Comentaris i resolució del RepteClàssic DCCXCI: METÀFORES

És ben curiós que tots tres participants hagin enviat els seus relats el primer dels 10 dies que hi havia de termini, i que després no s'hi hagi presentat ningú més. Misteris del comportament humà...



La sort invisible, de TerricheT

Tenia un amic, no sabia si era real o imaginari, però en sabia el nom, i per això mateix va pensar que era grec. Sempre li parlava d'una manera estranya, mai no li deia les coses directament. El seu nom era Metàfores, i ja s'havia fet una idea de quin era el significat en la seva llengua.
Tanmateix, no podia esbrinar quina era la seva veritable intenció, tot i que no sempre li feia cas, finalment va decidir no rebutjar-lo, el divertia. Tot i que aquella manera estranya d'entomar les ignotes dissertacions el tenia ben marejat. Ja des de la seva primera aparició, el va captar l'atenció, mentre estava jugant un partit de futbol. Ell jugava de defensa. En un moment imprecís del partit, quan atacaven amb ganes els rivals, va sentir una veu que li deia; si no escombrem l'àrea amb seny, ens ficaran mitja dotzena d'ous a la panera.
Un altre cop va ser amb la seva xicota en un bar. A ella l'assetjaven una corrua de pretendents, que la perseguien implacablement. Davant d'uns refrescos gasosos, va sentir una frase venir no sap d'on, que li va fer obrir els ulls: Amb ella hauràs de ser ferm en defensar-la.
Va saber observar que aquella també era una frase futbolera, va pensar ja a casa abans d'anar a dormir, poc abans de sortir el sol.
Després de diversos moments de sentir-lo, una nit, tornant a casa, es va aturar en una esplanada a tocar del poble, va mirar el seient del copilot i va posar-se seriós.
—Tu, qui ets?
—En Metàfores —va respondre.
—Vens de família Grega?
L'invisible es va partir la caixa, i no parava de riure, malgrat que no es deixava veure el pèl.
—De fet, sí—. Va respondre quan es va aturar.
—I sempre m'aniràs dient coses que no s'entenen?
—Si t'ho dic en el seu significat literal, no té gràcia.
—Estem apanyats!
I en el pas dels anys, aquella companyia invisible sempre li ha sigut de profit. Quan va penjar les botes va obrir una oficina de publicitat, i va triomfar! Els seus eslògans eren de lluny els més originals del mercat. (358)


Comentari:

Molt bona arrencada: en el primer paràgraf, amb la creació del personatge Metàfores que sempre parla metafòricament, gairebé ja tens encarrilat el relat i et treus del damunt les tres paraules obligades.

Ho acabes d'arrodonir fent invisible aquest personatge, de les intervencions del qual només se n'assabenta el protagonista. Igual l'hauries pogut fer visible, només per al protagonista, i hauries pogut lluir-te fent-ne una descripció còmica, però 400 paraules no donen per a massa tecles, tot i que encara en quedaven 62. Però ja està bé.

Un cop acostumat a la presència de Metàfores i a la seva utilitat, aquest es converteix en una mena d'ángel de la guarda inspirador. Ritme ágil i història rodona.



La bèstia que treia fum, de Xavier Valeri Coromí

Ensumaves l’olor de la ginesta dels marges i escoltaves el cant dels ocells. El temps de l’escola havia quedat enrere, pedalaves content cap a la fusteria on treballaves i aprenies a guanyar-te la vida. En la flor de la vida, eres una pàgina en blanc preparada per escriure una història real. Va ser quan la ploma de la vida va començar la línia amb una metàfora.
El poderós rugit de la bèstia t’alçà les parpelles i et disparà els batecs del cor. Vas empènyer la bicicleta cap al voral i vas perdre l’equilibri. Tingueres temps de veure com l’animal mecànic treia fum per la cua i entre rugits i xisclets es perdia carretera enllà. Et vas adonar que estaves en l’aire i que queies a l’herba.Vas somriure, perquè estaves viu. Com era possible que no t’haguessis fet res? Vas intentar cridar, però un fort dolor al costat t’ho va impedir. El dolor tornava quan volies omplir els pulmons. A l’imaginari, et va venir una mort lenta. Podies passar dies en aquell barranc allunyat de la carretera i morir d’inanició, de dolor o menjat per les feristeles.
Vaig veure com el teu rostre s’enllumenava, vas intentar cridar-me, però només un lleu xiulet sortia dels teus llavis. Jo vaig bufar com solc fer en les situacions complicades. Orgullós de vestir-me de vermell i blanc amb una llegendària llegenda negra gravada damunt de l’esquena i al pit; una marca de gasosa que per als iniciats tindrà sempre el significat d’una epopeia escrita amb suor i sang damunt de l’asfalt ardent, jo també m’havia trobat amb el cotxe, havia vist la bicicleta al costat de la barana i t’havia vist al fons del barranc. Havia sostingut la bicicleta al costat de la teva i havia baixat per un sender amb sabates de ciclisme.
T’arrapaves a mi com un condemnat. Vàrem arribar a la carretera per tornar a escoltar el rugit de la fera. Aquesta vegada, va emetre un seguit de xisclets i es va aturar. Del cotxe groc, amb referències a marques de pneumàtics i de benzines que tenen les seves epopeies, va baixar una parella, però jo només veia la xicota. Et van carregar a tu i la bicicleta i et van dur a l’hospital.
Com que estaves viu i volia entrenar, vaig agafar la bicicleta i vaig continuar. Volia escriure la meva epopeia amb tota mena de metàfores. No teníem temps. (399)


Comentari:

"Ensumaves l’olor de la ginesta dels marges i escoltaves el cant dels ocells. El temps de l’escola havia quedat enrere, pedalaves content cap a la fusteria on treballaves i aprenies a guanyar-te la vida. En la flor de la vida, eres una pàgina en blanc preparada per escriure una història real." Comença així i fa de mal creure que un narrador en primera persona, que més endavant resulta ser un personatge que intervé en l'acció, sigui omniscient. No hauria estat millor separar el narrador (omniscient, en tercera persona) del segon ciclista, el salvador (també en tercera persona)?

