CULPABLE

«Era tan innocent, que li carregaren el mort» De fet va ser aquest.
No sé per què he escrit allò altre… quin cap!!

L'últim polvoró, ho juro! L'últim! Demà... s'han acabat les festes!

La viuda

Quan el notari li digué la fortuna que heretà li desaparegué la miqueta de culpa que li quedava.

Va repartir la culpa entre la parella. A ell li va tocar el pa, a ella, el cul.

Convencí al jutge que la culpa era del sistema. El jutge, com a representant del sistema, es va declarar culpable.

Culpable?, o Innocent? Desconeixia com havia arribat fins aquell punt. El punt on dues paraules decidirien el seu futur pròxim.

Sí, vaig ser jo. Aquestes va ser les seves darreres paraules, abans que el jutge dictes la sentència final.

Mateu 7,1.
—No jutgeu i no sereu jutjats —digué adreçant-se al jutge, que el multà per desacatament i l’expulsà de la sala.

Sempre ens quedarà Madrid.
—La culpa és teva.
—Que no; és teva.
Intervenció paterna:
—No sou culpables. La culpa, com sempre, és de Madrid.

Tinc 18 nanorelats més, perquè darrerament em dóna per escriure’n uns quants i triar els menys dolents. Com que no estaria bé incloure’ls aquí encara que hi posés "fora de concurs", he agrupat aquests divuit i els presentats en un relat que trobareu a la meva pàgina.

Ell se n'ha anat amb una altra. Ella culpabilitza aquesta altra. Qui és el culpable?

— Senyor, no soc digne
que entreu a casa meva;
digueu-ho només de paraula,
i serà salva la meva ànima.