Detall intervenció

Paradís

Intervenció de: Orfeu | 02-05-2010


-T'estimo. Sent que en la teua presència no puc respirar sense accelerar el ritme. Cada cop que estic amb tu... sent un impuls irrefrenable de besar els teus llavis. Em tornes boig, pense en tu a tota hora, no ho puc evitar, i mira que ho he intentat.
Et dic que esta declaració tota plegada mai m'haguera atrevit a fer-te-la, és més, no sé com estic encara ací plantat parlant-te i encara no he sortit corrent... Tu no m'estimes, ho sé; defuges de mi, m'evites, t'allunyes, no contestes les meues trucades... I pensar que fórem tan amics. I pensar en tot el que hem viscut junts, eixes vesprades que anàvem al cinema, i parlàvem de coses estúpides i intranscendents... Encara no puc entendre per què tan de cop te'n vares allunyar de mi; però idò, ara això no és el veritablement important.
L'important és que encara no t'he pogut oblidar, des de fa més de cinc anys no puc pensar en cap altre més que en tu... Però tu no m'estimes, no guanye res dient-te el que sent... potser no deuria d'haver-te dit res i en canvi hauria d'haver intentat oblidar-te una altra volta... Cregues-me, ho he intentat molts cops... i fins ara no m'ha donat resultat.

Les vesprades al poble són molt tranquil·les... potser massa. Nogensmenys Sueca és un poble fàcil d'estimar, malgrat no tindre res d'especial interes. El forn de la tia Lola ja tancava. Potser siga l'únic que val veritablement la pena: les rosquilletes, els panous de pasqua, i el braç de gitano, especialitat del forn, famós al món sencer.

El banc al què seiem era força lleig i incòmode. El sol amenaçava amb fugir i deixar-nos als dominis de la nit; i la plaça del poble començava a quedar-se deserta. Els últims iaios acabaven ses partides de dòmino i ja tornaven a casa a sopar el seu bullit, o fideus, o floricol bollida, tant se val.

Hi hagué un silenci molt incòmode. Ell mirava al front; jo no m'atrevia a mirar-lo. Sempre he sigut un negat pel que fa a expressar els meus sentiments. I de fet, podeu veure quina declaració més patètica. Em sent així sempre que dic el que veritablement sent (sempre que puc). Per això no ho faig quasi mai. I quan ho faig, sona forçat (perquè és forçat, no ho puc evitar, em fa sentir molt incòmode...).

I, aleshores, va ocórrer: el vaig mirar als ulls, i ell també em mirà a mi. No podia sostindre'l la mirada, així és que tractí d'abaixar el cap. Però ell posà el seu dit al meu barbó i me l'alçà lentament, amb una delicadesa tal... Em quedí mut. Ell s'apropava, a poc a poc... així, els seus llavis, finalment, varen acariciar els meus, avant la meua sorpresa, aquells els seus llavis deliciosos, sensuals, relliscosos...

Encara recorde aquell petó, el recorde com si hagués sigut el primer de tots; i així fou, el primer petó de veritat, el primer petó d'amor vertader. Mai oblidaré eixe moment, eixe moment...


Respostes

  • D'índole pacífica
    deòmises | 28/04/2010 a les 05:59

    Giro la clau perquè la porta s'obri i el recinte sencer quedi a l'abast de les dues criatures que he creat. Nues i callades, ho observen tot. Els arbres fruiters, els ocells que voleien per damunt de llurs caps, els rierols que envolten el jardí clos. Si em pregunten com cal anomenar-lo, els diré Edèn o, simplement, Paradís. També els diré que són lliures de moure's pertot arreu, sense témer res. No existeix el perill intramurs. Malgrat tot, els dos individus, que se sabran diferents tard o d'hora, es mouen amb una lentitud que m'exaspera. Sembla estrany que hagin sorgit amb aquesta índole pacífica, jo que sóc un neguit continu... Fins i tot, em fan la impressió d'avorrits.

    Els observo en silenci, encara no els revelaré la meva presència però. Vull veure fins a quin punt desenvolupen llur capacitat imaginativa, com esmercen el temps en aquesta vastedat de vegetació abans que s'hagi creat el concepte de temps, si troben cada animal i cada fruit que he encabit aquí dins. El joc m'atrau, i així serà més divertida aquesta creació. Perquè, sense una mica de risc, quina gràcia té haver estat capaç de donar vida del no-res a un tros d'argila? I se m'acut que... No, no cal excedir-se... Però, i si els col·loco un parany sense que s'adonin, sense dir-los res? Entre tants arbres, es fixarien en un de concret? Precisament, en aquell que hi rau la temptació, essent idèntic als altres?

