quanta guerra, quanta guerra

Us deixo un parell de poemes d'Antònia Vicens, del llibre Agafa la teva creu.

• Es construiran talaies amb les restes
• de les víctimes telescopis
• per llegir el judici
• final
• de les estrelles Mentre
• ressons
• d’artilleria fan
• tremolar
• els
• amants No escolteu
• els xiscles dels que vessen la seva sang per amor.
•
• *
• Sense títol 2
• Una cadira recolzada al portal
• d’un cafè
• tancat Apòsits
• de lluna fulards
• sabates
• desaparellades Com ocells
• de mala
• nova
• enmig del carrer
• T’asseus
• per
• contemplar
• un vol
• de drons kamikaze.
•

Antònia Vicens

Molt ben tret el tema. Abans que el pedo (i no se sap si canibal?) ens enterri a tots ajudat pel Hegseth (també violador, es veu) recomanaria les cançons de Montse Castellà en el seu disc dedicat als tenes dels anys seixanta i en especial a Joan Baez.
Qui farà que aquest nou furher es foti també un tret a la boca, al seu bunker? Potser tindrem sort.

HI HA una peça que ens explica el que passa avui: (Where are you my son on?) Ara on ets, fill meu?


....
És caminar pel camp de batalla
i despertar-se'm un amarg i sentit plor.
N'he conegut ben pocs,
al llarg del temps,
que a la mort no li tinguen por.

L'albada sagna en esta terra
que té el cel roig de foc i fum,
mentre les noies carreguen
les bicicletes amb flors
per als difunts.

Al carrer una dona de genolls
esgarrapa cràters i brossa,
un tros de sabata,
un alè, un pedaç de roba.

De la gola li naix un lament,
un esfereïdor crit.
Sota seu, entre la runa,
està enterrat lo seu fill petit.

La guerra quan l'acabareu?
Ara on ets fill meu?

Sense casc i asseguts a la vorera,
alguns desafien l'atzar i el destí
i contemplen la brillant estela
dels míssils que creuen
lo cel de la nit.

Però fora vila, per masos i horts,
cap alarma no arriba a sonar prou fort.
Allí, xiquets innocents
segueixen dormint sense saber
que no seran a temps de fugir.

Infants s'arremolinen
a les carreteres
de ciutats i pobles.
S'apleguen al nostre voltant
i mirem de ser amables.

Un ban anuncia quins són
los nous morts d'este malson,
mentre la gent pronuncia
l'únic que sap dir en anglès:
Johnson, Kissinger, Nixon.

Vau dir que hi hauria pau.
Ara on ets, fill meu?

Mos apleguem al vestíbul
per celebrar la nit de Nadal
persones de França, Polònia,
Índia, Cuba i Vietnam.

Companys del refugi,
me vau ser bàlsam i alegria
tot compartint
somriures i silencis
en aquella difícil agonia.

Només puc abaixar el cap
i demanar perdó humilment
per tanta devastació,
per tot allò
que us estem fent.

Les armes mos trenquen la veu.
Ara on ets, fill meu?

Gairebé vint anys de guerra,
un país abatut i no hem escarmentat.
Mos perseguiran fileres de taüts,
tots ben arrenglerats.

Si més no, la gent aquí
hem creat una ànima
de franca germanor,
on algun dia renaixerà el lotus,
la vostra bella i blanca flor.

Són molts els autors, músics i escriptors i poetes, que ha dit i cantat sobre els horrors de la guerra. Els escrits precedents en són testimoni.
Jo només voldria dir que sí, Atlantis, l'impacte en les nostres emocions potser ens deixen com mig atordits, anestesiada la inspiració.
És dolor el que sento
En el més profund
És només dolor?
Potser també és por
És por i molta ràbia
Pel que ens estan fent
És astorament
Per allò que no fem
Només és un petit senyal del que sento i la perplexitat davant de tanta estultícia i maldat.
Tot plegat no em trec de dir: amb total cordialitat.

D'esquena a l'arc de sant Martí(Crònica patètica)
Quis fuit horrendos primus qui protulit enses ?

TIBUL, Carmina I,10


Ocell blanc, on ets ?, no veus que les aigües ja han tornat a la seva deu ?,
no ens havies d'oferir un bec vestit de tendra olivera ?
Qui ha emmudit, doncs, la teva vivífica ambaixada,
qui ha bescanviat els fats immutables per paraules grandiloqüents i vanes,
i ens ha enganyat amb un feix de sonors cal·ligrames sense sentit ?

Foc i sang. Tolls de sang, rius de sang, tèrbola i enlluernadora alhora.
Sang inútilment vessada arreu i tothora, malaguanyada, freda ja:
se n'ha fet una taca esfereïdora, més punyent que el ressòl d'uns auguris nefastos.
És l'hora del teu reialme, Ares, Mart, Istar, Odí !
Ja vénen, de porpra abillats, ja ve el teu seguici triomfant,
per herois encapçalat i per covards, per soldats desconeguts,
però morts !

