COMENTARIS I VEREDICTI RELAT CLÂSSIC: FER UN REGAL

1,. Un regal atípic.


Es feia dir Nia. Fora de la família es pensaven que el seu prenom era Estefania, celebrat l'endemà de Nadal, dia de Sant Esteve, i ella tampoc es molestava a desmentir-ho. Però en realitat es deia Epifania i celebrava l'onomàstica onze dies més tard, a la diada de Reis. Això de posar-li Epifania no va ser cap ocurrència extravagant: havia nascut un sis de gener, en aquell poble era costum recórrer al santoral i cap de les alternatives a Epifania va agradar als pares: a banda de feminitzar Andreu Corsini, Carles de Sezze, Fèlix bisbe, Joan de Ribera, Julià màrtir, Pere Tomàs o Ramon de Blanes, cosa que era considerada de mal gust, només quedaven Basilisa màrtir i Rafaela Maria del Sagrat Cor, que encara els sonava més estrany. Així que, a cada un dels tres fills de Nia, Anna, Benet i Carolina, el sis de gener els tocava fer-li tres regals: el de Reis, el de l'aniversari i el del sant.

Val a dir que havien arribat a una solució de compromís per no haver-se de trencar el cap cada any. Dos dels tres regals podien ser rutinaris —coses pràctiques, que deia Nia—, com mitjons, mitges i pantis, o com un flascó de colònia —que faci olor de net, deia, res d'aquestes exòtiques que anuncien a la tele—, un parell d'ampolles de cava i el tortell de Reis. Però el tercer, aquest sí, havia de ser sorprenent.

Enguany no tots han estat igual d'originals. En Benet ha confessat que d'entrada volia entregar-li a sa mare quatre-cents euros, perquè es comprés el que volgués, però no quedava massa elegant; després pensà en un val dels magatzems A; finalment, veient que aquest sistema l'obligaria a desplaçar-s'hi, comprés el que comprés, ha cregut que era millor regalar-li una figureta d'Swarovski —ella en col•lecciona— dels magatzems B, que accepten devolucions incondicionalment; d'aquesta manera només hi haurà d'anar si la figureta ja la té. L'Anna li ha fet un regal més delicat: una cadeneta d'or per penjar-se del coll l'aliança del pare, mort fa tres anys; així, amb l'anell arran del cor, el sentirà més a prop. Però el més atípic, sens dubte, ha estat el de Carolina, sabedora que sa mare és assídua de Relats en Català: un llapis de memòria USB amb un fotimer d'arxius de text, tots ells microrelats que no sobrepassen les quatre-centes paraules d'extensió, sobre temes diferents.


Original la tria del nom i que coincidís amb el dia de reis. També la idea dels tres regals on has situat bé les paraules obligatòries (era bastant fàcil, doncs son un dels regals que s’acostumen a fer quan no tens idees). Acabes el relat amb una picada d’ullet a Relats, amb aquest llapis de memòria USB (encara s’utilitzen?). Un relat clar i ben escrit i aquesta vegada no hi ha hagut cabuda per cap al•lusió al cinema!!!

2.-Els millors regals

Aquella família tenia per costum fer-se molts regals en totes les ocasions a celebrar.
Pels aniversaris, per Nadal, per Reis i sempre que els venia de gust.
Eren molta colla i quan es reunien per obrir paquets hi havia molt d’enrenou i no el feien només els més xics de la colla, tots contribuïen amb crits de joia, de sorpresa i d’alegria. Tot i que no faltaven mai els mitjons, quan sortien dels paquets eren festejats com si fossin una novetat.
A la Maria, l’àvia de la família havien començat a “caure-li” ampolles de colònia i es preguntava el perquè. Potser trobaven que començava a fer l’olor de la vellesa? Això sí, els va demanar que sempre li regalessin la mateixa, ja que volia ser reconeguda per l’aroma que deixava al seu pas.
Avui asseguda a la seva butaca oreller ran del balcó curull de flors, recorda i recorda tots i cadascun dels regals que ha rebut i ha fet. Bé tots potser no, però sí els més importants per a ella.
Se li entelen els ulls recordant quan en Miquel li va demanar si volia ser la seva dona. Seien en aquell banc del parc on s’havien conegut i on passaven llargues estones xerrant de tot i de res amb alguna carícia afegida a la conversa. Aquell dia es va treure de la butxaca de l’infern de l'americana, un paquetet amb un anell que ara es mira amb tendresa, recordant el marit que ja no hi és.
Recorda quan el seu fill, el més jove dels dos que té, va portar a sopar per primer cop la xicota. Un regal, que amb els anys, cada cop s’estima més.
Recorda quan el fill gran li va “du” una nora amb dos canalles vinguda de mars enllà. Un regal molt benvingut que, amb els anys, cada cop s’estima més.
Recorda, amb molta emoció quan va néixer la Daniela i quan juntes miraven el germanet que havia nascut feia una estona. Uns regals que va viure amb molta emoció i que, amb els anys, cada cop s’estima més.
S’alça i es diu que ha de preparar el berenar per a la celebració d’avui, que serà grossa li han dit, encara que ella no sap de què va. També li agraden les sorpreses, gairebé sempre les viu com un regal.

