Detall intervenció

Et miro

Intervenció de: Oms | 15-02-2011

Et miro i veig amor.
I no pas un amor qualsevol, no.

Veig Amor incondicional i absolut;
d'aquells plens de tendresa,
i renuncia,
d'aquells buits d'egoisme
i desconfiances.

Amor total.
En majúscules.

Et miro i veig un animal.
I no un animal qualsevol, no.

Veig un vell gos lleial i tendre;
d'aquells que són com amics,
com germans,
d'aquells que mai et faran mal,
que mai et deixaran sol.

D'aquells que moririen per tu
tans cops con fos necessari.
Sí, d'aquells.

Et miro i veig una víctima.
I no una víctima qualsevol, no.

Una d'aquelles més que innocents;
d'aquelles que ni ho saben que ho són,
ni ho volen saber,
d'aquelles que amb la mirada
fan indignes
als seus botxins.

Et veig i t'imagino,
malferit o mort a la carretera,
mentre el teu amor,
el teu Déu,
el teu amo,

ha marxat de vacances.


Respostes

  • El quisso pateix
    joandemataro | 13/02/2011 a les 13:25
    El ca, sol pateix.
    ha ensumat quelcom i cerca…
    Prudent, enlaira el cap,
    se’l veu trist, sol pateix.

    Ja no l’importa el passat,
    necessita companyia.
    Algú a qui ser fidel
    vol ser fidel, sempre ho és.
    Sol, pateix.
    I ara es troba allà,
    perdut en el no-res,
    ensotat.

    Pacient, el quisso, espera…
    De nou ensuma
    i alhora sent algú,
    haurà d’alçar les orelles…
    Se’l veu trist, sol pateix
    però ara té esperança.

    Si cal lladrarà,
    cridarà, gemegarà…
    Més enllà d’aquell clot
    hi ha algú,
    sigui qui sigui, li será Fidel.
    Sol pateix, se’l veu trist…
    Sol moriría d’enyorança.
  • RE: REPTE POÈTIC VISUAL 160. EL GOS
    Elau | 13/02/2011 a les 22:15
    Esbufega amb la mirada
    i deixa anar el somriure
    al bell mig del carrer
    per a que un gat el prengui
    i se'l miri i potser no el vulgui,
    ni l'esgarrapi,
    i la pluja el constipi
    i una mare jove i atenta
    el posi en una bossa de plàstic
    i el llenci a la brossa.

    Mentrestant, serà tot cert
    i primaveral.
    La nit haurà esdevingut dia
    i la lluna i el sol es miraran
    sense dir-se res.
    Els altres gossos passejaran
    amb els seus humans corresponents.
    I de la finestra estant,
    el més poètic de tots ells
    s'ho mirarà i ja està.
  • Nit de foc
    Filalici | 14/02/2011 a les 22:36
    Arraulit en llarga nit de foc
    trenco el silenci amb l'udol
    de pena eterna i calenta.

    Brogit eixordador de flames,
    esclat de llàgrimes en sortidors
    que canten misèries.

    Enmig de l'esclat roent
    un gran clam de xiscles, rius de sang
    i mars de mirades perdudes.

    Trist, sol, fujo encongit
    i cerco amagatall en la terra
    per enterrar els meus laments.
  • Et miro
    Oms | 15/02/2011 a les 14:47
    Et miro i veig amor.
    I no pas un amor qualsevol, no.

    Veig Amor incondicional i absolut;
    d'aquells plens de tendresa,
    i renuncia,
    d'aquells buits d'egoisme
    i desconfiances.

    Amor total.
    En majúscules.

    Et miro i veig un animal.
    I no un animal qualsevol, no.

    Veig un vell gos lleial i tendre;
    d'aquells que són com amics,
    com germans,
    d'aquells que mai et faran mal,
    que mai et deixaran sol.

    D'aquells que moririen per tu
    tans cops con fos necessari.
    Sí, d'aquells.