Odi i por. Menyspreu per malfiança: fatal equilibri dels codis del Talió.
Jocs de guerra atiats per un eficient Vulcà i per la discòrdia omnipresent.
El nostre món ha esdevingut una perillosa magrana, esberlada i a punt d'esclat,
i el seu oscil·lant ble només enyora l'escalfor d'un estúpid i contundent llumí.
Als fulls daurats dels protocols i a les ments de vellut dels polítics
hi ha un anunci intermitent de cautela: «no smoking».
I tothom fuma.

Nord i sud: impúdic veïnatge del massa i el no-res.
L'opulència cavalca, insolent i ufanosa, sobre l'immens escàndol de la fam,
preocupada només pel colesterol que li tiba perillosament la seda de la pell.
I quan sent basca, quan n'hi té prou, apaga l'informatiu. Sense rubor.
Fora, lluny del convit, la tossuda misèria fa cua inútilment.
Gea, ubèrrima i generosa, és a taula, -de debò !-,
però la porta roman tancada i barrada,
arbitràriament.

Tendre i àcid, sol i fum. Harpies tecnològiques embruten els blaus.
La terra, la nostra terra, adés tova i fecunda, ara mateix és una nafra viva.
Qui ha fet dels hiverns estius; de la forest, un erm; de les brises, galernes ?
Qui s'ha engolit la virolada rialla del cel ?
Qui s'ha begut la dolçor del mar ?
Qui ha ensulciat la vigor dels boscos ?
Quatre genets, avui automàtics, s'ho han jugat tot als escacs
frívolament.



Indi o morat, ni blau ni vermell. Intransigència, obstinació, veritat absoluta.
I tot, per amor i reverència devers uns déus fets a mida.
Ni el mateix Zeus tonant, capriciós i tirànic, no ho hagués albirat millor.
I, mentrestant, el sofriment desconsolat de les mares invita a la impietat.
Avui el món és un immens temple, de flors buit i ple de flagells.
Els ungits reciten d'esma llurs cruentes i funestes litúrgies
i a les ares, xopes i roges, apaivaguen la ira dels Inaccessibles i dels Indiferents.
O senyor, teus són el poder i l'espasa ! –diuen.
I la vida, regal teu, fatalment s'escola
per pagar-te.

Mite i parla. Melics de porcellana gastats per mil romiatges.
Narcisos embadalits, andrògins estotjats als claustres de la seva història
deixen anar riu avall un llefiscós rastre de fòbies.
I al bell mig dels seus perpetus triomfs, de l'èxtasi místic dels elegits,
com n'és d'inútil que algú els recordi la seva condició mortal, el fang que són !
Albiren, sens dubte, una reencarnació única i perenne, ells sols.
I l'univers, l'universal, el tot harmònic, són fantasia, extravagància i somni.
L'Olimp és d'ells i al seus casals, els diferents
no hi caben.

Off.
No massa lluny, els severs i hermètics déus de la guerra campen arreu
i, com fills malcriats, balafien els seus «week end»
emmetzinant, coercint, apallissant, ultratjant, linxant,
recollint i devorant morbosament bolets radioactius.

I el altres déus, els senzills, els venerables, els Déus,
somiquejant potser i parant la galta endebades,
són a la gàbia del colom
i rera les cromàtiques i lluents reixes de l'arc de Sant Martí
mouen el cap. Només.

Lleida, febrer de 1995

Theodor Adorno va escriure que "escriure poesia després d'Auschwitz serà un acte de barbàrie". De primer el genocidi de Gaza i ara l'atac a Iran per part dels EUA i d'Israel, d'una brutalitat inicial molt superior al de la invasió rusa d'Ucraïna, ens ha deixat desarmats. Haurà de passar temps abans que poguem escriure i llegir relats i poemes sobre el tema.

FORA ARMAMENT!!!!!!!
Si poguessim fer desapareixer totes les fàbriques d´armes del mon, de tota mena físiques, nuclears etc...
Si poguessim ajudar als pobles de la terra que no tinguessin qu´emigrar....
No sé que podem fer per evitar tanta guerra.....
Només ens queda resar....

Aquí, de relats, n'hi ha alguns sobre la guerra: de la guerra del Vietnam, de la segona guerra mundial; i també n'hi ha de postguerra.

A la literatura catalana de sempre, jo us recomano un llibre de guerra/postguerra: "Els vençuts" de Xavier Benguerel. Té una prosa magnífica, i hi surten personatge històrics com Pompeu Fabra.

També "Crist de 200.000 braços" d'Agustí Bartra, que ens parla del camp de refugiats d'Argelers després de la fugida a França evitant ésser assassinats per Franco.

Com no: "Incerta glòria" de Joan Sales. Després en van fer una pel·lícula, però és absolutament millor el llibre.

Enllà de les nostres fronteres:

"Si això és un home" de Primo Levi.

"L'arca d'Schlinder" de Thomas Keneally.

"Kaputt" de Curzio Malaparte