Detall intervenció

RELAT INTERMINABLE

Intervenció de: Miquel Bohigas Costabella | 22-05-2005


Idea de relat conjunt continuat: AnNna
Idea de relat interminable: miquel
Idea de fer resums per fragments: Tiamat
Resums intercalats: Llibre

***
Si vols que aquest sigui el relat més llarg que mai s'ha escrit, participa-hi. Copia tot el què s'ha escrit fins ara, des de l'asterisc fins al final, sense esborrar ni una coma, enganxa-ho en un nou comentari i afegeix-hi la teva aportació. No escriguis més de quatre línies, i procura no fer-hi faltes.
***

1.- El noi protagonista surt corrents de casa cap a la parada d'autobús. Ella -encara no sabem qui-s'ha oblidat d'alguna cosa.

El noi tanca la porta de casa amb un cop fort i surt corrents cap a la dreta. Era la tercera vegada que ella se n'havia oblidat. N'estava fart. D'aquest vespre no passava, li ho pensava dir. Tot i de cop. S'atura a la primera parada d'autobús i espera amb impaciència el 29 sentint-se observat per la gent de la parada, espiat per mirades alienes que només veuen en ell un noi que ni tan sols s'ha cordat la camisa en sortir de casa. No ho pot evitar. Es grata el cap i comença a pensar que li dirà quan la trobi. Busca a la seva butxaca el paquet de tabac però es recorda que no el va agafar. No sap si demanar-ho o no a la noia que te davant seu. Decideix no fer-ho, de cop l'ha repugnat una piga grossa com una pedra que té just sobre el llavi superior. Mai hauria dit que una piga pogués tenir per a ell tanta importància, i menys en un moment com aquell.

2.- Arriba l'autobús. El noi no duu diners. No el pot agafar. Comença a ploure. Dubta. No sap què fer.

L'autobús arriba, i puja l'esglaó amb un posat cansat, buscant amb insistència els diners que ha de dur en alguna butxaca. Després d'escurar la butxaca només hi ha trobat una moneda de two pounds, segurament de l'estiu passat, quan va anar a Londres. Així doncs, després de llançar una mirada suplicant al conductor i rebre només rebuig, torna a baixar al carrer, on l'aire fred l'abraça, omplint-li els pulmons. Li venien mil idees al cervell i al mateix temps les rebutjava. Començava a caure una pluja fina. Havia de fer alguna cosa. La indecisió no li agradava gaire. El feia sentir malament, com si un gran buit l'omplis.

3.- Pensa que potser trobarà la noia al pub "Anemis". Però al final va cap a la plaça on es van conèixer.

S'encamina lentament cap al pub "Anemis". Podria tenir sort i arribar just a l'hora en que ella hi solia anar. Tan sols era una probabilitat entre moltes. Però al mateix temps era una acció. Tampoc sabia en absolut, si la trobava, què li diria realment. Tampoc ara mateix no tenia massa importància. El fet de no poder agafar l'autobús, li permetia una caminada de quasi una hora. Hi havia temps per pensar-hi. Trenca al primer tombant a l'esquerra, rumb a la plaça on es van conèixer. Més tard passaria pel pub.

4.- A la plaça, ell plora. Perquè la noia l'ha deixat per uns penjats d'una web de relats que s'han trobat a Premià.

I allí, sol entre la nit, vulnerable com se sent, comença a plorar. L'ha abandonat. L'ha deixat a l'estacada per una penya de penjats, d'una web de relats, que s'han anat a trobar a Premià de Mar.

5.- Mentre plora, una altra noia se li apropa i inicia conversa. Ell, però, no sap que aquesta també ve de la trobada a Premià i que coneix la seva xicota.

Fou aleshores que ella s'hi fixà. Ella, una altra ella. Més exòtica. Més estranya. Més... més asequible. Se li acostà i li xiuxiuejà a cau d'orella: "m'agraden els homes que són capaços de plorar". Ell se la mirà de fit a fit i pensà: "doncs home, per què no?" Ai! Pobre mortal! Perquè no? El que ell no sabia és que ella en venia, de Premià, i no només havia estat a la trobada i havia conegut a la noia que li havia amargat la tarda, sinó que havien escrit un poema juntes i havien quedat per veure's l'endemà.

