...que les paraules que escrius són veritats que jo també he sentit meves.
Fins que van deixar de ser-ho, o si més no es van tornar en "jos" intermitents; intermitència que em va salvar de la monotonia de la meva caixa incòmoda i aïllada, amb les meves veritats, que ara ja, per fi, són mentides i fal·làcies innocents... Ja no les recordo ni malaurades; va ser un ésser, i tot ésser, passa, i se'n va, es transforma i, ves, no ho sé. Tu ja ho saps. T'estim sempre

Missatge amb poques paraules, i el bo si és breu, dos vegades bo.

Brevetat serena, veritat sense ornaments i oberta d'una manera plana.

Una aproximació senzilla al tot, i crec que la senzillesa és la més agradable manera d'arribar a la pau de sentir-se un més, tot sabent-se portador de la naturalesa humana que a tots ens és inherent.

Diria que l'equilibri entre aquestes condicions oposades i complementàries és el que tohom i totdon cerca.

Salutacions més que cordials. I recorda que sempre pots comptar amb el meu jo proper o llunyà.

És ben cert que els subjectes avorrits formen part de l'oblit i dels ulls clucs d'un món que córre apressat sense massa consciència al nostre voltant (tot i que no sempre és així, clar...)

Això si, descobrim en l'avorriment solitari, tot allò que les gents no veuen mentres corren per arribar a metes que no sempre són camins de felicitat i bones troballes.

Ànim amb l'avorriment, amb les seves cares de llum i d'ombra! Espero que ràpidament redescobreixis que sol ser més que passatger :)

Un abraç virtual!

1cor1sol

És el primer que he pensat també; tots els desitjos i somnis... al final del final... acaben per prendre una forma o altra en la realitat. Jo també ho crec de valent i segur.

La dinàmica que agafes a l'escriure és molt atractiva, continua cada dia... fent més màgia!

Fins ben aviat guapo!!!

Podria arribar un punt en el que no creiem en l'existència de res... quin ús hem de fer del dubte metòdic de Descartes? ... L' amor és una cosa més de les que ens plantegem molts quasi a diari. L'amor, una idea creada en el nostre conscient i inconsient col·lectiu, que compartim dins la nostra cova fosca, és un imaginari compartit (a la seva manera) que ens pot dur a tanta alegria i pau, com a angoixa i por. Per això jo dic, agafem-lo... i no ens maltractem, no maltractem la idea d'amor i perdonem-nos. Aleluia! :) Realment som un desastre... però bé volem viure amb el cor obert i un somriure al pit. Fem-lo divertit i joiós, acceptem les seves contrarietats i contradiccions. Si el tenim, mirem-lo amb bons ulls tot i saber que amagui algunes coses fosques, de fet, com tot! Podem imaginar com el purifiquem i l'asserenem, i només imaginant'ho, ja l'estarem fent més pur i serè. També és important saber compartir la feliciat quan es té, compartint-la fem l'amor! Total... Always Look on the bright side of life... tirup, tirup tiru rirú (bis) !!!

I l'avarícia i tot això... ja s'ho faràn, diuen que tot el que fas et torna, no? (quina putada amb segons què la veritat...)

Una abraçada d'amor Sergi! Oh yeah!
I no deixis d'escriure i publicar que ho fas rebé recoi!

No estàs sol, perquè si tu ho estàs jo també. Patim menys sols del què ens creiem, de la mateixa manera que riem tant junts com creiem sentir. Hi som, i ens necessitem. Riure i plorar, i tirar endavant, arrossegan-te o corrents, amb tota la riquesa que tens en tu, tanta, i al teu davant també, no deixis de fer-ho.

1cor1sol.

No estàs sol, et pots arrossegar, pots murmurejar paraules moribundes, pots plorar, pots cantar, pots riure, bromejar o somicar. que no estàs sol. Fés tantes paraules com vulguis, d'èxtasi, calma, pena o desesperació, patètiques o bucòliques; totes les que et surtin, fins que et cansis i tornis a començar. Jo les llegiré totes si cal, només cal força, i tu, per mi, la tens: perquè també me'n dónes a mi. Tens força, perquè jo també, i formes part de mi, sens dubte, no estàs sol, perquè formes part de mi. també. Fins ara*

1cor1sol.

El relat, se m'ha menjat, tot recordant vells temps més fúnebres....Bona atmòsfera descripcions i situacions.

Els entorns... un valor en crisi o valor de la nostra felicitat? Pas a pas, mica en mica, hi anirem fent més amics.... i també l' interior somriure net que ens vindrà a cridar més sovint

Com diu F.Escandell aquest relat-diàleg és d'allò més savi, perquè repetir-ho? i ja ho he fet... És evident la bellesa de la situació, i el que en resulta. Cada dia, per dins nostre, hem de ser bancs o ser asseguts, i redescobrir aquest plaer o lliçó que fa de la vida un terreny agradable.

Fins aviat.

Potser vaig errada amb l' incís, però jo mateixa he trobat a faltar què ofereix la safata de les actituds a la idea del Jo... segur que en té alguna de ben bona i elaborada.

Bons relats, encantada de llegir-lo Joan.

fresca metàfora per engrescar a la voluntat espontània de caminar per senders nous i girar el cap a d'altres, ja atravessats, amb el lliure albir de la mà...

Ets un gran lector eh? A part de relataire, clar. Molta sort i fins aviat, cuida't i entre tots ens cuidem una mica també ;)

Sens dubte sergi, tot, tot i més, s'amaga dins de naltros mateixos. Tot el mal que ja haurà passat, i tot el bo per descobrir, i potser, ja part descobert.

Que rodó i quina bona descripció... les mudances passatgeres, fortes i febles.