"L'imaginari", en el sentit que li dones, crec que en càtalà només es fa servir a l'expressió "imaginari col·lectiu": hauria quedat millor "Et vas imaginar una mort lenta" que "A l’imaginari, et va venir una mort lenta", tot i que llavors encara estaries pendent de col·locar "imaginari" en algun lloc. O també pots escriure "... pulmons. D'aquests dolors, ben reals, se'n derivava una mort imaginària, al cap de dies en aquell barranc allunyat de la carretera, sense beure ni menjar o menjat per les feristeles." Hi surt una paraula més, que pots compensar substituint "història real" per "biografia", en el primer paràgraf.

Sense el pronom "ho", la frase queda coixa: "Jo vaig bufar com solc fer-ho en les situacions complicades".

Per dinar sempre demano vi i gasosa, sense barrejar (amb el primer només bec gasosa i amb el segon, només vi). T'ho dic perquè vegis que en dec saber una mica, de gasoses, però quan escrius "una marca de gasosa que per als iniciats tindrà sempre el significat d’una epopeia escrita amb suor i sang damunt de l’asfalt ardent" em rendeixo: ja m'ho explicaràs. Em passa el mateix amb "el cotxe groc, amb referències a marques de pneumàtics i de benzines que tenen les seves epopeies". Està bé que no li donis tot mastegat al lector, però d'aixó a presentar-lí un seguit d'enigmes...

Tret d'aixó, un vocabulari molt ric. He après una nova paraula: feristela.



Armstrong impertorbable, d'Aleshores

Barba, relativament baix; portava aquell dia, me'n recordo, una roba grisa. 
El ponent, un home oriental, japonès, tremolava com una fulla, presa de nerviosisme escènic, hem de suposar. 
El públic era no obstant no era extens, sinó força reduït ja a aquella hora de la tarda en la darrera sessió de 15 minuts.

Armstrong, que deu voler dir braç fort, no s’immutà i prosseguí la seva tasca de moderador fent cas omís de l'episodi de tremolor que tenia a la vora i que deixava en  evidència el ponent.

 L'havien, potser, obligat a anar a Londres i parlar en una llengua que no dominava, no dominava el tema i el tremolor  n’era una metàfora viva?

Quin era el significat, no ho sabem del cert. Recordo, sí, la compostura britànica d'Armstrong. La barba punxeguda quixotesca del qual em ve al cap, ara molts anys després. 

De seguida el nerviosisme que era propietat exclusiva de l’imaginari del ponent es va traslladar al públic assistent que començava, com aquell que diu, a demanar l’hora (metafòricament parlant) amb tantíssim tremolor allà al davant.
Però encara ell, en un tret del tarannà local  marmori va demanar al públic qui tenia preguntes a formular.

Un ponent té dret a tremolar durant tot el temps de la seva intervenció i nosaltres no n’hem de fer res, semblava dir-nos. Qui tingués angúnia o malestar aliè - real o imaginari- era el seu problema i que s’ho fes passar com bonament pogués. 
Ningú no va formular cap pregunta, la sessió es va donar per tancada i ens vam aixecar d’una revolada (261)


Comentari:

Sembla una història real, no sé si viscuda per tu, Aleshores. L'Armstrong del relat és Neil Armstrong, el primer astronauta a trepitjar la Lluna? Per cert, en el títol jo hi posaria una coma, perquè se suposa que parteix de "Armstrong està impertorbable" i d'haver suprimit el verb. Com alternativa a "Armstrong, impertorbable", podries posar "L'impertorbable Armstrong".

A la primera frase, que suposo que es refereix a Armstrong, no sé si convindria explicitar-ne el nom. La immediatesa del títol no sé si en garanteix la comprensió a la primera.

La tercera frase hauria de començar així: "El públic, no obstant, no era extens sinó...". Suposo que t'has descuidat d'esborrar el primer "era".

Jo posaria una preposició "o" en el quart paràgraf: "... llengua que no dominavao no dominava el tema...".

Això de la compostura britànica i la barba punxeguda m'acaben de confirmar que no es tracta de Neil Armstrong, que a més feia 1,80 m. Qui és aquest Armstrong que fa de moderador implacable d'un conferenciant japonès acollonit?

En relació a la pertinència de la paraula "imaginari" en el sisè paràgraf, aplica't l'observació que li he fet a Xavier Valeri. En comptes de "De seguida el nerviosisme que era propietat exclusiva de l’imaginari del ponent es va traslladar al públic assistent...", jo hauria escrit "De seguida, el nerviosisme que era privatiu del ponent es va traslladar al públic assistent...". Si volies incloure-hi "imaginari", pots escriure "De seguida, el nerviosisme del ponent, no gens imaginari sinó ben real, es va traslladar al públic assistent...". Potser no tingui massa sentit parlar de "nerviosisme imaginari del ponent", però encara en té menys parlar de "nerviosisme propietat exclusiva de l’imaginari del ponent".

La història sembla trivial però crec que fa un bon relat i, tret de les punyetetes puntuals, està narrada amb fluidesa.



Veredicte:

En ús de la potestat que m'ha estat atorgada, declaro guanyador el relat "La sort invisible", de TerricheT. A veure si ens sorprens amb la convocatòria d'un RepteClàssic DCCXCII ben original.