COMENÇAMENT A CATALUNYA : COMENÇAMENT

Quina mala llet, Atlantis! No ens deixes massa graus de llibertat.

Més que RepteClàssic DCCXLII, això podria ser un RepteBarroc I.

Trobo que és un plantejament original i que pot donar molt de joc! Ajuda a animar el fòrum.

Joan m’ha molestat una mica lo de mala llet, la veritat. És una proposta d’escriptura que et pot agradar més o menys, però que està feta com un joc o un exercici d’escriptura.
Jo l’he fet amb grup d’amics, inclús amb nens, i és divertit i interesant perquè surten relats molt diferents, depèn de la >creativitat de cada ú.
Jo penso que parlant de creativitat, no sempre ho és més quan pots fer el que vols , sinó que és veu a partir d’uns paràmetres. A més a més tens tota la Creativitat del món, escrivint relats a la pàgina central sense participar amb cap repte ni concurs.

No hauria pogut dir com s'havia fet aquella taca de tinta. Tot esperant el tramvia es mirava, desolat, els pantalons. Eren els únics que tenia una mica presentables. Va pensar que això encara el faria posar més nerviós i no li convenia, perquè d'aquella visita en depenia el seu futur. El senyor Hans havia estat molt amable en voler rebre un desconegut de qui amb prou feines en tenia referències. Amable i agosarat perquè en aquella feina calia anar amb peus de plom i malfiar dels desconeguts. En pensar això es va girar per observar el seu perfil en el mirall de la parada. Veié, alleugerit, que no es notava la presència de la pistola a la cama dels pantalons.

El viatge va ser ràpid. Aquell dimarts festiu, ennuvolat i fred, sense gaire gent pel carrer, era ideal per fer la feina que li havien encomanat.

En arribar, el varen butxaquejar mentre, inexpressiu, explicava el motiu de la seva visita. Hi anava per la plaça de comptable per a la qual l'havia recomanat un amic.

El senyor Hans el va fer esperar molta estona i quan va arribar l'hora de dinar sense haver-lo rebut, el seu assistent li va indicar que sortís a dinar i tornés a la tarda.

La proposta era immillorable. A la tarda segurament estarien sols o, com a molt, amb un guardaespatlles.

Les circumstàncies li varen fer la feina més fàcil del que preveia. Amb dos trets en va tenir prou. Un, pel senyor Hans, assegut a la taula, l'altra pel guardaespatlles, que estava dret, d'esquena, preparant dos cafès.

No li calgué netejar cap empremta ni comprovar la presència d'algun testimoni. Li havien dit que estaven sols.

Content per tal com havia anat tot, es dirigí amb parsimònia cap al carrer mentre pensava com seria el seu futur en la nova posició que acabava de guanyar, més prop del cel ara que s'acostava al capvespre de la seva vida. I ja s'imaginava el color del cel i el perfum del capvespre.

No hauria pogut dir com s’havia fet aquella taca de tinta. Tot esperant el tramvia es mirava, desolat, els pantalons. Eren els únics que tenia una mica presentables. Se li ocorregué mirar si duia al damunt algun sobret amb llevataques, sense recordar que només servien per a taques olioses, però butxaquejà i no en trobà cap. Tampoc no tenia temps de passar per casa i treure-s’ho amb aigua i sabó, si volia arribar a casa de l’Helena a l’hora convinguda, per conèixer els pares i la germana.

Així que, un cop allà, no li serví de res resistir-se a l’oferiment de posar-se uns pantalons del pare mentre l’Helena li netejava els seus. Mentrestant, l’Elisabet, la germana petita, parlava d’aquells pantalons anomenats texans, que s’estaven imposant entre el jovent i que tenien fama de soferts: si més no pel color, si en Francesc Josep n’hagués dut, gairebé no se li hauria notat la taca de tinta; disortadament, l’empresa on treballava obligava els administratius a dur pantalons de vestir, americana, camisa clara i corbata.

