Homenatge al vent que torna

El vent que torna i en cada olivera
fa tremolar les branques més altes
em recorda la tarda imaginada
collint mansanes al tall de vora la via,
els trens dels diumenges tristos
i la felicitat de quedar-me vora les cases,
els carrers, el fred i les veus cansades,
esperançades, lentes, pausades,
tímidament alegres pel matí de demà,
per la rosada, per la mica de sol o la pluja
constant, fineta, ben primeta, d'anar caient
sense fer-nos córrer o témer per res,
i també per l'estona de sexe d'abans de dinar
o havent sopat una mica de brou
i un rossegó de pa amb una mica d'oli,
verge, d'enguany, vinga coll avall amb el vi
que ens fa dormir i ens retorna la fe
dels més vells, que diuen, que parlen,
conversen, callen, compten i erren
i això últim tan se val, perquè dubten
per tot i malfien i exclamen monosílabs
que signifiquen això, esperança, ànims,
avall, avall!, que res té més sentit que això
que ara passa perquè, del futur,
ja en parlà en Newton i Copèrnic,
i del passat, Montaigne i Aristòtil,
que sense conèixer la corrent elèctrica
estimà les coses i allò que no es veu,
com l'aroma del cafè i del tabac
o el caliu del bar.