Detall intervenció

REPTE CLÀSSIC 403: IMMIGRANTS

Intervenció de: L. Salander | 27-10-2009


Segons el Diccionari General de la Llengua Catalana, migrar és anar d'un lloc a un altre, especialment d'una regió a una altra, per residir-hi; emigrar és deixar el país propi per anar a viure en un altre; per últim, immigrar és venir a establir-se en un país o territori el qui és d'un altre país o territori.

Les migracions se solen deure a causes econòmiques, però també polítiques, bèl·liques i mediambientals.

Barcelona va acollir, al segle XIX, onades d'immigrants procedents de pobles catalans, valencians i aragonesos com a conseqüència de la revolució industrial. Més tard, al segle XX, sobretot als anys cinquanta i seixanta, nombroses famílies, procedents sobretot d'Andalusia, intentaven burlar la policia franquista a l'estació de França, atès que aquest estament exercia un control repressiu de la immigració fins al punt de tornar-los a la força als seus pobles d'origen.

Avui dia, les persones que vénen són en la seva majoria procedents del continent africà i dels antics països soviètics.

I què no dir de nosaltres? Com a emigrants hem fet les Amèriques, hem treballat a França o a Alemanya... Fins i tot als anys vuitanta hi havia la moda d'emigrar cap a Austràlia, on hom deia que mancava gent i sobrava treball...

Potser en un futur no molt llunyà els moviments migratoris seran de caire interplanetari.

Doncs bé, d'això precisament va aquest Repte:

Immigrants

La manera com tracteu el tema, l'època, l'ambientació, el tipus d'immigració... és assumpte vostre i de la vostra creativitat.

Paraules clau: moviment, originari, recapitular, sobtadament (es pot variar la flexió).
Extensió màxima: 650 paraules
Gènere: relat
Termini: fins el proper dimecres 4 de novembre a les 22:00.

Salut i Repte!






Respostes

  • La dona d'Oswiecim-Brzezinka
    deòmises | 29/10/2009 a les 04:47

    2 de febrer

    La Urszula només recorda la seva llengua materna. Ni un indici del rus que, segons el registre, durant vint anys ha hagut d'aprendre i de parlar dia rere dia. Per això m'han triat a mi per guarir-la i intentar esbrinar què barboteja entre deliris. Quan van rescatar-la d'aquella cambra que havia de ser la seva tomba, diuen, va caure sobtadament en aquest xoc i, des de llavors, sols s'expressa en polonès i manté els ulls esbatanats. Sense moviments de parpelles. Com si s'hagués negat a contemplar el seu entorn.

    He repassat el seu historial mèdic i és descoratjador: anèmia, desnutrició, paranoia... Per això sé que hi veu. Físicament sí, perquè el nervi òptic resta intacte, trametent informació al cervell però sense facilitar-me la tasca d'aconseguir que em presti atenció visual...

    7 de febrer

    Necessito recapitular la vida de la Urszula. Realment, sabem ben poques coses d'ella. Sols tenim dades personals que poden ser falses perquè és evident que el registre no duia cap tipus de rigor. De vegades, em sento desanimat quan trobo casos com el de la Urszula perquè, si més no, em condueixen a un atzucac, i em fan recular de tal manera que em tempten a deixar la meva feina d'infermer. Cal comprovar-ho tot...

    21 de febrer

    Dia memorable. La Urszula ha respost quan l'he anomenada pel seu nom. I he volgut seguir endavant, arriscar-me a conèixer més o que tornés a delirar sense cap connexió. La idea ha funcionat. Com si, per primera vegada, s'adonés que li parlo en l'idioma del seu país originari. Lentament, sense pressionar-la, he sabut detalls de la infantesa de la Urszula a Zamosc, l'emigració cap a Rússia per la manca de feina per al pare i els tràfecs per adaptar-se en un país extens de territori però tancat en les seves mires (desprenc aquest pensament de les seves paraules amargues). La Urszula no ho diu, però sé que els problemes no van venir per ser polonesos...