Francesc Josep estava més pendent del rostre i la veu d’Elisabet que no pas de la conversa, i mentalment els comparava amb els d’Helena, potser més guapa i de veu més ben timbrada, però força inexpressiva fins i tot en moments íntims. I quan tornà, amb els pantalons a punt perquè havia eixugat la mullena amb l’assecador, confirmà aquesta impressió: Helena l’atreia, però Elisabet semblava exhalar una aura de felicitat que s’encomanava i que li recordava la d’aquella jove actriu austríaca que feia furor a la pantalla; la primera pel·lícula encara circulava pels cines de reestrena quan la segona, continuació històrica de l’anterior, ja originava llargues cues en els d’estrena.

Havent-se despedit dels pares i ja al replà d’escala, Helena cridà l’ascensor i hi entrà, per acompanyar Francesc Josep fins al carrer. A punt d’entrar ell, seguint l’Helena, reculà tot d’una fins la porta que anava a tancar l’Elisabet i li estampà als llavis un petó ben humit. Minuts després, mentre esperava el tramvia, sospesava la transcendència del pas que anava a donar: miraria de no fer-li a l’Helena més mal de l’inevitable, però estava fermament decidit a deixar-la i recomençar amb l’Elisabet: començar de zero, es repetia exultant mirant a terra, mentre el pit se li eixamplava i experimentava sensacions com mai no havia sentit. I ja s’imaginava el color del cel i el perfum del capvespre.

No hauria pogut dir com s'havia fet aquella taca de tinta. Tot esperant el tramvia es mirava, desolat els pantalons. Eren els únics que tenia una mica presentables. Hauria de trobar un moment per passar per Humana, a veure si en trobava alguns de semblants. Almenys del mateix color. Encara que fossin prims i hagués de vestir-se amb dos pantalons alhora, per no passar fred. Cada dia, 12 hores, anant amunt i avall, de la terrassa a l'interior del bar. Els buscaria còmodes i que no tibessin quan hagués de butxaquejar pel canvi. La imatge és important si treballes de cara al públic!

Fins al dia d'avui, l'amo no li havia donat cap ronyonera. La buscaria també. Amb departaments, per llibreta i boli. Així no hauria de dur-ho tot rebregat a les butxaques. Allò que sí que cuidava molt l'amo era la màquina de fer els cafès. Tenien clients que venien de lluny, només per la qualitat del cafè. Com el senyor Guerau...

-Sí, cada migdia li serveixo un cigaló d'anís, sota el toldo. Està ben dit "toldo"? O hi ha una altra paraula millor?... Avui ho preguntaré.

-Walter! Un carajillo de anís. Me lo tomaré dentro que hoy el tiempo no acompaña. A ver si tienes una mesa cerca de la ventana, por favor.

En Walter sempre se'l mirava, inexpressiu, pensant per què collons li parlava sempre en castellà. No sabria dir en quin moment la gent a l'hora de demanar-li els cafès, canviava d'idioma. Ben bé, com la taca de tinta.

-Ja la guillo, carajillo!, el català em dona aaales!!. Per on deu caure el carrer de Pau Alsina? M'han dit que "antes" era Secretari Coloma, a veure quina línia em va millor. Demà arribaré al bar ben equipat: pantalons, ronyonera i una mica més de català. Que la imatge és important si treballes de cara al públic!

Havia plogut una mica, l'aire era dolç i renovat. Aquella tarda, sortia abans. Començava un altre curs de català pagat per l'amo, d'una subvenció.

-Farà cel "vermel" i blau, com el Barça! despejat! Està ben dit "despejat"? O hi ha una altra paraula millor?... Avui ho preguntaré.

Ja s'imaginava el color del cel i el perfum del capvespre.

