Detall intervenció

Amb un toc d'humor (Fora concurs)

Intervenció de: CarmenS.M | 01-01-2012


Aquell mestre deixava molt que desitjar, li tirava la canya a totes, i a cap podia pescar. Anava de simpàtic, i no sabia parlar, anava d’interessant i era un farsant. El més bo de tot és que tenia dona, aquella que sempre ensabona, però ell mai li explicava la seva realitat. Lluia de viatges, i de saber de tot, potser primer calia, posar les coses a lloc.
Amb un somriure fals i pudor de suat, es creia que només ell era l’admirat. I no sabia pas, que elles sempre reien, de ser mal bordegàs. Xancletes, cinturó, i faixa per lluir, si volia ser guapo havia de patir. Anava a l’escola, com si fos Superman, però tothom sempre el veia com caiman o doberman. A les 5 de la tarda, estava rebentat, de tanta tonteria, mai havia agradat. Es pensa que les mestres, estan al seu servei, potser encara li manca una part del seu cervell. Sempre pensa en sucar, i no és pas pà torrat, el que tothom pensa és que va molt cremat. Pobres dels companys, que veien el seu joc, i a la directora li agradava un poc. Sempre al seu costat, com un gos tirat, amb la llengüeta fora, i el cul foradat. De tant aguantar-lo li van fer un monument, amb un tanga rosa, i amb pèls d’escuradents. Tots els nens se’n riuen, i així està content, i ara les mestres l’envien al convent. Corrent, corrent,...amb pluja o vent, no sempre tot mestre és bell referent. Potser n’hi ha de bons, i amb dignitat, potser n’hi ha d’altres amb olor de vomitat. Com a cada professió, hi ha gent molt millor, però amb un toc d’humor, me’n ric de tot això.


Respostes

  • RE: CONVOCATÒRIA MINIREPTE 24 - AQUELL MESTRE...
    T. Cargol | 31/12/2011 a les 12:46
    Don Francisco

    Amb Don Francisco no cantavem el Cara el Sol; ben segur que era un home de confiança per al règim, conservador, però no era un feixista.

    Podríem catalogar-lo com un home tranquil, amb la seva panxa prominent, el seu front llis fins al clatell, el seu cigarret fet per ell mateix i la seva becaina havent dinat.

    No era home de preguntes filosòfiques. No s'enfadava; com a molt et feia un pessic a la pell del coll, retorçant una mica, però sense abusar. Sense prou mala llet.

    Per les tardes quan es despertava, en aquelles interminables hores de l'escola, li demanàvem: "posi'ns arrels quadrades don Francisco". Abans ja ens havia ensenyat a fer divisions, primer per dos: era divertit però tenia zones perilloses, d'ombra conceptual diríem ara, tant això de les divisions, com les multiplicacions, les sumes i les restes! ("minuendo" "sustraendo", quins noms!)

    Només un cop el vaig veure córrer: va sortit esperitat de la classe, el van venir a avisar que un fill seu havia caigut malalt. El va substituir durant uns dies un mestre que venia a l'escola amb moto, no teníem prou feina i al vidre de la finestra hi podíem calcar dibuixos.

    Eren aquelles hores del dia, alegres que quan venia la nit es transformaven i quedàvem acovardits: gemegant per dins per a que no arribés el moment de quedar-se tot sol a l'habitació amb la llum tancada, els llençols tan freds i un silenci trencat per les trompetes del "parte" que anunciaven les notícies de les deu.
  • Amb un toc d'humor (Fora concurs)
    CarmenS.M | 01/01/2012 a les 13:15

