Esquizo-frena'm (Relats a la cornisa) Bufanda, abric i paraigües.

Abans que arribés la tardor més fastigosa, la que li fa el joc a l'hivern amb tot un reguitzell de pluges i dies grisos, la Nora va voler comprar-se el que ella anomenava "l'Uniforme". Cada any feia el mateix. Comprava una bufanda, un abric i un paraigües i els feia servir fins que els homes del temps de totes les emissores de ràdio i televisió es posaven d'acord en proclamar la mort de l'hivern.
La Nora era una mica especial. Vivia sola en un estudi de trenta-cinc metres quadrats que semblava extret d'un catàleg d'IKEA, es dedicava a la fotografia i a la pintura, i per menjar combinava una feina d'entre setmana com a repartidora de publicitat amb una altra de cap de setmana servint copes en un bar de música alternativa. Portava disset piercings escampats per tot el cos i quatre tatuatges, dels quals només un era visible. Com ella deia, follava hasta per follar, no era pas gaire exigent (n'hi havia qui deia que era una condemnada nimfòmana) ni en aspecte, ni en gènere ni en número, sexualment promíscua, musicalment eclèctica, religiosament esotèrica i estúpidament metafísica. Li agradava pensar que era enigmàtica. Vestia sempre (independentment de l'època de l'any) samarretes de mitja màniga, generalment estripades per tot arreu i de colors i amb motius d'allò més cridaners; faldilla curta de pana de color marró, tres cinturons de xapes, mitges de ratlles multicolors i sabatilles esportives amb tota la pinta d'anar-li dos números més grans. Coronava la seva indumentària amb dues cues asimètriques al capdamunt del cap, tenyides d'un vermell rabiós per contrastar amb el ros blanquinós de la resta del seu cabell. I al principi de la tardor, sobre tot aquest desgavell estètic, es col·locava "l'Uniforme".
Va entrar a la botiga on acostumava a comprar-se la roba. Es tractava d'una mena de mercat de segona mà on sempre trobava allò que buscava sense cap dificultat i amb un preu proporcional a les teranyines del seu moneder. Gaudia caminant per entre les muntanyes de peces de roba que semblaven arrossegar-se per sobre les taules atrotinades, que s'escampaven per tota la botiga, com si haguessin caigut d'una gran alçada i estiguessin agonitzant. De tant en tant aixecava una brusa, o un pantaló, per observar amb més deteniment una possible adquisició. Es guiava per la seva estranya pauta cromàtica, gust calidoscòpic com cap altre, i quan comprovava que es tractava d'una peça convencional, sospirava i l'abandonava amb resignació.
En un racó de la botiga (ella ja ho sabia, però sempre feia la volta sencera per la resta de l'establiment) hi havia uns quants penjadors de peu d'aquells que semblen arbres d'un bosc tètric, amb les branques retorçades de formes inversemblants, de fustes plenes de nusos, sempre mal envernissades. Allà trobava, infal.liblement el seu Uniforme.
I aquest cop no va ser diferent. Bé, en certa manera, si ho va ser.
En un dels penjadors hi havia les tres coses. Un uniforme que semblava haver-la estat esperant.
La Nora se'l va mirar, passant la mà per la tela suau de l'abric, tocant amb interès la bufanda, acariciant el mànec del paraigües amb uns dits plens d'anells de bijuteria i d'ungles mal pintades.
Els tons verdosos dels tres complements distaven molt de ser els preferits de la Nora, però quelcom d'hipnòtic s'escapava de la disposició d'aquella roba sobre el penjador, del xiuxiueig de la tela al passar-li la mà, de la serenor silenciosa del seu penjar lànguid. Sobtadament li va venir la inspiració per un nou quadre, i, de tant que li va copsar la imatge, va demanar-li a la botiguera que li deixés comprar fins el penjador.
Quan ho va tenir tot a casa, va disposar tota la parada de pintora aficionada i va començar un esbós del seu quadre Bufanda, abric i paraigües, però, mica en mica, es va anar neguitejant. Quant més mirava el penjador amb els tres objectes, més li assaltava la sensació de tenir davant una cosa viva. No sabia ben bé per què, però el neguit la dominava fins el punt de tremolar-li la mà que subjectava el pinzell.
Per tres vegades va deixar-ho tot, va anar a la cuina a beure cafè i va tornar per col.locar novament l'abric, la bufanda i el paraigües en una disposició distinta, per veure si, d'aquesta manera, no li feia aquest efecte nefast.
Però no hi havia manera. La tarda s'havia esmicolat feia estona, i a través de la finestra, la claror esmorteïda d'un vespre prematur i urbà semblava apagar l'escassa llum de la bombeta que penjava del sostre erm de l'estudi. Les ombres del penjador, el paraigües, l'abric i la bufanda ballaven sorneguerament sobre el terra de gres de color indefinit.
Al capdavall, la Nora se'n va afartar i va decidir guardar el penjador amb l'Uniforme a la seva habitació, però, quan va tocar la fusta, una mena de tremolor la va sacsejar de dalt a baix. L'abric va emetre com un murmuri en forma d'essa, llarg, com una serp, un murmuri que va respondre la bufanda amb un de ben semblant. L'abric es va moure, tot d'una, i amb les mànigues va atrapar la mà de la Nora, que va llençar un xiscle esglaiat. Però el xiscle fou ràpidament silenciat per la bufanda, que, llençant-se com una exhalació cap a l'interior de la boca de la Nora la va taponar fins la campaneta i la va ofegar.
Amb la mà que li quedava lliure, els ulls plorosos i desorbitats, la Nora va copejar el penjador de roba amb força progressivament escassa, tres cops, quatre, cinc.
Aleshores, el paraigües va actuar de forma expeditiva, definitiva, rotunda. Va giravoltar el mànec al braç d'allà on penjava i va encarar la seva punta metàl.lica a l'estèrnum de la noia. L'abric va estrènyer la seva presa i va aconseguir que la punta del paraigües li travessés el cor.
A la penombra de l'estudi, el policies, hores després, comentaven que havia sigut un suïcidi ben estrany. De fet, tan estrany com ella.