    3 d'abril

    Segueixen els progressos. Després de tornar enrere en els avenços assolits, la Urszula parla de nou, més fluïda fins i tot. Ara, però, l'únic que em té realment preocupat és que no s'ha adaptat a l'alimentació triturada. Hauríem de continuar amb l'alimentació intravenosa? No ho sé; durant tres setmanes la Urszula ha estat alimentada d'aquesta manera i potser hem allargat massa el temps, sense tenir en compte l'alimentació que va rebre abans de trobar-la els nostres homes. Mai no sabré la quantitat de sofriment, la fam patida per aquests ulls esbatanats (sí, encara és una assignatura pendent, això de negar-se a veure-hi més...).

    12 d'abril

    Crec que aquest és el pitjor pensament que escoltaré en la meva vida. Per primer cop, avui, mentre l'ajudava amb la compota de poma, la Urszula ha plorat. Eren llàgrimes sentides, amargues, com l'herba d'un camp erm. Aquest gust, deia la Urszula, em recorda els berenars a Zamosc, a Polònia. Mai més no he estat tan feliç com en aquelles tardes... Ni en marxar cap a Rússia, ni en retornar a la força a Polònia de nou... Ha arrencat a plorar i no l'he aconseguida aturar. Ara, mentre escric això, la Urszula somica a pocs metres de mi; he decidit quedar-me perquè el seu ànim empitjora mentre recorda, i el seu cos ha d'arrossegar el llast d'aquest desassossec...

    15 d'abril

    La Urszula ha emmudit novament. He fracassat...

    27 d'abril

    La Urszula ha mort aquest matí. Tres mesos després de la seva alliberació.

    Per a mi, sempre serà aquella immigrant que no va ser acollida del tot per la meva pàtria, la jueva que va escapar del seu país per retornar-ne i ser enterrada en vida mentre creia que el treball la faria lliure, la dona que, malgrat ser alliberada, va abandonar la seva existència dins d'una cambra de gas d'Auschwitz-Birkenau (Oświęcim-Brzezinka) el 27 de gener de 1945. Malgrat sobreviure noranta dies més...


    d.
    • La dona d'Oswiecim-Brzezinka (aquesta versió millor!)
      deòmises | 29/10/2009 a les 11:42

      2 de febrer

      La Urszula només recorda la seva llengua materna. Ni un indici del rus que, segons el registre, durant vint anys ha hagut d'aprendre i de parlar dia rere dia. M'han triat a mi per guarir-la i intentar esbrinar què barboteja entre deliris (els meus avis també eren polonesos). Quan van rescatar-la d'aquella cambra que havia de ser la seva tomba, diuen, va caure sobtadament en aquest xoc i, des de llavors, sols s'expressa en polonès i manté els ulls esbatanats. Sense moviments de parpelles. Com si s'hagués negat a contemplar el seu entorn. He repassat el seu historial mèdic i és descoratjador: anèmia, desnutrició, paranoia... Per això sé que hi veu. Físicament sí, perquè el nervi òptic resta intacte, trametent informació al cervell però sense facilitar-me la tasca d'aconseguir que em presti atenció visual.

      7 de febrer

      Necessito recapitular la vida de la Urszula. Realment, sabem ben poques coses d'ella. Sols tenim dades personals que poden ser falses perquè és evident que el registre no duia cap tipus de rigor. De vegades, em sento desanimat quan trobo casos com el de la Urszula perquè, si més no, em condueixen a un atzucac, i em fan recular de tal manera que em tempten a deixar la meva feina d'infermer. Cal comprovar-ho tot...

      21 de febrer

      Dia memorable. La Urszula ha respost quan l'he anomenada pel seu nom. I he volgut seguir endavant, arriscar-me a conèixer més o que tornés a delirar sense cap connexió. La idea ha funcionat. Com si, per primera vegada, s'adonés que li parlo en l'idioma del seu país originari. Lentament, sense pressionar-la, he sabut detalls de la infantesa de la Urszula a Zamosc, l'emigració cap a Rússia per la manca de feina per al pare i els tràfecs per adaptar-se en un país extens de territori però tancat en les seves mires (desprenc aquest pensament de les seves paraules amargues). La Urszula no ho diu, però sé que els problemes no van venir per ser polonesos.