    Aquell mestre deixava molt que desitjar, li tirava la canya a totes, i a cap podia pescar. Anava de simpàtic, i no sabia parlar, anava d’interessant i era un farsant. El més bo de tot és que tenia dona, aquella que sempre ensabona, però ell mai li explicava la seva realitat. Lluia de viatges, i de saber de tot, potser primer calia, posar les coses a lloc.
    Amb un somriure fals i pudor de suat, es creia que només ell era l’admirat. I no sabia pas, que elles sempre reien, de ser mal bordegàs. Xancletes, cinturó, i faixa per lluir, si volia ser guapo havia de patir. Anava a l’escola, com si fos Superman, però tothom sempre el veia com caiman o doberman. A les 5 de la tarda, estava rebentat, de tanta tonteria, mai havia agradat. Es pensa que les mestres, estan al seu servei, potser encara li manca una part del seu cervell. Sempre pensa en sucar, i no és pas pà torrat, el que tothom pensa és que va molt cremat. Pobres dels companys, que veien el seu joc, i a la directora li agradava un poc. Sempre al seu costat, com un gos tirat, amb la llengüeta fora, i el cul foradat. De tant aguantar-lo li van fer un monument, amb un tanga rosa, i amb pèls d’escuradents. Tots els nens se’n riuen, i així està content, i ara les mestres l’envien al convent. Corrent, corrent,...amb pluja o vent, no sempre tot mestre és bell referent. Potser n’hi ha de bons, i amb dignitat, potser n’hi ha d’altres amb olor de vomitat. Com a cada professió, hi ha gent molt millor, però amb un toc d’humor, me’n ric de tot això.
  • El mestre republicà
    Frèdia | 02/01/2012 a les 17:16
    El senyor Marimon feia les lletres a la pissarra i, després, demanava que els alumnes les copiessin al quadern ratllat. Fixeu-vos-hi bé, deia, la l és llarga i esvelta com si el seu cap rodonet volgués tocar el cel. La o, en canvi, és una pometa poruga que no es vol perdre. Per això, amb el petit branquilló, s’agafa amb força a la lletra germana que té al costat. Mireu, la m fa muntanyetes suaus que no costen de pujar i la s és com el número 1 però amb el cul sortit. Hi ha dues lletres que els hi agrada dur barret. Qui les sap? Els alumnes aixecaven les mans i ell els repartia anissos de colors. Pensava que ja arribaria el dia que els toqués de mestre el senyor Reglà, ja arribaria el trist moment d’haver de posar els palmells ben plans per rebre un cop de vara. El caparrut del senyor Reglà convençut que la lletra només amb sang entra!

    Quan va acabar la guerra, el senyor Marimon va se acusat de subversió al règim i el van empresonar. Llavors va canviar els alumnes de primària pels companys de presidi i, en comptes d’anissos, els repartia cigarretes i els explicava la història de les lletres amb uns exemples més apropiats. Un dia el senyor Reglà el va anar a veure i se sorprengué de trobar-lo tan animat i satisfet. Doncs vos m’hauríeu d’entendre, li va dir, perquè no hi ha goig més gran que ensenyar a viure.

  • Aquell mestre… no, no! El meu, el meu Mestre!
    Joan Gausachs i Marí | 05/01/2012 a les 12:16
    De mestres, de professors, jo com la majoria de vosaltres, n’he tingut uns quants. Amb uns he connectat més que amb altres i el temps fa que els records siguin més íntims, més enyorats, més meus...

    De totes maneres, n’hi ha un que sense voler desmerèixer a ningú, el tinc sempre present: el senyor Miquel Alegre i Ferrer. Només el vaig [vàrem] tenir dos anys; al quart i cinquè de Comerç. Eren els cursos 1956-57 i 1957-58.

    Van ser dos anys plens de satisfaccions, plens d’ensenyances, plens d’amistat. El senyor Alegre sabia ser proper amb els alumnes. Era un home que a l’hora del pati jugava amb nosaltres com un més. En les “excursions o passejos” que es feien de tant en tant com a premi col•lectiu a la classe, i que quasi sempre acabaven en un partit de futbol, ell, el senyor Alegre, també hi participava com si fos un nen.

    Cada dia, abans de plegar, ens donava quatre explicacions de les lliçons del dia següent. Si l’escoltaves bé, pràcticament només tenies de repassar un xic la lliçó. Tenia una gran habilitat per transmetre el seu saber. Era un mestre de vocació i gaudia ensenyant.

