REPTE CLÀSSIC DCCLXIV 764-Pastors-Comentaris

Benvolguts, us dono la meva humil opinió sobre els relats participants:

aleshores

La Filosa i la Negra

“Beeé” feia la Filosa. Que n’era d’estranyament bella. Semblava feta per mans artesanes. Jo me la mirava i gairebé l’estudiava. Neta, apartada del grup, sàvia. Fins i tot el gos li guardava respecte. Què li devia dir? Ella i la Negra sempre juntes.
Portàvem un temps intranquil. El pastor havia desaparegut. Gairebé no se’l veia. Munyia la cabra i sortia esperitat. I el més curiós! S’havia tornat mig boig : bevia l’aigua de la mateixa bassa nostra i la bullia amb les branques d’olivera a que aquells desgraciats de colons arrencaven rient com bojos. Ens tenia mig amagades entre les bardisses a la fondària de la vall més fosca. Des d’allà veiem passar els avions i força fumera llunyana.
“La mare que la va parir a L’ovella” es va sentir. “Que pares boig, o què?” Va dir un altre. Anaven armats. Tot eren corredisses al ramat. Jo em vaig quedar quieta perquè el gos tremolava i això no era gens normal.
“Ens han dit que l’agafem. Se la deuen voler estudiar per si es un clon terrorista”
“Podien enviat un helicòpter artillat i en un moment feina feta, com als de la festa Rave, tu. “I feina feta, Sí; no diu que són animals?”
“Ells saben de segur que el lloc de comandament és per aquí. Senten les ordres i belar d’ovelles, no cabres.”
Comdeia, jo estava amagat darrera del gos tremolós. Els dos soldats van agafar la Filosa i la Negra, que esperitades espernegaven.
“Han de ser aquestes dues, perquè van massa netes i porten cascavell i tenen cara de llestes. I si no es igual! A qui se li acut de buscar enemics terroristes entre les ovelles.”
El boc s’havia posat nerviós pel segrest de part de l’harem i va correr amb mala llet cap a la parella de soldats que van dir “Au! Fotem el camp i que sigui el que Iavè vulgui”. Alà, Alà, velaven ara al ramat. ”Tot això m’està escamant, tu!”
Per sort, es va sentir un espetec de llença granades. Eren els meus. Els soldats jeien esventrats. La Filosa i la Negra s’havien salvat pels pèls, o llanes, darrera d’un roc. Jo vaig deixar la coliflor i vaig fugir com vaig poder entre la fumera, recollint els estris de comunicacions; i el gos, prudent, em va seguir.

Relat amb connotacions bèl·l iques i soldats magrebins buscant ovelles terroristes. M’ha costat esbrinar i no m’ha quedat clar qui és el que explica el succés, potser una noia, que era la que duia la coliflor i què li passa al pastor, que devia ser el pare. M’ha acabat de desorientar el tema de recollir els estris de comunicacions. Té alguns tocs d’humor com la frase “de les llanes” i els personatges dels soldats escamats velant Alà.
Fes-me’n cinc cèntims que m’has deixat intrigada, company Aleshores.

Joan Colom

La família Ulisses.

Últim diumenge d'agost. La família Ulisses ja no té aquell descapotable tronat sinó un monovolum que els permet fer turisma sense sortir massa rebregats. Avui van a l'Alt Berguedà: en concret a Castellar de n'Hug, a veure el Concurs Internacional de Gossos d'Atura, per primer cop presencialment. Fa anys que no s'ho perdien, per la tele, però els nens han insistit tant d'anar-hi que no s'hi han pogut negar. Els han aconsellat que surtin d'hora, si és que volen visitar les Fonts del Llobregat i anar de restaurant, perquè comencen a les onze, hi va molta gent en cotxe i en autocar, i l'àrea d'aparcament s'omple de seguida. I també els han advertit que vagin a dinar així que s'acabi l'exhibició i que marxin aviat, perquè molts aprofitaran aquest diumenge per tornar de vacances i els embussos, arribant a Barcelona...
Veure el pantà de La Baells a mitja fondària d'aigua embassada ja ha estat un mal presagi. Efectivament, abans d'arribar al poble han hagut de deixar el cotxe al voral de la carretera d'accés, darrere dels precedents. No lluny d'aquest punt arrenca el camí de baixada a les Fonts del Llobregat, però han decidit deixar-ho per a una altra ocasió, vista l'afluència de gent. Abans que res cal reservar taula per dinar, però els restaurants del poble ho tenen tot emparaulat, en primer i segon torn. Així que tots a prendre posicions per veure el concurs, confiant en dinar al primer lloc que trobin a peu de carretera, després, de tornada a casa.
Llavors se n'adonen que hi ha un tancat que delimita generosament l'espai de maniobra i que la multitud, que ja ha copat les millors zones, s'ho ha de mirar a una distància en què les ovelles són puntets blancs... tret que duguis prismàtics. Es miren, esmaperduts, i no s'ho pensen més: cap al cotxe i directes a Barcelona!
Pels pèls, han tingut la sort de trobar oberta aquella botiga del barri, de menjars preparats. Se'ls havien acabat els canelons però s'han endut quatre racions de coliflor amb beixamel, més socarrimada que gratinada, i dos pollastres a l'ast. Ja a casa, encara han tingut temps de parar taula, menjar-s'ho i pair aquest dinar improvisat veient per la tele, en diferit, el concurs que no havien pogut fruir en directe: imatges clares, alternant plans generals i mitjans de ramats, gossos i pastors, il·lustrades amb els comentaris de dos experts.