      3 d'abril

      Segueixen els progressos. Després de tornar enrere en els avenços assolits, la Urszula parla de nou, més fluïda fins i tot. Ara, però, l'únic que em té realment preocupat és que no s'ha adaptat a l'alimentació triturada. Hauríem de continuar amb l'alimentació intravenosa? No ho sé; durant tres setmanes la Urszula ha estat alimentada d'aquesta manera i potser hem allargat massa el temps, sense tenir en compte l'alimentació que va rebre abans de trobar-la els nostres homes. Mai no sabré la quantitat de sofriment, la fam patida per aquests ulls esbatanats (sí, encara és una assignatura pendent, això de negar-se a veure-hi més...).

      12 d'abril

      Crec que aquest és el pitjor pensament que escoltaré en la meva vida. Per primer cop, avui, mentre l'ajudava amb la compota de poma, la Urszula ha plorat. Eren llàgrimes sentides, amargues. Aquest gust, deia la Urszula, em recorda els berenars a Zamosc, a Polònia. Mai més no he estat tan feliç com en aquelles tardes... Ni en marxar cap a Rússia, ni en retornar a la força a Polònia de nou... Ha arrencat a plorar i no l'he aconseguida aturar. Ara, mentre escric això, la Urszula somica a pocs metres de mi; he decidit quedar-me perquè el seu ànim empitjora mentre recorda, i el seu cos ha d'arrossegar el llast d'aquest desassossec...

      15 d'abril

      La Urszula ha emmudit novament. He fracassat...

      27 d'abril

      La Urszula ha mort aquest matí. Tres mesos després de la seva alliberació.

      Per a mi, sempre serà aquella immigrant que no va ser acollida del tot per la meva pàtria, la jueva que va escapar del seu país per retornar-ne i ser enterrada en vida mentre creia que el treball la faria lliure, la dona que, malgrat ser alliberada, va abandonar la seva existència dins d'una cambra de gas d'Auschwitz-Birkenau el 27 de gener de 1945. Malgrat sobreviure noranta dies més...
      • La dona d'Oswiecim-Brzezinka (espero que ara sí... perdó :S)
        deòmises | 29/10/2009 a les 11:48

        2 de febrer

        La Urszula només recorda la seva llengua materna. Ni un indici del rus que, segons el registre, durant vint anys ha hagut d'aprendre i de parlar dia rere dia. M'han triat a mi per guarir-la i intentar esbrinar què barboteja entre deliris (els meus avis també eren polonesos). Quan van rescatar-la d'aquella cambra que havia de ser la seva tomba, diuen, va caure sobtadament en aquest xoc i, des de llavors, sols s'expressa en polonès i manté els ulls esbatanats. Sense moviments de parpelles. Com si s'hagués negat a contemplar el seu entorn. He repassat el seu historial mèdic i és descoratjador: anèmia, desnutrició, paranoia... Per això sé que hi veu. Físicament sí, perquè el nervi òptic resta intacte, trametent informació al cervell però sense facilitar-me la tasca d'aconseguir que em presti atenció visual.

        7 de febrer

        Necessito recapitular la vida de la Urszula. Realment, sabem ben poques coses d'ella. Sols tenim dades personals que poden ser falses perquè és evident que el registre no duia cap tipus de rigor. De vegades, em sento desanimat quan trobo casos com el de la Urszula perquè, si més no, em condueixen a un atzucac, i em fan recular de tal manera que em tempten a deixar la meva feina d'infermer. Cal comprovar-ho tot...

        21 de febrer

        Dia memorable. La Urszula ha respost quan l'he anomenada pel seu nom. I he volgut seguir endavant, arriscar-me a conèixer més o que tornés a delirar sense cap connexió. La idea ha funcionat. Com si, per primera vegada, s'adonés que li parlo en l'idioma del seu país originari. Lentament, sense pressionar-la, he sabut detalls de la infantesa de la Urszula a Zamosc, l'emigració cap a Rússia per la manca de feina per al pare i els tràfecs per adaptar-se en un país extens de territori però tancat en les seves mires (desprenc aquest pensament de les seves paraules amargues). La Urszula no ho diu, però sé que els problemes no van venir per ser polonesos.