    Són tan passerells... I, nus del tot, se'ls veu tan desemparats... Millor deixo l'arbre igualment però els envio un advertidor. Aquella veu pregona i cavernosa, apegalosa i paternal que se m'apareix als malsons, que em fa venir unes basques insospitades. M'imagino l'home que l'ha de posseir, un pelacanyes barbut i canós, amb ínfules de protector i de creador omnipotent. I també amb túnica de profeta de vèrbola buida i fàcil. Però esperaré que s'adormin, no vagi a ser que les seves pintes els espantin i corrin cames ajudeu-me lluny del jardí i tot sen vagi en orris... Llavors, recapitulem...: el vellard de les sentències recargolades, l'arbre de les pometes prohibides... Ca! I una serp que parli també... ja posats... Així es recordaran de com les gasta Llucifer.

    *


    Desperta damunt de l'herba i veu els dos personatges adormits que li són estranyament familiars. Adam i Eva. Sense saber com, coneix els seus noms, que apareixen en la seva ment. Igual que la idea d'haver modelat un dels dos a imatge i semblança d'ell, i l'altra a partir de la costella del primer. Observa el paratge. Li és agradable a la vista. El refilet d'un ocell ressona entre les branques d'un arbre proper. Vespreja però la temperatura és càlida. Veient allò que vagament creu haver creat i que troba molt bo, es gira i s'adorm de nou, satisfet del resultat, amb la idea que és el sisè dia del començament d'alguna cosa. Demà ja traurà conclusions. O potser descansarà...


    d.
    • D'índole pacífica (certs retocs...)
      deòmises | 29/04/2010 a les 00:00

      Giro la clau perquè la porta s'obri i el recinte sencer quedi a l'abast de les dues criatures que he creat. Nues i callades, ho observen tot. Els arbres fruiters, els ocells que voleien per damunt de llurs caps, els rierols que envolten el jardí clos. Si em pregunten com cal anomenar-lo, els diré Edèn o, simplement, Paradís. També els diré que són lliures de moure's pertot arreu, sense témer res. No existeix el perill intramurs. Malgrat tot, els dos individus, que se sabran diferents tard o d'hora, es mouen amb una lentitud que m'exaspera. Sembla estrany que hagin sorgit amb aquesta índole pacífica, jo que sóc un neguit continu... Fins i tot, em fan la impressió d'avorrits.

      Els observo en silenci, encara no els revelaré la meva presència, però. Vull veure fins a quin punt desenvolupen llur capacitat imaginativa, com esmercen el temps en aquesta vastitud de vegetació abans que s'hagi creat el concepte de temps, si troben cada animal i cada fruit que he encabit aquí dins. El joc m'atrau, i així serà més divertida aquesta creació. Perquè, sense una mica de risc, quina gràcia té haver estat capaç de donar vida del no-res a un tros d'argila? I se m'acut que... No, no cal excedir-se... Però, i si els col·loco un parany sense que s'adonin, sense dir-los res? Entre tants arbres, es fixarien en un de concret? Precisament, en aquell que hi rau la temptació, essent idèntic als altres?

      Són tan passerells... I, nus del tot, se'ls veu tan desemparats... Millor deixo l'arbre igualment però els envio un advertidor. Aquella veu pregona i cavernosa, apegalosa i paternal que se m'apareix als malsons, que em fa venir unes basques insospitades. M'imagino l'home que l'ha de posseir, un pelacanyes barbut i canós, amb ínfules de protector i de creador omnipotent. I també amb túnica de profeta de vèrbola buida i fàcil. Però esperaré que s'adormin, no vagi a ser que les seves pintes els espantin i corrin cames ajudeu-me lluny del jardí i tot sen vagi en orris... Llavors, recapitulem...: el vellard de les sentències recargolades, l'arbre de les pometes prohibides... Ca! I una serp que parli també... ja posats... Així es recordaran de com les gasta Llucifer.