M’ha fet tornar a la infància, quan esperava el diumenge amb candeletes per poder llegir el TBO i riure amb la família Ulisses. Un relat senzill i molt encertat que reflecteix un dia de festa en família amb unes activitats fallides, però que al final han pogut gaudir de l’espectacle al sofà malgrat l’àpat una mica socarrimat. Les paraules obligatòries també estan molt ben col·locades.
Molt original; m’ha agradat molt.


Prou bé

El meu veí és pastor

El meu veí es diu Miquel, però tothom el coneix per Quelet.
El meu veí que tothom coneix i anomenen Quelet té deu anys.
El meu veí que només té deu anys en fa quatre que no pot caminar. Quan era un menut de sis anys, anant d'excursió, no va veure el parany tapat amb branques i fulles i va caure a un pou de molta fondària. Com que aquesta no és la història, us dic que el van poder treure, encara que, ja no va poder tornar a caminar.
El meu veí és alegre i feliç. S'apunta a tot. Va a l'escola del poble i ara ja hi va sol en la seva cadira de rodes. Li agrada jugar al pati a pilota i malgrat que els companys xuten amb els peus, ell la caça al vol i la llença amb les mans.
Gaudeix estudiant sobretot llengües i una assignatura que en diuen literatura infantil. El transporta a llocs i aventures que…
Un dia els pares li van proposar jugar a l'equip de bàsquet del poble del costat que és el cap de comarca i tenen un equip d'esport adaptat. No té mai mandra d'anar a entrenar i els dies de partit els viu intensament.
Bé, ja coneixeu un mica en Quelet, però el que em falta explicar és que fa de pastor.
– de pastor?, em direu.
– com pot un nen en una cadira de rodes conduir un ramat de bens per aquells camins, muntanya amunt muntanya avall, buscant les pastures?
Ja veig que us he confós.
El meu veí viu en una masia que té una era a tocar.
El meu veí s'hi passa moltes estones.
El meu veí ha descobert un niu de formigues, i ha vist que moltes, quan surten a buscar menjar, es perden en tornar al niu.
El meu veí, en Quelet, amb un petit branquilló, mirant de no fer mal, les va adreçant i conduint a la corrua de companyes que sí que saben on van. I mentre fa de pastor de formigues els parla baixet i amorosament els canta alguna tonada.
I somia, somia despert. Amb tot els seus somnis són el seu secret…
– Miquel! Miquelet! Queletttt! El crida la mare.
– Au! Baixa de les boires i Vine que el dinar és a taula! Vinga! Que avui t'he fet coliflor, que tant t'agrada, i freda no val res!

Un relat preciós, tendre i emotiu. El teu veí és un exemple d’adaptació i supervivència. Ho has explicat molt i molt bé, més que “Prou bé”
Les paraules obligatòries estan molt ben posades, tant que formen part del relat; una d’elles és la causa de l’accident del Quelet.


kefas

Solitud

Va obrir el sac i, després de furgar-hi una estona, va treure un paquet de picadura selecta i el llibret de paper. Amb parsimònia es va fer un cigarret. Quan es disposava a encendre'l es va adonar que la Coliflor se'l mirava a pocs metres de distància. Li va posar aquest nom el dia que se li va acostar amb una coliflor a la boca i la va deixar als seus peus. Era una ovella solitària que preferia la seva companyia a la del ramat i més ara que estava prenyada.
Les nits de tardor eren molt fredes i quan, dins de la rudimentària cabana on es refugiava, s'estirava sobre la màrfega de palla i es tapava amb la manta, la Coliflor apareixia per l'estreta obertura i s'ajeia al seu costat. Ell, amb un gest afectuós, li passava la manta per sobre, tan en senyal d'agraïment com per gaudir millor de l'escalfor del cos de llana que tenia al costat. Des que això passava els seus somnis eren agradables i es repartien entre els records d'infància i els de la Marga, la seva xicota en els anys joves, la de les relacions més flamejants, que revivia moltes nits i el feien despertar exhaust, commogut i satisfet. Va pensar que sentia un profund afecte per aquella ovella, potser proporcional a la profunditat del pou de la seva solitud.
Es va adormir amb aquests pensaments. En despertar-se va notar que la Coliflor no hi era. Al capvespre l'havia sentit plena i estranya i va suposar, per la seva experiència, que estaria parint. Va sortir de la cabana i la va veure al costat mateix, sobre un jaç de palla. Estava estirada i de la seva dilatada vagina en sortien dues potes i un cap. S'hi va acostar per ajudar-la i va tenir la impressió que el cap no era normal. Neguitós, va agafar les potes i va estirar. El cos va sortir suaument i amb l'estrebada va perdre l'equilibri i va quedar de cul a terra amb la nova ovella entre les cames.
Estava emocionat, tant que fins al cap d'uns segons no es va adonar que el nou ésser estava plorant. I, amb un calfred, va identificar el plor com el d'una criatura humana.

La solitud és terrible, però, en castellà, ja sabem que es diu “el roce hace el cariño”. Relat amb connotacions fantàstiques i possiblement insinuant pràctiques sexuals que espero que ja no existeixin. L’argument, una mica inquietant, i sobretot el final, que et deixa amb un dubte de regust aspre i amarg, com si masteguessis una aspirina, que suposo que és l’efecte que volia aconseguir l’autor.
Magnífic.

Molt nivell!, m'ha costat decidir-me però penso que el relat guanyador és:
El meu veí és pastor, de Prou bé

Felicitats , Prou bé.. et passo el llorer!