        3 d'abril

        Segueixen els progressos. Després de tornar enrere en els avenços assolits, la Urszula parla de nou, més fluïda fins i tot. Ara, però, l'únic que em té realment preocupat és que no s'ha adaptat a l'alimentació triturada. Hauríem de continuar amb l'alimentació intravenosa? No ho sé; durant tres setmanes la Urszula ha estat alimentada d'aquesta manera i potser hem allargat massa el temps, sense tenir en compte l'alimentació que va rebre abans de trobar-la els nostres homes. Mai no sabré la quantitat de sofriment, la fam patida per aquests ulls esbatanats (sí, encara és una assignatura pendent, això de negar-se a veure-hi més...).

        12 d'abril

        Crec que aquest és el pitjor pensament que escoltaré en la meva vida. Per primer cop, avui, mentre l'ajudava amb la compota de poma, la Urszula ha plorat. Eren llàgrimes sentides, amargues. Aquest gust, deia la Urszula, em recorda els berenars a Zamosc, a Polònia. Mai més no he estat tan feliç com en aquelles tardes... Ni en marxar cap a Rússia, ni en retornar a la força a Polònia de nou... Ha arrencat a plorar i no l'he aconseguida aturar. Ara, mentre escric això, la Urszula somica a pocs metres de mi; he decidit quedar-me perquè el seu ànim empitjora mentre recorda, i el seu cos ha d'arrossegar el llast d'aquest desassossec...

        15 d'abril

        La Urszula ha emmudit novament. He fracassat...

        27 d'abril

        La Urszula ha mort aquest matí. Tres mesos després de la seva alliberació.

        Per a mi, sempre serà aquella immigrant que no va ser acollida del tot per la meva pàtria, la jueva que va escapar del seu país per retornar-ne i ser enterrada en vida mentre creia que el treball la faria lliure, la dona que, malgrat ser alliberada, va abandonar la seva existència dins d'una cambra de gas d'Auschwitz-Birkenau (Oświęcim-Brzezinka) el 27 de gener de 1945. Malgrat sobreviure noranta dies més...


        d.
  • La lleugeresa de no-ser
    bellissima | 03/11/2009 a les 21:12

    Ei! 650 paraules + 2 asteriscs. ;-)


    El tren de Zagreb a Križevci recorre les mateixes estacions, les que recordo de petit, que després, durant la guerra, van quedar inutilitzades. Tot el país va saltar pels aires i es va convertir en un cementiri. La terra xucla aviat la sang, el riu l'escola. Només costen de marxar-ne els vestigis damunt el ciment de les ciutats. De Križevci resten en mi, esfereïdors per sempre, els rius de sang dels morts. I els cossos sobtadament esventrats. Vam tenir sort, la mare i jo, de poder fugir. Només tu, àvia, et vas quedar a Gotalovo, aquest darrer poble de Croàcia, gairebé a la frontera d'Hongria. No em queda més família aquí. He tornat per rendir-te homenatge.
    Porto en mi la teva ànima pagesa, el ritme de la natura de les coses, abans que tot es tornés abominable. La teva natura que no coneixia la traïció, tanta traïció que després es va veure. Les teves mans gastades, que transmetien l'olor àcida de la vinya i del pèl dels bens. Les flors del teu mocador de cap que feia joc amb les flors del prats.
    Vaig passar amb tu els estius de la meva infantesa, i mentre visqui ressonarà la teva veu, les teves paraules i riures, que em feien comprendre el món, asserenat en la seva harmonia.
    Un cop vas venir a Križevci, i jo corria amb tu pels llargs porxos de la ciutat, que avui en el record em semblen sense fi, amb una llum que cega. I retorna en mi la teva emoció en entrar a la basílica de la Santa Trinitat, estrenyent-me la mà i caient agenollada davant l'altar daurat. Hi ha en el record de tu un sentit espacial de felicitat que m'ha sostingut la vida, igual que els besos de la mare, que l'escalfor del pare, fulminat a l'horrible front de Kalnik.

    *

    El buit que avui circumda casa teva és astorador, sense cap vida humana ni cap moviment entorn al seu volum. En el teu poble originari avui no hi belen les ovelles, i la vinya ha desaparegut.
    Àvia, jo t'ensenyaria paraules alemanyes, que he après, i que et causarien gràcia i sorpresa, i després riuríem tots dos, afablement, com només sabien riure els teus llavis. I t'explicaria com és Köln, la ciutat on m'estic, i com s'ha de fer per anar d'una punta a l'altra, perquè et preparessis per venir amb mi, perquè no tornaria a deixar-te. Però ara ja no se't puc endur. I de cap manera es pot recapitular.