      *


      Desperta damunt de l'herba i veu els dos personatges adormits que li són estranyament familiars. Adam i Eva. Sense saber com, coneix els seus noms, que apareixen en la seva ment. Igual que la idea d'haver modelat un dels dos a imatge i semblança d'ell, i l'altra a partir de la costella del primer. Observa el paratge. Li és agradable a la vista. El refilet d'un ocell ressona entre les branques d'un arbre proper. Vespreja però la temperatura és càlida. Veient allò que vagament creu haver creat i que troba molt bo, es gira i s'adorm de nou, satisfet del resultat, amb la idea que és el sisè dia del començament d'alguna cosa. Demà ja traurà conclusions. O potser descansarà...


      d.
  • RE: REPTE 421 (CDXXI): "EL PARADÍS"
    joandemataro | 02/05/2010 a les 17:51

    REPTE 421 : " Tot cercant el paradís"

    Com un intrèpid i valent explorador havia passat la vida tot cercant el Paradís. Des que de ben petit a l'escola li explicaren el miracle de la creació va quedar tan impactat que en fer els divuit anys va agafar la motxilla i a córrer món se'n va anar en busca d'aquell indret.
    Va remoure cel i terra ;i fins i tot va buscar dins el mar, tot bussejant entre coralls.Va pujar als cims més alts de la Terra per abarcar més paisatge, ja fos a la primavera o entre les neus de l'hivern.
    Va caminar per glaceres, dins de cràters de volcans, per frondoses selves, per sabanes, per estepes; va navegar per molts rius, mirà darrere els salts d'aigua, per les grutes que les aigües havien cavat durant anys entre les roques calcàries. Va travessar grans deserts cercant-lo entre els colors d'una albada o d'una posta de sol. Va saltar per praderies, va pujar als baobabs, entre boscos de tardor...però l'instint sempre li deia que no l'havia pas trobat.
    Va visitar del planeta les set meravelles del món: Chichén Itzà , al Yucatan; el Machu Picchu, al Perú; el Crist Redentor a Brasil i d'allà se'n va anar a Roma a veure el Coliseu Romà; de Petra al Taj Mahal i a la Gran Muralla Xinesa...va remoure cel i terra però el seu instint li deia que no l'havia pas trobat.
    Havien passat ja tants anys, que se sentía molt cansat, tenia la pell cremada i el cos tot esgarrapat i ja amb gran desànim a casa decidí tornar. En arribar a la porta va veure que era buida i es va sentir un estrany. Com estava esgotat va anar de dret al jardí, on ja des de ben petit havia passat tantes hores a l'ombra del llimoner. Allà sobre l'herba humida va estendre la seva manta, la que en aquells viatges sempre li havia bressolat i es va deixar adormir.
    Poc a poc,molt lentament...va viatjar al món dels somnis i va somiar que somiava i que en obrir una finestra per fi veia el Paradís: era una vall petitona on hi havia una caseta envoltada de roselles i catifes de mil flors, i darrere la caseta va albirar, en un jardí , a sota d'un taronger el cos d'algú sense vida però amb un posat a la cara que clarament mostrava la pau i la serenor d'algú que de ben segur ja coneixia el paradís.

  • Paradís
    Orfeu | 02/05/2010 a les 21:54

    -T'estimo. Sent que en la teua presència no puc respirar sense accelerar el ritme. Cada cop que estic amb tu... sent un impuls irrefrenable de besar els teus llavis. Em tornes boig, pense en tu a tota hora, no ho puc evitar, i mira que ho he intentat.
    Et dic que esta declaració tota plegada mai m'haguera atrevit a fer-te-la, és més, no sé com estic encara ací plantat parlant-te i encara no he sortit corrent... Tu no m'estimes, ho sé; defuges de mi, m'evites, t'allunyes, no contestes les meues trucades... I pensar que fórem tan amics. I pensar en tot el que hem viscut junts, eixes vesprades que anàvem al cinema, i parlàvem de coses estúpides i intranscendents... Encara no puc entendre per què tan de cop te'n vares allunyar de mi; però idò, ara això no és el veritablement important.
    L'important és que encara no t'he pogut oblidar, des de fa més de cinc anys no puc pensar en cap altre més que en tu... Però tu no m'estimes, no guanye res dient-te el que sent... potser no deuria d'haver-te dit res i en canvi hauria d'haver intentat oblidar-te una altra volta... Cregues-me, ho he intentat molts cops... i fins ara no m'ha donat resultat.

