Jo no sóc allò que escric!

amb que no som el que escrivim, al menys d'aquesta manera tan nítida com alguns creuen interpretar.
(tot i que he anat a veure el teu relat i no veig el comentari que esmentes).

Però tampoc crec que sigui a la inversa.
Com tu bé dius una cosa és el que escrius i una altra és com ets. I per tant crec que ni les persones que escriuen animalades han de ser més bones ni tampoc han de ser més dolentes.
Per cert, què vol dir escriure animales? i ser bo o dolent? ;-D

Discrepo. Segurament per porcentatges no al 100%. Hi ha molt de pròpi en el que ens expressem...verbalment, gestualment, per escrit.
Som. Una part de cel. Una part d'infern. Una part suma i procés de creixement. I això ho expressem.
Amb respecte, doncs, discrepo.

No crec que siguem el que escrivim, al menys jo. Sí que es pot saber una mica de la persona que escriiu fixant-se en els temes que planteja, però no sempre s'escriuen realitats.
Quan agafem un llàpis, molts cops és per escriure allò que no ens atrevim a dir, per desfogar-nos, per cridar en una veu muda els nostres desitjos. DESITJOS, no sempre REALITATS.....
A vegades, en canvi, es té la necessitat d'escriure sobre allò que no entenem. S'aconsegueix així fer una mena de reflexió i debat amb idees i arguments propis, que intenta ser un purgatori de les angoixes, o que aconsegueix que ens parem a ficar-nos a la pell dels demés per intentar entandre'ls. Amb això vull dir que a vegades es parla d'opinions contraries per intentar apropar-les a un mateix.

Qui sap escriure, ha de saber fer-ho tot; expressar realitats i mentides, desitjos i pors...


A mi, el que em passa a vegades, és que m'obligo a escriure sobre un tema en concret, i el sol fet d'escriure és el que canvia el meu estat emocional, no al revés.

No sóc el que escric, però en ocasions escrivint em despullo....