    *

    Fa hores que volto les tombes d'aquest immens cementiri, amb el teu nom als llavis, i no trobo on ets enterrada. El defalliment em venç. D'ençà la guerra aquest cementiri s'ha fet inabastable, i el teu senzill nom, Iúlia Kurelac, m'és impossible de trobar. He caminat incomptables senderols i m'he detingut davant de cada creu, amb el ram que porto per a tu, àvia, amb una diminuta cinta de la bandera croata, que sé que et faria feliç. Perquè pertanyies a una pàtria, que jo he perdut, i sabies, com diu el nostre himne, on hi ha havia la tomba dels teus.
    Què faré, àvia, en aquest món, si he perdut la drecera que em porta cap a tu, l'única arrel amb la terra que em mena fins a l'origen? I què faré amb aquest ram, tan orfe com jo? Potser el trobaràs tu, aquí on el deixo, a l'entrada del cementiri, amb el teu nom escrit per la meva mà que segueix buscant la teva. I potser seràs tu també qui vindrà a buscar-me per dir-me que tinc una pertinença, com la tenia a la teva falda, en aquesta terra blava on tu vas plantar els teus fruits, que jo vaig haver de deixar.
    Vine tu a buscar-me, àvia, perquè havent perdut la teva sepultura sento que em perdo a mi mateix i m'esvaeixo en una lleugeresa insuportable, que és la de no-ser.



  • Terra blava
    bellissima | 03/11/2009 a les 21:15

    Ei! 650 paraules + 2 asteriscs. ;-)


    El tren de Zagreb a Križevci recorre les mateixes estacions, les que recordo de petit, que després, durant la guerra, van quedar inutilitzades. Tot el país va saltar pels aires i es va convertir en un cementiri. La terra xucla aviat la sang, el riu l'escola. Només costen de marxar-ne els vestigis damunt el ciment de les ciutats. De Križevci resten en mi, esfereïdors per sempre, els rius de sang dels morts. I els cossos sobtadament esventrats. Vam tenir sort, la mare i jo, de poder fugir. Només tu, àvia, et vas quedar a Gotalovo, aquest darrer poble de Croàcia, gairebé a la frontera d'Hongria. No em queda més família aquí. He tornat per rendir-te homenatge.
    Porto en mi la teva ànima pagesa, el ritme de la natura de les coses, abans que tot es tornés abominable. La teva natura que no coneixia la traïció, tanta traïció que després es va veure. Les teves mans gastades, que transmetien l'olor àcida de la vinya i del pèl dels bens. Les flors del teu mocador de cap que feia joc amb les flors del prats.
    Vaig passar amb tu els estius de la meva infantesa, i mentre visqui ressonarà la teva veu, les teves paraules i riures, que em feien comprendre el món, asserenat en la seva harmonia.
    Un cop vas venir a Križevci, i jo corria amb tu pels llargs porxos de la ciutat, que avui en el record em semblen sense fi, amb una llum que cega. I retorna en mi la teva emoció en entrar a la basílica de la Santa Trinitat, estrenyent-me la mà i caient agenollada davant l'altar daurat. Hi ha en el record de tu un sentit espacial de felicitat que m'ha sostingut la vida, igual que els besos de la mare, que l'escalfor del pare, fulminat a l'horrible front de Kalnik.

    *

    El buit que avui circumda casa teva és astorador, sense cap vida humana ni cap moviment entorn al seu volum. En el teu poble originari avui no hi belen les ovelles, i la vinya ha desaparegut.
    Àvia, jo t'ensenyaria paraules alemanyes, que he après, i que et causarien gràcia i sorpresa, i després riuríem tots dos, afablement, com només sabien riure els teus llavis. I t'explicaria com és Köln, la ciutat on m'estic, i com s'ha de fer per anar d'una punta a l'altra, perquè et preparessis per venir amb mi, perquè no tornaria a deixar-te. Però ara ja no se't puc endur. I de cap manera es pot recapitular.