    Cada any, des de fa molt temps, els antics companys fem un àpat de germanor. El senyor Alegre també hi assistia, però fa tres o quatre anys va morir. Tenia 100 o 101 anys. No hi ha vegada que no surti a la conversa.

    Gràcies, senyor Alegre, moltes gràcies!

    05/01/2012
  • LA SENYORETA BENSENY
    Núria Niubó | 07/01/2012 a les 14:13

    Sempre vaig tenir molt clar que de gran volia ser mestra. El meu model va ser una gran mestra que vaig tenir en la primera etapa escolar, la senyoreta Benseny.
    La seva escoleta era petita, un annex al xaletet on vivia, estàvem tots a la mateixa classe des dels sis als nou anys. Era una escola particular, els meus pares no en volien saber res del nou règim.
    Ens feia les classes en català, en perfecta harmonia entre grans i petits, funcionàvem com les escoles Freinet, creativitat, espontaneïtat, llibertat d'expressió…
    El seu esforç i generositat eren incondicionals, no tenien mesura. Una primavera que va haver-hi una gran passa de tos ferina, ens va muntar mitja classe al jardí, necessitàvem aire pur, durant aquell trimestre ens va fer classes de 12h a 2h. per no perdre tant dels aprenentatges bàsics.
    Mai vaig demanar quedar-me a casa. En la gran nevada d'un cru hivern, recordo especialment un dia anant a l'escola tot fent camí en la neu verge i dient adéu a la mare.
    L'escola per a nosaltres era una continuïtat de la nostra llar, no hi havia càstig físics, ni crits, la senyoreta Benseny sabia treure bones lliçons de qualsevol esdeveniment.
    Aquella va ser per a mi una escola de conte, la tenia i encara la tinc, idealitzada per la tendra figura d'una autèntica mestra.
    Sempre l'he dut dins meu i crec que he sabut transmetre als meus alumnes els valors de la meva estimada senyoreta Benseny.
  • El "MEU" mestre
    magalo | 07/01/2012 a les 20:04
    Tenia un aspecte estrafolari. El cabell, entre castany i rogenc li arribava a les espatlles, un bigoti i una barba del mateix color, poc arreglats, i en mig de tant pèl, s’hi veien uns bonics ulls castanys axinats. Es veia clarament que era estranger, sobretot per la pell blanca pigallada. Era prim i alt i vestia una jaqueta i pantalon de quadres escocesos que li anaven curts. Tot això, i el seu parlar ràpid, contribuïa a que a mi, aquell mestre que teníem a l’acadèmia d’anglès, no m’agradés.
    Un dia, aprofitant una celebració, els alumnes d’aquella classe, vam convèncer al mestre per anar a un bar proper. Vam estar bevent i xerrant fins que a l’hora que suposadament acabava la classe, tothom va anar marxant menys ell i jo. Jo havia quedat allà amb una amiga i ell va dir que s’acabava la cervesa. No era gaire conversador fora de classe, però amb lo poc que jo sabia del seu idioma, vaig entendre que estava molt sol. Em vaig quedar parada quan em va demanar si volia sortir un dia amb ell.
    Després de la primera cita, el vaig acompanyar al barber i a comprar un pantalon. No s’havia atrevit a anar-hi sol, sobretot perquè encara no sabia parlar amb la nostra llengua. El resultat va ser espectacular. Semblava un altre. Vaig descobrir que sota tota aquella aparença hi havia un noi que no estava gens malament i una bellíssima persona.
    Ara és el pare dels meus dos fills.


  • El professor particular
    Mercè Bellfort | 08/01/2012 a les 02:20
    En aquella època en Xavier estudiava quart d’enginyeria; el recordo com si fos ara. Des del dia que la mare me’l va presentar per dir-me que seria qui em donaria classes de totes les assignatures vaig fer un tomb important a la meva vida.

    Per no haver estudiat mai pedagogia, i per ser el primer cop que s’estrenava com a mestre he de reconèixer que se’n va sortir a la perfecció: era molt vital, i tot el que m’explicava no em costava gens d’entendre. Jo, que sempre havia odiat els números, vaig acabar estimant-los. A mi, que no m’havia agradat mai llegir, vaig acabar devorant llibres.

