REPTE CLÀSSIC DCCCXXXVI: NARRADOR POC FIABLE . COMENTARIS I VEREDICTE

Senyores i senyors:
Tots els relats són molt bons, tots d’un alt nivell. Tant de bo tingués un algorisme matemàtic per decidir el guanyador, però això no existeix. La decisió haurà de tenir alguna cosa de subjectiva; per força haurà de ser arbitrària. Proclamar un guanyador significa deixar fora tots els altres, que també podrien ser-ho.

COMENTARIS

MACULAN

El punt fort: el narrador no sembla entendre del tot el món que explica.
El protagonista parla amb una ingenuïtat molt marcada. Accepta com a normals coses extraordinàries. Això ens presenta un narrador ignorant o ingenu, que podria encaixar perfectament amb el repte. El lector sap o intueix que hi ha alguna cosa que no quadra en aquesta descripció idíl·lica de la Lluna.
Podria haver-hi al darrere una història molt més inquietant: potser ha estat segrestat, manipulat, enganyat o convertit en mà d’obra colonial, mentre ell ho interpreta com una oportunitat fantàstica.
Hi ha, doncs, un narrador ingenu, acrític i probablement massa optimista.

KEFAS

La poca fiabilitat no és un adorn de l’argument, sinó que forma part de la mateixa estructura mental del narrador.
«Soc escriptor i soc lleig. En el meu cas hi ha una estreta relació entre substantiu i adjectiu, soc escriptor perquè soc lleig.»
Això és magnífic per caracteritzar-lo.
No podem confiar gaire en el seu raonament perquè ell mateix construeix causalitats absurdes i després les presenta com a lògiques:
Ser lleig → ser escriptor.
No és simplement que s’equivoqui: té una manera defectuosa de raonar.
La seva percepció de les dones és especialment poc fiable.
Aquesta frase és molt bona:
«Pel seu aspecte modernet vaig pensar que era conservadora.»
Aquí el narrador ens mostra un prejudici i, alhora, no sembla conscient que sigui un prejudici.
Després Iris li diu que és «feixista» perquè ell li ha dit que no. Ell queda perplex:
«Jo, que soc simpatitzant de les esquerres, vaig quedar garratibat.»
I aquí apareix una de les millors coses del relat: ell considera que la seva ideologia declarada l’eximeix de qualsevol possible conducta autoritària o desagradable.
Però el lector no té cap obligació d’acceptar aquest sil·logisme.
La revelació central és:
«Els que no tenen bona voluntat són feixistes.»
I ell respon construint tota una filosofia a partir d’aquesta premissa. El narrador ha après una regla falsa, però li sembla que li ha resolt el món.
I culmina amb:
«Qui té bona voluntat té la veritat.»
Això és molt bo perquè tenim una mena de narrador doctrinari involuntari.
No només és poc fiable respecte dels fets: és poc fiable respecte de la seva pròpia interpretació moral dels fets.
No cal que al final ens diguin: «Per cert, el narrador estava equivocat.» Ho sabem perquè la seva pròpia veu el delata.
Potser aquest pobre home porta tota l’estona explicant-nos una història d’autojustificació.
El problema del narrador no és:
No explica la veritat.
És:
No és capaç d’entendre correctament allò que explica.

XOLNIR DE GROC

El narrador es delata constantment.
La primera gran contradicció arriba aviat: si dormia, com va veure arribar Aristòtil?
Ja tenim una impossibilitat. I, a partir d’aquí, la seva declaració va canviant:
Ell dormia. Aristòtil el va atacar. Ell només va aixecar el braç per defensar-se. El ganivet va aparèixer a les seves mans. No volia ferir-lo. En realitat era un tornavís. El tornavís «amb el que sempre dormo» va encertar-li accidentalment el cor. Finalment descobrim que Aristòtil potser s’ha suïcidat saltant del pont.
És una cadena d’autojustificacions extraordinàriament ben construïda.
I com més parla per demostrar la seva innocència, més sospitós resulta.
Potser el protagonista no l’ha matat.
Però immediatament ell mateix insisteix:
«El vaig matar jo.»
La seva voluntat de confessar contradiu la història que acaba d’explicar.
Potser la seva «confessió» no és una confessió: és una estratègia per aconseguir passar la nit calentó a la garjola.
I això converteix el narrador en una mena de pícar oportunista, no simplement en un mentider.
La comicitat és un risc, però aquí funciona.

