als experts

En carnt pròpia, afortunadament no tinc cap experiència així.
Amb companyes i amigues, què he de fer?
Recomanar resistir, donar la mà, dir allò tan elemental que no hi ha mal que duri cent anys, encara que durant els cent (o tres) anys fot molt.
I sobre tot fer servir la intel·ligència, crear-se l'espai propi on ser feliç.
Xerrar amb els amics.
I jo que vinc d'una família de militants no violents, puc donar un consell una mica difícil que és d'en Gandhi:
-Col·labora amb el teu enemic, per dur que sigui, per arreglar la situació.
I continuant amb Gandhi, un consell que m'aplico jo:
En cas de conflicte entre dues violències, sempre estaré del bàndol de la més feble

Per quant temps es?
Si es per una tarde, sempre pots pagarlis un dinar i unas entrades el cinemá com una acte de agraiment per lo que te en donat.
Els i toca la sensibilitat.

Tinc dos fills més grans que tu, i sempre la meva prioritat ha estat que no acabi malament la nostra relació.
Negociar i parlar-ho tot és clau, i evidentment evita molts conflictes.
Que poden venir per altres bandes, però sempre saben que em tenen del seu bàndol.

Si això en el teu cas s'ha trencat, hauria d'escoltar les dues parts, però sempre amb la sospita que els pares són més responsables que els fills en les desavinences.
No t'hi enfrontis, la teva vida és teva i aviat podràs ser independent, no s'ha de perdre el temps fent la guerra, sobre tot quan tens les de perdre.
Si no es pot negociar, evita la confrontació, de la manera el més subtil possible.

Jo sóc expert en haver tingut greus problemes amb la meva madrastra, fins el dia que vaig dir prou i vaig començar una vida diferent, aïllat d'ella interiorment, encara que salvant les aparences, si em podien castigar per manifestar la meva opinió -que ho feia- la solució va ser no opinar davant d'ella.
En definitiva, m'ha acabat afectant ben poc, no em van canviar i potser amb més experiència, puc dir que em mantinc en les mateixes posicions desprès de 40 anys, vaig guanyar sense lluitar.
No he volgut que els passés res similar als meus fills, alguna vegada els nervis m'han traït, i he xisclat, però sempre els he demanat perdó i els he demanat que fessin el mateix si eren ells els qui perdien el control.
En definitiva 21 i 19 anys i ben avinguts.