Repte Clàssic DCCCXXX La mirada

Eren dos fadrins, ja una mica granadets, que els caps de setmana freqüentaven tota mena d'antres i bars musicals en què el volum sonor fos compatible amb la conversa. En el seu vocabulari la paraula més pronunciada era lligar, tot i que el noranta per cent de les vegades se n'anaven del bar tan sols com hi havien entrat. Aquell vespre no portaven ni mitja hora al local i un no parava de repetir-li a l'altre:

—Digues el que vulguis, però aquell tros de dona que seu amb aquell grup prop de la porta ens està mirant des que hem arribat. Tot i estar de perfil ens mira de reüll. Més clara no pot ser la insinuació.

—Que no, home, que només t'ho sembla a tu. Deu ser que la conversa l'avorreix i està amb la mirada perduda a l'infinit.

—Això és el que tu penses, ànima càndida. Està claríssim que vol contactar amb nosaltres. L'únic que no em quadra és que li he fet un gest un parell de vegades i no ha reaccionat de cap manera. Però aquest enigma és fàcil de resoldre...

Dit i fet, feu un glop a la copa que duia a la mà, la deixá a la tauleta, s'aixecà i s'encaminà tot decidit cap a la porta del local. Un cop a l'altura del grup, restà uns segons palplantat, mirant la dona misteriosa, i de seguida se'n tornà a la seva taula. S'assegué i restà en silenci, amb expressió entre sorpresa i decebuda.

—Què ha passat? Com és que no li has dit res? —preguntà, encuriosit, l'amic—. Que t'has acovardit, en veure la colla que l'envoltava?

—Calla, calla... Crec que tenies raó i no ens mirava a nosaltres, almenys deliberadament. En realitat no et podria assegurar cap a on mirava... perquè és estràbica.

La pel•lícula ‘ Terror ciego’ del director anglès Richard Fleisher, amb Mia Farrow com a protagonista, és un exponent amb majúscula del que pot ser un thriller de terror psicològic. Els espectadors veuen amb suspens creixent, el perill que va acorralant a una indefensa i jove noia cega amb uns ulls blaus meravellosos, però inexpressius. Li han assassinat tota la família mentre ha estat fora durant el dia amb el seu promès. En tornar, els cadàvers estan escampats per tota la casa, va intuint com a persona invident, que algun fet anòmal l’està encerclant. Com és que ningú respon a la seva crida? L’esglai de l’espectador és màxim, veient els moviments sigi.losos del psicòpata perseguint-la per tota la casa. Aconseguira els seus proposits assassins? Si tanquem els ulls, la música, pertorbadora, ens va portant inexorablement cap a un clímax de desassossec total.

Aquesta pel•lícula juntament amb les d’Alfred Hitchcock, verdaderes obres d’art del suspens i davant de les que em trec el barret, han fet que fins i tot ara com adult, tingui pors que alguns podrien titllar d’irracionals. Què tenen en comú aquestes pel•lícules? No és la violència que també hi és, sinó les mirades inquietants d’alguns dels seus personatges. Qui no recorda Psicosi? Darrere la mirada d’Anthony Perkins, un actoràs de bandera, s’hi amaga la naturalesa d’un verdader psicòpata. No ha de ser fàcil pels actors fer segons quin tipus d’interpretacions en què la maldat està dissimulada sota una aparença de total normalitat.

El setè art és una font inesgotable de saber captar mirades per transmetre emocions. Ja siguin de tendresa, d’enuig, de desconcert i tantes altres. Mirades totes elles que al meu entendre i dirigides per uns bons directors, supleixen amb escreix molts dels possibles diàlegs.
Per què la parla, quan la mirada ho diu tot?