    *

    Fa hores que volto les tombes d'aquest immens cementiri, amb el teu nom als llavis, i no trobo on ets enterrada. El defalliment em venç. D'ençà la guerra aquest cementiri s'ha fet inabastable, i el teu senzill nom, Iúlia Kurelac, m'és impossible de trobar. He caminat incomptables senderols i m'he detingut davant de cada creu, amb el ram que porto per a tu, àvia, amb una diminuta cinta de la bandera croata, que sé que et faria feliç. Perquè pertanyies a una pàtria, que jo he perdut, i sabies, com diu el nostre himne, on hi ha havia la tomba dels teus.
    Què faré, àvia, en aquest món, si he perdut la drecera que em porta cap a tu, l'única arrel amb la terra que em mena fins a l'origen? I què faré amb aquest ram, tan orfe com jo? Potser el trobaràs tu, aquí on el deixo, a l'entrada del cementiri, amb el teu nom escrit per la meva mà que segueix buscant la teva. I potser seràs tu també qui vindrà a buscar-me per dir-me que tinc una pertinença, com la tenia a la teva falda, en aquesta terra blava on tu vas plantar els teus fruits, que jo vaig haver de deixar.
    Vine tu a buscar-me, àvia, perquè havent perdut la teva sepultura sento que em perdo a mi mateix i m'esvaeixo en una lleugeresa insuportable, que és la de no-ser.



    • Ei, aquest és el que val. He canviat el títol: TERRA BLAVA n+
      bellissima | 03/11/2009 a les 21:17

  • Camí de tornada
    Ultra Violet | 03/11/2009 a les 21:41

    Tenia vuit anys quan va aterrar en un suburbi perifèric de la gran ciutat. Un d'aquells barris on només hi viuen els immigrants, on els autòctons no s'hi barregen. Són indrets fàcils de reconèixer per la grisor improvisada, pel taciturn desordre i l'empobriment reflectit en les façanes; per les rengleres de petites finestres on sempre hi ha roba estesa.

    Havia baixat de l'autobús en una plaça sòrdida, al seu barri. Portava uniforme blau marí, la faldilla a quadres, i una guardiola metàl·lica entre les mans, lluent i blanca, de les que donaven les monges per a les missions a l'Àfrica.
    Era un joc, una novetat sobtada, sortir al carrer en petits grups i recaptar diners, bo i repetint una frase que havia après de memòria. La recitava en un idioma estrany per a ella; feia pocs dies que havia començat la nova escola i quedà astorada en sentir les nenes parlar en una altra llengua. Aquell col·legi era lluny de la seva barriada, estava en la zona benestant de la ciutat. Li calia caminar una bona tirada per un descampat polsegós, envoltat de fàbriques. Agafava l'autobús i feia un tros a peu pels carrers asfaltats i pulcres, fins a l'escola. Li sorprenia que els edificis estiguessin ben alineats, que tinguessin grans finestres i una pell de pedra; els feia distingits i refinats als seus ulls.
    Va ser un dia emocionant, mai abans havia entrat en aquelles botigues d'aparadors enlluernadors i magnètics. En la de llaminadures, a tocar de l'escola, va ensumar la llépola dolçor dels caramels; en la pastisseria, el flaire a nata i sucre li feia venir salivera; i en l'establiment de teixits, les dependentes, que portaven un davantal gris, totes iguales, feien rodar peces de roba de coloraines i les tallaven amb unes tisores molt grosses. Al forn llambregà una coca d'anís i pinyons llarguíssima; pensava que els seus clients eren molt afortunats. Els botiguers els hi havien donat monedes amb una despreocupada alegria, fins i tot algun bitllet, que doblegaven i feien ben petit per encabir-lo en la ranura de la guardiola.
    L'autobús ja l'havia retornada a la plaça sòrdida, i amb la il·lusió encara entre les mans, va aturar la primera dona amb qui es va topar. Li va etzibar la frase amb cantarella i ho devia pronunciar bé, perquè la senyora va fer cara de no entendre ni un borrall. De seguida, però, va endevinar que li demanava calés i esbossà una ganyota de desdeny i estranyesa. El somriure càndid se li va fer miques.
    Aquella dona gran, esquifida i bruna, havia sortit de la botiga de queviures amb quatre llaunes dins el cistell que portava penjat del braç, li havia dit al botiguer que ho apuntés al compte, que li pagaria quan el marit cobrés.
    La nena va tornar a casa, passant pel mateix paratge desolat, en el confí de la gran metròpoli.

