misteriosa atlàntida

ups! Brno, República txeca, sorry

Molt bo!!

ese ángel es el peor de los dragones

J. E. CIRLOT


FUNÀMBULA

La recerca de l'àngel és la corda flèbil
Del dèbil equilibri i la soga ferma al voltant del coll,
Que asfixia i dóna vida alhora.

I sóc funàmbula existència que gira al ritme
Del caprici d'un joc diabòlic fet de foc i de gel,
De lentitud i de velocitat extremes.

I el temps transcorre i acaba abans que me n'adoni...
*

TRANSPARÈNCIA

Mira'm endins de l'ànima; hi trobaràs la límpida
Aigua cristal·lina del doll més clar que desitges,
El camp de sitges per omplir de somnis, de paraules,
De vivències, la transparència que anheles.

L'oferiment de calidesa contra la impia intempèrie,
Envers la bufetada de l'huracà, que vol tombar-te,
I el guariment de ferides i de records que et desvetllin,
El teu repòs també.
El teu repòs també. I descendeixo abans d'hora

Als Inferns de l'absència teva, al silenci lluny de la veu,
Del cor net d'immaculada puresa que glapeix en el teu pit,
I he de calmar l'ímpetu de voler recórrer amb impaciència

El camí que ens separa a contratemps, el cànem que lliga desig
I empara el trontoll. I pregunto, per evitar la temptació de la pell
Teva: Esdevindràs estàtua de sal si goso mirar enrere?
*

ANGÈLICA

Guardes al fons de les oceàniques pupil·les el dimoni
Que em roba el descans? O l'he conegut en besar-te els llavis?

Àngel a l'abast del món i escàpol, tristesa bella, llàgrima i rialla,
La nit ha arribat i resto entre el descuit de seguir recordant-te
I els límits de la recerca més febril, mentre el buit em crida.

Clou-me les parpelles i et veuré amb més claredat, seguint
Els teus passos dins del laberint del teu encís, fins trobar-te.

* * *


d.

ese ángel es el peor de los dragones

J. E. CIRLOT


FUNÀMBULA

La recerca de l'àngel és la corda flèbil
Del dèbil equilibri i la soga ferma al voltant del coll,
Que asfixia i dóna vida alhora.

I sóc funàmbula existència que gira al ritme
Del caprici d'un joc diabòlic fet de foc i de gel,
De lentitud i de velocitat extremes.

I el temps transcorre i acaba abans que me n'adoni...
*

TRANSPARÈNCIA

Mira'm endins de l'ànima; hi trobaràs la límpida
Aigua cristal·lina del doll més clar que desitges,
El camp de sitges per omplir de somnis, de paraules,
De vivències, la transparència que anheles.

L'oferiment de calidesa contra la impia intempèrie,
Envers la bufetada de l'huracà, que vol tombar-te,
I el guariment de ferides i de records que et desvetllin,
El teu repòs també. I descendeixo abans d'hora
El teu repòs també. I descendeixo abans d'hora

Als Inferns de l'absència teva, al silenci lluny de la veu,
Del cor net d'immaculada puresa que glapeix en el teu pit,
I he de calmar l'ímpetu de voler recórrer amb impaciència

El camí que ens separa a contratemps, el cànem que lliga desig
I empara el trontoll. I pregunto, per evitar la temptació de la pell
Teva: Esdevindràs estàtua de sal si goso mirar enrere?
*

ANGÈLICA

Guardes al fons de les oceàniques pupil·les el dimoni
Que em roba el descans? O l'he conegut en besar-te els llavis?

Àngel a l'abast del món i escàpol, tristesa bella, llàgrima i rialla,
La nit ha arribat i resto entre el descuit de seguir recordant-te
I els límits de la recerca més febril, mentre el buit em crida.

Clou-me les parpelles i et veuré amb més claredat, seguint
Els teus passos dins del laberint del teu encís, fins trobar-te.

