Repte Clàssic 756 DCCLVI "No ens en sabíem avenir"

L'enhorabona un altre cop, Aleshores, ara per la teva rapidesa. D'aixó se'n diu arribar i moldre!

València, 28 de maig. (fora de concurs)

Aquell valencià votant de Compromís no havia volgut començar a marejar-se amb els sondejos d’opinió de les vuit del vespre, sintonitzant el programa especial d’eleccions que feien a La 1. S’havia promès a si mateix engegar la tele a les nou, com sempre, per veure les notícies de TVE, que aquell dia només s’emetien per 24h. Havent sopat i fregat plats, llavors sí: s’asseuria a la butaca a les deu, però no pas per veure una pel·li sinó el programa especial, que a aquella hora suposava que ja començaria a informar sobre vots escrutats; i si s’albiraven resultats favorables, treuria de la nevera l’ampolla de cava que li havia sobrat de Cap d’Any.

No va trigar a treure-la i obrir-la, perquè, encara que el percentatge de vots escrutats era minso, semblava que Compromís mantenia els 10 regidors de l’Ajuntament de València i els 17 diputats a les Corts Valencianes, i el PSPV-PSOE fins i tot millorava resultats. I, com que el cava li produïa modorra, se n’anà al llit.

A l’endemà, però, reconegué que s’havia precipitat. Sortint de casa anà a la boca del Metro on habitualment repartien 20 minutos, prengué un exemplar i els titulars a primera plana l’impactaren com una bufetada: "Vuelco total: el PP doblega al PSOE" i "Mazón y Catalá se imponen a Puig y Ribó". Si s’hagués esperat a un escrutini més avançat i significatiu hauria assolit certa visió de conjunt, adonant-se de com l’ensulsiada de Ciudadanos havia representat una gens negligible transferència de vots al PPCV.

Endut per la il·lusió de revalidar allò que era excepció i no regla —els governs progressistes d’Ajuntament i País—, havia donat per gairebé definitives dades parcials que s’allunyaven d’una situació no per trista menys tossudament real: que tant a la ciutat de València com al País Valencià —oficialment, Comunitat Valenciana— eren majoria els qui no anhelaven altra cosa que seguir oferint noves glòries a Espanya, com arrenca l’Himne Regional, i per als quals la llengua autòctona era una singularitat rància, que feia camperol, i el folklore tipus Falles o Moros i Cristians l’expressió més genuïna de valencianisme.

Una perla que pot donar-nos una idea de per on aniran els trets: Vicepresidència de la Generalitat i Cultura les exercirà un extorero de Vox; entre altres coses, s’ha avançat que seran els pares dels escolars els qui decidiran si la llengua vehicular de l’ensenyament obligatori és castellà o valencià.


(El presento fora de concurs perquè, de fet, ja l'havia presentat al RepteClàssic DCCLI "Els arbres no ens deixen veure el bosc", però m'he adonat que també encaixava en el tema d'ara: "No ens en sabíem avenir". Com que la convocant d'aquell DCCLI, Prou bé, havia donat successives pròrrogues, per no avorrir-me el vaig escriure i presentar en segon lloc, perquè abans ja havia presentat el relat "No són les mates". El segon relat, en realitat, constava de 350 mots, però la versió publicada a la meva pàgina, amb dos paràgrafs addicionals, en tenia 150 més: 100 el penúltim paràgraf i 50 l'últim. Doncs bé: el d'ara inclou aquell segon paràgraf, així que té 350+50 = 400 mots.)

"Oppenheimer".

Quan vam entrar, la sala encara estava il·luminada i passaven publicitat. Vam acomodar-nos: butaques senars, la meva dona passadís i jo al costat. Hi havia poquíssima gent —tres senyores, una parella a l’altra banda i cinc o sis espectadors més en les primeres files—, tot i que encara era d’hora; a més, calia tenir en compte que era la tercera setmana que aquella pel·lícula estava en cartellera.

S’apagaren els llums i passaren dos tràilers. Mentrestant havia entrat més gent, gairebé tots adolescents amb la inevitable paperina gegantina de crispetes i el got de refresc tapat, amb la palleta. Això ens desconcertà i vam arribar a sospitar que ens havíem equivocat de sala, perquè "Oppenheimer" no era precisament un film d’animació, de superherois o d’acció tipus Jason Statham —"Megalodon 2: la fossa", l’última estrenada, encara en cartellera en una altra sala—: en la seva fitxa Filmaffinity s’aplegaven la bona qualificació del públic i les bones crítiques. Però no, començà "Oppenheimer" i no pararen d’entrar parelletes i grups de gent jove, almenys durant deu minuts més. I, abarrotada la sala d’aquesta faisó, començaren els comentaris en veu alta, les increpacions jocoses entre grupets i els corriments de butaques i de files, tot això amanit amb el baix continu de rosegar les crispetes, perceptible quan la pantalla emmudia. Així, tres hores de rellotge. No ens en sabíem avenir. No podia ser que allò ens estigués passant.