6.- Els dos desconeguts caminen junts. Ell troba un mirall trencat a terra. Ella marxa, enrabiada perquè no li fa cas.

Segueixen caminant sense pronunciar ni un sol mot, el cervell del noi pensant a tota velocitat. "No l'havia vist mai, però la noia està bé... que diguem..." Per altra banda, recorda la seva noia, com l'odia, i les ganes que té de trobar-la aquella fresca i humida nit. Segueix caminant, amb pressa, i de cop s'entrebanca amb alguna cosa, mira al terra, i veu un mirall, l'agafa. I de cop s'adona que no sap exactament què sent. Per un dels trossets del vidre trencat pot veure aquella noia que havia intentat seduir-lo moments abans marxant enrabiada.

7.- Ell corre darrere la noia disposat a abraçar-la, però quan la té al davant, torna a dubtar.

El que veu després, la seva cara, desfigurada a causa dels diferents bocins, el fa pensar. No pot ser. Deixa caure el mirall al terra. Es gira amb direcció a aquella noia exòtica que se'n va enrabiada. Decideix corre cap a ella amb la decisió clara abraçar-la. Mentre corr té por. Una por instantània, la por que el parteix en dos, quan no sap si realment vol descobrir el seu cor, o si vol seguir en l'anonimat, però en qüestió de segons, per la seva ràpida cursa contra la raó, no te temps de pensar-hi. Es troba davant d'ella. Davant els seus ulls...Uns ulls que li recorden massa als ulls de la seva xicota o potser ex xicota, no ho sap i de cop i volta torna a quedar-se paralitzat. No ho entén, tan decidit com és ell i ara.. mira-te'l sembla una bleda, ara si, ara no, ara tinc por, ara no.

8.- Quan ella li parla, ell fuig.

-Què vols, guapo? -li diu ella encara amb un xic d'esperança, carregada de sensualitat.
-Mmm... err... no, res, res... -diu ell, i marxa corrents, els punys blancs de ràbia, les dents serrades, fins que para en un banc entre la gespa d'un parc.

9.- Sona el mòbil del noi. Un missatge de la xicota: el troba a faltar. Però ell, aleshores, li dóna llargues.

El mòbil li vibra a la butxaca. Un missatge de quinze lletres, un missatge d'ella que ho diu tot: "ET TROBO A FALTAR!". No se n'adona que una mitja rialla s'apodera de la seva cara, mira al cel i dona gràcies a algú, a Déu o al qui sigui, està content, però a la vegada no entén res, amb el mòbil a la mà i la vista a la pantalleta, li dóna instruccions amb el seu dit gros...menú, missatges, contestar...i es posa a escriure el següent: "ARA NO PUC ESTAR PER TU, PERÒ DEMÀ ENS PODEM VEURE ALLÀ ON SEMPRE".

10.- La noia que ha acabat de conèixer s'interessa per la trucada. Ell diu que és una pesada i que la vol oblidar.

"De qui era?", li pregunta la rossa. "D'una pesada", li contesta.--I si és d'una pesada... per què respons el missatge?--Bé... és que... --ell dubta.--És que en realitat no és una pesada. Ho he vist en els teus ulls. I tant que és una pesada. És qui m'ha fet plorar tant i qui no m'ha deixat descansar tots aquests dies. Gairebé paro boig. No puc. Me n'he d'oblidar.

11.- Torna a sonar el mòbil. Nou missatge: t'enyoro tant! Però no reconeix qui és, que li envia el missatge.

No han passat ni cinc minuts que el mòbil torna a vibrar, al costat del cor. Li fa la sensació que ara vibra amb més força que abans: "T'ENYORO TANT!", diu el missatge. Però aquest cop no reconeix el número, és desconegut. Cerca dins la seva memòria les tres primeres xifres, no les reconeix.

12.- La noia que acaba de conèixer (noia rossa) se li apropa... i agafa el mòbil per començar un joc. Ell pensa a marxar.

