Referent al REPTE 275: L'ESCAPARAT

Hola,

Acabo de rellegir el meu relat presentat al repte... i m'he adonat de que el que he penjat com a definitiu és el mateix que havia penjat en un principi, que s'excedeix del límit de paraules.

Ja se que ara es massa tard, però de totes maneres deixo aqui el relat definitiu:

L'ESCAPARAT:

"Era el primer dia d'institut. Era nou a aquell indret, no coneixia a ningú i a sobre ja ens havien manat una pila de deures. Quins profes! Els esmicolaria!

Després de classe vais estar caminant per un viarany, sol, abatut i molt cansat després del llarg dia de treball, i en arribar a casa tampoc hi havia molt bon ambient: ens acabàvem de traslladar i tot estava desordenat. A més a més, els pares sempre discutien i ja ens havien avisat de que segurament es separarien, per això, la Verónica, la meva germana, no feia més que plorar.

Al dia següent en arribar a classe, me'n vaig enrecordar de què no havia fet els deures de mates, però ja era molt tard per fer-los i la profe ja havia entrat. Em va posar una incidència a la "PDA" que arribaria al mòbil del pare en uns minuts. Ja tenia la bronca de la tarda asegurada.

La classe va ser com sempre, un fàstic, així que vaig escoltar el mp3 mentre ella parlava. Amb la caputxa de la xaqueta la profe no em veia i feia que llegia la teoria del mètode de Gaus.

Per fi l'hora d'esbarjo, amb el meu entrepà vaig anar al pati amb la resta de nois, que no paraven d'empipar a les noies, fins que la més "popular" venia a explicar-li's el rotllo de sempre.

I tot això va acabar essent la meva rutina del dia a dia a l'institut. Semblava que l'única condició per entrar allà era tenir-ho tot de marca i d'última generació. Ja no et valoren com ets sinó pel que tens. Contra més coses tinguis, més amics tindràs. Dòna igual les notes que treguis i les bronques que t'esperen a casa per no fer els deures o per suspendre els examens. La teva supervivència a l'intitut no depen d'això.

Els pares al final no es va separar. Quedava lleig. Desde que ens varem mudar semblem una familia d'exposició, fent teatre constantment, demostrant que som feliços, que ens estimen... quan l'únic que compartim son els diners i ganes d'adaptar-nos al barri."

Titina