Conclosa la insòlita experiència, ja de tornada a casa, vam coincidir en que fins i tot en condicions normals "Oppenheimer" no era fàcil de seguir, que el seu discurs trencat per innombrables flashbacks —marca Christopher Nolan— i l’alternància blanc i negre / color, que no responia a cap criteri clar i semblava arbitrària, no hi ajudaven. I, és clar, amb el xivarri dels comentaris i les crispetes, molt menys.


Epíleg, a manera de distensió.

Dilluns al vespre van fer, a La 2, "Ha nascut una estrella", el remake de 1954 amb Judy Garland i James Mason. Veient-la, vaig recordar "Judy", protagonitzada per Renée Zellweger, i vaig pensar que Renée s’assemblava ben poc a Judy però que la cosa funcionava perquè a les dues els quadrava l’arquetip "aneguet lleig". I llavors, recordant "Oppenheimer", em vaig adonar que això també valia per Cillian Murphy i el seu personatge: tot i el sacrifici de l’actor per aprimar-se, no s’assemblaven massa, però ambdós responien a l’arquetip "home madur atractiu".

En Robert ha vingut a casa, visiblement alterat, i després de fer desaparèixer d'una glopada el gimlet que tenia sobre la taula, ha recitat aquell poema del BHAGAVAD GITA que parla de la llum de mil sols entonant la cançó de la mort. Quan ha trucat a la porta, tan fort que ha trencat el picaporta, nosaltres estàvem fent l'amor. He pensat que venia a liquidar-nos, que ho havia descobert tot. Però, no, venia a parlar del trinity, la prova de fissió nuclear que han fet i ha anat de primera. Per això aquests dies era fora. A mi, que m'acabava de fusionar amb la seva dona, la Khaterine, ara asseguda al sofà sota un munt de coixins, intentant que en Robert no descobreixi que no ha tingut temps de posar-se les calces i que no se les podrà posar mentre en Robert hi estigui assegut a sobre, a mi, dic, que soc el seu amic i un entusiasta també de la física, ara, només penso en la fusió, l'única que m'importa, la fusió amb la Katherine. Mentrestant, ell em parla de la tristesa del seu orgull. Orgull per haver aconseguit, per primera vegada en la història de la humanitat, la generació d'una brutal quantitat d'energia. Tristesa perquè sap que la naturalesa perversa dels humanoides l'utilitzarà per fins perversos. El sento sense comprendre massa bé les seves paraules ni la seva alegria ni la seva angoixa. El meu cap encara sura entre els braços de la Katherine abduït per la ingent quantitat d'energia generada per la nostra fusió. És el que té l'energia, que no es crea ni es destrueix, només es transforma i en cadascú segons la seva manera d'estar al món. O hauria de dir univers?

Arnau

Quan va arribar a Escòcia des del petit poble del Pallars, on havia viscut fins als tretze anys, va quedar impressionat pel clima i el paisatge que lligava amb la seva personalitat melancòlica, accentuada per la pèrdua prematura dels seus pares.

Els seus oncles Harry i la tieta Queralt, es van fer càrrec d’ell, quan va quedar orfe i van procurar donar-li una bona educació, ja que els dos, catedràtics i estudiosos, no havien tingut descendència.

Habituar-se als costums refinats del nou entorn també li va costar. De caràcter tímid i introvertit es va refugiar a la lectura de llibres en què estava abastida l’enorme biblioteca en aquella casa victoriana on ara vivia. I també va trobar alberg en les llegendes que li havien explicat els seus pares i en el paisatge de quan era petit, ple d’altes i aspres muntanyes i de llacs d’un blau intens.

Però l’educació exquisida que li van procurar no va esborrar mai aquell posat rude d’un noiet de muntanya.

Per això quan va guanyar el premi al millor text literari promogut per la prestigiosa universitat de St Andrews ningú se’n sabia avenir. Ni els companys de classe, que el menyspreaven pel seu origen estranger, ni pels professors que l’acceptaven amb una certa condescendència. Només els seus oncles es van sentir orgullosos i cofois del premi. I aquella noia de mirada lànguida que s’havia quedat ennuvolada per ell i per les històries que li explicava de la seva infantesa a les muntanyes del Pirineu.

L’Arnau va tenir un sentiment contradictori: de satisfacció per sentir-se valorat al mateix temps que li semblava que aquest guardó faria encara més pregona la distància que sentia amb els altres.