CONVOCAT MELOREPTE 72: LLUNA PLENA

Camina damunt la Lluna
com qui es desplaça per l'engruna
de mínima essència
i recula

enrere

retorna
per començar de nou
provant nova fortuna
admirant la claror
que la desperta de nou

i la captura.

Reneix
com bella espurna
que deixà la vellesa
per besar-se de nou
i recuperar l'amor
que es tenia.

La lluna plena de primers de novembre té la forma del cercle perfecte. És més petita que altres llunes plenes però és molt més lluent. Aquesta perfecció geomètrica, la dimensió menuda i la llum intensa li confereixen una fesomia especial.

Tu mai no demanes res. Jo et conec i sé que ho vols tot. Quan has arribat, he sentit el teu desig en la besada i ja he sabut que, quan faríem l'amor, em clavaries les ungles a l'esquena. Després, tu t'has adormit confiada, amb una aparença tan innocent..., i jo encara sagnava.

A mitjanit, la boira ha penetrat per les conques dels barrancs, s'ha enfilat fins als cims, s'ha estès sota el cel i ha ocultat la lluna plena perfecta. Aleshores, les gotes microscòpiques s'han convertit en milions de llunes plenes minúscules que s'estenien pels vessants i les planes i els banyaven de llum tènue. Jo m'he adormit en el moment que les campanes tocaven dos quarts de no sé quina hora.

He despertat a mig matí, quan el sol travessava l'últim bri de boira i, penetrant pel vidre, s'enduia el record del somni dels núvols de sang de corb en un horitzó de llunes petites. Jo mai no he vist sagnar un corb. Jo imaginava que la seva sang seria de color granat molt fosc, brillant com un mirall i espessa con la lava.

Les ferides de l'esquena cicatritzen. Ara, a poc a poc, et besaré tots els llavis fins que despertis.

DESPERTAR


Puresa d´ivori dorm,

flor d´ametller,

nívia innocència;

sota tendal blau marí,

màgic cèrcol la vetlla.


En apuntar l´alba,

s´obriran pètals,

s´esvairà infantesa,

aflorarà fruit tendre

desig de lluna plena.

Lluna que s'amaga


Camina que caminaràs, un dia et retrobaràs l'ombra d'allò que tu volies ser. Podràs veure que la lluna plena te la retorna i en el desfici dels mots erràtics, sabràs que sols has assolit una engruna de la llum ombrívola d'aquest estel no fugaç, de la seva nit d'ombres fosques i que la seva claror no sap ni pot enlluernar.
Tot l'èxit del seu clam, és la teva força i la teva voluntat de fer-ne el teu misteri, el teu salt endavant, la volta del més difícil encara, que com en l'escenari d'arena fosca, la vida encercla la seva festa imaginaria del circ terrenal, tot observant l'esplendor que no encega, en el seu reflex nocturn.
Lluna plena, lluna vella, llum de la nit, camina que caminaràs, i jo que et cerco amb tot l'afany, sols puc trepitjar la meva ombra, el meu passat. En el record de tant desitjada ombra i la seva victòria, rau el cau de la llum groga, el conte que la té amagada.
I un udol fendeix la fera que duc dins.