Records d’una àvia a partir de les festes i els regals al llarg de l’existència. Regals significatius dels quals assenyala sobretot els que tenen un valor més afectiu que material: l’anell amb que li va demanar el seu home per casar-se, el coneixement de la parella dels seus fills, el naixement dels seus nets...Dona al regal una altra dimensió que la de purament comprar un obsequi. A partir dels regals ens monstre els fets mes importants de la seva vida.
3.Un regal damunt de l’herba

-La mare ha mort per això, avui, l’Emma ha tornat a la casa, on havia viscut fins que es va casar. Estira els calaixos per veure si hi ha alguna cosa per a guardar, abans de donar-ho tot al parracaire. Calaixos plens de mitges, mocadors, recordatoris... A l’armari de la roba, estira un calaix: en un cantó hi ha una capsa xinesa. L’obre...! Dins hi ha collars de perles, polseres, anells... Tot bijuteria de quan ella era una noia. Veu un estoig vermell i l’obre: l’anell!!! És un cèrcol amb petits cristalls al mig. Sent un cop a l’estómac i li entra una escalfor oblidada.
Es recorda a sí mateixa asseguda a la taula de la classe. No sap què explica el professor de física i química; no aconsegueix concentrar-se. Cada vegada que tanca els ulls, li apareixen imatges d’en Lleó, el xicot. Té el rostre pàl•lid, els ulls blaus i el cabell d’un marró gris. Una explosió la desperta: el professor li ha llençat un gran regle de fusta al cim de la taula.
—Emma! —amb veu aspre— si està be a la Lluna?
Obre els ulls avergonyida i puja els colzes a la taula. La companya, Misericòrdia, li passa un mocador amb colònia pel front.
—T’anirà bé, Emma —diu la Misericòrdia, mentre somriu i obre els grans ulls negres brillants i curulls de la seva dolça bondat femenina.
Sona la campana! Agafa el llibre i els quaderns i surt esperitada. A fora, en Lleó espera amb alguna cosa entre les mans. Avui, és el Dia dels Enamorats. Ho ha recordat!!! Arriba fins a ell i li dona la mà. L’objectiu és sortir; escapar-se de la filera de nois i noies que surten de l’institut. Aconsegueixen arribar fins a un gran cedre. S’asseuen damunt de l’herba. Es miren els ulls i es donen les mans. En Lleó li dona un petit paquet embolicat amb paper de regal.
Mentre desfà el llaç i treu l’embolcall, els genolls es toquen. Un petit estoig de plàstic vermell. Alça la tapa: és un anell amb cristalls. Mentre li posa l’anell al dit, en Lleó se li acosta. El cor li vol sortir del cos!!! S’estiren, sent l’herba fresca a l’esquena. Demana que el temps s’aturi.
L’Emma d’avui obre els ulls, l’anell crema i el deixa anar. Pensa: on deu ser en Lleó? Què haurà estat de la Misericòrdia?

Un record ben viu li ve a partir d’un anell que troba remenant coses de la seva mare. Ben explicat com es troben a la casa els records de la mare, (aquí he trobat a faltar que posessis les paraules obligatòries : mitjons, colònia...) i també que quan expliques l’entrega de l’anell se t’ha colat la paraula embolicar, que era prohibida. A part d’aquets errors, fàcils d’esmenar, el relat és fresc, com si haguessis agafat un retall d’un moment. Es barreja el record amb la mateixa sensació que va tenir aquell dia, tot fa suposar que fa molts anys.

4.-El cel
Alguna vegada, abans de saltar de l’helicòpter, havia arribat a exercir algun comportament que no fos mirar una pantalla. Fins i tot havia arribat a estar tranquil amb mi mateix pel fet d’aconseguir no mirar el mòbil durant cinc minuts seguits. De nit, per exemple, el podia oblidar, fora de les alarmes que em sonaven cada hora. Llavors em despertava, i la llum del telèfon semblava una torxa d’esperança enmig d’un univers solitari.