La rossa se'l mira amb mitja rialla i mig desconcert i pensa: "Quin paio més divertit!". Ell s'atabala, comença a suar. Per què no podia ser un dissabte qualsevol? Els ulls se li queden vidriosos, no hi veu res. Percep com la noia rossa se li apropa i com allarga la seva blanca mà, tot intentat tocar-lo. El cor comença a bategar-li cada cop més fort. Pensa que li ha de sortir del pit en qualsevol moment i en intentar fixar el poc de vista que li queda, el mòbil se li esmuny del dits. De cop, la noia canvia la direcció i agafa el mòbil. Es disposa a buscar l'apartat de jocs i inicia una serp. Reacció estranya. L'home no sap què fer. Pensa en marxar. De fet, el mòbil ja era vell. Però, i la targeta? Tant se val, pensa. Agafa la jaqueta i s'aixeca.

13.- Quan és a punt de marxar, la rossa pregunta què li agrada més: la fórmula 1 o el sexe. Després d'un breu discurs, ell li vol mostrar un lloc especial.

Llavors la noia, sense apartar la mirada del mòbil li pregunta: A tu què t'interessa més: la fórmula 1 o el sexe?- la formula 1 respon, però no estic en absolut disposat a perdre el sexe. Si el tinc que triar ara mateix i amb tu, suposo que amb els meus ulls, saps tot el que et vull dir. De totes maneres, la meva dèria és córrer. Tinc un lloc on m'agradaria estimar-te. Te'l mostraré.

14.- Una caseta als afores de la ciutat. Ell la besa, i decideix aprofitar aquell instant. Carpe Diem.

Arriben a una caseta feta pols, a les afores de la ciutat, és de fustes velles i la porta cruix per obrir-se després d'una bona empenta, entren allà i el que pareixia un lloc brut i abandonat, dóna pas a un reconet romàntic i encisador; els dos es miren als ulls. I unes guspires de colors salten d'un a l'altre. Es quedem mirant-se fixament. Cap dels dos abaixa la mirada. No es sent cap soroll. No es mouen fascinats per la bellesa del lloc. Han entrat en un lloc màgic.-Carai tu, quin lloc més maco-romp el gel ella, i ell la se mira amb ganes de vici i de venjar-se d'aquella que tant de mal li ha fet sense merèixer-ho. L'agafa fort del clatell i li fa una besada llarga, intensa, amb llengua aconseguint posar la pell de gallina a n'aquella noia que té ganes de més, llavors decideix posar la ment en blanc durant unes hores i disfrutar del moment. Carpe Diem, es repeteix , Carpe Diem. Sense adonar-se'n, s'ha fet de nit i la lluna brilla amb força al firmament. La caseta, il·luminada per una bombeta de mala mort, és l'únic punt il·luminat de l'esplanada.

15.- Des de fora, uns ulls els espien. Els dos nois no ho saben, però recentment s'han produït dos assassinats.

Darrere els vidres, camuflat entre la malesa, un parell d'ulls refulgents es
miren els dos amants. Cap dels dos ho sabia. Al darrer telenotícies havia arribat un missatge de la Delegació de Govern. S'advertia que s'havien produït recentment dos assassinats i que les dues persones portaven marques de claus en el coll. S'advertia precaució. Al mateix temps s'informava que la investigació policial es mantenia oberta. La nit pressentia un flaire d'intranquil·litat.

16.- Ja han fet l'amor. Marxen de la caseta. Troben uns cadàvers mutilats al mig del caminet. Un d'ells té, al costat del cap, un llibre manuscrit.

Ells dos es miraren per darrera vegada, sense demanar massa coses l'un a l'altre, sols era sexe, i no tenien intenció de més. Es posaren la roba, apagaren el llumet que hi havia damunt una taula de fusta rústica i sortiren a defora.
El què van veure en sortir de la cabanya els va trasbalsar. No menys de tres cadàvers mutilats restaven escampats al mig del caminet que portava a la caseta. Al costat del cap d'una de les víctimes hi havia un llibre manuscrit.
La noia va pegar un cop ben fort de Mateu!!!, que així és diu el noi, es va girar d'arrera i es va aferrar ben fort a ell, en Mateu no entenia res, estava aterrat, mentres tant acaronava els cabells de la Neus amb la mà tremolosa per la por.
Els dos desconeguts vàren sentir la sensació que per sempre més tendrien aquell matança humana en comú.
Al cap d'una estona, qui sap si llarga o curta, la Neus va voler apropar-se als pobres cossos sense vida. En Mateu cridà: NO! Un crit desesperat on hi havia alguna cosa més que por.