    Els pares estaven molt satisfets d’haver escollit el fill de la farmacèutica del barri com el meu professor particular. Dia a dia se sentien més orgullosos de mi en veure com resolia problemes cada cop més difícils, com escrivia de bé aquelles petites històries tan emotives. Sens dubte en Xavier tenia un do especial a treure el millor de mi mateix. Va ser ell qui em va ensenyar a aprendre dels errors i a raonar cada concepte nou.

    Arriscat, innovador, entusiasmat: un tarannà, una manera d’ensenyar molt diferent de la que fins llavors s’aplicava a les escoles, filles no desitjades d’un dictador sense entranyes. Així recordo en Xavier, aquell futur enginyer que em va donar ànims i coneixements, comprensió i estima al llarg d’aquells cinc mesos quan una hepatitis aguda va decidir visitar el meu fetge amb només onze anys.
  • Rebel amb causa
    nuriagau | 08/01/2012 a les 17:04
          Ha fet de mestre durant trenta anys. Treballar amb adolescents sempre havia resultat un repte engrescador. A l’actualitat, però, els alumnes han abandonat l’actitud d’autèntica rebel·lia perquè... contra què han de rebel•lar-se si ja ho fan els pares per ells?

          Els contempla avui mentre fan un examen. Allí està la Maria, sense les ulleres, com sempre, malgrat la seva miopia. La mare li permet que no se les posi i no les duu ni tan sols a la motxilla.

          A primera fila, el Kevin segurament durà alguna xuleta, però ja no li dirà res. L’últim cop, quan li va retornar el control corregit amb un zero, la família va protestar perquè no li havia puntuat les activitats en què no es preguntaven els continguts que apareixien a la xuleta.

          Al darrere, veu com el Marc està jugant amb el boli. La setmana passada, quan va petar-ne un, el va voler castigar i els pares no hi van estar d’acord perquè asseguren que és molt nerviós i només havia embrutat el terra.

          A la taula del costat de la finestra, seu el Roger que...

          Torna a casa esperant llegir els correus que li envien els antics alumnes. Ells sí saben valorar la seva tasca docent. Llavors és quan es planteja la següent pregunta: ¿la vocació i la diplomatura de mestre tenen data de caducitat i ja no és un bon mestre? ¿o cal que recuperi l’actitud de rebel·lia dels adolescents d’anys enrere i exigir que les coses segueixin com abans?
  • L'Acadèmia
    deòmises | 08/01/2012 a les 17:15
    Té el seu mestre present en tot moment. Sempre l'ha tingut present, i avui amb més insistència. Tant per la seva rotunditat i disciplina com per la seva estimació cap al seu alumne predilecte que era ell. El seu record a boca de canó el visita amb violència, com si els ulls sotjadors se li clavessin a l'ànima. Què pensaria? Què diria ara ell, en veure'l en aquesta situació de covardia? O comprovant que el pols li falla? Tants anys d'aprenentatge llençats a les escombraries... I li doldria. Igual que a ell li dol trobar-se en aquesta cruïlla insalvable. I tirar pel dret a la recerca de la solució més fàcil, no pas la més adient o la que sigui més fidel als ensenyaments obtinguts en els anys acadèmics. Perquè l'Acadèmia és un pas més en la lluita constant de viure, el parafraseja mentalment, aquesta frase que va gravar-se a foc en el seu cervell.

    Per això no entén com ha arribat a aquest atzucac per culpa d'un fracàs amorós i com, en el moment de la veritat, no només deixa arraconat el valor sinó totes les tècniques perfeccionades gràcies al seu mestre durant tant de temps. I el que més el fastigueja és haver fallat el tret definitiu que el deixa agonitzant damunt d'un bassal format per la seva pròpia sang. Potser per això, mentre sent que s'escola la seva vida lentament, el turmenta el record de Don Álvaro Alcántara, el seu mestre de tir a l'Acadèmia militar.



    d.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.