A l'espera...

Dins d'un túnel subterrani horrible, un búnquer fosc, d'entrada i sortida negra em trobo, asseguda en un banc d'acer pintat de vermell. Davant meu, dues vies buides, brutes i velles.

Trenquen la foscor fluorescents massa blancs, sembla que avui tots funcionen, i també tot de persones d'allò més diverses que callen, i viuen amb els seus pobres o rics motius. Alguns parlen, també en llengües estranyes o desconegudes.

Tots esperen, imagino que també esperen.

Esperem en un cimentat i gris forat.

Esperant, impacients o no, una sortida de colors que primerament semblaran curiosos i d'ambient diferent, i que després esclataran.

Esclataran en nous espais on neix el cel, la llum, núvols, carrerons, homes, dones o infants, que poblen les ciutats, barris, o boscos apartats amb els seus camins de pèrdua i troballa.

A l'espera, a l'espera de la llum del cel em trobo.

Imagino que acompanyada, ja que ells també sembla que esperin, amb posats de cert mal humor, prenent entreteniments barats i converses més aviat obligades, o potser no, per matar aquest temps de color d'asfalt i d'acer, d'aire carregat i estancat.

...

Una veu anuncia per l'altaveu que hi ha demora. I l'espera es fa llarga, i més llarga, i tant llarga, que tant se val.

I diuen: - Si us plau, no creuin les vies -.

I l'espera es fa llarga,... i més llarga.




(petit manifest crític-líric sobre la renfe)