17.- La noia rossa, que es diu Neus, s'apropa als cossos. Hi ha una noia, entre els cadàvers: la Mireia, la xicota.

A poc a poc s'apropà a una de les víctimes, una noia morena, se la mirà bé, les arrecades, la pulsera, el collaret... Déu meu! Pobra Mireia! Vet aquí aquella que durant tot el dia l'havia trasbalsat tant, ara ja no li caldria esperar mai més la seva trucada, pobreta. Perquè?

18.- La Neus també mira el llibre manuscrit: "La psicologia de les mones". Sona el mòbil del Mateu. No contesta i comença a córrer. La Neus el segueix.

Mentrestant la Neus, massa impactada per pronunciar mots, s'agenollà i agafà el llibre que hi havia al terra. Mira!-digué- és un llibre manuscrit. I té títol, es diu...
LA PSICOLOGIA DE LES MONES.
En llegir el títol, en Mateu deixa caure el llibre al mig d'un bassal de sang. Llavors sent el telèfon que torna a vibrar a la seva butxaca. Però no l'agafa. No pot. Les paraules no li sortirien de la boca. Arrenca a córrer, entremig dels arbres, com si fugís d'alguna fera que el perseguís. No frena. Corre.
La Neus assustadíssima li surt al darrera, corren, corren bosc avall, per una costa que hi ha molt empinada, els hi costa no caure, però no ho fan.

19.- Al final s'aturen. Han arribat al port. Un vell pescador els pregunta per un periodista que va amb un gos anomenat Milú. Ells diuen que no, però no expliquen el que han vist.

Una estona després, s'aturen, elenen fort i es queden mirant-se assustats i bocabadats...
-Que feim?
En Mateu mirà al seu voltant: sense adonar-se'n, havien arribat al port; no hi havia ni rastre del seu perseguidor. Vaixells silents es gronxaven en les ones il·luminats per la llum diàfana de l'albada. Un vell pesquer estava a punt de fer-se a la mar quan el capità va veure els dos forasters i, obrint els ulls esperançat, els féu un senyal perquè s'acostessin al seu vaixell.
_ Llamps i centelles_ els va engegar tan bon punt els va tenir a prop_ no deveu pas haver vist un periodista pèl-roig que va amb un gos petit i blanc que anomena Milú.
-No, - va contestar en Mateu, -
el que hem vist ha estat-, però va haver de callar en sec perque la Neus li va fer un cop amb el colze que quasi li va rebentar una costella, es giranren i se n'anaren.

20.- S'asseuen en un banc però un gran terrabastall els fa rodolar i van a parar a un talús que cau en vertical al mar. Ell es pot subjectar, però ella cau.

Davora el port hi havia uns bancs que pegaven a la mar,s'assegueren per aclarir el que havien vist i parlar del que devien fer.
En aquest precís moment, un gran terrabastall els va fer caure del banc, i rodolant, rodolant, van anar a parar just al costat del talús que queia vertical fins al mar. Ell va poder subjectar-se, però ella... va caure al buit. El seu cos va xocar contra els sortints de les roques, i en Mateu va escoltar el crit penetrant que s'allunyava cap al mar.

21.- Arriba l'ambulància: no hi ha res a fer. En Mateu parla amb l'anestesista i el felicita perquè ha de ser pare.

Al cap de poca estona va arribar l'ambulància, però ja no hi havia res a fer.
-Vostè és metge? va preguntar en Mateu a l'home de la bata blanca, disposat a explicar-li tot el què havia passat.
- No, jo sóc l'anestesista.
- Enhorabona doncs, li contesta en Mateu.
-Enhorabona? Perdoni... no l'entenc --es va estranyar.
-M'ha arribat la notícia que ha de ser pare.
-Jo? Pare?
-Aquests són els rumors que circulen... però si no vol parlar del tema: aparquem-ho!
-No, no, al contrari. Sempre he volgut ser pare, però noi, amb les dones no hi tinc gaire traça, saps?. Se m'adormen saps?
-Doncs mira, sembla que finalment n'ha trobat una que ha aguantat!