    Les vesprades al poble són molt tranquil·les... potser massa. Nogensmenys Sueca és un poble fàcil d'estimar, malgrat no tindre res d'especial interes. El forn de la tia Lola ja tancava. Potser siga l'únic que val veritablement la pena: les rosquilletes, els panous de pasqua, i el braç de gitano, especialitat del forn, famós al món sencer.

    El banc al què seiem era força lleig i incòmode. El sol amenaçava amb fugir i deixar-nos als dominis de la nit; i la plaça del poble començava a quedar-se deserta. Els últims iaios acabaven ses partides de dòmino i ja tornaven a casa a sopar el seu bullit, o fideus, o floricol bollida, tant se val.

    Hi hagué un silenci molt incòmode. Ell mirava al front; jo no m'atrevia a mirar-lo. Sempre he sigut un negat pel que fa a expressar els meus sentiments. I de fet, podeu veure quina declaració més patètica. Em sent així sempre que dic el que veritablement sent (sempre que puc). Per això no ho faig quasi mai. I quan ho faig, sona forçat (perquè és forçat, no ho puc evitar, em fa sentir molt incòmode...).

    I, aleshores, va ocórrer: el vaig mirar als ulls, i ell també em mirà a mi. No podia sostindre'l la mirada, així és que tractí d'abaixar el cap. Però ell posà el seu dit al meu barbó i me l'alçà lentament, amb una delicadesa tal... Em quedí mut. Ell s'apropava, a poc a poc... així, els seus llavis, finalment, varen acariciar els meus, avant la meua sorpresa, aquells els seus llavis deliciosos, sensuals, relliscosos...

    Encara recorde aquell petó, el recorde com si hagués sigut el primer de tots; i així fou, el primer petó de veritat, el primer petó d'amor vertader. Mai oblidaré eixe moment, eixe moment...
  • Dimensió absoluta
    bellissima | 03/05/2010 a les 00:01

    El nostre univers era immens. Cada objecte de la casa i del món tenien la seva pròpia textura i dimensió, el seu significat i el seu símbol. S'hi podia veure, a través d'ells, la immensitat de la vida, la seva diversitat, tots els components de la civilització a la qual jo havia arribat per assaborir-ne l'essència, plenament, gustosament, intensament, amb l'èxtasi que provoca la felicitat de sentir-se viu dins d'una dimensió concreta, que té el seu eix, que avança cap al creixement i la coneixença, amb la saviesa que tot arribaria a l'hora que calia, perquè el temps, amb la seva generositat i intel·ligència, ens conduiria, en el seu flux, cap on hauríem d'arribar.
    Era el temps de la infantesa. Una casa petita plena d'olors tangibles: l'arròs a la cassola dels diumenges, el sabó de rentar, el lleixiu de fregar, la suor dels homes després treball, la roba tacada de l'oli de les màquines damunt els seus cossos, la fina aroma de colònia de la mare amb roba de dia de festa sobre el seu cos xop de sentiment d'amor. Una casa plena de presències que connectaven amb la història: el bufet dels avis, els mobles de l'habitació que van comprar els pares quan es van casar, el mirall, que hi feia joc, amb formes sinuoses als costats, fistonejat per un llaç a la punxa de cor invertit que el tancava dalt de tot. Un mirall que reflectia tota la cambra plena de llum o de penombra, una dimensió absoluta, inacabable, la foto de noces protegida per un paper de celofana. Les vànoves que formaven part de les coses de la mare en un temps molt anterior al meu naixement, el seu estampat exòtic. La sensació de la casa polida traspuant confiança, dels amorosos llits fets, de la coca esperada coent-se al forn de carbó, i jo asseguda davant el petit mirall de la saleta mentre la mare, amb la seves mans destres de dits ferms em feia unes trenes circulars al voltant de les orelles. Com cada dia, m'explicava un conte tendre. De vegades era un conte tan extremadament sensible que totes dues acabàvem plorant, ella consolant-me i eixugant-se les llàgrimes asseguda a la taula circular, el seu cabell negre i íntim caient damunt meu, balancejant-se a cada petó.
    La mare era l'energia primera, la mà que em conduïa, la veu de la història , l'alegria inacabable d'haver nascut. La que donava forma i sentit al pas del temps, a cada una de les parts del dia, a les impressionants estacions. Amb la seva màgia ella em protegia i ho transformava tot en coses essencials: del sucre torrat en sortia caramel, d'una roba comprada a la botiga, la bata de l'escola, de les patates i pèsols, un plat de vianda, dels seus petons i el seu amor, la meva felicitat. De les seves mans sortien fetilleries, i en el seu riure s'empeltava el meu. Qualsevol paradís remet al nostre, mare, i no pot ser més intens ni més bell.