Començament (FORA de CONCURS)

No hauria pogut dir com s'havia fet aquella taca de tinta. Tot esperant el tramvia es mirava, desolat, els pantalons. Eren els únics que tenia una mica presentables. Si La Roser visqués- pensava- segur que trobaria la solució: o tindria un esprai eficaç per treure la taca o trobaria uns altres pantalons adequats en el fons de l’armari.
Però la Roser no hi era. Va morir fa dos anys d’un atac de cor. Per això porta els pantalons tacats ja que ahir va ajudar a la seva filla a fer els deures.
La invitació que havia rebut per assistir a la cerimònia era clara : “ cal anar vestit de manera adequada a l’acte “Era la jubilació del catedràtic de filosofia de la Universitat on treballava de conserge Per això s’havia posat l’únic vestit que tenia de quan es van casar. Guardat en una bossa, encara feia olor a naftalina. El va deixar airejar al terrat de casa i ara que li semblava que anava vestit com calia...se n’adona de la taca. Pensarós, rumia com podria solucionar el problema dels pantalons. Mentre butxaqueja movent les mans nerviosament és troba un paper arrugat: la factura de la tintoreria on la Roser va portar el vestit abans de guardar-lo. És per si el necessites alguna vegada, per anar a unes noces, a un enterrament o a un acta formal, - li va dir.
S’encamina cap a l‘adreça que ha trobat miraculosament a la butxaca. No sap si encara existirà la bugaderia, que estava situada al carrer del costat on vivien.
El dependent amb cara inexpressiva, però amable, li diu que ho podrà solucionar però que si ho vol per ara mateix, li sortirà més car. Li deixa uns pantalons de xandall . Se’ls posa mentre s’espera a la rebotiga.
Quan surt s’encamina cap al lloc de la cerimònia amb els pantalons impol·luts . La Maria l’està esperant i li somriu.
Ha sortit el dia rodó. S’acomiada amb dos petons de la seva companya i va cap a ca els veïns que han tingut cura de la seva filla, .
Mentre va caminant nota una anhelada d’aire fresc per dins. Pensa que ara les coses li aniran millor. No sap perquè es recorda del dia que va conèixer a la Roser potser perquè ara te la mateixa sensació de lleugeresa i ja s’imaginava el color del cel i el perfum del capvespre.

No hauria pogut dir com s’havia fet aquella taca de tinta. Tot esperant el tramvia es mirava, desolat els pantalons. Eren els únics que tenia una mica presentables.
Tampoc era res estrany donat que ahir els havia dut mentre escrivia i escrivia damunt la taula de la cuina amb aquell llum penjat al sostre que fa tan poca claror.
En arribar a casa no s'havia canviat de roba perquè li havia vingut, com una fuetada, un raig d'inspiració i va ser així, que sense més ni més, començà a omplir papers i papers amb tot el que tenia al cap i maldava per sortir.
Bé ara es troba en una situació un pèl delicada. Es dirigeix cap a l'editorial a portar el manuscrit que ha acabat de matinada.
Va de pressa pel carrer del mig, el rostre inexpressiu i mirada fixa pensant en com s'ho farà per estar presentable malgrat aquelles taques que han aparegut amb traïdoria i el neguitegen.
Ha marxat sense adonar-se de la parada segurament en un rampell i ara haurà de córrer fins a la pròxima si no vol fer tard. Ja seria massa greu arribar fora d'hora i tacat, amb la bona impressió que volia donar!
Mentre s'afanya carrer amunt no para de butxaquejar cercant les monedes pel bitllet del tramvia. Atribolat comprova que no les duu. Les ha oblidat damunt del moble del rebedor.
Quin començament tan desastrós de la carrera d'escriptor que pensa a encetar avui!
Bé, pensa, faré el que podré. M'arribaré a l'editorial malgrat que arribi tard, potser em rebran igualment.
I com que res li va del dret i vol tranquil·litzar-se es dirigeix a un parc que és a prop d'on es troba i seu al seu banc preferit davant del petit estany on suren uns nenúfars.
Hi ha poca gent, la canalla ja han marxat cap a casa. Alguna parella passeja agafats de la mà o de bracet.
A poc a poc l'envaeix la pau que cercava.
No anirà a veure l'editor. S'excusarà d'alguna manera i demanarà una altra hora per l'entrevista. Així podrà anar-hi amb els pantalons nets, havent dormit i a l'hora.
Es queda assegut no marxarà encara. Hi està bé.
Pensava en com havia anat tot i que res passa debades... i ja s’imaginava el color del cel i el perfum del capvespre.