Per això el papa em va fer el regal. Jo m’esperava un anell, una colònia cara, o qualsevol altre element material, però em va parlar d’un vol en helicòpter.

Em va fer il•lusió, però quan sobrevolàvem els Pirineus, jo ja veia que allò no acabaria bé: el papa em retenia el mòbil i jo forcejava per recuperar-lo.

Un cop vam ser damunt d’un poble perdut, el papa em va assenyalar l’escala de corda que penjava de l’helicòpter i que arribava fins a les cases. Jo només veia el mòbil a les seves mans, i ell em va haver de prometre que me’l tornaria quan fóssim a terra; que jo baixés primer, i que després ell em seguiria. Un cop vaig trepitjar el carrer, l’helicòpter es va enfilar amb el mòbil a les mans del papa.

Els meus crits de desesperació, els plors, aquella gent que se’m va acostar i que no sabien qui era jo, l’espera del retorn del mòbil amb els ulls clavats als núvols un dia sí i l’altre també, els àpats avorrits, el suplici de parlar amb la gola i la llengua, els nois i les noies de fora de les pantalles… Va ser un infern.

Tres mesos després, però, amb l’arribada de les primeres neus, em vaig adonar que no havia sigut mai tan feliç.

I un dia va tornar el papa amb l’helicòpter, però jo no m’hi volia enfilar. Em feia por retrobar-me el mòbil i perdre’m aquell indret que tenia gust de llet salvatge i olor d’herba segada, i on em podia treure els mitjons i entrar descalça a la part menys fonda del riu sense cap més raó que sentir-me viva.

Em van haver d’obligar a marxar, i m’he passat la vida, intentant tornar-hi.

De vegades, quan soc en un poble de muntanya, escolto el silenci, i bado sense fer res més que contemplar-ho tot. Llavors, em sembla que soc a prop del cel, i sento com una pau estranya.

La lluita contra l’addició del mòbil i la descoberta de allò real. El pare no li podia fer millor regal. Fer-lo aterrar al coneixement de la vida al gust de llet salvatge i i olor d’herba segada, i on em podia treure els mitjons i entrar descalça a la part menys fonda del riu sense cap més raó que sentir-me viva. També m’estranya i m’agrada al mateix temps que el protagonisme sigui femení, i que ho descobreixes en aquest paràgraf. També per un to poètic en alguns moments. Un plantejament original, tan pel tema com per l’organització del relat.
Molt ben escrit, ens presenta un regal no material sinó de descoberta, sobre un tema de molta actualitat


5.- Ai els regals!

Que a la família hi hagi algú aficionat a pintar pot ser molt perillós. Quan feia poc que havíem anat a viure a un pis nou, “el tiet l’artista", com era conegut a la família i que de fet pintava força bé, va tenir l'ocurrència de pintar els retrats del meu marit i meu en format 50 x 50 cm. Ens els va regalar de sorpresa el dia que celebràvem l’estrena del pis. Quan reps tan de sobte un obsequi així i veus que has de dir alguna cosa laudatòria no t’és fàcil. Et venen al cap la gran quantitat de regals que es poden fer, flors, llibres, colònies, bombons, mitjons divertits i tants d’altres sense posar a l'obsequiat en cap compromís. Penso també en regals més personals com anells, penjolls, arracades, tots ells petites joies, que se solen regalar a la persona estimada.

Tornant als quadres, el tema va ser on els podríem col•locar. Com que encara les parets estaven buides, aquell mateix dia molts van aplaudir, potser qui més el pintor, que el lloc més adequat era al menjador, i així es va fer.

Veure’ls dia darrere dia, era un verdader malson. I no parlo només del significat que podien tenir d’envaniment personal. Quan els miraves més atentament tot i reconèixer que d’alguna manera ens hi assemblàvem, encara et desagradaven més. El meu somriure que volia recordar vagament al de La Gioconda, era per dir-ho d’alguna manera, inquietant. La història va tenir un final feliç. Una molt bona amiga meva, que no té pèls a la llengua, va venir a veure el pis nou i quan va entrar al menjador, va deixar anar amb una espontaneïtat i franquesa absoluta: què és aquest horror? No em diguis que us heu fet pintar! Com en el conte del rei nu, algú finalment s’havia atrevit a dir la veritat. L’endemà mateix els quadres van desaparèixer del menjador. De fet, la seva presència no li feia cap favor a qui els havia pintat. De moment estan penjats a una de les parets menys visibles de l'estudi del meu marit i feliçment el seu autor no ha qüestionat mai el canvi de lloc. Imagino que la deixalleria, un cop trossejats, seran el seu destí final.
Ja passa això de vegades, que algú orgullós del seu “art” li sembla que ha de ser el protagonista. Veure’t cada dia en una pintura seu ser bastant estressant. Sort de l’amiga amb l’espontaneïtat d’un infant que va posar les coses al seu lloc. Millor els quadres en un lloc més discret. Ben pensat l’argument i també la solució. Un relat, que té un toc d’humor, però que pot reflectir l’inconvenient d’alguns regals. Ben narrat.