    Trenta anys després, ha deixat el nens a l'escola en el barri acomodat de la ciutat, on ara viu. Al volant d'un cotxe luxós, parada en un semàfor, se sent observada per una nena que porta un mocador rosat al cap; ha baixat de l'autobús de línia, i la mira de fit a fit.













  • L'egua jove
    SenyorTu | 04/11/2009 a les 21:15

              La Zaida cavalca amb un ritme i una cadència que fa embogir de plaer els homes que munta. Té vint anys, la pell color canyella, les carns tibants, el cul eixerit i uns pits torbadors. Avui portava el vestit de cotó gris, tan curt i cenyit que, en asseure's al tamboret de la barra del pub, se li ha vist el tanga negre. Està esperant el Damián, un corredor de finques madur i casat que diu estar ben situat. La Zaida sap que acabaran al llit, tot i que amb aquest ha decidit que es farà de pregar. Ja en comença a aprendre. Si li porta el braçalet d'or que li va prometre, avui deixarà que li toqui una mica les cuixes, però res més.

    La Zaida va estudiar infermeria a La Havana. Amb el diploma, podia aspirar a un sou de cent vint pesos al mes -uns vuitanta euros- amb el qual podria subsistir. No pas viure. Si volia unes sabates noves, pintallavis o aquells sostenidors Victoria's Secret, havia d'anar al Malecón per oferir-se als turistes sexuals. I si només fos això... va recapitular i va veure clar que no hi havia futur: quan se li esgotessin els recursos del cos, tornaria a haver de subsistir amb els fotuts cent vint pesos al mes. Per això, quan va anar a Madrid al casament de l'oncle Ramiro, s'hi va quedar. Viu en una mena d'entresol fosc a Alcobendas i treballa al barri fent companyia a gent gran. Escolta les seves batalletes i els treu a passeig, com fa la seva cosina Mara amb els dos gossos del cònsol d'Albània al Central Park de Nova York. Quan es mira al mirall es diu que això no fa per ella. Per això ja s'ha anat acostumat a demanar obsequis als seus amants i ha après a convertir-los en diners.

    A l'entresol hi viu amb el Jakov, un futbolista fracassat de vint-i-sis anys originari de Croàcia. El representant l'havia fet venir a Espanya amb la promesa de fer-lo jugar a primera divisió, però es va arrossegar per diversos equips de segona fins que una lesió el va deixar sobtadament fora del mercat. Ara ajudava l'entrenador de l'equip de futbol d'un col·legi de pagament. No cobrava, però podia menjar de franc i fins i tot endur-se alguna cosa a casa.

    No se sap per què havien acabat vivint plegats en aquell entresol. Al final d'una nit de farra, ella el va acollir i ja no s'ha mogut. De tant en tant fan sexe, sempre en silenci i sense preliminars. El Jakov és considerat, això sí: espera que s'escorri la Zaida (llavors ella si que crida una mica) i a continuació, sense fer-se esperar, ell s'escorre callat. Quan acaben, se separen els cossos per fer cadascú seva o bé s'adormen d'esquenes.

    El braçalet està conformat per dues argolles d'or groc, amb incrustacions d'ametistes minúscules, unides per sis el·lipses planes d'or blanc. Després d'emprovar-se'l, la Zaida ha agafat la mà del Damián i, amb un moviment estudiat, l'ha dipositada sobre el genoll nu. Ha deixat que la passegi per les cuixes i, quan s'atansava al tanga, li ha agafat el canell i l'ha retirat mentre li sospirava lànguidament a cau d'orella. S'ha lamentat que, en les condicions que viu, no el pot atendre com es mereix i li insinua que no li costaria gens de cedir-li un dels pisos que té buits per llogar. De tant en tant, li mossegava l'orella i li xiuxiuejava aquelles paraules que sap que agraden als homes madurs i casats.

    A la matinada, quan ha tornat a l'entresol, ha despertat el croat i li ha dit que aviat viuran en un pis al centre de Madrid, però que potser algun cop ell haurà de passar la nit fora. El Jakov ha fet un gest indefinit amb el cap, s'ha girat i s'ha tornat a adormir.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.