    Et miro i veig una víctima.
    I no una víctima qualsevol, no.

    Una d'aquelles més que innocents;
    d'aquelles que ni ho saben que ho són,
    ni ho volen saber,
    d'aquelles que amb la mirada
    fan indignes
    als seus botxins.

    Et veig i t'imagino,
    malferit o mort a la carretera,
    mentre el teu amor,
    el teu Déu,
    el teu amo,

    ha marxat de vacances.
  • De tan isolat... alienat
    Fidel | 15/02/2011 a les 16:05

    Ja ni udolem. Restem sols,
    com negres ombres desvinculades
    que cerquen el no res. I marxem sols,
    sempre sols amb les cadenes de l’amo per corbata
    i els silencis per bandera cremada. Isolats...
    (ens) abandonem, ens creiem emancipats
    buscant el buit per un fictici enigma preuat;
    un somni o refugi desballestat com residu
    que algun poeta perdut ens foragita.
    Com el millor amic de l’home, sense amics,
    exili i intempèrie creient-se llibertat, perdut
    i obedient al pou, alienat amb notable dependència...
    Callo; no jugo. Marxo. Fujo. RENUNCIO.
    Algú altre ja lladrarà per mi !
  • Perduts com jo
    gypsy | 15/02/2011 a les 21:45

    M'ofego en silenci davant l'ombra
    d'un esguard estrany que pren forma,
    torno a la terra - és la fi d'un altre cicle -
    et veig poderosa, a les palpentes,
    passejant entre nits que no s'acaben
    entre d'altres éssers perduts com jo,
    enclotats en el desfici de viure el darrer alè,
    l'emoció última que es dissipa en el no res.
  • Ell vaga per les habitacions
    Ogigia | 15/02/2011 a les 22:56

    Ajuda'm, crida, demana ajuda!

    La música és brunzit i la veu que jo estimava és un ganyot gris,
    és una absència.

    Ajuda'm.

    Aquest fang em fereix fins i tot els ulls i m'embolcalla les pestanyes
    i les esberla.
    Aquest fang dolent-me als ulls, omplint de silenci
    la rialla de l'aigua, el dolç creixement de la flor
    de la seva llengua
    en les meves oïdes

    (Ella em cantava amb la pell, ara no hi és)

    M'enfonso per les mans i els peus i el desig.

    El sol asseca aquest llot de làpida.

    (Si em parlessis, duquessa, oiria en el timpà trencat
    el teu fantasma
    )

    ... però aquest fang, aquesta sorra afamada...

    Ni tan sols sóc gos.

    Ajuda'm, gos,
    borda d'una vegada.
  • Buit
    dracmagic | 16/02/2011 a les 13:16


    Vesteixo la solitud
    com una capa de mort,
    i passa la meva figura
    alçada entre la nit
    per carrers desnonats,
    freturosa i eixuta.

    Isolada en el buit,
    amortallada en viu,
    se m’aparta tothom,
    els ulls coents, aïrats,
    tement la malvestat
    que gela i s’encomana.
  • FE
    brins | 16/02/2011 a les 20:28

    FE

    Quan la lluita ja s’ha acabat,
    quan perduts tots els clams
    l’instant viscut ens abandona,
    i estem sols damunt la runa,
    és moment d’ofec i d’angoixa;
    caiem en trau obscur, nit freda,
    d’on emigren tots els ocells…
    Llavors, en silenci, sense esvalot,
    a la ment plantem banderes,
    i alcem l’esguard vers celístia;
    cerquem noves d’una glòria
    dins d'un cel benèvol i poderós;
    ens desviem, humils, del camí,
    acceptant que el cos ja és pols.
    .
    La sorra de zenc té gran força,
    ens soterra sense compassió,
    mes ens conhorta que molt aviat,
    la virior esdevingui lluïssor...

    El dolor més agut seria...
    saber que no trobarem lluor.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.