Comentaris als relats presentats al Repte Clàssic DCCLXXXVI Simplicitat

Smith el silenciós (Joan Colom)

El relat es desenvolupa en tres paràgrafs seguint informacions conegudes d'un individu que la gent pren més aviat per limitat o ximple degut a la seva manca d'interacció amb els altres i al seu aïllament social. El to del relat és irònic i un pèl desconsiderat com ho serien les xafarderies habituals. La discussió, ja introduïda en el primer paràgraf se centra en si podria ser una eminència solitària o només ho semblaria. La informació sobre el desconegut vilatà canvia per testimonis i per la difusió del mitjans i mostra que realment és un estudiós de la matemàtica i gairebé de la filosofia de la ciència. Fa gràcia aquesta confusió entre els dos extrems del coneixement: els molts simples i els molt complexos. Toca de ple el lema del repte.
Pel que fa a les paraules obligades, l'autor ha cercat la (ultra)simplicitat. No ha pogut però complir amb el topall de paraules degut a una excessiva demostració de coneixements que realment a criteri meu seria del tot innecessària (via probabilística del 1938 o computacional del 2012, per exemple)
El nom Smith hauria quedat d'algun enfocament anterior del relat, però no tindria rellevància.


Abans mort que senzill (Kefas)

El relat ens descriu una escena del passat des del punt de vista d'un dels intervinents en un to de novel·la policíaca o negra i que es basa en el diàleg entre dos personatges. Adquireix un to irònic i surrealista però amb molt de detall que fa proper i creïble l'intercanvi. La simplicitat se l'auto atribueix el personatge que ens narra el que va passar en la escena, però en realitat qui acaba sent un ximple era l'altre, al meu parer. la introducció de les paraules obligades es veu forçada en una estrofa que té poca relació amb l'acció, que es desenvolupa amb gran domini de la tècnica utilitzada en aquest tipus de literatura.
El diàleg adquireix un to ridícul fet expressament surrealista, de germans Marx. L'assassí en sabia poc, era una mica saboc, diríem.
El títol quadra poc amb el contingut, al meu parer.


Només aquell color (Mena Guiga)

Descripció en tercera persona, per part d'una narradora coneixedora (omniscient) del pensament del personatge. Es descriu un viatge visita solitari a un indret on la protagonista hi ha viscut moments senyalats en la infància i alhora és també un viatge interior a la infància en primera persona descrivint i evocant sensacions i records i absorbint estàticament els elements visuals que es mostren a la vora de la mar al qual s'ha apropat. S'acomiada del lloc però sense entrar-hi de ple, tot i que disposa de la clau per fer-ho. La lluna, la gata, el caragol, són elements simbòlics presents junt amb la tieta, potser envejada.
Contínuament s'alternen aspectes, pensaments abstractes amb coses concretes fent un contrast que sempre hi és present en l'autora. De fons, hi ha un fugir momentani dels problemes i maldecaps diaris.
la paraules obligades hi són de forma harmònica. Guarda força relació amb el tros de poema que hi havia en la presentació del Repte. Estaríem parlant, doncs, d'un viatge d'enyor, a una simplicitat enyorada.



Per últim, un apunt al relat Sex simplicitat, fora de concurs de Tanganika


En tercera persona, però coneixent tot el que pensa la protagonista, Tanganika, descriu la parella (home) de la prota, com la unió d'unes extremadament pobres qualitats personals i socials amb una baixa qualitat sexo-afectiva. El lector es pot preguntar, per quin estrany atzar, com ha pogut arribar a simpatitzar amb la dita parella. les seves idees de la economia són antidiluvianes i cruels però resulten convincents perquè en aparentment sembla que tinguin algun fonament. La sexualitat de l'home de la protagonista també pateix de manca de fonament i no solament per l'escassa protuberància del seu membre que això seria perdonable si s'esforcés i el fes servir amb al intensitat, moment i lloc que toca, esclar! Però estem davant d'un "especimen" que no es renta i per exemple deu desconèixer al utilitat de ...toris per la seva propietària, no debades aquesta llança el cap-masutra de què disposava per la finestra (pensem que amb certa intenció ja preconcebuda d'antuvi) al cap d'un sense sostre però més competent. Diem cap-masutra, per això, perquè li pot haver anar a parar al cap. Sàvies reflexions que s'uneixen la descripció concreta dels plecs i humors fisiològics.




La qualitat dels relats és alta. Per a mi, el relat que millor s'adapta al tema és el de Joan Colom.