* * *


d.

El somni d'una nit d'estiu comença,
insomne enceta un novembre congelat,
vostra marxa era, és i serà sempre
un conte de fades surrealista o un malson inacabat.

Xiula l'òliba, xiscla la fusta corcada,
rellisca una llàgrima, estimbant-se al tendal,
la feble esperança penja ente pinces d'estendre roba,
els colors vius el sol els cremà.
I de puntetes, tantejant els graons d'estrelles,
la meva soledat de poeta es precipita al buit
emparat per la gosadia de cercar l'equilibri vital,
dansarina damunt el filferro, capsa de música,
les campanes són les de Sta. Maria del Mar.
Déu acaparà el paper d' actor en aquest teatre,
tragicomèdia que neix i mor, el present embastat,
disfressada com el mim que olora la rosa
esquinço a cada passa el lligam que tenia
amb aquest idolatrat farsant.
Segrest sobtat d'ànimes bessones,
ni rescat tan sols fou demanat,
els records són salconduit cap a un passat
ple de bones estones, de balcons florits
i sobretaules havent sopat,
de nassos de pallasso, d'acudits verds i
cafès amb paper i ploma, de imaginació en venda,
de tresors erigits damunt la roca, les columnes d'una veritable llar.

La bella i la bèstia,
la princesa i el gripau,
el sastre i les mosques,
parelles exemplars són el model pres
d'incorruptible lligam,
i així sense ocupar el temps en incerteses,
oberts els pètals d'aquest pensament
que busca vostra abraçada,
el vol fantàstic s'inicia sense por a caure
fora de l'abast de la nina més carinyosa
i de la tendresa del meu estimat gegant.

angie

Els que moriran et saluden

Aparença de vida,
aigualida sensació de perill,
sombra d'existència,
imatge irreal del que voldriem:
viure en el limit sense morir,...
La sensació dels deus: immortals!
"Podré tornar enrera, quan no sigui massa tard,..."

La vida penja del fil: guardar-la? Arriscar-la?
Tot depèn, però no dibuixar-la,...
funambulista que no caurà mai
ni creurà l'espai indemne entre dos punts,...

Però no dibuixar-la solament,
si no és com un missatge pels demés,...
"Els que moriran", avui o demà,
o "els que viuran",
saluden, perquè el seu fi és inevitable,
com el nostre!

La vida em commina a ser un inexpert funambulista.
Per imperatiu legal m’equilibro. Surto de casa suspès
a l’alçada de quatre somnis arreplegats de qualsevol manera.
Amb el mur esquerdat, em disposen una corda
sobre las qual traço trencadisses utopies
entre un fràgil equilibri. Feixuga senda aquesta,
que m’ha de dur a la falda d’un àngel redemptor
de consens difícil i negociació desigual.
Mentre crepita la vella Europa,
udolen els llops de les finances i ploren els nens,
jo aquí, a la majúscula intempèrie i pendent d’un agre
expedient de regulació d’ocupació; tinc por.
Tinc por que una sobtada ventada em dugui
a estavellar els ossos a les runes del jardí del veí.
De moment, les dues primeres passes..., sense retorn,
endavant precaris d’arreu !; la funció ha començat.
L’àngel de la crisi és com un voltor que s’ho mira
amb la distància cínica de qui escruta els més febles
perquè ensopeguin i caiguin al buit estadístic. Com molts,
si caic, cap tresor i l’escarni dels pobladors del cel.
Només la meva filla i amigues ho veuran com un joc rialler
i aplaudiran el tortuós final, sense principis,
d’aquesta pragmàtica i deficitària funció.

Qui ha dit que no podem travessar
aquest fil que porta vida?

Qui gosa prendre mal
si fins i tot tu tenses el cos?

Els demés es riuen de tot, de tu, de mi...

