia va remugar un "Jo." "Calla", li va dir ell, "posa't les sabates. Ja en parlarem al poble" Ella va anar a recollir les sabates, se les va posar i va tornar al seu costat. Ell li va agafar la mà, varen tornar al camí i es posaren a caminar.

—Està acabat —diu Desideri Passavolant Riu, científic de Corporació ACME, mentre admira el model d’autòmat.
Davant seu, un home de mitjana estatura d’una quarantena d’anys espera ser activat. Té les mans grosses, les espatlles amples, les cames gruixudes i un rostre afable i pacient.
Es tracta d’una màquina pensada per viure fins que els seus mecanismes quedin antiquats per l’època. Llavors, s’aturarà i es convertirà en ferralla.
—Per primera vegada, una màquina podrà interactuar amb els humans. Té sentiments i intel·ligència, però no té desig sexual perquè no s’ha de distreure, ni entrar en conflictes. Serà el pencaire ideal. Tot sol pot fer els plànols d’un edifici i construir-lo; cuina, navega, serveix, neteja, fa de jardiner, redacta, condueix tota mena de vehicles...—enumera la científica d’ACME, Tecla Bisenfí Rodó, mentre activa l’autòmat, davant a mirada d’assentiment del seu company, en Desideri Passavolant Riu.
L’autòmat es mou, demana roba i pregunta com es diu:
—Estàs documentat com en Rodolf Perfecte Esquirol —aclareix Desideri.
La Tecla prem un comandament i el manté en suspensió.
Uns dies després, el magnat Fermí Gall Fort, adquireix en Rodolf Perfecte Esquirol, acomiada la meitat dels servents i espanta la resta amb l’amenaça de substituir-los per altres autòmats.
Quan en Rodolf Perfecte Esquirol arriba a la mansió Torrada pel Sol percep les mirades d’odi del personal domèstic. Sap que li faran la vida impossible, tot i saber que és una màquina amb sentiments.
—Has de desherbar el jardí i aixafinar l’herba —mana la Petra Decisiva Batuta.
Els jardiners han escampat herba barrejada amb merda de gos, desactivat els bufadors, amagat els rampins; fins i tot, han parat ballestes, llaços..., ceps! i han deixat fils elèctrics amagats perquè quan treballi amb les mans s’enrampi. En Rodolf cau a totes les trampes, però continua. Al vespre, brut i amb la roba cremada se’n va a les dutxes, on de sobte li surt aigua bullent. Escaldat i dolorit, se’n va al llit, on sent una veu que diu “és l’hora de ser feliç” i durant una hora és feliç i després queda en suspensió. Durant dies i dies, en Rodolf sobreviu a enrampades, llançaments d’objectes, caigudes... La tortura continua fins que el magnat compra tres autòmats nous i acomiada tot el servei humà. Quan en Rodolf veu entrar els companys autòmats sent la mateixa felicitat que a l’hora dolça programada i queda en suspensió. En Fermí Gall Fort somriu satisfet.

Aquella experiència seva era molt semblant a les catalogades com a "experiències properes a la mort" i que coneixia d'haver-les llegit en un article de la Viquipèdia, tot i presentar algunes particularitats. La divergència més remarcable en relació al patró estàndard era que, des del sostre de l'habitació, només veia el llit on havia quedat inconscient: els llençols, aixafinats, permetien endevinar que qui l'havia ocupat estava de costat, arraulit en posició fetal; però ell ja no hi era, damunt del llit. Pel que fa a la sensació d'ingravidesa, travessant un llarg túnel fosc cap a una llum intensa, seguia fil per randa la descripció de molts altres relats d'EPM. I, quan estava a punt d'arribar al final del túnel, sentí unes veus familiars que li deien: "Encara no t'hi volem, aquí; ets massa jove per llençar la tovallola i quedar-te amb nosaltres. Només t'hem permès treure-hi el nas com a passavolant, perquè sàpigues que hi ha quelcom després de la mort. Així que torna per on has vingut, deixa't de rebequeries i mira de ser feliç cada hora de la teva vida."

Sobtadament, es desfeu l'encanteri i tornà a trobar-se al llit. El got, que havia deixat buit, havia rodolat fins a caure a terra i trencar-se en mil trossos. El somni havia estat gratificant però només era això, un somni, i ell ho tenia molt clar: aquell intent fallit evidenciava que no n'hi havia prou, amb l'herbicida sobrant de desherbar el jardí. Caldria, si més no, doblar-ne la dosi.

Era l'hora de plantejar-se seriosament ser feliç. Va deixar enrere les preocupacions i va començar a gaudir dels petits moments. La Marta ho va decidir un matí assolellat, quan passejant encaboriada va veure un passavolant que li va somriure, i ella va correspondre amb un somrís radiant. Allò li va canviar la mirada del món.
Quan tornà a casa, en veure el jardí deixat, va decidir que calia fer alguna cosa amb aquell desgavell de verd sense sentit i salvatge. Va desherbar-lo amb parsimònia, sense fer-ne escarafalls, escoltant música, trobant pau en cada moviment.
Va obrir l'agenda per telefonar als amics, aquell cap de setmana va convidar-los a casa. A alguns feia temps que no els veia i amb alegria va observar l'èxit de la trobada. Va cuinar els seus plats més exitosos, que tots van recordar d'altres dies que gairebé havien oblidat. I tots van ballar, aixafinant les preocupacions sota els seus peus, al ritme de la música escollida entre tots.
Aquella nit, estirada en el llit, observant el seu sostre picat de falsos estels que la feien somiar en viatges eterns, va saber que la felicitat no era una destinació, sinó un camí que es construïa dia a dia. I va pensar que d'ara endavant miraria la vida amb uns altres ulls, que no es deixaria trepitjar per cap dia gris, cap persona grisa, cap moment fosc, sense llum.
No es podia aturar allí, sabia que aquell era el seu horitzó vital; gaudir de cada dia i viure'l amb felicitat.
I així, amb cada pas, la Marta va descobrir que el gaudi era una porta que s'obria quan volia trobar-la a l'abast de la mà; sols calia mirar en la direcció correcta. Feliç, va veure que sols ella tenia la clau d'aquella porta fosca que amagava la llum del dia més radiant, i que tots tenim una porta, per on s'escola la llum de la felicitat, quan volem fer el pas d'obrir-la.