Por

Enmig del cor de la tarda
com si m'hagués de trencar
sóc dreta davant l'abisme
feta sencera un cristall.

Cap raig de sol no traspassa
el meu vidre transparent,
l'angoixa em fa invisible,
el dol és lluna creixent.

Cap terra s'obre i s'empassa
el meu fràgil exhalar,
sols hi ha a una branca llunyana
la corda que em penjarà.

Filaments encesos creuen
la boira esmaperduda
del meu temor sense arrels
que m'esclafarà tot d'una.

El desesper aclapara
el no-res ple de buidor:
sense ni lligam ni llaços
em decapita la por.

La lucidesa arriba amb el silenci d'un comiat? O el propi adéu ofereix més coherència, més visió, més perspectiva?

Avui em trobo enmig del silenci que deixen les paraules no pronunciades i xiuxiuejo a la meva ànima perquè algú em parli. Aquest solil·loqui que turmenta la gola no acabarà en arribar la nit, ni tampoco quan despunti el dia. He plorat i he maleït les frases escoltades, he jagut en un jaç de desesper i desconsol perquè els membres no suportaven el pes de la pols del camí recorregut. I només em queda marcar les hores de joia en aquest calendari de fulles tardorals, els minuts en què dos cors bategaven alhora i adonar-me que el silenci, aquest silenci callat, inunda les darreres dates, que no entenen de colors, només de tristesa.

La lucidesa es beu amb glops amargs en l'hora del comiat, quan la palma de la paraula més dura pica contra la galta que he ofert, contra les temples que alberguen el cor solitari que és l'existència des del moment d'esdevenir abandó, la lúcida existència de veure les llàgrimes com cauen.


d.

Plora el cor d'enyor
les il·lusions perdudes
en somnis profunds.

..........

Plany el cos dorment
dolor d'unes ferides
en jocs de vida.

..........

Vola l'ànima
en horitzons mai viscuts
cercant llibertat.

..........

Sota els alts arbres, la nit,
íntima com una espelma,
duu la dolçor de l'estiu
olorosa com flor tendra.

Ben a prop respira el cel
amb la seva negror encesa
i un mar d'estrelles recull
els somnis que al vent naveguen.

Sola sota el firmament,
l'aire amb lluïssor de perla,
aplego els moments més bells
que, tangibles, són presència.

I deixo ensonyar l'esguard
en el misteri que alena
aquesta nit mormolant
estesa damunt la terra.