Respostes

  • RE: RELAT INTERMINABLE
    Llibre | 22/05/2005 a les 20:16

    Idea de relat conjunt continuat: AnNna
    Idea de relat interminable: miquel
    Idea de fer resums per fragments: Tiamat
    Resums intercalats: Llibre

    ***
    Si vols que aquest sigui el relat més llarg que mai s'ha escrit, participa-hi. Copia tot el què s'ha escrit fins ara, des de l'asterisc fins al final, sense esborrar ni una coma, enganxa-ho en un nou comentari i afegeix-hi la teva aportació. No escriguis més de quatre línies, i procura no fer-hi faltes.
    ***

    1.- El noi protagonista surt corrents de casa cap a la parada d'autobús. Ella -encara no sabem qui-s'ha oblidat d'alguna cosa.

    El noi tanca la porta de casa amb un cop fort i surt corrents cap a la dreta. Era la tercera vegada que ella se n'havia oblidat. N'estava fart. D'aquest vespre no passava, li ho pensava dir. Tot i de cop. S'atura a la primera parada d'autobús i espera amb impaciència el 29 sentint-se observat per la gent de la parada, espiat per mirades alienes que només veuen en ell un noi que ni tan sols s'ha cordat la camisa en sortir de casa. No ho pot evitar. Es grata el cap i comença a pensar que li dirà quan la trobi. Busca a la seva butxaca el paquet de tabac però es recorda que no el va agafar. No sap si demanar-ho o no a la noia que te davant seu. Decideix no fer-ho, de cop l'ha repugnat una piga grossa com una pedra que té just sobre el llavi superior. Mai hauria dit que una piga pogués tenir per a ell tanta importància, i menys en un moment com aquell.

    2.- Arriba l'autobús. El noi no duu diners. No el pot agafar. Comença a ploure. Dubta. No sap què fer.

    L'autobús arriba, i puja l'esglaó amb un posat cansat, buscant amb insistència els diners que ha de dur en alguna butxaca. Després d'escurar la butxaca només hi ha trobat una moneda de two pounds, segurament de l'estiu passat, quan va anar a Londres. Així doncs, després de llançar una mirada suplicant al conductor i rebre només rebuig, torna a baixar al carrer, on l'aire fred l'abraça, omplint-li els pulmons. Li venien mil idees al cervell i al mateix temps les rebutjava. Començava a caure una pluja fina. Havia de fer alguna cosa. La indecisió no li agradava gaire. El feia sentir malament, com si un gran buit l'omplis.

    3.- Pensa que potser trobarà la noia al pub "Anemis". Però al final va cap a la plaça on es van conèixer.

    S'encamina lentament cap al pub "Anemis". Podria tenir sort i arribar just a l'hora en que ella hi solia anar. Tan sols era una probabilitat entre moltes. Però al mateix temps era una acció. Tampoc sabia en absolut, si la trobava, què li diria realment. Tampoc ara mateix no tenia massa importància. El fet de no poder agafar l'autobús, li permetia una caminada de quasi una hora. Hi havia temps per pensar-hi. Trenca al primer tombant a l'esquerra, rumb a la plaça on es van conèixer. Més tard passaria pel pub.

    4.- A la plaça, ell plora. Perquè la noia l'ha deixat per uns penjats d'una web de relats que s'han trobat a Premià.

    I allí, sol entre la nit, vulnerable com se sent, comença a plorar. L'ha abandonat. L'ha deixat a l'estacada per una penya de penjats, d'una web de relats, que s'han anat a trobar a Premià de Mar.

    5.- Mentre plora, una altra noia se li apropa i inicia conversa. Ell, però, no sap que aquesta també ve de la trobada a Premià i que coneix la seva xicota.

    Fou aleshores que ella s'hi fixà. Ella, una altra ella. Més exòtica. Més estranya. Més... més asequible. Se li acostà i li xiuxiuejà a cau d'orella: "m'agraden els homes que són capaços de plorar". Ell se la mirà de fit a fit i pensà: "doncs home, per què no?" Ai! Pobre mortal! Perquè no? El que ell no sabia és que ella en venia, de Premià, i no només havia estat a la trobada i havia conegut a la noia que li havia amargat la tarda, sinó que havien escrit un poema juntes i havien quedat per veure's l'endemà.

    6.- Els dos desconeguts caminen junts. Ell troba un mirall trencat a terra. Ella marxa, enrabiada perquè no li fa cas.