L'home ocell es desferma assegut, tranquil
damunt la pedra que el subjecta
en aquesta vida que voleia
i respira amb paret blava
i cel/aire també blau.
I els peus del senyor de cara blanca
en paret blanca i equilibri
ja no perden el sentit
i volen arribar
a la pedra que subjecta
l'home ocell i tranquil i assegut
damunt la vida que es desferma
i voleia mentre respira
observant la paret blanca del senyor de cara blanca.

Fil de tot!!!

Com el funàmbul
que per la corda llisca sóc.
De ret, no en tinc,
em mou la basarda,
tremolen els peus
que mai no seran ales...

Feixuc és el camí,
sima ben tibada,
la bonança imperi
o vagin mal dades.

El destí es va acomplint,
l’equilibri m’empara
i al si em retorna
en la darrera alenada.

Participació per participació. Va la meua, tot esperant:

La corda fluixa
d'obligada batalla
vivim en vida.
Tastar el fruit d'un àngel:
glòria! Fora mesura!

Acosta't al precipici
i deixa que et travessi
l'electricitat d'un instant
no et giris per mirar enrere
respira el darrer oxigen
lliura't a la treva de l'abisme.

sense saber el perquè
pertot cerquem quelcom
somnàmbuls dins el son
cauts caminem
damunt cordams de vida

un peu rera l’altre
amb desficiosa ànsia
i a banda i banda
s’obren espais
d’una immensa buidor

la cabellera solta- l’instant bellíssim
amb reclam amorós
ens crida fort silent
i sense veure-hi gens
obrim els ulls de cop
-precipitats al buit
ebris de gravetat
i ens submergim de ple
en la fada atlàntica

MIRATGE


Agosarat home que té fantasies
i somnis onírics de noies alades.

Cerca bell horitzó en la corda fluixa.
Segella la vida en arriscat passatge.
No hi ha espais inaccessibles,
ni dubtes, ni ombres, ni pors.
Ni temps en el no res.
Més enllà dels núvols llença
mirada i cor en el viatge.
Fa darrer camí sense retorn,
projecta amor en la llunyania
i dibuixa nines en els seus ulls.

Trencadissa d'il•lusions.
Crua realitat d'un món imaginari.

.................

Alçaràs els braços
lligats de mans.

Sobre una roca et lliures
al gir navegar
pel cosmos
en el tomb profund de l’obscur.

Espireja l'alba.
S’hi apropa una mà
blanca com un astre.

Eh! Pallasso funàmbul!
Guaperes, bandarra, xuleta
de barri! t'has fotut tot el mam...?
Què et penses que espera,
en l'astre isolat,
corbat per l'absència,
sol al cel tan blau?
Ets tu, delíric tremendis,
borinot dels nassos,
macarra, barrila,
careta de blanc...!

Eps, a fora del concurs, només faltaria ;-)))

CORDA FLUIXA

Creus que camines, però diries que voles
On no hi ha límits pel somni.
Recorres senders insegurs, imaginats,
Dalt d’un no res fràgil, voluble,
A l’espai vel•leïtós de l’immediat.

Fent passes mudadisses i delicades que
Liquiden expectatives intangibles,
Úniques. Relacions que viuen en el dubte
Iniciat en la línia del recel per no caure en
Xarxes intangibles que es teixeixen tot conreant
Amors per un àngel traïdor, un príncep desposseït.

Somni


No se m’escapis, somni,
no deixis que m’estimbi
damunt la neu gebrada.
Dalt del meu cel gravites
i en tu es lliga la corda
en què faig de funàmbul.
La tenebra tancada
només amb tu atura
la gran boca que glaça.
I ja veus, de pallasso
vaig vestit cada dia
temptejant d’abastar-te.
Perquè amb mi t’enjogassis
i tant riguis com ploris
i vulguis acostar-te.
Perquè així puguis veure
la immensa tendresa
que per tu m’omple l’ànima.
No deixis que m’esqueixi,
somni meu, voler íntim,
únic bé que m’empara.