JUAN PALOMO

El narrador es considera una persona moralment impecable mentre el seu propi discurs el condemna a cada paràgraf.
El que diu de si mateix ≠ el que el lector dedueix d’ell.
Sembla creure’s sincerament la seva pròpia versió.
I això crea un narrador poc fiable per autoengany.
Com més intenta demostrar que és raonable, més clar queda que no ho és.
I és important que el text no necessiti confirmar si realment la dona li era infidel.
Potser sí, potser no.
El problema és que ell no distingeix entre sospita i fet.
Final: en una sola frase destrueix tota la seva declaració inicial de "no soc gens masclista"

ATLANTIS

Aquí la poca fiabilitat no prové tant de contradiccions com d’un biaix de percepció molt evident.
No sap qui ha robat, però construeix una explicació a partir dels prejudicis que ja tenia.
Quan un personatge diu «no vull ser X, però...» i a continuació fa precisament allò que acaba de negar, el lector ja sap que la seva autoimatge i la realitat no coincideixen.
Comença a acumular indicis que no tenen cap valor probatori: el narrador no investiga qui ha robat; busca arguments per justificar una sospita que ja tenia.
Aquí el text ens convida clarament a desconfiar de la interpretació del narrador, però no ens ofereix una realitat alternativa concreta.
És possible que simplement no el volguessin tractar.
Potser el problema no és que ells siguin antipàtics.
Potser el problema és ell.

ALESHORES

No tenim un narrador individual que menteix o que té una percepció deformada: tenim un «nosaltres» col·lectiu, i això complica deliberadament la fiabilitat.
El narrador no és una persona: és un grup que parla com una sola consciència. Qui està explicant exactament la història?
Hi ha una omissió d’informació clau: no sabem què hi ha a la maleta.
I el narrador sembla pensar que nosaltres sabem molt més del que realment sabem.
«Tocat, força deprimit.»
És a dir, no saben, però interpreten.
Això és molt propi d’un narrador poc fiable: la frontera entre observació i inferència queda difuminada.
Com es deia de cognom?
I ells:
Sincerament, no ho sabíem.
Això és extraordinàriament revelador.
Perquè probablement han estat investigant, manipulant o interferint en una situació que no comprenen completament.
Els protagonistes no entenen la magnitud del que han fet.
Són narradors ignorants, incomplets i potser còmplices involuntaris.
El seu gran mèrit és que no sabem exactament què no sap el narrador. I aquesta incertesa és molt adequada al repte.

MONTSERRAT AGULLÓ BATLLE
Excedeix en molt les 400 paraules, però, amb la clàusula del «fa o no fa», ho podem donar per bo.
La narradora no és mentidera: és especulativa.
El problema és que la major part d’aquestes afirmacions no les sap.
Aquest és el mecanisme de poca fiabilitat que hi veig: converteix conjectures en una interpretació moral del món.
CHIHUAHUA
Aquesta reacció ja ens presenta una persona agressiva i irritada, encara que després adopti una postura molt moralitzadora.
La narradora no sap què pensa el gos, però construeix una explicació emocional per als seus lladrucs.
Abans el volia esclafar contra la paret; ara el converteix gairebé en una víctima que demanava auxili.
Això és una bona mostra de com la interpretació del narrador canvia segons el relat mental que es va construint.
Ella mateixa havia explicat que ningú no gosava avisar la policia:
Prefereixen que es mullin els altres.
Però ella mateixa forma part d’aquests «altres».
La narradora no està inventant necessàriament els fets; els està reinterpretant a posteriori.


VEREDICTE
Declaro vencedor el relat de XOLNIR DE GROC, «Vaig ser jo, oficial».
Motius: l’humor, que en aquesta mena de relats és un risc, aquí s’adiu molt bé amb el tema. El narrador és poc fiable de moltes maneres diferents, quasi una antologia del tema.
És un picar clàssic; és un oportunista que intenta adaptar la realitat al que més li convé en cada moment. El relat sembla tret d’una novel·la picaresca.


Repeteixo que això no vol dir que els altres no em semblin bons. Tots m’ho semblen. Però només en puc destacar un.