    Segueixen caminant sense pronunciar ni un sol mot, el cervell del noi pensant a tota velocitat. "No l'havia vist mai, però la noia està bé... que diguem..." Per altra banda, recorda la seva noia, com l'odia, i les ganes que té de trobar-la aquella fresca i humida nit. Segueix caminant, amb pressa, i de cop s'entrebanca amb alguna cosa, mira al terra, i veu un mirall, l'agafa. I de cop s'adona que no sap exactament què sent. Per un dels trossets del vidre trencat pot veure aquella noia que havia intentat seduir-lo moments abans marxant enrabiada.

    7.- Ell corre darrere la noia disposat a abraçar-la, però quan la té al davant, torna a dubtar.

    El que veu després, la seva cara, desfigurada a causa dels diferents bocins, el fa pensar. No pot ser. Deixa caure el mirall al terra. Es gira amb direcció a aquella noia exòtica que se'n va enrabiada. Decideix corre cap a ella amb la decisió clara abraçar-la. Mentre corr té por. Una por instantània, la por que el parteix en dos, quan no sap si realment vol descobrir el seu cor, o si vol seguir en l'anonimat, però en qüestió de segons, per la seva ràpida cursa contra la raó, no te temps de pensar-hi. Es troba davant d'ella. Davant els seus ulls...Uns ulls que li recorden massa als ulls de la seva xicota o potser ex xicota, no ho sap i de cop i volta torna a quedar-se paralitzat. No ho entén, tan decidit com és ell i ara.. mira-te'l sembla una bleda, ara si, ara no, ara tinc por, ara no.

    8.- Quan ella li parla, ell fuig.

    -Què vols, guapo? -li diu ella encara amb un xic d'esperança, carregada de sensualitat.
    -Mmm... err... no, res, res... -diu ell, i marxa corrents, els punys blancs de ràbia, les dents serrades, fins que para en un banc entre la gespa d'un parc.

    9.- Sona el mòbil del noi. Un missatge de la xicota: el troba a faltar. Però ell, aleshores, li dóna llargues.

    El mòbil li vibra a la butxaca. Un missatge de quinze lletres, un missatge d'ella que ho diu tot: "ET TROBO A FALTAR!". No se n'adona que una mitja rialla s'apodera de la seva cara, mira al cel i dona gràcies a algú, a Déu o al qui sigui, està content, però a la vegada no entén res, amb el mòbil a la mà i la vista a la pantalleta, li dóna instruccions amb el seu dit gros...menú, missatges, contestar...i es posa a escriure el següent: "ARA NO PUC ESTAR PER TU, PERÒ DEMÀ ENS PODEM VEURE ALLÀ ON SEMPRE".

    10.- La noia que ha acabat de conèixer s'interessa per la trucada. Ell diu que és una pesada i que la vol oblidar.

    "De qui era?", li pregunta la rossa. "D'una pesada", li contesta.--I si és d'una pesada... per què respons el missatge?--Bé... és que... --ell dubta.--És que en realitat no és una pesada. Ho he vist en els teus ulls. I tant que és una pesada. És qui m'ha fet plorar tant i qui no m'ha deixat descansar tots aquests dies. Gairebé paro boig. No puc. Me n'he d'oblidar.

    11.- Torna a sonar el mòbil. Nou missatge: t'enyoro tant! Però no reconeix qui és, que li envia el missatge.

    No han passat ni cinc minuts que el mòbil torna a vibrar, al costat del cor. Li fa la sensació que ara vibra amb més força que abans: "T'ENYORO TANT!", diu el missatge. Però aquest cop no reconeix el número, és desconegut. Cerca dins la seva memòria les tres primeres xifres, no les reconeix.

    12.- La noia que acaba de conèixer (noia rossa) se li apropa... i agafa el mòbil per començar un joc. Ell pensa a marxar.

    La rossa se'l mira amb mitja rialla i mig desconcert i pensa: "Quin paio més divertit!". Ell s'atabala, comença a suar. Per què no podia ser un dissabte qualsevol? Els ulls se li queden vidriosos, no hi veu res. Percep com la noia rossa se li apropa i com allarga la seva blanca mà, tot intentat tocar-lo. El cor comença a bategar-li cada cop més fort. Pensa que li ha de sortir del pit en qualsevol moment i en intentar fixar el poc de vista que li queda, el mòbil se li esmuny del dits. De cop, la noia canvia la direcció i agafa el mòbil. Es disposa a buscar l'apartat de jocs i inicia una serp. Reacció estranya. L'home no sap què fer. Pensa en marxar. De fet, el mòbil ja era vell. Però, i la targeta? Tant se val, pensa. Agafa la jaqueta i s'aixeca.