• 6.- Conseqüències (o Lapidària)

• Aquell juliol no va haver ni una trista colònia ni un parell de mitjons de mal combinar amb qualsevol peça del meu armari. Res de celebracions ni d'extres, cap paper per esquinçar ni cap llaç per guardar, que sempre són útils quan els trobes perduts al fons d'un calaix. Tampoc una excusa per a un pongo d'aquests que darrerament estan en voga, o un queco, com algú també els anomena.

Aquell juliol, ai làs!, sí, res de res. Irònicament, quan a la fi fèiem un pas important, un cop de cap per formalitzar la nostra relació, per enfortir el vincle, per si de cas, que en qüestions de legalitat mai no se sap. I amb els temps que corren, amb les pessigolles que et poden trobar per una bajanada, la simple acció de col•locar-nos mútuament sengles anells ja ens oferia un ampli ventall de possibilitats ben avantatjoses. Bé, res de res no seria l'expressió més adient, és cert.

Aquell juliol es presentava com un estiu meravellós, de tenir vacances pagades en plena temporada alta del meu gremi. Un regal, si més no. Però el regal no era aquest, sinó el sí, vull, i veure la persona que estimava amb un vestit preciós, amb uns ulls brillants, amb el desig d'abraçar-la, de segrestar-nos i perdre'ns per uns dies sense cap altra companyia que l'un amb l'altra. Escric aquestes línies i encara recordo la seva fragància, el gust dels seus llavis, l'arròs de rigor, tot i ser una cerimònia civil, i el cor se m'encongeix un xic.

Aquell juliol va ser l'inici del divorci també, en un enllaç nou de trinca, sí. Sis dies per ser més exactes, un enorme regal, dirà algú segurament. Les causes són llargues d'explicar en quatre-centes paraules, però imagineu una conversa retallada i cosida com un patchwork diabòlic. Cada frase fora de context duia verí suficient per fulminar un matrimoni, un festeig i anul•lar l'alegria d'un lustre. I les conseqüències, la ruptura unilateral i lapidària i les maletes a la porta de casa dels pares. Realment, podríeu pensar que vaig muntar una orgia amb quaranta persones perquè el preu va ser prou car.

Aquell juliol, a pilota passada i amb la perspectiva dels anys, va venir amb el millor dels regals. Aquest daltabaix, aquest sotsobre va obrir-me les portes a l'estalvi, a gaudir de la meva soledat, a assortir més la meva biblioteca, des d'on us escric.
.
Doble regal i doble festa. M’agrada l’estructura del relat que dona un tomb sense explicacions i que et fa quedar amb la pregunta el cap de què deuria passar o quin estrany secret hi havia en aquest matrimoni de cinc dies. Potser aquest és el veritable relat: el què no és diu. Malauradament o per sort, hi ha hagut casos com aquest
en la vida real.
Una festa de casament que per un cantó fa pensar que és una mica per conveniència i per l’altra guarda el record de tota la parafernàlia i/o màgia que tenen les festes de noces. Però també acaba amb el millor regal: la de la volguda solitud/llibertat. Ben narrat, l’anàfora del començament de cada paràgraf el fa llegir de manera amena i rítmica.
Quan vaig proposar el tema, vaig pensar que no donava gaire de si, i veig que em vaig equivocar perquè ha tingut una bon acollida .Tots els regals diferents i tocant diverses possibilitats que dona el tema: des d’aprofitar el tema dels regals com a fil conductor d’esdeveniments d’una vida(Prou bé) assenyalant les fites més importants, el toc d’humor d’un regal exagerat i compromès (Montserrat Agulló), una picada d’ullet al fet d’escriure (Juan Palomo), els records d’un anell que ens porta a l’adolescència ( Maculan) fins a unes experiències viscudes i importants de la infantesa o d’un casament/divorci (Percival/ deòmesis )
I ara acabo dient allò de que no sé quin triar. Estic entre aquests dos últims, sobretot per l’originalitat al tractar el tema i per l’estructura del relat.
Trobo que tots us en heu sortit molt bé i que els relats han estat diferents, ben escrits, originals, amens... com un bon regal. Gràcies per participar.
Dono guanyador al relat El cel, escrit per Percival Ashford
Així que tu, Percival, ets el proper convocant.