  • Un escenari mut
    thule | 03/05/2010 a les 21:50

    Estava estirada al sofà, tenia tota la vida guardada en caixes i no feia més que mirar-se-les.
    Després de pujar-les al pis, amb ajuda del transportista s'estirà al sofà i li entrà un atac d'empoltroniment. Començà a llegir d'esma, les etiquetes que ella mateixa havia enganxat: roba d'hivern, roba d'estiu, accessoris, llibres... ( només de pensar en el que pesaven aquelles últimes caixes li augmentà la ganduleria).

    Aleshores tancant els ulls, recordà el seu antic paisatge, com si d'un fals decorat es tractés: un pis fals, objectes falsos, i... un marit fals. Vint anys fallits! No havia triat aquella ficció estúpida, l'havien triat per a ella, feta a la seva mida, però tot en ella la feia presonera... S'havia sentit com un animal engabiat, dins una cacera irreal però amb un caçador gens fictici. Aprengué a esmolar les urpes per defensar-se, dins aquella gàbia fins a fingir la seva pròpia mort.

    En tornar a obrir els ulls s'adonà que les ninetes s'empetitien i humitejaven i un alè nou d'esperança la desvetllà. Qualsevol que la veiés podria dir que estava abatuda, però s'equivocaria, aquest sentiment no era cap niciesa. A poc a poc passà d'una estança a un altra. Tot era blanc i feia olor de nou, la cuina, el bany. Tot buit. Allí refaria el seu paradís, sola, sense l'ajuda de ningú, només calia una mica de paciència. Començà a riure i esclatà en aplaudiments, com si fos el començament d'un espectacle.


  • Trec el cap per la finestra
    Galzeran (homefosc) | 03/05/2010 a les 22:03

    Trec el cap per la finestra i tanco els ulls. Veig apagada l'arena daurada, fosca l'aigua salada, i el cel prenyat de núvols a punt de descarregar. El mar està enfollit, picat de crestes blanques que parlen de la seva força i del neguit per estripar l'aire que l'envolta. No vull obrir els ulls, perquè sé que tot això són miratges del passat que viuen dins del meu son, en un paradís perdut que sols puc recuperar en la solitud. Imatges d'uns dies que, prou que ho sé, mai retornaran. Podria cercar un punt de referència similar, una copia del passat, però res tornaria a ser el mateix. No existeix la torre on vaig passar tants estius a tocar de les ones, i on tants cops vaig observar el pèlag abrupte, els dies que no podíem baixar a mar fins que el temporal no hagués marxat. A l'endemà, o dos dies després, es recuperava la bonança. Aleshores corríem a la platja, quan el sol encara no escalfava prou i la sorra anava plena de regals de les fondàries marines... regals, petits tresors escopits, deixalles perdudes i retornades pel nostre gaudi, però amb el destí marcat de tornar a perdre'ls un altre cop, més d'hora que tard. I qui sap, si l'endemà d'un altre temporal, altres nens d'una nova platja ho recuperarien pels seus jocs i rialles. Remenar els records, com remenavem la sorra freda d'un sol tebi a finals d'agost, als tombants de la primera volada, quan encara les noies eren aquells éssers que també anaven a la platja, però no jugaven al futbol, i que els teus germans grans empaitaven a les revetlles de les nits d'estiu, lluny de la mirada dels pares. A la platja, amb més precaució s'encerclaven en rotllanes d'adolescents les estones càlides del jorn, invocant l'esperit del joc, tot fent curses per saber qui era el que es llençava amb més força o gràcia de cap al mar, tot eren esquitxades i carreres, grans somriures... i aquell fregar innocent dels cossos, que hauria volgut ser més, anar més enllà. Però les mares aguaitaven i els pares feien veure que llegien el diari. Ningú ignorava que per dins de l'aigua, els jocs arribaven més enllà. Lluny de mirades, però en instants fugaços, segons de plaer foll i jovenívol. I els menuts que s'ho miraven de lluny, sabien que aquella follia era una malaltia dels germans grans que ells haurien de saber evitar. Potser sí, els paradisos no els podem assolir, potser aquesta és la seva gràcia, poden viure inabastables enllà del record, a la frontera de la imaginació.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.