    13.- Quan és a punt de marxar, la rossa pregunta què li agrada més: la fórmula 1 o el sexe. Després d'un breu discurs, ell li vol mostrar un lloc especial.

    Llavors la noia, sense apartar la mirada del mòbil li pregunta: A tu què t'interessa més: la fórmula 1 o el sexe?- la formula 1 respon, però no estic en absolut disposat a perdre el sexe. Si el tinc que triar ara mateix i amb tu, suposo que amb els meus ulls, saps tot el que et vull dir. De totes maneres, la meva dèria és córrer. Tinc un lloc on m'agradaria estimar-te. Te'l mostraré.

    14.- Una caseta als afores de la ciutat. Ell la besa, i decideix aprofitar aquell instant. Carpe Diem.

    Arriben a una caseta feta pols, a les afores de la ciutat, és de fustes velles i la porta cruix per obrir-se després d'una bona empenta, entren allà i el que pareixia un lloc brut i abandonat, dóna pas a un reconet romàntic i encisador; els dos es miren als ulls. I unes guspires de colors salten d'un a l'altre. Es quedem mirant-se fixament. Cap dels dos abaixa la mirada. No es sent cap soroll. No es mouen fascinats per la bellesa del lloc. Han entrat en un lloc màgic.-Carai tu, quin lloc més maco-romp el gel ella, i ell la se mira amb ganes de vici i de venjar-se d'aquella que tant de mal li ha fet sense merèixer-ho. L'agafa fort del clatell i li fa una besada llarga, intensa, amb llengua aconseguint posar la pell de gallina a n'aquella noia que té ganes de més, llavors decideix posar la ment en blanc durant unes hores i disfrutar del moment. Carpe Diem, es repeteix , Carpe Diem. Sense adonar-se'n, s'ha fet de nit i la lluna brilla amb força al firmament. La caseta, il·luminada per una bombeta de mala mort, és l'únic punt il·luminat de l'esplanada.

    15.- Des de fora, uns ulls els espien. Els dos nois no ho saben, però recentment s'han produït dos assassinats.

    Darrere els vidres, camuflat entre la malesa, un parell d'ulls refulgents es
    miren els dos amants. Cap dels dos ho sabia. Al darrer telenotícies havia arribat un missatge de la Delegació de Govern. S'advertia que s'havien produït recentment dos assassinats i que les dues persones portaven marques de claus en el coll. S'advertia precaució. Al mateix temps s'informava que la investigació policial es mantenia oberta. La nit pressentia un flaire d'intranquil·litat.

    16.- Ja han fet l'amor. Marxen de la caseta. Troben uns cadàvers mutilats al mig del caminet. Un d'ells té, al costat del cap, un llibre manuscrit.

    Ells dos es miraren per darrera vegada, sense demanar massa coses l'un a l'altre, sols era sexe, i no tenien intenció de més. Es posaren la roba, apagaren el llumet que hi havia damunt una taula de fusta rústica i sortiren a defora.
    El què van veure en sortir de la cabanya els va trasbalsar. No menys de tres cadàvers mutilats restaven escampats al mig del caminet que portava a la caseta. Al costat del cap d'una de les víctimes hi havia un llibre manuscrit.
    La noia va pegar un cop ben fort de Mateu!!!, que així és diu el noi, es va girar d'arrera i es va aferrar ben fort a ell, en Mateu no entenia res, estava aterrat, mentres tant acaronava els cabells de la Neus amb la mà tremolosa per la por.
    Els dos desconeguts vàren sentir la sensació que per sempre més tendrien aquell matança humana en comú.
    Al cap d'una estona, qui sap si llarga o curta, la Neus va voler apropar-se als pobres cossos sense vida. En Mateu cridà: NO! Un crit desesperat on hi havia alguna cosa més que por.

    17.- La noia rossa, que es diu Neus, s'apropa als cossos. Hi ha una noia, entre els cadàvers: la Mireia, la xicota.

    A poc a poc s'apropà a una de les víctimes, una noia morena, se la mirà bé, les arrecades, la pulsera, el collaret... Déu meu! Pobra Mireia! Vet aquí aquella que durant tot el dia l'havia trasbalsat tant, ara ja no li caldria esperar mai més la seva trucada, pobreta. Perquè?

    18.- La Neus també mira el llibre manuscrit: "La psicologia de les mones". Sona el mòbil del Mateu. No contesta i comença a córrer. La Neus el segueix.

    Mentrestant la Neus, massa impactada per pronunciar mots, s'agenollà i agafà el llibre que hi havia al terra. Mira!-digué- és un llibre manuscrit. I té títol, es diu...
    LA PSICOLOGIA DE LES MONES.
    En llegir el títol, en Mateu deixa caure el llibre al mig d'un bassal de sang. Llavors sent el telèfon que torna a vibrar a la seva butxaca. Però no l'agafa. No pot. Les paraules no li sortirien de la boca. Arrenca a córrer, entremig dels arbres, com si fugís d'alguna fera que el perseguís. No frena. Corre.
    La Neus assustadíssima li surt al darrera, corren, corren bosc avall, per una costa que hi ha molt empinada, els hi costa no caure, però no ho fan.

    19.- Al final s'aturen. Han arribat al port. Un vell pescador els pregunta per un periodista que va amb un gos anomenat Milú. Ells diuen que no, però no expliquen el que han vist.

    Una estona després, s'aturen, elenen fort i es queden mirant-se assustats i bocabadats...
    -Que feim?
    En Mateu mirà al seu voltant: sense adonar-se'n, havien arribat al port; no hi havia ni rastre del seu perseguidor. Vaixells silents es gronxaven en les ones il·luminats per la llum diàfana de l'albada. Un vell pesquer estava a punt de fer-se a la mar quan el capità va veure els dos forasters i, obrint els ulls esperançat, els féu un senyal perquè s'acostessin al seu vaixell.
    _ Llamps i centelles_ els va engegar tan bon punt els va tenir a prop_ no deveu pas haver vist un periodista pèl-roig que va amb un gos petit i blanc que anomena Milú.
    -No, - va contestar en Mateu, -
    el que hem vist ha estat-, però va haver de callar en sec perque la Neus li va fer un cop amb el colze que quasi li va rebentar una costella, es giranren i se n'anaren.

    20.- S'asseuen en un banc però un gran terrabastall els fa rodolar i van a parar a un talús que cau en vertical al mar. Ell es pot subjectar, però ella cau.

    Davora el port hi havia uns bancs que pegaven a la mar,s'assegueren per aclarir el que havien vist i parlar del que devien fer.
    En aquest precís moment, un gran terrabastall els va fer caure del banc, i rodolant, rodolant, van anar a parar just al costat del talús que queia vertical fins al mar. Ell va poder subjectar-se, però ella... va caure al buit. El seu cos va xocar contra els sortints de les roques, i en Mateu va escoltar el crit penetrant que s'allunyava cap al mar.

    21.- Arriba l'ambulància: no hi ha res a fer. En Mateu parla amb l'anestesista i el felicita perquè ha de ser pare. L'anestesista, que no ho sabia, pregunta quina nota li ha posat com a amant la futura mare.

    Al cap de poca estona va arribar l'ambulància, però ja no hi havia res a fer.
    -Vostè és metge? va preguntar en Mateu a l'home de la bata blanca, disposat a explicar-li tot el què havia passat.
    - No, jo sóc l'anestesista.
    - Enhorabona doncs, li contesta en Mateu.
    -Enhorabona? Perdoni... no l'entenc --es va estranyar.
    -M'ha arribat la notícia que ha de ser pare.
    -Jo? Pare?
    -Aquests són els rumors que circulen... però si no vol parlar del tema: aparquem-ho!
    -No, no, al contrari. Sempre he volgut ser pare, però noi, amb les dones no hi tinc gaire traça, saps?. Se m'adormen saps?
    -Doncs mira, sembla que finalment n'ha trobat una que ha aguantat!
    -I... vostè que sembla estar-ne al corrent: sap quina nota m'ha posat? Vull dir, com a amant.
    -Ui! Això crec que ho té més magre. Perquè aquesta noia que li dic, té tendència a no fer valoracions. Prefereix no posar nota. Ja veu!

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.